Categoría: Letra C

Via de comunicació. Encara que lluny dels centres de poder de decissió o de poder polític, Vinaròs està molt ben comunicat per carreteres radials en forma de ventall que van des del centre de la ciutat antigament o per molt prop avui dia. A la nostra ciutat concurreixen tres carreteres nacionals: la Nacional 340 que ve des de França i arriva fins a Càdis, passava fins l’any 1961 per dins de la població; la nacional Vinaròs – Vitoria, que naix a Vinaròs i la carretera d’Ulldecona que arriba fins els Pirineus. Altres carreteres menors són les de Càlig, la de l’ermita, asfaltada en 1966, i zona sud (manament de l’alcalde Ramon Bofill). En els darrers anys del franquisme i gràcies a un pla del IRYDA (Instituto de Reforma y Desarrollo Agrario) es van enquitranar quasi tots els camins rurals del terme.

Carretera d’Alcanar (CS-V-3321). Al març de 1920, gràcies a les gestions del Sr. Kindelan els canareus van aconseguir la construcció de la carretera que uneix la seua població amb el baixador (“apeadero”), el qual es trobava dins del terme municipal de Vinaròs i ara, ja obsolet, va ser enderrocat l’any 1999-2000, sent transformat en potent estació elèctrica per abastir l’electrificació dels trens.
Carretera de l’Aragó. Un desig antiquíssim de la nostra població i dels mateixos aragonesos era el de la construcció d’aquesta antiga carretera, que passant per Morella i Alcanyís, pugués afavorir l’eixida natural dels productes nacionals i aragonesos pel port de Vinaròs. Sempre, però, la maleïda oposició centralista de València, el nostre cap i casal, la nostra capital, s’oposava continuament perquè podia perjudicar greument els seus interesos. Així, l’11 d’abril de 1608, el rei Felip III, a instàncies dels jurats de Vinaròs, ja va demanar al virrei de València i als jurats dels dos regnes per a que s’obrís la carretera de l’Aragó. El fet es va reproduir el 14 de març de l’any següent per segona vegada i encara una altra tercera l’1 d’abril de 1615, davant la insistència dels justícia i jurats vinarossencs. També se li va demanar al rei Felip Vé. I També a la reina Isabel II, aconseguint-se finalment el 25 de juny de 1847, 239 anys desprès. A la Biblioteca Nacional de Madrid i a la de Saragossa es troben exemplars de 28 pàgines en tamany full, del següent escrit ben significatiu:“Ilustrissimo Señor. Por hallar experimentada la piedad en V. S. I. Me atrevo, rendido a sus pies, hazer segundo Memorial, donde trataré de las conveniencias que tendrá el ilustríssimo Reyno y la imperial ciudad de Zaragoça agregando al Puerto, o Playa de Vinaroz, para la conducción de las mercadurías de los dos Mares, Océano y Mediterráneo… (Antonio Cubero y Sebastián)” y la resposta dels valencians que es troba en exemplars de 30 pàgines de tamany foli, sense autor, en la Universitat de València, que diu: “Señor. El fidelissimo Reyno de Valencia Obsequiosamente rendido a … V. Magestad… en orden al intento que ha expressado el Reyno de Aragon de… concederle por la Villa de Vinaroz que es del Reyno de Valencia desembarcadero y carretera para… sus mercaderías…” (Document de l’any 1692). Borràs Jarque tracta sovint el tema en referència a les diverses ocasions en que la carretera fou reclamada, en la seua “Història de Vinaròs”, en pàgines 228, 229, 360, 385, 389, 410 i 414.

Carretera de Càlig (VC-V-8502). Aquesta carretera va nèixer amb anècdota inclosa segons afirma Borràs Jarque en la seua “Història de Vinaròs” (pàgina 515 de la edició de 1979 dels “Amics de Vinaròs”), arranca dins del terme de Vinaròs des de la Carretera Nacional 232. S’endinsa cap a l’interior dirigint-se cap a Sant Mateu, Albocàsser i altres poblacions de la província de Castelló.

