Categoría: Letra E

En 1919 l’Estat Espanyol, volent recaptar més ingressos, va establir unes cèdules a les societats considerant-les persones jurídiques. A Vinaròs en aquell moment es trobaven les següents entitats:
Ateneo Mercantil – Centro Instructivo Republicano – Círculo Católico de Obreros – Club Taurino – ,Societat de Caçadors – Protectora del Trabajo – Cooperativa San Telmo – Cooperativa “La Económica – ”Gremio de Barberos – “El Progreso” – Juventud Republicana – Unión de Barberos – Liga de Higiene – “La Unión” de Armadores de Pesca – Taurina del Servol – La Confianza – Sociedad de Jornaleros – Societat de menobrers i paletes – .Societat de panaders – Societat de xocolaters – .Societat de calafats.

En 1992 trobem:

La Colla – Casa de Andalucía – Peña Diego Puerta
Peña Pan y Toros
Casa de Aragón

Les associacions religioses amb què ha contat la nostra població al llarg dels temps han sigut molt nombroses, unes amb més activitat i efectivitat que altres. Es poden citar les següents: Confrafia de Nta. S. de la Misericòrdia, Gremi de santa Llúcia, Gremi de santa Anna, Congregació de la Puríssima (datada al segle XVI), la de sant Telm dels mariners, la de Sant Pere dels mariners, la de sant Cristòfol, la del Santíssim Salvador dels llauradors, la de sant Antoni també dels llauradors. Aquestes estaven erigides a l’església parroquial i a més el convent de Sant Agustí comptava amb la Venerable Ordre Terciària. Les que hi havien abans de la Guerra civil de 1936 eren:
Adoració nocturna
Arxiconfradia Teresiana
Associació de la Bona Mort
Associació Catòlica de Socors Mutus «Nuestra
Señora de la Misericorida».
Associació Josefina
Associació de Filles de Maria i Santa Filomena
Círcul Catòlic «de Obreros»
Confraria del Carmen
Confraria del Rosari
Conferència de San Vicente de Paul.
Id. de Senyores.
Id. del Ropero de Señoritas.
Congregació del «Consuelo» o de «La Correa».
Congregació de Jóves de Sant Luis Gonzaga
id. de “doncellas del mismo santo”.
Congregació del Sagrat Cor de Jesús.
Cort de Maria
Esclaves de la Mare de Déu dels Dolors.
Escola Dominical
Patronat de San Nicolás
Patronat de Santa Catalina
Pia Unión de San Antonio de Padua.
«Rebañito del Niño Jesús»

L’ensenyament ha arribat els darrers anys a totes les capes socials amb més o menys mesura en tornar-se obligatòria, amb la llei d’Educació de 1970. Cal destacar que encara al desembre de 1968, quan es signen davant del notari de Vinaròs els estatuts del pou dels Dos Vilars, d’un centenar de socis, deu no saben signar i ho fan digitalement. Diguem que durant el present segle i en els darrers trenta anys sobretot, l’activitat constructiva d’edificis d’ensenyament ha estat continu. S’inauguren els Gups Escolars, el de Baix (1929) i el de Dalt (1932), baix les denominacions dels dos patrons de la localitat: Sant Sebastiá i la Mare de Déu de la Misericòrdia. En 1976 s’inaugura el col.legi de l’Assumció, any en que desapareixen les dos aules del Pòsit dels Mariners, que són absorbides. El centre “Manuel Foguet” es va inaugurar en 1978 i es va acabar el de Formació Professional del “Manuel Vilaplana” que s’inauguraria ja en temps d l’alcalde Ramón Bofill. El nou centre “Sant Sebastià” de l’avinguda de Tarragonas’estrena per fi en 1992 amb doble línia, desprès d’estar aturades les obres que van durar més de cinc anys i aquest mateix centre se li afegiria una triple línia en 2004, quedant insuficient tant sols estrenar-lo. Les classes d’adults que s’inicien a Vinaròs als anys seixanta preparen a gent major que, pràcticament, no sap ni llegir ni escriure. Al juliol de 1960 es beneeïxen les escoles de Sant Roc i Sant Jaume. Dos anys després s’inicia per la fundació Roure Gassó un premi escolar consistent en unes medalles d’or per als