Categoría: Letra C

Cada població en té les seues. Entre les que foren tradicionals a la nostra ciutat recollim les següents:
«Según costumbre inmemorial, cuando se trasladan procesionalmente a Vinaroz las Sagradas imágenes de los Patronos por algún acontecimiento extraordinario, hacen su entrada solemnepor la calle Zaragoza, arrabal de Cálig» (Rev. San Sebastián, 1917); «Por las afueras de la muralla se entretienen todas las tardes algunos chicos y mozalbetes tirando pedradas con grave peligro de los transeúntes» (Rev. San Sebastián 1917); Entre les despeses de l’ ajuntament es fa constar que «por haber dado muerte a varias aves de rapiña, 6 pesetas» (Id); Turisme: es sol.licita la rebaixa del preu dels billets de tren per als banyistes que venen com de costum de Tortosa (id); La veda dels caçadors dura des del 15 de febrer al 31 d’agost (id); «Hoy deben salir a postular por las calles los quintos que en breve se incorporarán a filas, siguiendo la tradicional costumbre» (id); Per la festa de Sant Vicent Ferrer, patró de València, es predicarà en la seua llengua, com és costum tradicional en la missa major (id); Són quatre els majorals nomenats per a la festa de Sant Antoni en l’ermita (id); es tanca el Café de España «por el bien de la moral y la decencia públicas» (Id); de la desamortització religiosa que Menendez Pelayo havia qualificat com»inmenso latrocinio» es diu: «Aquí la segunda enseñanza era gratuita y en Valencia la Orden de Montesa proporcionaba la comida a los estudiantes vinarocenses» (id); l’ ermita de S. Gregori utilitzada com sanatori: en sessió de l’ ajuntament del 13 de maig de 1917 Bautista Herrera pregunta «si el ermitorio que fue convertido en sanatorio cuando en esta se manifestaron algunos casos de viruela ha sido desinfectado para que los devotos del santo puedan concurrir a dicho sitio»; Todas las escuelas deberian estar cerradas por la enfermedad reinante (id, 7-I-1917); en sessió de l’ Ajuntament del 13-I-1932 es llig: “Conceder a los mayorales de S. Antonio el permiso que solicitaron para hacer la fiesta en la ermita, encender la hoguera y voltear las campanas, todo ello según costumbre (Rev. San Sebastián 13-I-1932). Como es costumbre inmemorial se celebra hoy la fiesta en la ermita de los Santos Patronos al glorioso S. Antonio Abad por sus mayorales del presente año (Rev. San Sebastián, 17-I-1932) i amb la mateixa data de la mateixa revista diu: “Siguiendo tradición secular Vinaroz celebrará la fiesta de su excelso patrono el Mártir San Sebastián”. ¿Desde cuándo es costumbre de tocar (las campanas), al vuelo, en la madrugada de la víspera de San Sebastián/ -Que yo recuerde desde siempre. Así lo oí decir a mis antecesores en este trabajo (de M. Foguet: Interrogamos al CAMPANERO. 5-III-1960). Las fiestas de Santa Catalina y San Nicolás son parte de la tradición santa. Al calebrarlas son fuentes históricas que testimonian que los vinarocenses saben cumplir los mandatos que sus madres les hacen en sus postreras horas (Del mestre Sanchiz, Rev. “San Sebastián”, desembre de 1908). Los marineros-los pescadores-se hacían cargo de las andas del santo (Sant Sebastià), incluso reñían entre si para conseguirlas, desde el primer momento (Cardenal E. i Tarancón, en Recuerdos de Juventud). Com podem observar actualment sols els llauradors conserven la tradició de traure la peanya de la M. de Déu de la Misericòrdia, ja que els mariners no la practiquen ja amb tant de zel. La «tradició» que des del segle XVII es manté prou intacta és la de lescalderes d’ arròs a l’ ermita els dies dels sants patrons, que ha canviat, de ser sols per als pobres, a participar tot el món i ja l’ arròs no es fa en calderes si no en paellons. Des de sempre, el dia de sant Sebastià a l’ermita, predica el sermó, un capellà fill del poble. Altres bones costums que es van esvaïnt són la d’ anar a sopar a la vora de la mar a l’ estiu amb la família o amics, on no podien faltar ni un gros meló de moro i el coc en tonyina; l’ altra era banyar-se els peus per sant Joan; la «xarlotada» que en la plaça de bous era tradicional del dia de Sant Pere, i que convocava a molts visitants dels pobles veïns, s’ ha anat perdent, al no ser festa en les altres poblacions. Per als pobres gossos abandonats, es mana en sessió de 31 de maig de 1895: «… anunciar por medio de pregón que dentro del plazo de tres dias empezará a darse las bolas de extrignina a los perros que no llevan bozal, como se viene practicando todos los veranos». «El 5 de marzo de 1962, nuevo presidente de la Pan y Toros: Rafael Puchol. Este año y siendo alcalde Juan Carsi, se consiguió que el pasacalle lo iniciara la banda de música delante de la Peña. Hoy es una tradición» (J.M. Palacios Bover en «La Plaza de Toros»). Una costum que coneixen ben bé els catòlics practicants és que a les celebracions religioses nadalenques de Vinaròs es canta com a nadala tradicional «La nit de nadal», amb lletra de mossèn Cinto Verdaguer i música amb típiques variants vinarossenques, fetes per mossèn Piquer. Vide id.

