Categoría: Letra C

Cervantes i Vinarós. Un fet encara no demostrat amb referència a la nostra ciutat és si Miguel de Cervantes va estar aquí o no, ja que segons Borràs Jarque, qui replega la informació de Ràfels Garcia per a desmentir-la, nega rotundament la seua estada. Així és com ho refereix aquest últim historiador de Vinaròs en els seus «Apuntes Históricos», tal com ens han arribat, publicats en troços en la revista “San Sebastián” dels anys 1909 i 1910: “Entregados los habitantes de Vinaroz a la apacible tranquilidad y reposo, un suceso extraordinario vino a alterar la normalidad de su vida: el siete de Junio de 1571, cuando en claro y sereno dia brillaba esplendoroso el sol, apareció la Armada española mandada por Gil de Andrade, compuesta de once galeras reales, que venia a esta playa para embarcar las tres compañías de los tercios castellanos de Figueroa, con sus capitanes: Diego de Urbina, Rodrigo de Mora, y J. de Urbina. .(…)…Entre las tropas que habían de embarcar aquí en Vinaroz, en la mencionada escuadra, figuraba alistado en la compañía del Capitán Diego de Urbina, Miguel de Cervantes Saavedra, confundido con los otros soldados, y como ellos había llegado cubierto con el polvo del camino á consecuencia de la larga marcha, que tuvieron que hacer desde Villarreal hasta Vinaroz, a pié, con el mosquete al hombro. Vinaroz hónrase haciendo constar en su historia que fue visitado por el Príncipe de los Ingenios, aunque tal honra fue debida a la casualidad.» Aquesta referència a Vila-real, el nostre patrici Rafels Garcia la pren del llibre de Cervantes, «Los Trabajos de Persiles y Segismunda», on en el Capítol XII, del llibre tercer, entre altres coses diu, alabant a València:»La hermosura de sus mujeres y su extremada limpieza, y graciosa lengua, con quien sólo la portuguesa puede competir en ser dulce y agradable», afegint poc desprès: «Y al salir de Villa-Real, hermosa y amenísima villa, de través, de entre una espesura de árboles, les salió al encuentro una zagala…» Aquí comença i acaba la referència que utilitza Cervantes d’aquest poble castellonenc, sense que això signifique que va passar per Vinaròs, com ho interpreta Rafels García, perquè buscant per tot el capítol i següents, no apareix cap vegada la nostra població, i s’afirma que en el viatge de Valencia a Barcelona, a peu, amb el mosquet al muscle, es va sortir de Vila-real, sense donar a entendre res més, referent a les nostres terres, ja que poc després afegeix: «Otras algunas cosas les sucedieron en el camino de Barcelona, no de tanta importancia que merezca escriptura, sino fue el ver desde lejos las santísimas montañas de Monserrate, que adoraron con devoción cristiana..(…).» Una referència veïna la tenim en el llibre «Traiguera», de Joan Ferreres i Daniel Llatje, en el que els autors repleguen una estada de Cervantes en l’ermita de la Font de la Salut, acompanyant al cardenal Acquaviva, en 1568 (Pàgina 58), prenent dita informació de mossèn M. Milián. Altres col.laboradors del nostre «diariet», el nostre setmanari “Vinaroz”, intenten recollir l’estada de Cervantes, però sense aportar ningú d’ells cap document que ho acredite fefaentment. També alguns conferenciants van platicar sobre el mateix assumpte, sense indicar cap font documental que ens permeteixque confirmar rotundament avui día l’estada de Cervantes a Vinaròs. El mateix Cervantes en el seu llibre autobiogràfic «Historia del cautivo» menciona Alacant com a punt de la seua eixida cap a Itàlia.

Va naixer dit carrer com a tal, en gener de 1966, per l’acord del Ple Municipal. Va des de les casetes de Blanchadell fins al bloc de vivendes de la viuda de Cabadés.