xiquets més avantatjats. Serà el 1969 quan ja es tindrà l’Institut de batxillerat, sent en un principi Secció Delegada del de Castelló. Al 1970 naix la Llei General d’Educació, proposada pel ministre valencià d’Educació, Villar Villalbí. Amb ella es crea l’EGB o Educació General Bàsica, de 8 cursos, gratuïta i d’obligatorietat per a tots, el BUP (Batxillerat Unificat Polivalent) i el COU (Curs d’Orientació Universitària). Amb aquesta llei a la que s’havia imposat un termini de déu anys per a implantar-se totalment, els mestres van passar a denominar-se pomposament “Professors d’EGB”, la qual cosa no agradaria a tothom Els alumnes d’ensenyament bàsic rebien en finalitzar els estudis el títol de Graduat Escolar si superaven i en cas contrari un Certificat d’Escolaritat, que sols acreditava la seua permanència en els centres. Al setembre de 1976 es posa en funcionament també el nou col.legi de l’Assumpció ja que la ciutat creix. Una “Escola Municipal d’Art” a càrrec de l’Ajuntament es posa en funcionament a principis de gener de 1981 i comença el mateix any, al setembre, a estar en marxa també l’Institut de Formació Professional, construït en temps de l’alcalde Lluís Franco i inaugurat baix el govern de l’alcalde socialista Ramon Bofill. Dirigit per Nelly Suàrez s’inaugura el Col.legi Comarcal d’Educació Especial del Baix Maestrat per a xiquets “amb necessitats educatives especials” al gener de 1983 i dos cursos després (setembre de 1985) comença a funcionar el Col.legi dedicat a Manuel Foguet. A l’inici del curs de 1986-87, Vinaròs ja compta amb un Equip Psicopedagògic Comarcal i ja es parla del nou col.legi de Sant Sebastià el març de 1986, el qual, inexplicablement, s’inaugurà sis anys després, l’1 de setembre de 1992. Mentre es fan aquestes obres s’inicia (març de 1989), i s’acaba un «Centre del Menor», per a xiquets amb famílies desestructurades i problemàtiques, el cost del qual arriba llavors als 103 milions de pessetes. Baix el govern socialista es va aprovar una nova llei d’Educació que el Govern de la UCD d’Adolfo Suàrez ja volia implantar, denominada LODE. Els socialistes la van retocar i la van canviar per la LOGSE. Aquesta nova llei en realitat afavoria molt més l’escola pública, tant maltractada abans: però va tenir l’inconvenient que es va posar en marxa sense posar els mitjans adequats o diners de l’Estat i així les escoles funcionaven amb els canvis proposats però totalment de manera precària. A més es va recuperar amb la nova etapa de llibertat, l’ensenyament de les llengües autòctones, com el gallec, català, (valencià), i euskera. Aquestes llengües les van haver d’aprendre primer els mateixos ensenyants professors i mestres, que van fer un esforç mai no reconegut, perquè es van haver de reciclar fora de l’horari escolar i sense rebre cap compensació ni millora personal a canvi i sovint davant amenaces administratives o de les burles dels mateixos companys castellanoparlants. Gràcies a la bona voluntat d’aquells, la implantació de la llengua mare es va dur a terme en un temps rècord i sense que la societat se’n adonés d’un evident malestar. Cal fer esment, però, del reconeixement econòmic de la labor docent, que el govern socialista va posar en el seu lloc corresponent, desequilibrat però per la pèrdua d’autoritat dels ensenyants davant un nou tipus d’alumnes amb greus problemàtiques a causa de families desarrelades a causa de l’emigració, famílies desestructurades a causa del nou divorci (any 1980), per la gravetat de l’atur, per la proliferació de tot tipus de jocs, drogues, pornografia, enriquiments immorals. Aquest factors afectaren majoritàriament les classes més vulnerables de la societat, per incultes i baixes, molt menys preparades per a tots els canvis.
