Coneguda també popularment com ermita de Sant Sebastià, es troba situada dalt d’un puig, a un poc més d’una llegua, uns 6 kilòmetres i mig de la població. L’altura alcançada per dit Puig, conegut com de la Misericòrdia, alcança en el punt més alt els 162 metres.
Des d’ell la vista s’expandeix per un extens pla, conegut com Pla de Vinaròs i la mar. En dies clars es veuen perfectament les Salines, el delta de l’Ebre i fins les Columbretes, i una vuitena de pobles dels voltants.
El document més antic en que es parla de l’ermitori i de la Mare de Déu de la Misericòrdia correspon a 1499, en que es concedeix la construcció d’un retaule dedicat a la Mare de Misericòrdia, que té als costats a Sant Sebastià i a Sant Fabià. La primitiva imatge de la Mare de Déu, del segle XV segurament, media uns quaranta centímetres i la seua festa era celebrada el dia de l’Encarnació, el 25 de març. Els altars laterals estaven dedicats a Santa Càndida, Sant Nicolau i Sant Pere.
Segons el «Llibre de conters», de 1566, es fan constar les despeses originades pels pelegrins de la comarca que la visitaven, – «de pa, vi, carn, peix i altres coses», així com de «les botes d’ aigua», i té una de les pedres clau de les arcades del gran hostal de porxos rebaixats de cinc cossos, la data de 1549 i l’escut de la vila, la qual cosa dóna idea del gran esplendor que tenia ja en aquella època.
Les arcades tenen en les altres pedres clau diverses decoracions que fan referència totes a la Mare de Déu – la Rosa Mística, símbol de saviesa- i l’anagrama de Jesús, en forma de jeroglífic format per instruments de filar, segons costum de l’època.
En 1633 apareix ja citat l’altar de sant Sebastià i els mariners demanen l’11 d’agost de 1711 renovar l’altar del sant que desapareixeria en la guerra de 1936 i en frontal del qual es podia llegir: Devotos los Marineros dedican con pio afán este altar a San Sebastián«.
L’església de l’ermita era més menuda fins la reforma de l’ampliació posterior, en què es van afegir el nou creuer i la cúpula. Aquesta reforma, duta a terme pels obrers Joan Sánchez i Josep Pujol, va ser acordada per l’Ajuntament el 31 de març de 1715 i va durar fins al 1721, va sert col.locada de nou la imatge de la Patrona en el seu altar amb gran solemnitat el 25 de novembre. Però encara la nova altura no es corresponia amb la de la part antiga i així s’emprenen noves reformes, fent-se les capitulacions el 9 de febrer de 1722, i en el llibre de sessions de l’Ajuntament es llig l’acord següent: «La devosion de los vecinos de esta Villa pide y anima para que se prosiga y concluya el resto de la obra en la Iglesia de Nra. Sra. de Misericordia… Muchos se ofresen a contribuir con sus limosnas y otros a asistir personalmente al trabaxo y sus cavallerias…No abastando para dicha obra las limosnas y arbitrios, que la Villa contribuya y gaste de sus Propios en dicha obra».
El 1637, com es veu en el dintell de la porta exterior, es va fortificar a l’estil d’una plaça d’armes el pati de l’Ermita amb alts murs; aquesta fortificació en aquesta època era per a reforçar la política imperialista del Comte Duc d’Olivares que manava als catalans combatre el Llenguadoc dins d’un context de la guerra que Espanya sostenia a mitja Europa per la seua sobirania (Guerra dels 30 Anys) en la guerra contra els francesos i que faria esclatar els pagesos catalans contra els milers de soldats castellans que havien d’acollir i mantenir, en el famós Corpus de Sang de 1640.
El 1700, Bartolomé Mir, que havia fet conjuntament amb Pere Vinyes, la portalada barroca de la Parroquial, construeix el «quarto de l’ermita», que és el que té l’any escolpit en pedra i ara és pràcticament l’escala de pujar dalt dels porxos.
