Categoría: Letra C

Societat en Comandita. companyia bancaria, molí d’arròs, fàbrica de guanos, de vins i de gel, fundada a Barcelona en 1820 per la família adinerada dels Carsi, procedent de Morella que va tenir vigència a finals del segle XIX i va perdurar fins que va ser adquirida pel Banc de Castelló a l’agost de 1924, del que Joan Carsi Giner va ser el primer director (La sucursal del banc de Castelló seria absorbida el 30 d’abril de 1940 pel banc de València, ocupant la mateixa seu de la plaça de Jovellar).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’antic molí de farina (després d’arròs) inaugurat com Molí “El Progreso” en juliol de 1871, situat a les afores del carrer del Pont i que va funcionar fins un centenar d’anys, canviat e 1883 a Molí Carsi i molts anys desprès a la de denominació de “Arrocerías San Martín”. Es va desmuntar en la dècada de 1990 aproximadament per construir vivendes en el seu gran solar. En 1909 produia diàriament 20.000 quilos de farina, havent canviat a CARSI Hnos. Junt al molí es trobava el luxòs xalet on residia la família Alcoverro que eren els administradors i després propietaris en octubre de 1916 (Joan Alcoverro Carsi). Posteriorment dit xalet es convertiria en Hotel Aixalà, també desaparegut; El 5 d’agost de 1923 es va constituir en Carsi Industrial y Comercial, com successora de la firma Carsi i Cia, Sociedad en Comandita, de Barcelona, titular del Molí en aquesta data. En 1931 era molí de pinsos, arròs i farines. Formava part part del Consell d’Administració la família Carsi- Alcoverro i el seu Director-Gerent era Obduli Balanzá. Va canviar altra vegada la denominació en deixar de ser propietat de dita família i es convertiria en 1952 en Arrocerías San Martín, de Silla i transformada en molí d’arròs, amb personal procedent de València. La seua gran màquina a vapor, construida a Barcelona per l’empresa Alexander Hermanos, que movia pràcticament tota la fàbrica, es va desmuntar i baratar com a ferro vell als anys vuitanta, a l’antiquari Josep Borrell, de Barcelona, quedant sols constància fotogràfica de la seua gran bellesa i aparatositat. (Vejau Molí de Carsi).

És el document escrit més important de la història de la ciutat, quin original és conservat a l’Arxiu Municipal (0,24 x 0,30 cm.). Es conserven també cinc còpies posteriors, amb algunes variants. Va ser redactat el 29 de setembre de 1241, en que l’alcait de Peníscola, Gil d’Atrocillo, com a procurador del Rei Jaume I, dóna carta de poblament o fa donació a Grinyó Ballester i a 50 pobladors més, dels terrenys que conformen el nostre terme amb uns beneficis i els manaments de construir molí i església.

 

 

 

 

Un treball molt exhaustiu sobre les diferents còpies i original va ser publicat per “l’Associació C. Amics de Vinaròs” en 1982, a càrrec dels catedràtics Ferran García i Francesc Gimeno.

 

 

 

(Vinaròs). Alcalde de Vinaròs des del primer de gener de 1960 a 1963; se’l pot considerar un alcalde de transició, ja que a més dels pocs anys que va regir el consistori, la seua figura apareix entre dos grans alcaldes, de molta empenta, que van marcar la seua època per la molta activitat que van desplegar. Baix el seu curt govern es va dur a terme un sanejament de l’economia local i es van celebrar les Festes Cinquantenàries de la Relíquia de S. Sebastià de 1960. Precisament del mateix any 1960 Gómez Sanjuán assenyalà les construccions realitzades i que foren: 30 vivendes front al “Matadero” (Grup de cases Virgen de Lidón”); les dos escoles de Sant Roc. S’obrí l’antic terreny del camp de futbol de Borràs on es va construir desprès l’església de Santa Magdalena. Es va construir l’edifici del Cine Coliseum al carrer de Sant Pasqual. Joan Carsi va morir el 20 de maig de 1994, als 92 anys, vidu de Pilar Balanzà Asensi; foren pares de dos fills, Joan i Mª Pilar que viuen a Barcelona, però conserven la casa de Vinaròs on passen les vacances.

La construcció de carros abans de l’automoció era molt abundant en la població. Així tenim diversos constructors a començaments de segle XX, que van anar desapareixent als anys cinquanta. Encara en els anys de 1953-1954, era fàcil vore l’espectacle que es duia a terme en algun racó del carrer del Pilar, de fer els constructors de carros la foguerada de forma redona per calentar el ferro de la llantes de les rodes per a que poguessen entrar i encaixar damunt de la fusta. Molt pocs anys després les llantes de ferro serien obligades a substituir-se per rodes de goma que no perjudiquessen l’enquitranat de les carreteres. A més, les llantes de ferro produïen unes profundes carrilades als camins de terra que eren molt perilloses per als que circulaven en bicicleta, ja que quan s’intentava eixir d’elles, el bac era quasi immediat.

(París, ?). Professor de Literatura de Universitat de la Sorbona de París. D’origen navarrés. Havia basat la seua tesi doctoral sobre l’escriptor vinarossenc Venceslao Ayguals d’Izco en 1971, perquè, segons deia, li va cridar l’atenció, pels molts llibres que tenia a l’Index o llibres prohibits per l’Església Catòlica. Pràcticament va redescobrir el personatge als vinarossencs quan es tenia pràcticament oblidat per les seues idees maçoniques, republicanes, progressistes i anticlericals), tant abominables durant el franquisme. Especialment Víctor Carrillo va contagiar del seu entusiasme els membres de l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”, i motivats per ell es va dur a terme una exposició antològica de “Records Vinarossencs”, monogràfica de l’il-lustre personatge, al qual se li va dedicar un carrer, perdut aquest en l’oblit més absolut. Carrillo va publicar diversos articles en el setmanari “Vinaròs” i va conferenciar magníficament al saló de plens de l’Ajuntament sobre la figura del nostre compatrici i la seua època.

Vegeu Camí Carretes. És també nom d’una de les partides del nostre terme municipal.