Categoría: Letra D

Per les dos lleis promulgades pel ministre Joan Alvarez Mendizábal de 11-X-1835 i 19-II-1836 van ser desamortitzades o arrencades de les “mans mortes” en la primera tots els monestirs i en la segona tots els bens del clergat regular les quals es portaren a cap en 1841. Menéndez Pelayo titllà la desamortització de “Inmenso latrocinio”. La llei tenia per finalitat que els grans bens de l’Església passaren en pública subhasta a mans dels treballadors del camp, però foren adquirides pels rics que es feren més rics, a mans dels polítics cristins, de funcionaris arribistes i de molta gent sense escrúpols. En 1856 es va publicar la llei de desamortització, venent-se moltes propietats comunals i de propis, suspenent-se els pagaments de censos del clericat. Una posterior llei es va publicar en 1856 però era des del primer de maig de l’any anterior i per la qual es disposava de la venda de bens del clericat, de les ordres militars, de les confraries o gremis, obres pies, santuaris, comuns i propies de les poblacions, de centres de beneficiència i instrucció. Es pretenia pagar el deute públic i encarregar-se d’eixes funcions l’Estat. Es pretenia també així impulsar les forces productives de la nació. El 80 per cent de l’import de les vendes s’havia d’ingressar en el Banc Nacional. Així s’evaluen els preus dels convents, molins, forns, deveses, etc. En part va afavorir l’avaricia dels rics que podien comprar-los més fàcilment. Borràs Jarque tracta el tema en les pàgines 408, 437, 444, 455, 457, 476, 477. A Vinaròs van ser desamortitzats els convents de Sant Francesc i el de Sant Agustí entre altres bens importants dels camps, alguns dels quals provenien de l’època dels Templers. Sent alcalde Agustí Francesc MAYÓ SIRÉS, des del 13 d’agost de 1856, als pocs dies, el 26 del mateix mes, va sol.licitar a la Reina Isabel II una casa de Misericòrdia per als vellets desemparats, a la que es destinaria el 80 per cent de les vendes de les finques de propis, sent aprovada dita petició el 15 i 24 de setembre

Segons els cens oficial del 31 de desembre de 1993 en el que tenim 20.847 habitants, ens correspon una densitat de 216,25, comptant en que l’extensió del nostre terme és de 96,4 quilòmetres. Aquesta densitat no es reparteix uniformement, si no que es concentra en la població i en les zones residencials dels nombrosos xalets situats al llarg de la costa d’uns onze quilòmetres de longitud al nord i sud de la població. Les tres poblacions costaneres de Vinaròs, Benicarló i Peníscola tenen la meitat de la població de les dos comarques del «Baix Maestrat» i la de «Els Ports»juntes, situades en l’anomenat Arc Mediterrani, d’una forta pujança econòmica clarament en expansió.

Partint de l’època en que ja podem comptar amb documents, les referències a la demografia de Vinaròs són bastant incompletes e inconexes. Aportant totes aquelles dades que ens poden donar un poc de llum, podrem saber la població de Vinaròs en els temps històrics, fins a arribar al segle passat (1857), en que ja es fan preceptius els censos oficials periòdicament, primer cada 10 anys i en la actualitat cada quatre. Basant-se en els padrons municipals, ja en el temps que estem vivint, de super-informació, es fan cada any. Però, quants habitants tenia Vinaròs en temps dels àrabs no ho podem saber per la manca total de documents d’aquella época. Els cristians conqueridors, desconeixedors d’aquella llengua que els era tan estranya i que odiaven, cremaven tots els documents, llibres o papers. Una certa llum ens donen algunes cartes pobles al indicar-nos algunes d’elles el nombre de repobladors -focs-als quals se’ls promovia per a que traslladessen les seues famílies i bagatges al nou poble conquerit. Així tenim que a l’alqueria de Bynalaròs se la donava a Grinyó Ballester amb 50 pobladors més. Si ens fixem en altres cartes del nostre entorn que precisen el nombre de repobladors, notarem algunes diferències significatives, que ens poden denotar una idea del volum de la seua població, per exemple: Culla es repobla amb 60 pobladors; Catí amb 40; Tírig amb 20; Adzeneta amb 80; Vistabella amb 200; Morella amb 500; Ulldecona amb 200; Alcanar amb 21; Benicarló amb 30; La Sénia amb 21; Les Ventalles amb 20 (actualment sols té 50 habitants). Aixó mateix afirma el medievalista castellonenc Enric Guinot Rodríguez en el seu llibre «Feudalismo en Expansión en el Norte Valenciano», editat per la Diputació en 1986, en el que en un quadre sinòptic de focs, basant-se en documents de l’Arxiu Històric Nacional, mans d’Ordres Militars, secció de Montesa atribuix al segle XIII, els següents focs a aquestes poblacions: Adzeneta, 80; Benicarló, 33; Vinaròs, 55; afegint-ne 3 i 5 a Benicarló i Vinaròs respectivament.
Aquestes xifres ens mouen a pensar que la importància llavors de les poblacions de l’interior respecte de les de la costa era notòria – Morella i Ulldecona ja serien nuclis molt importants i ho seguirien sent-ho ja que així ho denoten les seues magnífiques esglésies gòtiques-, i en el contexte d’aquestes últimes, la nostra s’adjudica ja a més pobladors, que a Alcanar i a Benicarló. Tenint en compte que un poblador equivalia a una família, foc o casa, que molts historiadors multipliquen pel coeficient dels membres, uns 4, imaginem que en temps de la conquesta vindrien ja a Vinaròs uns 200 habitants. Aquests pobladors habitaven en les vivendes deixades pels moros o en noves edificacions? Segurament viurien en barris separats. El Rei Jaume I, va permetre l’estada als sarraïns de Peníscola durant alguns anys després de la conquesta fins que es va fartar d’ells per ser “traidors provats”, expulsant a molts en 1248. Durant el temps que van conviure van haver moltes dissenssions entre els moros de Peníscola, per raó dels termes donats a les alqueries de Benicarló i Vinaròs. Quan un lloc o emplaçament no resulta massa apropiat, com va passar a Alcanar, els seus 21 pobladors (28-2-1239) després de quinze anys demanen permís al Castellà d’Amposta (11 -5-1252) per canviar-se, cosa que els van concedir amb la condició de que tinguessen casa coberta el dia de Nadal, es a dir, que des del mes de maig comptaven amb uns 8 mesos per reedificar les seues cases. Si a uns 200 habitants, s’afegixen uns altres tants sarraïns, podria resultar una població d’uns 400.