En 13 d’abril de 1733 es signen les capitulacions que es conserven encara a l’arxiu municipal amb els artistes valencians, Ignasi i Francesc Vergara, per a construir el retaule de l’altar major, que es va inaugurar el 23 de setembre de 1734;
es fan millores durant tot el segle XVIII, amb la decoració de rajoles artístiques de L’Alcora, i el paviment va ser sufragat en part pels mariners, autoritzats per la corporació municipal el 17 de juliol de 1717. El 6 de febrer de 1749 se li notifica al “Clero” que la vidua del capità Varat, Francisca Rabasa, havia deixat un llegat de 500 lliures per a fer un tàlam a la Mare de Déu d’agost i una fundació de misses per a que a l’ermita hi hagués sempre un capellà de nit i de dia.
Finalment es complementa dita decoració amb les meritíssimes divuit pintures del morellá Joaquim Oliet, durant el primer quart de segle següent. En 1900 es retoquen les pintures per l’artista local Agustí Redó i es substitueixen els portons de fusta de la plaça amb reixes de ferro, tot a càrrec del ric hisendat vinarossenc, Miquel Arribas Escribano, que havia viscut a Ponce (Puerto Rico) i havia mort a París, dixant un llegat de mil duros per a l’efecte. La campaneta de l’ermita que s’anomenava «Josefa» era obsequi de l’Arquebisbe Meseguer i Costa qui la va sufragar en 1897, sent bisbe de Lleida; havia substituït a l’anterior que era de 1781.
El 1913 mossèn Bono havia construït un via crucis i aixecat una gran creu de fusta, que al poc temps es va intentar cremar, destruint-se en la guerra civil. També a finals dels anys vint, en temps de l’alcalde Higini Roca i de l’Ajudant d’Obres Públiques, Joan Ribera Gonel, es van fer moltes reformes i entre elles es van substituir les antigues vigues de fusta per «raïls de tren» en les sales de l’alberg, sempre separades per un llarg tabic per a que en una sala dormiren les dones i xiquets i en l’altra els homes.
Es va reposar de nou la creu de fusta del via crucis el 1956 i destruïda per un raig, es va refer de nou, ara de formigó, cap a 1963. A l’any següent s’instal.la la llum elèctrica inaugurada el 18 de gener de 1964 comptant amb la colaboració desinteressada dels electricistes de la localitat i alguns anys més tard el telèfon (sessions del 2-VIII-1976 i 28-XII-1976).
Durant el segle XX es creen fins a tres patronats (Vegeu Patronats) per a dur a terme la restauració de tot l’entorn, demostrant així la preocupació dels vinarossencs per la seua ermita principal.
RESTAURACIÓ EXTERNA. Es va dur a terme posant en el sòl de la plaça unes pedres prefabricades de color roig que van canviar la seua fesomia. A finals de 1989 s’acaben les obres d‘empedrament de la plaça, sent el seu cost d’uns 2’6 milions de pessetes. El 1990 es porta a terme la destrucció total de la casa de l’ermità i «quarto dels capellans», sent el seu resultat -tant de la plaça com de la casa de l’ermità- molt polèmic, donada la modernor amb que es “restaura” si es pot denominar així. En una segona fase es va actuar altra vegada en l’antic alberg o casa de l’ermità i es van fer unes obres que va realitzar el contractista Ramon Oms, en el restaurant modern, amb un cost de més de vint milions de pessetes (maig de 1991), que van ser inaugurades coincidint amb la festa de Sant Sebastià de 1993. Eixe mateix any l’Ajuntament acorda destinar dos milions de pessetes per a il.luminar l’ermita, posant-hi nombrosos punts de llum a base d’halògens i fluorescents amb una potència de 7.800 watts per a destacar de forma artística la façana i el perímetre
IL.LUMINACIÓ EXTERNA: En sessió del 24 de març de 1993 s’adoptà l’acord d’aprovar inicialment el projecte d’il.luminació exterior de l’ermita.
RESTAURACIÓ DE LES PINTURES INTERIORS: Per fi va arribar la restauració de les pintures de l’interior tant desitjada pel poble. Amb motiu de les eleccions Municipals de 1995 el Partit Popular va guanyar a l’Ajuntament. Es va començar la restauració de les pintures duta a terme pels joves pintors Ramon Roig i Isidre Sabater, natural de Miramar (València) i resident a Oliva. Es van anar restaurant les pintures d’Oliet del sostre i dels costats, des de 1996, deixant les de la volta per al final, en 1998.
