Categoría: Letra C

L’antic Círculo Católico es va convertir desprès, quan va ser adquirit l’edifici per les monges en gener de 1920 en Católico de Obreros. Amb la mateixa data es va traslladar a una de les dependències del Palau de la raval del Socors, al costat de l’Ateneu Mercantil, actualment ocupat per un banc. Posseien biblioteca. El mestre Joaquin Vidal donava classes nocturnes als fills dels socis. Tenien costums filantròpiques com la de donar mones als vellets de l’asil i als reclosos en la presó per pasqua. En el període 1916-1917 era president Julio Chillida i eren els conserges els Srs. Miralles Fontanet. En 1921 i 1923 va ser elegit President el metge Agustí Ribera. En febrer de 1928 va arrendar el Teatre Ateneo per a fer funcions de teatre. Ramon Adell Vizcarro, pare de l’ex-alcalde R. Adell, era el seu secretari, sent aquest un dels motius de que fora afusellat durant la persecució religiosa de la guerra civil de 1936. Passada la contenda el Círcul va desaparèixer.

Circuit per a cotxes de carreres que ja estava molt utilitzat en juliol de 1993, principalment pels germans Pérez Aicart, molt jovenets, que van aconseguir destacar molt en aquesta modalitat esportiva.

Entitat aprovada pel Govern Civil de Castelló el 26 de juliol de 1968. Van ser els seus impulsors – fundadors, el professor Agustín Comes Pablo, el secretari de l’Ajuntament, Alberto Vera, amb altres com l’aparellador municipal J. A. Gómez Sanjuán, Agustí Delgado, l’Arquitecte Sr. Orensanz, el notari D. Trinidad Ortega, entre d’altres. Va funcionar aquesta entitat projectant normalment una o dos pel.lícules al mes, especials per als seus socis, els quals debatien després de la visió de la cinta, sobre diversos aspectes com la trajectòria del director, la qualitat, el tema, etc. La finalitat primordial era l’estudi i anàlisi de pel.lícules que pel seu tema de fons o la seua manera d’expressar mereixien un comentari seriòs. Aprenent a vore cine que no era del més comercial o popular, si no d’aquell que intentava donar idees o aportar un missatge. La quota a pagar era superior a les dels cines convencionals i per aquest motiu resultava el seu funcionament un tant el.litista. Hi havia socis de Benicarló i d’altres poblacions veïnes. Al principi van adquirir una màquina de projectar pròpia tenint les sessions en el saló de la Casa de la Cultura i desprès, en 1971, ja utilitzaven el cine Coliseum. En 1983 l’entitat encara estava vigent i activa.