 

 

 

 
Carretera de la costa. Costa Nord. Aquesta carretera d’uns quatre quilòmetres de longitud que bordeja les platges de la costa nord amb gran zona turística es coneix també popularment com la carretera del Càmping. Surt pel Carrer de sant Gregori i arriba fins les casetes de camp de la Sunyera (Finca dels Sunyer). Va ser aprovada per l’Ajuntament presidit per l’alcalde Balada el març de 1967. Es va realitzar aprofitant vells camins ja traçats, mitjantçant conveni amistós del regidor Vicent Meseguer amb els propietaris de les finques veïnes que cediren part dels terrenys gratuïtament. El pont que creua el riu Cervol per l’Avinguda de Tarragona va ser construit en 1971. La construcció definitiva no es va dur a terme fins l’any 1974, com consta en sessió de l’Ajuntament presidit per Lluís Franco, de 5 de juny. La il.luminació pública es va dur a terme en octubre de 1991.

 

 

 

 

 

 

Carretera de la costa Sud. Es va aprovar en sessió del 5 de novembre de 1980, segons projecte de Santiago Olcina Negre, amb la relació de propietaris que estaven afectats per les expropiacions prèvies. Es va emprendre i enquitranar en temps de l’alcalde Ramon Bofill encara que era ja una il.lusió de l’alcalde Balada molts anys abans i desitjada pels molts veïns, ja que no existia cap camí ben definit com passava a la costa Nord. Es van haver d’expropiar terrenys a molts veïns i es van demanar contribucions especials segons la proximitat de les finques. El projecte de l’enginier de camins Santiago Olcina Negre va ser aprovat després en la sessió del ple de l’Ajuntament del 4 de novembre de 1981. Aquesta carretera de la costa Sud es va il.luminar a l’estiu de 1997 en temps de l’alcalde Jacinto Moliner, sent inugurada aquesta millora pel president de la Diputació, Carles Fabra; també en eixe mateix temps es va canalitzar l’aigua potable encara que va tardar un any més a arribar als xalets. Arranca en l’anomenada avinguda de Pablo Béjar a la “platgeta d’arena” o dels “tres pontets”. Passat el barrac de les Salines, se li va dedicar un extens tram fins al barrac d’Aigua Oliva al mestre Paco Baila Tosca. (Vide id).

Fent un poc de PROTOHISTÒRIA, d’aquesta importantíssima via de comunicació del corredor mediterrani (la més transitada d’Europa a l’estiu en la dècada dels anys 60) s’ha de dir: El Rei Felip II quan passà per les nostres terres encara utilitzà el traçat antic interior, mil.lenari, de l’antiga “Via Augusta” dels romans; així consta que passà d’Ulldecona a Traiguera. El 14 de març de 1609 el Rei Felip III va manar al Virrei de València que donés totes les facil.litats i s’interessés per la construcció de la carretera de Vinaròs a Tarragona. En 1786, per R. O. es va demanar la 6ª part dels Bens de Propis de la població per a la construcció de la carretera que llavors ja s’estava duent a terme. Fins llavors s’havia utlitzat més o menys l’antic traçat de la Via Augusta que des dels Pirineus (La Jonquera) arribava fins a Càdis i per les nostres terres passava per l’interior (La Galera; Traiguera per la partida Hostalets, etc). Tots els demés pobles situats fins a vuit llegües de la carretera devien contribuir en la mateixa mesura abans esmentada a contribuir en el nou traçat que recorre tot el litoral. La denominació de la carretera fins el començament del segle XX era la de CARRETERA DE MOLINS DE REI. L’any 1914 es van començar a construir els quatre ponts que hi havia entre Benicarló i Vinaròs (Rambles de Cervera, Aigua Oliva, Les Salines i sobre el Cervol). Es van acabar a l’any següent. Abans de construir-los es devia de baixar als llits dels barrancs per poder-los travessar. Del temps de Carles IV era el pont sobre el Riu Sénia de Sol de Riu. (La pedra commemorativa es troba al nostre Museu Municipal) Allí es va produir el famòs atac d’Alcanar on el capdill carlí Ramon Cabrera va matar més de 80 joves vinarossencs, omplint de dol la nostra vila.