Vide Concurs Nacional de Pintura.

Esposa del Duc de Lerma. Cap a 1617 va regalar a la parroquial de Vinarós una imatge relicari, que encara es conserva, de Santa Bàrbara. El relicari consisteix en un osset posat al pit de la imatge de la Santa, tot dorat. A l’arxiu parroquial es conservava la carta, escrita per D. Joan d’Artaca, secretari del Rei i del Comte de Lemos, expresant la donació de Dª Catalina, comtesa de Lemos. La data de la donació es trovaba en una carta datada a Madrid en 9 d’abril de 1617, amb l’autentificació del capella de la dama, Juan de Valcárcel. La imatge va estar donada per Conxín Obiol ja que es trovaba en una casa del veïnat de l’església arxiprestal, segurament amagada durant les guerres carlines en que es van repartir totes les imatges per temor a que puguessen ser destroçades per algun dels bàndols. Aquesta obra d’art es va restaurar a València gràcies a les gestions dutes a terme pel vinarossenc Francesc Baila Herrera circa l’any 2000.

Vinaròs compta amb molt bones mostres de ceràmica d’Alcora en el seu ermitori de la V. De la Misericòrdia. Segons Borràs Jarque és de la primera època d’eixa importantísima fàbrica, conduïda pel Comte d’Aranda. Borràs Jarque també cita en quatre ocasions a l’esculptor Josep Ochando (pp. 193, 204, 206 i 256), “de fora vila” que era natural d’Almassora i treballava com a profesor de dibuix i com a màxim responsable des dels primers moments de la fàbrica de cerámica de L’Alcora, fundada pel Compte d’Aranda. Les normes del Compte eren que ningú podia abandonar la fàbrica i sols li ho permetia a Ochando pel seu gran prestigi com a dibuixant. En 1746 els llauradors volien fer nova la casa del gremi i li encarregaren a l’any següent a Ochando fer la peanya i la imatge del Salvador. (Borràs. Pàg 204) L’encàrrec li’l feren primer a l’esculptor de Vinaròs, Jaume Morales, en 1722, que morí al poc temps, contactant desprès amb Josep Ochando. I altra volta en 1792 al que els llauradors li encarregaren fer una imatge de Sant Antoni per a l’altar de l’Ermita, “de guix”, que llavors era la máxima novetat. La presència de Josep Ochando en repetides ocasions en Vinaròs ens fa pensar que ell tindria molt a vore amb la cerámica de les parets i socòls de l’ermita, d’Alcora així com la capelleta del Carrer de la Mare de Déu, amb el preciòs dibuix reproduït posteriorment en una plaqueta d’Alcora que es pot considerar una de les més boniques que van sortir d’aquella prestigiosa fàbrica, segons la profesora Elvira Gual Almarcha, autora del llibre “El sistema ornamental de la cerámica de Alcora”, publicat en 1998. 

 

Entitat del ram de la construcció fundada en gener de 1953 i que tenia per finalitat la construcció de tota classe de rajoles bastes. Va perdurar la fabricació fins als darrers anys vuitanta, en que la forta competència la va deixar de fer rendible.
Situada prop de l’estació en el camí Mas de Mestres, on actualment encara es troben els terrenys i que conformen l’encapçalament de l’avinguda Gil d’Atrocillo. Estava integrada principalment pels socis Ramon Grau, Facundo Fora, Alvaro Albalat, Sebastià Giner Sorolla, Balbina Ronchera, Joan Bas (Pam), Salvador Oliver i un grup de obrers de vila, com Ginès Doménech, Sebastià Zaragozà, Josep Camòs (pare i fill), Constantí Luciano, Domingo Miralles, Vicent Ronchera, Baptista Gascó, Vicent Ferrer (Cerverí), etc. El seu darrer president fou Agustí Serrano Monsonís. L’entitat va desaparèixer definitivament amb la venda dels terrenys en l’any 2002.