Les imatges primeres de la nostra població en cine de les que troben referència, les va presentar el dia de sant Josep de 1936 en el Centre Cultural Vinarossenc de Barcelona el Sr. Juan Ginesta «en las cuales se reproducen las más destacadas costumbres, vistas y fiestas de nuestro amado Vinaroz».Les experiències cinematogràfiques de Vinaròs es cenyixen després al rodatge de «El Cid» en la veïna població de Peníscola i el rodatge a l’any següent de «Todos eran culpables»; de les quals passem a enumerar l’escàs anecdotari: Si de la primera va tenir ressó internacional pels artistes figurants i gran desplegament de mitjans, la segona era molt modesta.
Els vinarossencs van actuar d’extres en molta proporció en la primera anant tots els dies en un autobús sencer a Peníscola que va ser transformada en la València medieval amb profussió d ornaments de tipus àrab afegit al preciòs recinte murat. De les anècdotes que podien contar els actuants en la primera cal destacar la de que uns dies es disfressaven de moros i a l’altre de cristians segons les conveniències. Els vinarossencs van haver de prendre en els seus braços a les mores peniscolanes que no s’ho esperaven i a les que no se les havia advertit i fugien de veres quan els cristians tractaven de raptar-les. El gran tràfec d’artistes tan destacats com el nord-americà Chartlon Heston, l’italià Raf Vallone, Sofia Loren, Sarita Montiel, esposa del Director, l’aparició del llavors Príncep d’Espanya, Joan Carles, comparant la seua estatura amb la del protagonista, van ser alicients molt grats per a tota la comarca que aprofitaven els dies festius i diumenges per anar a vore els decorats i contemplar tota la parafernàlia del gran rodatge. De la segona pel.lícula, “Todos eran culpables” cal remarcar que era molt pobra en mitjans, a pesar de que es poden saborejar escenes molt entranyables i interessants per al públic vinarossenc com l’enterrament amb l’antic «carro dels morts» de Vinaròs i els figurants que apareixen com Angel Giner, Juanito «El Perrín», Cases, el taxista i Pepet Batiste Bel, «el de l’Ajuntament», i molts més, que es poden vore sentats en les terrasses dels bars de la plaça de Jovellar. Es va estrenar en les festes de 1963. Gràcies als vídeos domèstics, actualment, moltes famílies tenen grabades dites pel.lícules. La segona va ser emesa per TV. gràcies a la petició feta al seu Director, el valencià Sr. García Candau, per Juan Ma. Beltrán el 20 de juliol de 1992 i a la tardor de 2003 en la plaça tancada Cardenal Tarancon, com a cine d’estiu. També es va dur a la pantalla en 1963, una novel.la escrita a Vinaròs durant l’estiu de 1959 per Josep Mª de Lera, titulada «Bochorno», encara que no té cap relació més amb la nostra ciutat si no la ja referida. «Puente de Varsòvia» és també una pel.lícula relacionada amb Vinaròs amb motiu de que en les primeres escenes intervé durant bastants minuts el nostre internacional pianista Carles Santos, el qual ha posat música a diversos films com «Pà d’àngel» i altres. Vide German Lorente Guarch.

Des de que en 1895 els germans Lumière van projectar per primera vegada la pel.lícula de «La sortida dels obrers de la fàbrica», fins a que apareguè a Vinaròs l’invent no es sap a ciència certa quan va transcòrrer. En la Revista “San Sebastián” de 1916 ja apareix la propaganda del Teatre Ateneu com el «Gran Palacio del Cine». Però abans, en 1908, en el contracte que es fa per al Centre Instructiu Republicà i en 1920 es faria després per al café Colon, s’especifica que no es farà cine en dits locals. El problema era que els recintes eren molt tancats i el material o cinta de la pel.lícula altament inflamable; s’havien incendiat cines i havien mort molts espectadors en altres llocs. El teatre Ateneo ja estava amb moltes portes al carrer i molt més ben preparat. Allí es projectarien films muts, acompanyats per música de piano i després sonors, que encandilarien les primeres vegades als espectadors. Pensem que la llum elèctrica amb caràcter privat s’instal.laria per primera vegada a Vinaròs a la Fonda de la Viuda en 1910, en l’església el 1916 i l’enllumenat públic dels carrers en 1920-1928. El 1920, la rev. local “Patria” demana en octubre de 1920 a la propietària entre altres coses que millore la seua neteja, que s’òbrigue la «taquilla» abans, evitar les corrents d’aire que es produeixen i afinar el piano. El local feia sessions de cine mut els dimarts, dijous, dissabtes i diumenges. El Cine Moderno i la Terrassa Moderno, d’Eduard Torres, inaugurats durant les festes tradicionals de l’any 1922, amb gran assistència de públic per l’actuació durant deu dies de l’actriu vinarossenca Maria Conesa, vinguda expresament des de Mèxic; estava situat al carrer de l’Àngel i vindria a competir en acaparar públic i encarregar les millors pel.lícules del moment. En el cine-teatre Moderno va interpretar alguna obra de teatre (l’any 1934) el conjunt artístic del Centre Instructiu Republicà.