(Vinaròs, ?-29-VII-1936). Capità d’Enginyers de l’arma d’Infanteria. Havia jurat bandera a finals d’octubre de 1920, a Guadalajara, com a alumne de l’Acadèmia d’Enginyers Militars. En octubre de 1931, ja amb el grau de Tinent es traslladat al Regiment d’ Aerostació de Guadalajara. En febrer de 1933 es nomenat Capità i destinat a Mahó. En agost del mateix any es traslladat a València. Mort en acció de guerra defenent el quarter de Paterna durant la contenda civil de 1936. Fill del Notari Costas Verdià. En record a la seua memoria, la campana menuda (que mira al nord) denominada San Antonio, va ser sufragada per la seua família.

La longitud de la nostra costa marinera és d’aproximadament uns 11 quilòmetres. Està plagada de cales o platges que normalment són de còdols. Vide Platja / Platges. Aquestes platges sempre estan en regressió i així veiem caure trossos de pedres i terra paulatinament al mar que provoca la seua continuada pèrdua de terreny. El fenòmen no es gens nou ja que el francés Juabert de Passà en el seu llibre “Canales de riego de Cataluña y Reino de Valencia” afirmava en perlar de Vinaròs que “sin fuentes ni rios que protejan la vegetación, y con un mar que constantemente roba a la tierra estas aglomeraciones calcáreas…(…)”.

Nom d’un balandre, construit a les draçanes dels Verdera en 1919 i que apareix citat en documents com actiu en abril de 1921.

 

