Categoría: Letra B

(Vinaròs, 2-III-1885 – Castelló, 27-I-1945). Autor de la “Història de Vinaròs”, editada a Tortosa en 1929. Era el segon fill del matrimoni format per Joan Bta. Borràs i Maximina Jarque. S’auelo era mestre d’obres que havia construit entre altres edificis la casa abadia. Joan Manuel, fill de Joan Baptista Borrás Dellà i de Maximina Jarque Boix, va nàixer al carrer del Roser en la mateixa casa que llueix bell plafó ceràmic commemoratiu en son honor, sent batejat el dia 2 de març de 1885. Va tenir altres germans més grans i més menut. Estudià a Blanes en 1898-1900 per a ser religiòs de l’Ordre de la Sagrada Família, fundada pel Pare Manyanet i va aplegar a rebre les Ordres menors de mans del bisbe de Vic en 1906. Abandonada la carrera religiosa i amb la de magisteri que segurament seguiria a Barcelona, vivint al barri de Hostafranch, se’l troba impartitnt docència en Onda d’on es casarà amb la germana de mossèn Bono, rector llavors de Vinaròs des de 1905, Maria Gràcia Bono Boix, en Vila-real el 20 de juliol de 1915.
Encara que ja va publicar en la prestigiosa revista “La Ilustración Católica” que publicava “La Hormiga de Oro” de Barcelona, en 1906, és en 1917 quan apareixen més seguits els seus escrits datats a Borriana, i en 1919-21 a Ortells. En 1917 publica en la revista “San Sebastián” el drama en dos actes subdividit en cinc quadres titulat «El Glorioso Patrono de Vinaroz» i es premiat en concurs literari per “La Ilustración Católica”. En 1924-1928 ja exercia a Càlig on es dedicà a escriure intensament la “Història de Vinaròs” encara que va ser molt mal mirat pels mandamasos locals de la Dictadura de Primo de Rivera, com així aparéix en molts escrits sobre la seua persona publicats a l’Heraldo de Vinaroz, on el denigraven. Va haver d’utilitzar els pseudònims de «Zonariv», «Casos y cosas» i «Res rerum», per la persecució que va patir per la seua ideologia catòlica durant la república (1933-1934) i ja que abans de 1934 havia sigut també co-fundador de l’Associació de mestres catòlics va ser cesat com a mestre l’11 d’agost de 1936 i li va costar ser empresonat i reclós a treballs forçats durant la guerra civil, amb denúncies del periòdic castellonenc «La voz del Pueblo», el 1937. Poc abans d’acabar-se la guerra civil del 1936 (1 d’abril de 1939), Borràs va ser nomenat Inspector d’Ensenyament Primari (15 de febrer de 1939) i Inspector en cap («Jefe») al maig de 1941. Va viatjar a Itàlia pensionat pel Govern Italià i va organitzar cursets i exposicions. Borràs Jarque va morir el 27 de gener de 1945, complits els 62 anys, a Castelló, on està soterrat junt a la seua esposa que li va sobreviure encara 36 anys, ja que aquesta morí a l’abril del 1981. Borràs va escriure entre d’altres, les obres següents: La orden V. de Montesa y sus Pueblos (Pàg. 250 de «Enseñanzas»); «Vendôme i el darrer pirata”; “Narraciones y Leyendas Levantinas”; “Las Villas de un Maestro” (En el Diario de Castelló de 1925 va aparèixer publicada per entregues); Leyendas de la Pasión; Història de Vinaròs. 1ª Edició. 1929-1930 en dos volums (una 2ª edició publicà “Amics de Vinaròs” al 1979); “Ofrena”, poesía publicada en la página 169 de «Corona oferta per la Societat Lo Rat Penat a la Mare de Déu dels Desamparats ab motiu de la seua Canónica Coronació”; L’Ermita assolada (en Cuento del Dumenge,1919); Amic de debó; La Predilecta; L’Anell de Promesos; El primer plor de Napoleó; Dimes i el Bon Lladre; El Glorioso Patrono; La Ciutat de l’Amor (Poema); L’Hora Misteriosa (Poema); Conqueridor conquerit (Poema); Les Neus de Vallivana (Poema). Va ser colaborador de la revista “San Sebastián”, de “La Hormiga de Oro”, del Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, etc. etc.

(Madrid 1788-Trieste 1855). Infant d’Espanya. Fill de Carles IV i germà de Ferran VIIé. Durant la guerra del francès va estar pres amb la seua família a Valencey, fins el 1814. Des de 1824, després de la segona restauració de l’absolutisme a Espanya, va reunir a l’entorn de la seua persona els elements més reaccionaris del país, que acusaven a Ferran VIIé d’excessiva tebiesa envers els liberals. Com el seu germà no tinguès fills fins l’any 1830, es va vore cridat a succeir-lo, però el naiximent d’Isabel II va frustar les seues esperances de regnar i els seus propòsits i així a la mort del Rei va protagonitzar la guerra civil de 1833, anomenada carlina pel seu nom i que va durar set anys. Els dies 2 i 3 de juliol de 1837 va assetjar Vinarós amb una tropa de 20.000 soldats, sent retxassat molt valerosament, la qual cosa li va comportar a la nostra vila el reconeiximent de la nació, com així ho va expresar la Gazeta de Madrid de 6 de novembre, com segueix: «Dª Isabel II por la gracia de Dios, etc. y en su nombre y durante su menor edad, Dª Maria Cristina de Borbón, Reina Regente y Gobernadora del Reino, sabed: Que las Cortes han decretado y Nos sancionamos lo siguiente: Las Cortes en uso de sus facultades han decretado: Art. 1º. Se declara que la Villa de Vinaroz y cuantos tomaron parte en su defensa, en los dias 2 y 3 de julio último, son dignos de la gratitud nacional»(…). Signat al Palau de les Corts el 12 d’octubre de 1837 i al Palau Reial el dia 28. En termes pareguts es parla de Castelló, la qual va ser nomenada «fidel i lleal ciutat», per la seua defensa els dies 7, 8 i 9 del mateix mes. També va assetjar València i després Madrid, francassant sempre. L’any 1839, després del conveni de Vergara del 31 d’agost, es va exiliar. A l’octubre Vinarós va celebrar el fi d’aquestes hostilitats amb un Te Deum a la Parròquia.