Categoría: Letra C

Nom donat a un carrer de nova apertura en sessió de l’Ajuntament del 7 d’abril de 1999.

Nom que agrupa els balls típics de Vinaròs, l’origen dels quals hi ha que buscar-lo en l’antiga feina del plegar les garrofes al mes de setembre i octubre. La següent poesia de Franccesc Esteller Fons, (a) “Tomasino”, premiada als Jocs Florals de l’any 1917, encara que publicada quasi idèntica el 15 d’agost de 1908, il.lustra ben bé aquesta antiga, tradicional i bella costum, transformada en ball popular:

…………………………….LA PLEGADA

Com l’avar guarda riqueses, tresors,Jo guardo i conservo del poble records.Records de la infància que porto grabatsCom graba la història els fets ja passats.Mil fets i altres coses, refranys i costumsQue d’il.lusió m’omplin d’amor i d’orgull.Ells me donen vida, alegria, conhortI quan en ells penso, disfruto de goig.Un poc d’historieta els vaig a contarQue és del mes d’octubre, del mes del plegarDel mes que pel poble només sents cantarTant a primera hora com al tardejar.
“Camarada com la nostrano la hi ha en tot Vinaròs,ni que plegue més garrofesni que minge més arròs.
De la nostra camaradaTenen lo món encantat,Lo pandero de TonetaI el caragol de SastiàMilagròs sant Sebastià,Que esteu a la nostra ermitaL’any que ve en pau i salutDoneu-mos bona collita”
Estes i altres coses ne solen cantarLes mil camarades quan van a plegar.A plegar garrofes del camp valencià.Que dobles i dolces se solen criar.Pujats del del carro, cantant i rientTocant la guitarra, pandero, ferrets,Surten ells del poble, molt de matinet,No els importa un pito ni el mestral ni el fred.Les xiques gojoses, arreu van xillantI a lo millor sentes uns crits com a brams:¡¡Arri! ¡arri! ¡Moro!… ¡Careto! ¡Leal!..¡Huaixque allà Tordillo! ¿Vine ací Castany!i així els carreters criden desvanitsi empunyant l’assot tornen a fer un crit.Tu, porta les cordes! ¡vàtua l’estral!Entonces les bèsties se’n van com a llamps.Uns van a la Serra, al Puig, al Caminàs,Altres a la Closa, Pradet, Dos Vilars,Puntarró, Cometa i a la Cova del vent.Per tots aquells camps s’escampa la gent.Allà a l’aire lliure tots són treballant,Per terra les xiques, ajupides vanPlegant les garrofes en molt d’interés,Contemplant-ho l’amo de goig satisfet.Pel garrofer els homes s’empinen com gatsFent caure garrofes i altres omplint sacs;Los sacs drets al carro los van carrejant,I així dones i homes tots van treballant.Treballen, conversen i de quan en quantLes gracioses xiques s’entonen cantant.Entre cants, xerrades pel treball distretsSents l’amo que crida: ¡A dinar, xiquets!Portem lo recapte, del carro, XoximI de pas la manta i la bota de vi…Vicent, i l’aigüera ¿què saps on està?Penjada a una soca l’he vista, Sastià.La gran camarada, després de dinarBaix dels garrofers gitada s’està.A les dos s’aixequen; ans fan un badall,S’estiren, s’arronsen- i cap al treball.De nou la faena tornen a empunyarD’hasta que tardeja, quan de nit se fa.Quan tots los arreus han arreplegatS’empinen al carro per damunt dels sacs.S’empinen com poden per rode i baralEstant aquells carros plenets hasta dalt.¡Ja pots tocar, Ximo!…tots som a cavall.¿Si?… pos, apa, Moro! Arri, Arri!, avant!A cantar es disposa, molt prompte tothom!Un toca el pandero; l’altre el caragol;Ferrets castanyetes, i aixines ells vanArmant rebombori per on van passant…………………………“Camarada com la nostraNo n’hi ha cap a Vinaròs,Ni que plegue més garrofesNi que minge més arròs.”
Associació Cultural organitzada l’any 1984. L’origen de les nostres tradicionals «Camaraes», tal com es canten en l’actualitat i es ballen s’ha de remuntar al segle passat, en que era costum que els cullidors de les garrofes, allà cap al mes d’octubre formaven colles de homes i dones, xics i xiques, que en retornar de la jornada amb els carros replets de sacs del característic fruit de les nostres terres, d’excelent qualitat, entraven del camp cantant a veu plena cançons, acompanyant-les de sons de guitarres, panderos, castanyetes, i del típic caragol. Aquestes colles i les cançons que cantaven espontàniament durant quasi tot el segle passat i primer quart de segle d’aquest, van ser reagrupades com a balls tradicionals pel «Grup de Coros y Danzas» de la Secció Femenina de la Falange, fundada per Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio Primo de Rivera, després de la guerra Civil, polint-se llavors les cançons de paraules malsonants i expresions de doble sentit, també denominades de «picadillo». Les xiques que els van organitzar eren assessorades per l’antic ballador, el sr. Francesc Chaler Bel, conegut com el «tio Severo». Es llavors quan els nostres balls populars prenen un caràcter oficial, que surt de l’àmbit purament local per a expandir-se per les terres de tota Espanya, i el nom de «Les Camarades» amb que es coneix una de les seus danses queda consagrat, ja que per la seua gràcia i vivesa guanya en multitud de concursos, en Barcelona, Bilbao, Málaga, San Sebastian i Madrid, per citar-ne uns quants. La nostra «Jota», l’airosa «Jotilla» i el senyorial «Bolero» arrodonixen les actuacions, que són admirades i vivament aplaudides. Les nostres Camarades són fonamentalment balls de jota, que per pedre la seua potència, es van quedar en «Jotilles”, i van guanyar en gràcia i delicadesa. Cal fer referències a les notes més antigues que es tenen dels balladors vinarossencs, tots homes, que apareixen en documents de 1692, els quals el 25 de febrer cobren del clavari de la borsa comuna 8 lliures “llauradors i dansadors de la present vila de Vinaròs, habitadors (…) les quals ha ofert donar-los dita vila per haver dansat a festa del gloriòs sant Sebastià i infraoctava propasada. Joan Bover que va escriure aquesta interessant data va ometre per mor de la brevetat la referencia del document (Setm. Vinaròs, 20-I-1990, pàg. 3: 20 de enero: ¡San Sebastián!.)