DOCUMENT. Arxiu Municipal de Vinaròs. «Instrucción pública»/ «Obligacions del magisteri descola que ha de observar qualsevol que pretenga dit magisteri»/ Pº ha de oassistir personalment tres hores de Lomati, y tres dela tarde en lo cuidado degut enfer estudiar, escriure, i contar, yendar lliço enseñant detot lo sobredit atots sos deixebles quants acudixquen ala escola. / Item. ha de enseñar christianament, y conforme asa obligacio la dotrina christiana, fent cantar les oracions acabada la lliço de mati y de tarde.de mati començant: Per lo Señal, etc. y consecutivament Padre nuestro.etc. Ave Maria. Credo etc. Lave, etc. Confiteordeo de tarde Començant Per lo señal etc. consecutivament Los Art.. Mandamientos de la ley de dios.de la Sta. Mare Iglesia, los sacramentos, y acabades dites oracions, alabado./ Item los disaptes ha de assistir dos hores de mati y dos de tarde. de mati continuant la lliço com los demes dies dentre semana, de tarde ha de emplear les hores en fer pratica a sos deixebles de les preguntes de la dotrina christiana, y despues fer cantar totes les oracions sobredites, y demés que conté la dotrina ./ Item tots los dies ha de ensenar de mati, o de tarde el modo de agudar a missa, de tal modo que reagustara alos capacitats de tots, pera que tots sigen instruits en este empleo Angelical, y tan agradable adeu./ Item ha de assistir personalment en la capella de Mª Stª del socos acompañat de tots los deixebles, a la missa magor, y vespres tots los dies colents cuidan que estiguen en aquella reverencia que es deu al temple de deu, y quant i haga processo vaga davant del Rnt. Clero, y detras de sos deixebles, cuidant que vagen ab tal devocio, que cause exemple a tots./ Item ha de assistir tots los dies al Rossari de Nª Sª acompañat de tots sos deixebles, ab lo cuydado degut y que ab tot sonnlago? y devocio seran sos deixebles lo Rossari, y en tot aplique la vigilancia possible, pues lo en los primers anys de la edad se apren, tan de lletres com de virtud acompaña tota la vida, y es pot prometer dit mestre ademes de la satisfaccio de son treball desta Nª vila singular premi de deu en laltra vida ./ Item que mane als deixebles que no gugen en la plaça davant lo temple de deu, ni siguen descortesos a persona alguna, ni escandalizen lo poble, remediant dit mestre ab tota prudencia la inquietud que puguen causar. / Y ultimament estiga tingut a totes les demes obligacions de sos antepassats. / Y per mayor explicacio del capítol primer se ha de repasar que la enseñanza de llegir comprehen també el doctrinar tambe en lo sobredit cuydado de llegir lleti, y fer decorar los rudiments de la gramática, que conte el Art…/
DOCUMENT /Real Orde del Gremi de la Marina que ratifica la obligació de mantenir un mestre de primeres lletres. Arxiu Municipal de Vinaròs. «El Exmo Sor. Dn Diego de Gandoqui con fecha de 23 de Diciembre del año proximo anterior me comunica la Real orden siguiente:/ He dado cuenta al Rey de la representacion del Gremio de Marineros de la Villa de Vinaroz; y S.M. no ha tenido a bien perdonarle la contribucion de equivalente, ni eximirle del cargo de mantener un Maestro de primeras letras: lo que participo á V. S. de su Rl. orden para su inteligencia y cumplimiento.»/ Y lo traslado a Vm. m. s. Valencia 4 de Enero de 1793./ Migl. Jph. de Aranzanzu./ A la Justicia y Ayuntamiento de la Villa de Vinaro(z?)». /
DOCUMENT. «Copia del plan de Estudios que por Orden de los Señores Magníficos, formó el Dr. Joseph Torres para el Aula de Vinaròs, a tiempo que se celebró el Concurso Público, en año 1789, i fue aprobado por dichos Señores como consta El Expediente formado sobre dicho Concurso celebrado en la Sala Capitular, año ià referido.».
