Categoría: Letra D

(Rouen, 1823-París, 1883) Baró. Historiador de l’art. Va viatjar per tota Europa i també per Espanya. Acompanyant a Gustave Doré va passar per Vinaròs i va escriure les seues experiències (vide Gustave Doré). Va escriure entre d’altres obres, «Histoire des faïances hispano-moresques a reflets métalliques (1861), L’Espagne (1874), il.lustrada per Doré, Les arts décoratifs de l’Espagne, etc. La seua col.lecció d’obres d’art la va llegar al museu del Louvre i segurament entre elles una peça de porcelana amb reflexos metàl.lics que diu que li van regalar a Vinaròs. Vide Doré, Gustavo.

Personatge bíblic representat a la nostra Ermita en un quadre d’Oliet.

(Vinaròs 1860-24-XI-1923). Alcalde de Vinarós des del primer de juliol de 1895 fins el 23 de febrer de 1898. Va repetir en el càrrec en 1915 i el 7 de juliol de 1917. L’11 de maig de 1896 va apadrinar la cerimònia de les confirmacions dutes a terme pel bisbe Rocamora en la seua primera Visita Pastoral i donant consentiment per a la construcció de l’Asil dels vellets a l’antic cementeri de Sant Miquel. Va signar la sol.licitud demanant el varadero per al port (21 de març de 1915) i es va ocupar de les usurpacions del territori conegut com redona de l’ermita. En 1918-1919 continuà com a regidor de l’Ajuntament. Era el seu ofici el d’estanquer.

(Prato, Itàlia 1335-1410). Conegut com Mercader de Prato, Florència, Itàlia. Comerciant de la Toscana italiana, autèntic magnat amb negocis per tota Europa, tenint instalacions o «fondachis» repartides pels nostres pobles principals, al cap dels quals es trobaven famílies que constituirien la classe burgesa més adinerada i que sovint es van perpetuar donant a les esglésies obres artístiques de mèrit inqüestionable com creus processionals (Els Comí de Sant Mateu), retaules (com el de Jacomart per la família de Joan Espígol en Catí), els Valls en Salzedella, etc. Les relaciones de Marco Datini amb els Ports i el Maestrat pel comerç de la llana queden reflectides en nombrossíssims documents trobats en 1870 en un «quarto» fosc, baix una escalinata del seu bell palau de Prato on van ser descobertes unes 150.000 cartes, més de 500 registres i llibres de comptes, 300 contractes de societat i 400 contractes de assegurances. En dits documents apareixen sovint els noms de Peniscola, Morella, Tortosa, Salzedella, Albocàsser, Cantavella, Les Coves, Cabanes i sobretot Sant Mateu. Aquestes relacions dels nostres pobles van ser estudiades per Mossèn Manuel Milian Boix, però ja abans s’havien interessat molts autors anglesos i italians pel tema. En el llibre «Il mercante i Prato» de Iris Origo (1988) es diu: «Il principale centro di racolta spagnolo era il borgo di San Matteo, dal quale la lana veniva portata al piccolo porto di Peniscola…» Mossèn Milián, en el seu treball «Contacto mercantil de Morella y sus aldeas con el mercader toscano Francesco di Marco Datini, de Prato (1393-1410)» referit a Vinaròs retrau: «208 ro. di lana di Vilanarozo, ricebetti da Piero Antibocha. Fecila stivare en 37 sache, deono dare di 20 ottobre Ib. 194, s.2, d. 8. Comprai per Barnaba propio a soldi 19, d. 8.» (f. 147 v). Això vol dir, que d’una de les compres que dit mercader va fer mitjançant els seus corresponsals per les nostres terres, 37 sacs corresponien al vinarossenc Pere Antiboca (Año 1398. San Mateo. Baremo incompleto de lana de Morella, sus aldeas y comarca, concentrada en San Mateo y expedida por Tuccio di Gennaio, con la indicación del peso, costo, procedencia, destino y margen comercial calculado). Desconeixem per ara si Vinaròs apareix més vegades donat que falta publicar-se tota la investigació de mossèn Manuel Milian té sobre eixe assumpte. Sí que sabem que cap a 1967, dit capellà va organitzar amb la parròquia de Vinaròs un viatge a Roma en autocar i tots els vinarossencs van quedar sorpresos per la gran acollida que van tenir quan van aplegar a Prato, adquirint tots sense excepció nombrosos records de dita ciutat italiana, instigats per mossèn Milian: postals, llibres, medalles, etc. En morir sense fills Datini va donar tots els seus bens a la beneficiència, inclòs el seu palau de Prato i així es van conservar milers de documents comercials que constitueixen l’Arxiu Datini, seu de l’Instituto Internazionale di Storia Economica, que organitza cada any cursos i congresos per a historiadors.