La impressió que causava vore tot nou el que abans era un autèntic sostre tot ennnegrit i llastimòs, era ara totalment encisador.
A més a més, la Caixa Rural local va adelantar la restauració dels altars de sant Sebastià i de sant Antoni. En l’altar de sant Sebastià es va descobrir al sostre un plafó pintat abans que Oliet fes les seues pintures, dels segle XVI, molt interessant.
ARBRES. A principis de segle hi havia un enorme lledoner i arbres frondosos dins la plaça que ja havien desaparegut en 1915 i quedaven dos grans xiprers, apegats a les mateixes parets del santuari que es deurien vendre per a fusta. Aquests encara estaven en 1914. Dels emigrants d’Amèrica de principis de segle és l’ombú, arbre típic de la Pampa argentina, el qual ha perdurat encara. En 1963 es van plantar els xiprers amb motiu de la col.locació de la creu de formigó. En campanyes de 1983 i 84 es van plantar per la redona pins. En anys successius es van replantar els buits amb carrasques per la Caixa Rural el dia de Sant Antoni. L’Escola Taller “Serra de l’ Ermita” i els xiquets de les escoles en diverses campanyes als anys 90 també replantaven els buits amb carrasques, roures i altres arbres de bosc típic mediterrani. En 1987 es va tallar un pi gran apegat a la paret exterior del forn, on l’Escola Taller havia restaurat la xemeneia. Es van produir diversos escrits en el Setmanari Vinaròs a causa de la conveniència o no de tallar tal pi, ja que les arrels socavaven les parets i les seues fulles omplien de brossa la teulada, dificultant la sortida de les aigües.
DOCUMENT 1. En un dels pergamins que es troba a l’arxiu municipal, de l’any 1499 (20 de juny), no molt ben conservat i datat a Tortosa es parla de fer un retaule a la Mare de Déu de Misericordia que tingue als costats als sants màrtirs Sant Fabià i Sant Sebastià. És el document més antic que fa referència a la Mare de Déu de la Misericòrida i a l’ermita. «(…) on Aguilar, presbyter, in decretis bacallarius atque Illustrissimi et Reverendissimi in Christo patris et domini Al (…)re / (se)dis gratia Episcopi Dertusensis in spiritualibus et temporalibus Vicarius Generalis et officia (lis) (…) tis / (lo)ci de Vinaros diocesis Dertusensis, salutem in Domino. Supplicatione parte ex vestra nobis exposi(ta) (…) unde / (…) cione moti in hermitana capella in termino eiusdem loci, vulgo Puig, perdignere ap(…)m retabu-/- m de pictis in eodem Virginis Marie Misericordie beatorumque Fabiani et Sebastia(ni) (…) altare erigere / atque in ornamentis omnibus ornare atque decorare, missas in eodem celebrari facere (…) Sed hanc pre -/-rogativem nisi premissa facultate nostra habere nequitis, eas ubres vestre ton (…) aliqua voluntati / annuentes correspondentesque tanquam Deo digne ut sanctorum celitum honorificentia ex (…) bis ut dictum reta/ bulum et altare erigere ac ornare et in eo missas celebrari facere et ut quicunque (pres)byteri celebrare / quociens voluerint facultatem amplissimam tenori presentium vobis et vestris concedimus. Non abstantibus consti / tucionibus quibuscumque in contrarium editis. Per presentes tamen non intendimus parrochiali eclesie dicti loci preiudicium / facere. / Datum Dertuse vigesimo die mensis Junii anno a Nativitate Domini millesimo qua / dringentesimo nonagesimo nono./ Vidit Aguilar predictus.» (Signatura) Dors: referència a la página 120 de la Història de Vinaròs.
DOCUMENT 2. NOU CREUERLlibre de Baptismes. 1715. «En 23 de Juliol 1715 es posa la primera pedra del nou cruzero de la hermita de Nra. Sª. de Misericordia del Puig de la Vila de Vinaroz, la qual fonch benida per mi Mn. Joseph Febrer pre.e Vicari y beneficiat en esta Sª. Igl.ª en lo benifet fondat per Geroni Febrer apothecari la qual pedra fonch colocada en son puesto per mans de Dr. fr. Joseph Ortells, R.r Damia Domenech y Agustí Reverter Regidors, y Joseph Vidal Ciutadá i clavari de dita hermita, assistiren a esta funcio los Rvnts Joseph Escrivano, Josep Joan, Josep Carbó, Josep Miralles, preveres, Joan Batiste Febrer, Joan Batt.e Esteller, Ciutadans, y altres«.