Arxiu Municipal de Vinaròs. Lligall (Carpeta) 124-1/ Copia del plan de Estudios, que presenta a los Señores del Ayuntamiento i quedó aprobado por ellos, para el Aula de Vinaròs, año1789./ Plan para el Estudio del la Gramática Latina./ El que haia leido el Brocense, Monsieur Rollin, la gramática del Puerto Real de Francia; Jerardo Juan Vosio, el Barbadiño, al P.F. Fernando Reinoso Catedrático de Latinidad, i Retórica en el Colegio maior de Santo Tomás de Sevilla, socio de la Real Academia Latina de Madrid; al Discurso de las letras humanas llamado el Humanista, que según Don Nicolás Antonio escribia en el año 1600 Don Baltasar de Cespedes Ierno del Brocense i su inmediato succesor en la Cátedra de Prima de Retorica en la Universidad e Salamanca; al Sr. Don Gregorio Maians en su libro intitulado Idea de la Gramática de la lengua Latina; i a Antonio de Lebrija en su Arte de primera ingresión, i a muchos otros que omito por no ser molesto, conocerá sin duda quan varios van los literatos sobre el modo de aprehender la Latinidad, i su Gramática. / Sin embargo de todo lo dicho, i sin perjuicio de todo hombre sesudo, en mi práctica de la enseñanza, hago lo siguiente: / Al niño despues que ia sabe bien leer sin mentira ni tropieso, i escribir, encargo ponga en su memoria los Nominativos, tras los quales los tiempos, partes de la oración, generos, preteritos y supinos, que se pueden aprehender por el Arte de Antonio de Lebrija dispuesto por Antonio Zerezo, enseñandoles en este las Oraciones de primeras, i segundas de activa i pasiva, impersonales, infinitivo, relativos, Andos i Aviendos, prosiguiendo segun fuere la respectiva capacidad del niño./ Sabiendo el Arte, se pasará a la inteligencia de la Sintaxis cuia explicacion se puede aprehender ó por las notas de Torrella, ó por otros que fueren del agrado de sus Magnificencias. / Sabida la explicacion de la Sintaxis propia, i figurada con la construcción común a las partes de la oración, se aplicará el niño al conocimiento de la Prosodia, i Arte Métrica. / Como la Etimologia es la parte má difícil de la gramática i como tal no se explica en muchas de las Aulas, se necesita para su comprehensión, de saber algo de los elementos de la lengua Griega; i así lo entiende qualquier hombre de buen gusto; con aiuda de mi enseñanza el niño aplicado logrará leer, i escribir en el Dialecto Griego i alguna más instrucción, como tambien podrá entender la esencia de la Retórica, i su división en sus partes, sus tropos, i figuras de palabras. / Porque las figuras de las sentencias exceden al conocimiento del estudiante instruido con sola la Gramatica, procurando siempre la versión del texto latino al lenguage Castellano, i que sepa el estudiante entresacar las partes de la oración contenidas en qualquier clausula o periodo.Otras advertencias que se pueden hacer las que se reservan para las pespective (sic) potencias, que suelen admirarse en los niños, cuia naturaleza en el entender suele ser maravillosa./ Por lo que pertenece a la versión de la lengua Latina a la Castellana, se pueden elegir los Diálogos de nuestro Español i Valenciano Luis Vives; las fábulas de Fedro;Cornelio Nepote; las Epístolas Familiares de Cicerón; el Virgilio i el Horacio, Autores usados entre otros muchos, en las Universidades de Europa, i al presente en la de la Ciudad de Valencia. Todo lo qual se usará según las capacidades que el maestro tuviere fortuna de encontrar en sus estudiantes, porquue según Quintiliano Institución Oratoriar (sic) in Procenio lib.1 se advierte lo siguiente: Illud tamen in primis testandum est, nihil praecepta, atque artes valere, nisi adiuvare natura./ Así lo siento, salvando siempre la mejor inteligencia de los sabios, a cuia censura cedo en la Villa Ilustre de Vinaròs a los diez dias del mes de Noviembre del año 1789 a las 9 horas de la noche./ El Dr. José Torres con la maior sumisión pretendiente al Magisterio de Gramática de dicha Villa”. Sobre la matèria d’Ensenyament té publicats Joan Bover Puig nombrosos articles al setmanari “Vinaròs” baix el títol comú de: “La enseñanza en Vinaròs”.