La carretera, enquitranada en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, passava per dins de la població (carrer del Pont, S. Cristòfol, plaça Jovellar i c. sant Francesc).

 

 

 

 

 

 

 

 

Davant de l’augment de trànsit en anys del boom turístic en que s’afirmava que la carretera era de les més transitades d’Europa en els mesos d’estiu, en 1961, ja es va fer l’anomenat «desvío». Va des del mateix pont del Cervol fins al pont del barranc de les Salines, formant una línia corba per no derribar el luxòs xalet de «La Sultana», per la qual cosa, segons es va dir, li va costar el càrrec a l’enginyer que el va «mal» traçar.

 

 

 

 

 

 

 

Davant del perill que suposava creuar-lo per la raval de Càlig, es va fer un pas subterrani en 1973, sols per a bicicletes i viannants, especialment per als alumnes de l’Institut de batxillerat, desaprofitant-se una bona ocasió per fer un bon encreuament. (Vide Pas subterrani).

L’antiga carretera comarcal d’Ulldecona i és la paral.lela al camí Rossell per la qual baixaven antigament els carros de fusta de les muntanyes de Benifassà; es dirigeix a Tortosa i enllaça abans d’Ulldecona amb l’autopista A-7 (Vide id) amb la peculiaritat de comptar amb un troç de traçat tot perfectament recte que s’allarga set quilòmetres. És ara la CN. 238, una Carretera Nacional, que naix també a la nostra ciutat i és la Vinaròs-Eix de l’Ebre, que eixamplada i molt cuidada, arriba fins al Vall d’Aran. L’origen d’aquesta carretera cal remuntar-lo a l’any 1842 quan la Diputació Provincial de Tarragona va formar projecte de carreteres que meresqueren l’aprovació del Govern – una de dichas carreteras debe conducir de Vinaroz por esta Villa a Tortosa, Gandesa y Caspe – (Albert Ferré en “Ulldecona a la luz y bajo la sombra de 132 alcaldes….”)

Neix aquesta important carretera a la nostra plaça Jovellar, dirigint-se per l’interior cap a Vitoria i Santander, passant per Saragossa. Aquest eix nacional que se’n entrava cap a l’ Aragó des del temps de la Reconquesta, fou en temps del diputat provincial vinarossenc Ràfels García que es va retocar i arreglar per La Serafina, acometent una gran millora com a carretera de segon ordre. En 1992 el MOPT va destinar més de 5.000 milions de pessetes per reformar-la en profunditat. Les obres. al seu pas pel nostre «desvio», amb un altre presupost de 1.000 milions més per a suprimir aquest difícil encreuament de la Carretera Nacional 340, van perdurar fins l’any 1997, fent-se inacabables però amb una bona i gran ampliació amb voreres, estrenant-se per fi per la festa de Sant Josep, sense cap solemnitat. Vide Carretera de l’Aragó.

Coneixent-se popularment com a Camí de Rossell Va ser aconseguida la seua construcció en novembre de 1922 pel Diputat a Corts durant set legislatures pel Districte de Vinaròs Ramon Sáiz de Carlos. El pressupost de dit camí es va estimar per la Direcció General d’Obres Publiques en 90.000 duros (duros de plata llavors moneda molt corrent i abundant fins l’adveniment de la segona República). Naix en terme de Vinaròs i és paral.lel a la carretera d’Ulldecona o CN 238, i s’endinsa cap a l’interior dirigint-se cap a Sant Rafel del Riu i Rossell. Ara s’aplega fins La Sénia i la Tinença de Benifassà.

Carretera que condueix fins l’ermitori dels Sants Patrons, de 6 quilòmetres de longitud. Va ser asfaltada en 1966-1967, baix manament de l’ alcalde F. Balada. En 20 de gener, festa de S. Sebastià, de 1967 es va beneir també el pont que travessa el Cervol, pujant la relíquia mossèn Marcos Gascón. Les obres de pavimentació de la carretera les van pagar els propietaris de les finques veïnes amb contribucions especials, els quals van protestar perquè aduïen que era utilitzada per tota la població per a dirigir-se a l’ermita.