Demografia 1

CENSOS OFICIALS. En 1857, any en que es va fer el primer Cens General d’Espanya, la població de la nostra Comunitat era de 1.212.000 persones. A finals del segle XX és de més de 3.700.000 habitants, una xifra que és lleugerament superior al 10 % del total de l’Estat Espanyol, però amb una densitat de població de 159 hab./Km2. superior a la mitjana espanyola. La distribució, però, de la població és molt desigual, ja que presenta valors mínims en les comarques dels Ports de Morella amb 8 hab./km2. mentre que el màxim es conéix a la de comarca de l’Horta amb 2.046 hab/km2.

Demografia 2

1. Periòdic local d’aparició setmanal fundat i dirigit per l’ex-alcalde Facund Fora Ferreres. Es subtitulava «Semanario político defensor de los intereses de la Comarca». Era de tendència política republicana. Va aparèixer el primer número en 1 de maig de 1921. Costava 50 cèntims i s’imprimia a la Impremta de Daniel Delmàs, al carrer de Castelar. Mantingué fortes polèmiques amb el setmanari Patria; aquesta va escriure amb motiu de la seua aparició: «Parece engendrada para cantar perennnes gozos al alcalde y para combatirnos«. Van aparèixer al menys 96 números ja que del 23 d’abril de 1923 encara es conserva un exemplar. Defensava la candidatura de Ramon Saiz de Carlos per a Diputat a Corts.

2. Nom que rebia la societat obrera formada a finals del segle passat que agrupava les dones cosidores de veles.

3. Societat creada en octubre de 1920 per Facund Fora Ferreres i integrada per membres escindits del Centre Republicà. Va ser inaugurada la seu social solemnement en 4 de desembre baix la presidència dels Srs. Ramon Saiz de Carlos i de Josep Castelló i Tàrrega. Estava aquesta seu en el local de l’ antic café España, de la Plaça de La Mera i el C. Instructiu Republicà, el seu oponent, es trobava quasi enfront. Els seus detractors el van batejar de seguida i li deien popularment «La Remolacha» i ocupava exactament l’ edifici que ocupa actualment la tenda de mobles Stant de Mueble del senyor Miguel Milián. En el seu aparador es pot vore encara el gran morter de pedra en el que el cambrer Manuel Bel (a) “Macari”, xafava les xufes per fer l’ orxata. En maig de 1936 la casa havia sigut adquirida per Rafel Llàtser Pascual.

Setmanari local de tendència republicana fundat i dirigit per Ferran Lías Chulià en 1891. Va publicar 62 números i canvià de nom al maig de 1892 passant a ser El Demócrata de Vinaroz. Va eixir a la llum el primer número en 6 de desembre perdurant fins el 24 d’abril de l’any següent. S’autodefinia com «Periódico republicano, científico, literario».

Setmanari local que apareixia els diumenges. Va substituir en la prempsa vinarossenca a «El Demócrata». S’autonomenava defensor de les idees republicanes i científic amb notícies. Fundat en 1892 per Miquel Torres Estrada. El primer número va aparèixer l’1 de maig, canviant de direcció en 4 de juny, passant a ser En Ferran Lías Chulià. S’imprimia a la impremta de Joan Botella Carbonell. Va deixar de publicar-se el 24 de febrer de 1893.