Vejau Carrer de sant Ramon

Borriana 14-V-1907 – València 28-XI-1994). Fill adoptiu de Vinaròsper acord municipal (1946). Inicia estudis eclesiàstics en el seminari de Tortosa tenint de condeixebles a diferents vinarossencs com Garcia Julbe, Francesc Baila, Sevillano Colom, etc. Durant el subdiaconat amplia estudis de Teologia en la Universitat Pontificia de València. Ordenat sacerdot l’1 de novembre de 1929, es doctora en Teologia a l’any següent. El 4 d’agost de 1930 és destinat com a coadjutor-organista de l’església arxiprestal de Vinaròs on s’encarrega de dirigir la congregació dels joves «Lluïsos», establint les primeres relacions amb l’Acció Catòlica, per la qual cosa es trasllada a Madrid (1933), on es co-fundador de la Casa del Consiliari d’aquesta institució. Realitza conferències i seminaris sobre l’Acció Catòlica i viatja per l’estranger. La guerra civil el sorprèn a Tuy (Pontevedra), estant incardinat a la diòcesi de Madrid-Alcalà. L’any 1938 aplega a Vinaròs, després que les tropes del General Franco havien prés la ciutat i és nomenat arxiprest de la nostra Parròquia fins al 13 de juliol de 1943, en què és nomenat per a ocupar el mateix càrrec a Vila-real. A la nostra ciutat desarrotlla una intensa activitat apostòlica. Publica un Devocionari i els llibres de meditacions «Jesus, Maestro de Apóstoles» (1940 i 1941) per a la joventut, escriu el llibre «Religión, Moral, Historia Liturgia» per a la formació dels cristians (1941), Lecciones de un cursillo (Vinaròs, febrer de 1943), funda la Revista «Ideario», realitza Círculs d’estudi, etc. Al poc temps, (25 de novembre de 1945), es nomenat Bisbe de Solsona, figurant encara a l’acta del seu nomenament l’antic càrrec d’arxiprest de Vinaròs, quan ja ho era de Vila-real. El Bisbe Moll i Salord el consagra en la parròquia del Santíssim Salvador de Borriana. L’atreviment de publicar ja com a bisbe la pastoral «El pan nuestro de cada dia» li reportaria l’enemistat dels sectors falangistes del règim. Va participar al Concili Vaticà II. El 12 d’abril de 1964 es nomenat Arquebisbe d’Oviedo i l’1 de febrer de 1969 fou proclamat Arquebisbe de Toledo, primat d’Espanya, el mateix any en que el papa Pau VIé. el nomena Cardenal (29 d’abril). Aplegà a ocupar diferents alts càrrecs de la Nació. Així fou elegit Membre de número de la Real Acadèmia Espanyola (maig de 1969), Conseller d’Estat (25 de novembre). Administrador Apostòlic de la Diòcesi de Madrid-Alcalà (30 de maig). President de la Conferència Episcopal, primerament en funcions i després per elecció (7 de març de 1972), sent reelegit posteriorment en 1975 i 1978. Amb motiu de l’assassinat de l’Almirall Carrero Blanco, fou increpat i amenaçat durant els funerals i soterrament (“Tarancón, al paredón”, desembre 1973) pel sector més intransigent del règim franquista. El 27 de novembre de 1975 pronuncia una célebre homilia en la missa de l’Esperit Sant amb motiu de la coronaciò del Rei d’Espanya. Va participar en els cònclaves que elegirien els papes Joan Pau I i Joan Pau II. Al setanta cinc anys, presenta la seua dimissió, que es