(Vinaròs 13-IX-1936). Catedràtic de Química Orgànica de la Facultat de Ciències de Barcelona. Número 1 a les Oposicions per a la obtenció de dita Càtedra, celebrades a Madrid en desembre de 1966, i de la que va prendre possessió al mes següent (26-I-1967). Es llicencià en Ciències Químiques a Valencia en 1959. Ingénieur du Genie Chimique per la Universitat de Toulouse, França, en 1962. Obtingué el doctorat en Ciències Químiques a Madrid en 1966. Fou becari (CSIC, MEC, Fundació March…) a les Universitats de Valencia, Toulouse i Madrid, ajudant i profesor adjunt de la Universitat de Madrid, sent finalment nomenat Catedràtic d’Enginyeria Química de la Universitat de Barcelona des de la solemne presa de possessió el 23 de gener de 1967, quan comptava tant sols amb 31 anys d’edat i de la qual acabà sent Degà i Director del Departament d’Enginyeria Química i Metal.lúrgia. Ha dirigit cinquanta tesines de Llicenciatura i vint-i-set tesis doctorals, i ha publicat cent quaranta treballs d’investigació, preferentment en els temes de transferències de matèria i enginyeria de les reaccions químiques amb aplicacions mediambientals. Ha impartit cursos d’Enginyeria Química Forense, Ambiental, Ciència i Tecnologia de l’Alimentació, emfatitzant els temes econòmics, impactes ambientals i de seguretat i higiene industrial. Coautor del llibre de text“Curso de Ingeniería química”, Ed. Reverté. Barcelona (8ª. Edició, 2000), així com traductor de catorze llibres sobre diverses àrees de coneixement d’Enginyeria Química. Ha realitzat un centenar de dictamens, informes i treballs d’investigació per a l’entorn industrial, sent membre del Consell d’Administració de Erkimia del Grup Ercros S. A. i d’altres empreses. Membre de diverses societats científiques i professionals tant espanyoles com estrangeres, formant part de juntes directives i grups de treball, preferentment de “Working Party on Chemical Engineering Education” de la Federació Europea que estudia la planificació de les noves orientacions de l’ensenyament universitari europeu davant de les noves tecnologies i nous materials més segurs i d’impacte ambiental nul i compatible. El Doctor Costa va obsequiar a la nostra Biblioteca Muncipal amb un exemplar del Llibre dels Feits, de Jaume I, a principis d‘octubre de 1973. En abril de 1993 va ser distingit com Acadèmic Corresponent de la Real Acadèmia de Medicina de Barcelona. Des del 17 de juny de 1996 és Degà del Col.legi Oficial de Químics de Barcelona. Jubilat en 2006.

Arquebisbe de Tarragona. (Vinarós 1805 -Tarragona 1864). Va nàixer a Vinarós el 14 de gener de 1805. Es va dedicar a la carrera eclesiàstica; Canonge de Tortosa en 1828, va exercir els càrrecs de Pavorde a la Catedral de València i el de Professor en dos Càtedres en la seua Universitat, de les que va ser desposseït per les seues posicions polítiques antiliberals intransigents. Bisbe d’Orense en 1847, va refusar el càrrec. Nomenat Bisbe de Lleida en 1848 i de Barcelona en 1849, on va patir diversos enfrontaments per les seues opinions integristes. Va ser confinat a Cartagena (1854-1856) per la seua oposició a la llibertat de cultes. Nomenat Arquebisbe de Tarragona (1857), va exercir el seu pontificat episcopal amb gran zel i pietat, mereixent la gratitud dels pobres de les seues diòcesis, ja que era molt practicant de l’almoina, sent tatxat per aquest fet com insensible davant les lluites socials, ja que en la seua pastoral de 28 d’abril de 1852 afirmava que els llibres sants recomanaven l’almoina, la qual no es podia concebre ni practicar, segons ell, si no hi haguessen rics ni pobres en major o menor escala; va prendre part en la redacció del Concordat, morint en 14 d’abril de 1864. A la seua influència es va deure la construcció del port de Vinaròs, segons projecte de 1851, sent el primer de la província, i que en agraïiment al seu il.lustre fill, la ciutat li va aixecar un magnífic monument, al mateix Passeig Marítim, en 1918.
Castelló li va dedicar un carrer principal en 31 de juny de 1929 , conegut com del «Cardenal Costa», ja que quan va morir estaven a punt de nomenar-lo per a tan alta dignitat. El nostre compatrici va fer publicar la «Doctrina Cristiana» en català per a l’Archidiòcesi de Tarragona. Les seues obres completes, de caràcter exclusivament religiòs, van ser publicades en sis volums (Barcelona 1865-1866). Destaquen: Presente y Porvenir de España (1856-1857); Exhortación Pastoral (1852); Catecismo (reeditat diverses vegades); Concilios Tarraconenses (1866-1867); Exposición que dirige a S. M. la Reina el escelentísimo e Ilmo. Sr. Obispo de Barcelona, D. José Domingo Costa y Borrás, sobre la Real Orden de 17 de febrero confinándole a Cartagena. (1855).