Categoría: Letra C

Es parla d’haver aixecat aquest monument de pedra amb motiu del benefici produït per aquest sant de fer desaparèixer la plaga d’oruga de les vinyes el dia 26 de febrer de 1765. Parèix ser que estava plantada dita creu a la sortida de la població pel carrer de Sant Gregori.

Creu que es va construir a l’eixida del carrer de sant Gregori en 1707 a la eixida del poble, cap al Bovalar, en acció de gràcies per haver-se lliurat el camp d’una plaga. En altres cites (Efemèrides vinarocenses) apareix que el 26 de febrer de 1763, és a dir, molts anys més tard, es va celebrar una rogativa per causa de la gran plaga d’oruga que feia malbé les vinyes i en memòria del gran benefici que es va rebre després, es plantà dita creu. Encara en el any 2007 es troba una resta de la canya d’un peiró, que s’utilitza com piló a l’entrada d’una finca tocant a la de Bordes.

Coneguda també com Creu “del Clot”. per estar prop del barranquet o clot de “Pipante”, situat davant de la fàbrica Foret, havent desaparegut tant el barranquet com la important fàbrica entre els anys 2000-2005, a causa de la gran febra constructora. És un peiró que es troba a l’extrem del carrer de S. Francesc, confluència amb Febrer de la Torre. (També se la coneixia com Creu d’Alino). Té esculpida la data de 1801 en la base o gran pedestal. Té una bona canya de pedra molt robusta, assentant-se la base en dos esglaons de pedra, tota molt ben treballada. Abans de la guerra de 1936 era totalment de pedra, amb unes senzilles espigues. L’ actual creveta és de ferro, està feta curiosament per un il.lustre forjador de l’Espluga de Francolí: Ramon Martí Martí, «Biel», ja que estava de soldat a la nostra ciutat poc després d’entrar els nacionals, en abril de 1938. Aquest forjador es reconegut pel seu art i posseeix peces a moltíssims llocs (Sagrari a Creixell, braser a l’alcássar de Segòvia, joyería a Peníscola, creu a Dal.las (EEUU), per tota Catalunya i sobretot al Monestir veï de Poblet, on s’ha passat mitja vida colaborant en la seua reconstrucció, havent rebut l’any 2006 la Primera Medalla d’Or de la seua ciutat natal.

Coneguda també com Creu “del Clot”. per estar prop del barranquet o clot de “Pipante”, situat davant de la fàbrica Foret, havent desaparegut tant el barranquet com la important fàbrica entre els anys 2000-2005, a causa de la gran febra constructora. És un peiró que es troba a l’extrem del carrer de S. Francesc, confluència amb Febrer de la Torre. (També se la coneixia com Creu d’Alino). Té esculpida la data de 1801 en la base o gran pedestal. Té una bona canya de pedra molt robusta, assentant-se la base en dos esglaons de pedra, tota molt ben treballada. Abans de la guerra de 1936 era totalment de pedra, amb unes senzilles espigues. L’ actual creveta és de ferro, està feta curiosament per un il.lustre forjador de l’Espluga de Francolí: Ramon Martí Martí, «Biel», ja que estava de soldat a la nostra ciutat poc després d’entrar els nacionals, en abril de 1938. Aquest forjador es reconegut pel seu art i posseeix peces a moltíssims llocs (Sagrari a Creixell, braser a l’alcássar de Segòvia, joyería a Peníscola, creu a Dal.las (EEUU), per tota Catalunya i sobretot al Monestir veï de Poblet, on s’ha passat mitja vida colaborant en la seua reconstrucció, havent rebut l’any 2006 la Primera Medalla d’Or de la seua ciutat natal.

Mena de recordatori del lloc on es produeix un accident greu amb alguna mort. A l’igual que a moltes localitats a la nostra ciutat n’apareixien a la vora de la carretera (davant de la fàbrica Foret que recordava un mort d’accident de moto). Una a la falda de la serra del Puig, (prop del paratge conegut com els estretets, recordava un mort d’ accident d’escopeta d’una cacera i era de l’any 1700 i pico. Adosada a la paret nord de l’arxiprestal, en la part exterior n’hi ha una altra escrita en alemany, que recorda a un soldat de la guerra civil que va morir allí tocant en caure del sidecar d’una moto. El final de la llegenda alemanya diu «Mort per una Espanya lliure». A la carretera de Càlig, en la confluència del barranc d’ Aiguaoliva i l’antiga via del trenet de la pedrera, apareixien dos creus de pedra que assenyalaven el lloc on van morir afusellats durant la guerra civil (1936) dos capellans de Sant Mateu i a l’altra una vintena de dretans tortosins (aquesta creu encara es troba en peu en 2001, però molt amagada i invisible darrere d’un matoll. Vide Guerra Civil de 1936).

Assenyala el punt equidistant entre la població i el nostre més estimat santuari. Abans era de fusta i en 1961 es va reposar totalment nova . En 1972 es va fer altra vegada nova per l’artista local forjador de ferros, Pepe Arnau “Camalligo”. Trencada aquesta per uns desaprensius en juliol de 1985, es fa refer totalment igual en 1986 A la pedra redona de la base, que sol estar envoltada de pedres més menudes, acostuma la gent jove o pietosa a canviar una pedra o vàries per una altra; sense saber exactament quina significació pot tenir aquesta antiga i bella tradició: pareix ser que és un simbolisme d’impetració a essers superiors i que degut a l’esforç que realitzen els caminants que acudeixen a l’ermitori a peu, pot simbolitzar demanar a canvi la petició d’indulgència i / o de traure alguna ànimeta del purgatori. Els alumnes de l’Escola Taller “Serra de l’Ermita” van refer i millorar el peu de pedra de l’esmentada creu, que va quedar estrenat per la festa de Sant Sebastià de l’any 2001.

 

Es denominen Creus de Maig les creus confeccionades amb fusta i ornades de flors durant els primers dies del mes de maig, considerat el mes de les flors. Són molt típiques de la zona de València, on s’organitzen concursos entre les millors creus confeccionades pels diferents carrers. Les creus de maig rememoren les antigues creus de terme que assenyalaven la zona habitada de les poblacions i estaven situades a les seues entrades, sent aquestes també tant típiques de la zona del Maestrat (els peirons). Fou el rector mossèn Miquel Romero qui vullgué reintroduir aquesta antiga bella costum a Vinaròs i que es va dur a terme en el barri dels mariners, en el grup de vivendes de la Verge del Carme, a finals dels anys noranta.