Categoría: Letra C

Les casilles de “Peones Camineros”, com resaven els seus cartells, es trobaven a les vores de les carreteres principals per tal de reparar els desperfectes continus de les grans plogudes i pel desgast del trànsit rodat de carruatges, quan encara no s’havien enquitranat, modalitat que es va establir durant la Dictadura del general Primo de Rivera. Una brigada d’homes es cuidaven d’escampar i d’omplir de matxaca o pedra trencada a trossos, els clots i carrilades que deixaven els carros o les llantes de les rodes a les carreteres quan encara no estaven enquitranades. Van caure en desús total a partir dels anys seixanta. A partir d’aquesta data els carros van ser obligats a canviar les llantes de ferro de les rodes per neumàtics.

Conjunt de cases que en temps passats pertanyien a famílies de mariners molt humils i que es trobaven fora de l’extrarradi de la població, passada la plaça de bous, junt a la “platgeta d’arena” o “del clot”. En temps recents en una d’elles es va establir el bar “La Roca de la Gavina”, en la que algunes vegades es feien exposicións de pintors novells.

Les casetes de volta són construccions típiques de les nostres terres que podien estar fetes utilitzant els materials que la mateixa terra i entorn produïen en abundància, com eren les lloses en sec, o ja més elaborades, fetes amb rajoles i morter. Eren construccions no massa comunes dels camps del nostre terme municipal i també de molts pobles veïns. S’han publicat ja diversos estudis sobre les seues diferents formes peculiars i les tècniques que s’empraven en la seua construcció, especialment de les de pedra en sec, l’origen de les quals es perd, obviament, per la seua rusticitat, en el temps. Encara que se’n troben escampades per tot el terme, els seus millors exemplars es poden vore a la partida de les Soterranyes. Vide “Cocons”.

 

 

 

 

Les cases públiques o de prostitució que han exercit el seu ofici en la nostra ciutat, recordades en els últims anys han estat situades a les proximitats del port i junt a la plaça de bous., a principis de segle. La revista catòlica “San Sebastián” clamava contra elles pels anys 1917 i 1918. De les cases d’abans de la guerra ens queda el record de «Ca la Consuelo», en aquella cobla que es cantava:
«I a ca la Consuelo
ja te’n pots anar
que hi ha palla nova
i fa bon cardar».
Eren aquesta citada, la casa de «Les franceses» i la «Casa Maria». El preu que es feia pagar per un servei era de set pessetes. Totes elles estaven al carrer del Varadero. Després de la guerra civil es va establir, allí mateix, per ser lloc de molt trànsit en festes la casa coneguda com Casa de «La Pilar», la més famosa de la comarca i sucursal de la mateixa empresa i mateix nom de la de Castelló, on el cost per gitar-se amb una prostituta venia a costar uns tres duros cap als anys cinquanta, que era quan estava en màxim apogeu. Ja a les afores de la població i junt a la carretera nacional que passava llavors per dins del casc de la ciutat, era famosa també per eixos mateixos temps el «Xalet de Las Flores». En temps més recents s’han establert com a més renombrades en el Bar Lilí, Juliette, La Sultana, Casa Vostra, aquestes dos últimes amb molt més refinament i modernitat. Algunes d’elles han aparegut i desaparegut per il.legals des de 1989 a 1991, sent aquestes «El Maño», Lilí, España, La Sultana, etc. Amb la proliferació de la venda de drogues han patit eixa lacra les prostitutes que, domiciliades en la nostra ciutat, han exercit la carretera, aprofitant el pas dels nombrosos vehicles que creuen continuament pels afores de la població, principalment en la zona de Sant Carles de la Ràpita, arran del moviment originat pel negoci del petroli que s’extraïa de les nostres costes i major consentiment de les autoritats catalanes. La lacra molt més perillosa de la SIDA ha fet davallar prou en els temps actuals aquest negoci tan vell com la humanitat. Però amb la forta immigració imperant a l’inici del nou mil.leni, els prostíbuls són abastits per jovenetes dels països de l’Est i sudamericanes, i molt diferents i res a vore amb les practicants de la religió musulmana, absolutament radicals en aquest aspecte.

Llinatge de noblesa amb escut heràldic afincat a Vinaròs. (Vide noblesa).

(Vinaròs 1976). Enginyer civil, amb la obtenció del títol en 1999 a l’Institut Nacional de Ciències Aplicades a Toulouse (França). Obté entre 1998 i 1999 una beca Erasmus per estudiar en la Universitat Politècnica de Catalunya. També en 1998 va treballar com a Enginyer practicant en el disseny dels aires acondicionats i sistemes de calefacció per a SOGEA en Toulon (França), i per al Grup JG a Barcelona. En 1999 s’inicia amb l’empresa AGROMAN S. A. realitzant projectes de construcció durant dos anys. Simultàniament obté la titulació en Administració Comercial en la Universitat Politècnica de Catalunya. Es perfecciona amb un master de Ciències en juliol de 2001 en la Balsells Fellowship de la Universitat Irvine de California, als EE. UU. on en l’any 2003 obté el títol de Doctor. Darrerament treballa per a l’empresa Ferrovial a Barcelona. La seua esposa és doctora i treballa a Cerdanyola.