El CINE SONOR arribaria als anys de 1930, durant la Segona República. Les superproduccions americanes dels anys cinquanta i seixanta com «Lo que el viento se llevó»(1948), «Los Diez Mandamientos» (1956), «West Side Story», «Ben-Hur», «El Doctor Zivago», «El Cid» (1962), «Exodo», «Los cañones de Navarone», etc, esgotarien sempre les entrades, sent l’època de màxim esplendor del cinema en que s’havien de tindre les entrades encomanades i abonades per al diumenges per a no perdre l’oportunitat de gaudir d’aquest magnífic invent. En 1958, amb la construcció del Cine Coliseum dels germans Jaques, obra de l’arquitecte tortosí Sr. Llorca, vindria a colmar les aspiracions no sols de Vinaròs, si no de tota la comarca, sent la nostra ciutat el centre d’atenció d’aquesta oferta cultural i recreativa. Va ser estrenat en 1962 i va tancar després de molts èxits el 31 de desembre de 1989. Va reobrir el 8 d’octubre de 1993, després d’estar tancat quatre anys, gràcies a una subvencció milionaria de l’Ajuntament i administrat pel propietari del J. J., Sr.Juan José Figuerola. La Terrassa Payá. Fou inaugurada el 22 de juny de 1961, de l’empresari Salvador Payá Ferreres de Borriana, a la raval del Socors, acabaria d’arrodonir un ampli espectre de l’oferta cinematogràfica. El sr. Payá va quedar-se també com empresari teatral la plaça de bous durant cinc temporades als anys seixanta. No va acabar aquí el seu treball, ja que finalitzat alguns anys després el negoci del cine, va emprendre la construcció d’uns blocs de vivendes en el seu lloc, obrint-se llavors els carrers del Dr. Fleming i el carrer d’Andorra. Amb la gran oferta televisiva, ha decaigut el plaer d’anar al cine, però encara el 16 de març de 1984,Juan José Figuerola va inaugurar una nova sala al carrer de l’Àngel denominada J. J Cinema, estrenant-se amb la pel-lícula “El retorno del Jedi”, però que pocs anys després va haver de tancar. Sols amb una subvenció de nou milions per part del nostre consistori al «J.J. Cinema», única sala existent, permetria continuar des del 27 de setembre de 1991 una gran tradició i afecció popular del nostre segle, trencada per la manca d’espectadors.

ELS MULTICINES. Amb la inauguració de les sales multicines construïdes a Benicarló i Amposta a finals de l’estiu de 2003, la sala J. J. Cinema de Vinaròs va vore’s abocada a tancar definitivament. Cal recordar que els locals de Cine havien estat incautats durant la Guerra Civil del 36 (Vide id.)

Anomenat familiarment «Cine del Senyor Vicari» va estar vigent durant el temps que el jove sacerdot Josep Sirisi, nebot de l’arxiprest Jaume Sirisi, va permanèixer a la nostra ciutat durant una vintena llarga d’anys. Utilitzant com a Centre Parroquial l’ex-església del convent de sant Francesc i altres dependències, allí es va promoure des de 1953/54 una “Escola Parroquial d’Arts i Oficis” on s’impartien classes nocturnes de manera gratuïta i un cine (que feia la competència a les demés sales) i teatre, interpretat per joves i per als als joves d’Acció Catòlica que va deixar de tenir vigència cap a 1965. Joves afeccionats de la població van treballar i representar de manera totalment gratuita –com no podia ser d’altra manera- obres de teatre moralitzadores, com «Chao», «Nelo Bacora», «Per no entendre el castellà», «El verdugo de Sevilla», «La Muralla», «La herida luminosa», Doña Clarines», «Marianela», etc., dirigides sempre per Antonio Fora i acabant sovint en un fi de festa en que no podia faltar el cant acompanyat de guitarra, de la cançó «La rana», popularitzada per Joaquim Simó Federico. “Crònica de Vinaròs” va publicar en 1993 un opuscle redactat per Juan Chaler Comes i molt il.lustrat, sobre les activitats teatrals, -que no eren les úniques que es feien-, i que allí es van dur a terme.

http://youtu.be/8GWghuvY264