Entitat fundada oficialment amb reglament en 1888, encara que ja funcionava des de l’any 1886 en que es van implantar dites entitats a Espanya. Era la única existent en la nostra Provincia i també una de les primeres d’Espanya. L’aconteixement de la seua creació va ser comunicat pel primer president, Josep Martínez, vicecònsol de l’Uruguay, a l’alcalde en carta signada el 10 de novembre de 1886. Es va imprimir en 1889 una «Memoria» sobre les activitats dutes a terme durant el que pareix que va ser el seu primer any de vertader funcionament, entre les que cal destacar: la sol.licitud dirigida al Govern de la Nació de regular ben exactament la pesca del bou, demanar la perllongació del port i la seua neteja perquè el fons ja s’omplia de sorra no permetent l’atracament de grans vaixells. Comptava amb 77 socis i estava presidida l’any 1889 per Lluis S. de Quer, sent Vice-President Lluís d’Abaria, i actuant de secretari Francesc Roca Ribera. En 1904 pareix que estava presidida per Obduli Balanzà, ja que signa un manifest que té com encapçalament: “Bases de avenencia entre patronos obreros, acordadas el 4 de julio de 1904 en Junta General de la Cámara de Comercio entre ésta y la Federación local de Sociedades, con la intervención de D. Jaime Anglés, y asistencia del señor alcalde y capitán de la guardia civil, así que tambien de la Comisión pericial de toneleros de Reus”. No obstant, la vaga continuava encara amb gran virulència dos mesos després, com llegim: “Continua la huelga promovida por los camareros en igual estado. Los obreros con una solidaridad pocas veces vista. defienden con tesón sus derechos resistiendo denodadamente a las inhumanas pretensiones de esa media docena de explotadores camareros mitad caciques y mitad comerciantes que, abrogándose indecorosamente el nombre de Cámara de Comercio no obstante ser una exigua parte de la misma, pretenden la disolución de las Sociedades Obreras y con ella la total ruina del obrero. / … (…)” (Setm. local “La República”, 4-IX-1904) . Com veiem els republicans de les societats obreres denominaven camareros en to de burla als membres de la “Cámara”. Al febrer (dia 5) de 1922 es llig en la revista “San Sebastián” que molts industrials i comerciants no pagaven la quota per al seu sosteniment i en conseqüència s’havia de pagar ja a la de Castelló: “Natural consecuencia. La Cámara Oficial de Comercio de ésta exigía a los industriales y comerciantes la cuota que les correspondía abonar para su sostenimiento. Hcieron el sueco la mayoría de ellos y hubo de desaparecer tan influyente y necesaria entidad de nuestra población y ahora, quieras o no, se ha de pagar el 2 por ciento de lo que percibe el Estado por la contribución a la Cámara de Comercio de Castellón. El Recaudador D. Arcadio Vidal tiene al cobro los recibos de 1919-1920 y 1920-21 con orden de pasar nota al Juzgado de los que queden en descubierto. ¿También continuaremos sin dar señalesde vida? Si de todos modos se ha de pagar ¿porqué no ha de tener Vinaroz su Cámara oficial de Comercio?”. L’any 1932 pareix que va rebrotar i encara apareix vigent.

Entitat creada en temps del franquisme a cada població per facilitar el treball i resoldre qualsevol problema del món agrari. Amb l’adveniment de la democràcia les “Càmares Agràries” van ser substituïdes per les Juntes locals agràries dirigides des dels mateixos ajuntaments en virtut de la Llei de Transferències de l’Estat de l’1 de gener de 1993. Els seus funcionaris passaren a dependre de la Generalitat i els seus patrimonis a incrementar els bens dels ajuntaments.

Impressor. En 1889 tenia instal.lada la seua imprempta al carrer Major, número 11. En dit any va publicar la «Memoria» de la Cámara de Comercio de Vinaroz (Vide id).

Bisbe de Tortosa (1716-1757). Va ser presentat per a tal dignitat pel Rei Felip Vé l’any 1716, als 27 anys d’edat. El 15 de setembre de 1753 concedia autorització per a traslladar l’antic Hospital des del Carrer de sant Jaume a una casa llogada per mossèn Jaume Febrer, a la plaça del Fossar (Jovellar), on després estaria la casa gremial dels llauradors. Com es llig en una preciosa estampa antiga, va concedir 40 dies d’indulgència resant un «parenostre» davant la imatge de Sant Sebastià de Vinarós.