REPOSICIÓ DE LA IMATGE. NOTA. –En 25 de Nobre. 1721 se colocà la Mare de Deu de Misericordia en lo Cruzero nou, despues de ave estat en la Iglesia, la Verge, desde Maig del any 1707″.
DOCUMENT 2. QUARTO DE L’ERMITA (Al final del primer llibre de Baptismes, de mà de Francesc Guilló): «En lo any de 1699 se fa també o se acaba en la hermita de Nrª Srª de Misericordia lo quarto que estava comensat sobre la cisterna de part de dalt, arrimat a la Sala del jurat major: fa dita faena Berthomeu Mir, Mestre de la portalada de la iglecia Major, per preu de 222 Ls. donantli tot lo pertret al peu de la obra; a diresio de D.n Antoni Mas y Borras, Cavaller del habit de Montesa, Clavari de dita Casa de Nrª Señora de Misericordia».
Acordada la seua construcció pel Gremi de Llauradors el 26 de desembre de 1779, a càrrec de l’arquitecte agustinià vinarossenc, fra Pere Gonell, es va col.locar la primera pedra en la festa del Sant, a l’any següent (9 de maig de 1780). Es una obra renaixentista amb columnes d’estil corinti. Quasi tot el que se sap sobre el referit ermitori es basa principalment en el que diu l’historiador Borràs Jarque, ja que a l’arxiu municipal hi ha molt poca cosa, a causa de que dita ermita la van construir els integrants del Gremi dels Llauradors i guardarien ells quasi tots els documents. La celebració de la festa, però, era d’un segle abans, en que ja es feia missa cantada, vespres i processó general pel caminàs i benedicció del terme, amb aigua portada per un llaurador, expressament desplaçat a Navarra, qui la passava per les relíquies del Sant, que ja allí es veneraven. L’ermita és de planta de creu grega (18 x 13 m.), amb una cúpula central, amb interessant façana de pedra treballada, amb els atributs del sant i la data de construcció, 1781, en el dintell de la porta. Hi ha dos sagristies laterals i la casa de l’ermità, convertida en temps moderns en lloc per exàmens de conduir. Conserva en prou bon estat les senzilles pintures originals, en les que destaquen les llagostes, plagues contra les que era sant advocat. En la paret de la façana hi ha adosada una rajoleta que recorda que fins allí van aplegar les aigües del desbordament del riu, en 1909. Dins l’ermita, una taca de color terrós, dixa ben a les clares fins on va arribar el nivell de l’aigua. En 1917 l’ermita va ser convertida en sanatori a causa de les pigotes. L’ermita va complir la seua funció com a tal fins l’any 1935, en que van acudir quatre tarroners i es va repartir l’arròs als pobres.
Durant la guerra civil de 1936 es va utilitzar com polvorí o magatzem de bombes i els soldats republicans feien punteria a un pot col.locat en l’altar major i al mateix òval de la imatge del sant, que ja l’havien decapitat. Des de llavors (final de la guerra civil) va ser magatzem municipal, i passats molts anys membres del club “Sant Gregori” o de la desapareguda Associació Cultural “La Colla” en la década de 1980 es pujava la peanya amb la imatge del santet del carrer i es repartia xocolata entre els assistents a la xicoteta processó del sant.
Cap a finals d’any de 1996 el temple que des de la guerra civil estava convertit en magatzem municipal, manant l’alcalde Jacinto Moliner, va deixar de ser magatzem municipal (Setm. Vinaròs, 7-IX-1996) i es va netejar i restaurar, c recuperant l’entorn que es va fer servir d’escola de jardinería durant uns cursos.
I l’any 2001, alumnes de la Universitat de Castelló van começar a restaurar les pintures mentre el mestre d’obres Agustí va restaurar tot el teulat i el sostre. En març de 2005 es va acondicionar com a “Punt d’Encontre” de les famílies desestructurades per a que puguessen retrobar-se els pares amb els fills dels separats.