Nom dels dos vaixells més grans sortits de les drassanes de Vinaròs, construïts en 1917 i 1919. Es denominaren el “Damianín Primero” i el “Damianín Segundo”. Vingueren a ser com la traca final de la construcció i de la gran fama de les nostres tradicionals drassanes. A partir de llavors es va produir una gran davallada. El «DAMIANIN PRIMERO«: En febrer de 1917 es construeix un dels vaixells més grans, un pailebot, «El Damianin». La revista “San Sebastian” ens relata així la prova: «Damianin primero» se titula el barco que los Sres. Sorolla han construído en sus astilleros para D. Damián Frontera. Se ha hablado mucho en favor y en contra de las condiciones del buque y hoy podrá salirse de dudas pues a las diez de la mañana está convenido hacer las pruebas de velamen y del motor haciéndole practicar algunos ejercicios. De no haber contrariedad el lunes saldrá para el Puerto de Valencia a cargar la mercancía que tiene ya preparada.» (4 de febrer. Pag.75). I en el número següent apareix: «El pasado jueves se hicieron las pruebas del «Pailebot» construido en los astilleros de los señores Sorolla para D. Damián Frontera siendo a satisfacción. Salió el barco a las 3 haciendo varios ejercicios. Funcionando el motor alcanzaron la marcha de 9 millas llevando unas 80 toneladas de lastre y al regreso vinieron utilizando las velas. Como el tiempo era muy contrario para entrar en el puerto todos creían que dificilmente el patrón D. Francisco Compte podría dominar el buque, pero su arrojo y condiciones excepcionales salvaron el contratiempo llegando a las 7,40 sin necesidad de utilizar la máquina por lo que mereció muchas felicitaciones. Al salir para pruebas, además de D. Damián fueron el Sr. Sorolla (Juan), el constructor de velas señor Selma, el montador del motor y otro mecánico de Valencia. Esta tarde, si el tiempo no lo impide, será el bautizmo (sic) del buque por el Rdo. Sr. Cura siendo padrinos los niños Damianin y Margarita Frontera. Para solemnizar el acontecimiento el Sr. Frontera ha regalado un becerro para los operarios que han tomado parte en la obra y los pobres del Asilo y Comedor también participarán del mismo. Reciba por todo nuestras felicitaciones.» (11 de febrer. Pàgines 95-96).
EL «DAMIANIN SEGUNDO»: Es veu que la experiencia del primer vaixell va animar al Sr. Damian Frontera, per emprendre’n un altre, encara que aquesta vegada va canviar de mestre de ribera. En la mateixa data trobem la següent notícia: «Pronto empezará a montarse un barco de 600 toneladas para d. Damián Frontera. Lo construye el maestro de ribera D. Francisco Lluch y como medirá unos 35 metros, al no poder emplazarlo en la playa del Puerto, se armará detrás del mismo, frente a la casa del Farero.» i en la sessió de l’Ajuntament del 20 de maig de 1919 es proposa que «se den toda clase de facilidades a D. Damián Frontera que está haciendo construir un «pailebot» de 600 a 700 toneladas, y como ha de molestar un poco en la vía pública, no exigirle responsabilidad alguna, atendiendo a la importancia de estos astilleros con un barco de tal tonelaje«. El 19 d’agost apareix la següent notícia en la revista de referència: «Para dar más facilidades a la montura del barco de mil toneladas que se construye en esta para D. Damián Frontera se está instalando una máquina de vapor y aparato de aserrar en la playa junto al punto de emplazamiento del buque.» I el 2 de setembre una nota sobre la salut del propietari: «Se encuentra casi restablecido nuestro distinguido amigo D. Damián Frontera, que el dia 24 pasado tuvo la mala suerte de que le cayera un madero en el pié izquierdo, reteniéndolo en cama unos días. Celebramos la mejoría.» Casos semblants eren freqüents en aquest ofici, ja que el 9 de setembre es llig: «Trabajando en su astillero se ha lastimado tres dedos de la mano izquierda el mayor de los hijos de nuestro amigo D. Juan Verdera. Sentimos mucho el percance y celebraremos se halle pronto bien del todo.» El 9 de setembre s’amplien les notícies del vaixell: «El «pailebot» que se está emplazando, junto a la escollera del puerto, bajo la dirección de D. Francisco Lluch, para D. Damián Frontera mide de eslora 50 metros, 10,20 de manga y 5,10 de puntal. La máquina será conducida en breve de los E.U.A. y será de 300 caballos de fuerza, a gas pobre, admitiendo 3 y media toneladas de carbón por cada carga que tendrá una duración de seis horas. Este buque de unas 1.200 toneladas HA DE ACRECENTAR MUCHO LA FAMA QUE TIENEN LOS ASTILLEROS DE VINAROZ.» Com es pot comprovar cada vegada aumentaven les tones de dit vaixell, ja que de les 600 projectades en un principi, el seu propietari s’anava animant fins a les 1.400 que es diu que tenia al final. La popularitat del Sr. Damian Frontera fa que apareguen sempre notícies referides a ell, com la del 7 d’octubre (pàgina 442), que diu: «Nuestro amigo D. Damián Frontera ha salido con su familia para Puebla Larga. Allí dejará a su señora e hijos por una temporada, regresando a esta para continuar al frente de los operarios que trabajan en el buque de mayor tonelaje construido en esta«. El 23 de març de 1919 apareix: “La próxima semana D. m. será botado el buque de 1.400 toneladas de D. Damián Frontera. El mal tiempo impidió hacerlo días pasados” però les dificultats anaven creixent i l’11 de maig diu la mateixa revista “San Sebastián”: “El dia 7 empezaron los trabajos de la botadura del buque de D. Damián Frontera. A las 4’40 del 8, después de un fuerte empuje con los aparejos que maniobraban unos 150 marineros, quedó el barco flotando sobre las aguas pero hasta las 10 no quedó libre del todo, y a las 2 de la tarde entró ya en el puerto, sin lamentar desgracia alguna aunque si con un gasto sumamente extraordinario. Felicitamos a cuantos hay coadyuvado a tan difícil operación y en especial a nuestro amigo señor Frontera”. Borràs Jarque ens diu del vaixell que la seua construcció va durar dos anys i va tindre mala sort, ja que la preciosa nau va embarrancar a la Ràpita en un dels seus primers viatges.(Pàg. 512).