acceptada pel Papa i estableix la seua residència definitiva a Vila-real (1984). Fou nomenat Doctor «Honoris causa» en Teologia per les Universitats de Comillas i Pontificia de Salamanca. Membre del Consell Valencià de Cultura, i Medalla d’Or de Madrid, entre altres premis, mèrits i reconeixements. Acabarem dient que la carrera meteòrica d’Enrique i Tarancon es degué a dos factors fonamentals: l’un personal, que fou la seua pròpia intl.ligència i la facil.litat de paraula; i el segon propiciat per la sort o casualitat ja que amb el triomf de la guerra de Franco i amb ell de l’Església Catòlica, a causa de la seua amistat amb els joves catòlics que després ocuparien llocs claus del règim a Madrid, l’encoratjaren a ocupar tan alta dignitat ja de tan jove.
Autor de nombrosos llibres, entre els que destaquem: «Recuerdos de Juventud» publicat l’any 1984, llibre interessantíssim per a conèixer la seua época en la nostra ciutat, amb nombroses capítols dedicats i referències. A més a més té escrits: “La Nueva forma del apostolado seglar” (Vigo 1937); “Devocionario”; “Jesus, Maestro de Apóstoles” (diferents edicions); “Lo administrativo y lo pastoral” (Madrid 1962); “La parroquia, hoy” (2ª edició 1964); “Esquemas para círculos de Estudios” (Vila-real 1943); “Comentarios y aplicaciones del Evangelio” (Barcelona 1945); “Escritos pastorales para sacerdotes” (Solsona); “Ritual en la consagración de un obispo” (Borriana 1946); “¿Espiritualidad Nueva?” (Barcelona 1956); “Las diversiones a la luz de la Teologia” (Madrid 1956); “La incógnita de la juventud” (Madrid 1957); “Los seglares en la Iglesia” (Madrid 1958); “Laudes a la Señora” (Barcelona 1960); “El sacerdote en la Iglesia y en el mundo de hoy” (Salamanca 1985); etc.

Els carrers s’enllumenaven durant segles sols en festes molt senyalades amb uns «festers» (vide id). Fins l’any 1842 van permanèixer uns fanals que utilitzaven com a combustible l’oli d’oliva, sent substituits a partir d’aquest any per fanals més grans i venent-se els vells a la veïna població de Sant Jordi. Madoz, en el seu famós “Diccionario”, aporta: “El alumbrado se hace por medio de grandes y hermosos reverberos, de modo que en este ramo de policia urbana, nada tiene que envidiar la pobl. a otra de más categoría”. Poc temps després s’instal.larien uns altres que utilitzarien per combustible el petroli i unes metxes. El dia de sant Josep, 19 de març de 1893, es va inaugurar molt solemnement l’enllumenat de gas, celebrant-se gran festa i donant-se als pobres bonos de pa, carn, arròs i vi; a les cinc de la vesprada l’Ajuntament, “Clero” i demès autoritats, associacions i diverses persones invitades, precedides per la banda de música, van anar des de la Casa Capitular fins el gasòmetre o fàbrica de gas, situada al carrer de sant Pere (barri de Fora el Forat), on es trobava un altar molt florit i ple de ciris encesos. El rector mossèn Cristòfol Falcó va beneir les instal.lacions i va pronunciar unes paraules; tocant després la música, es van llançar confits i es van repartir dolços entre la gent. Cap a les sis i mitja es van encendre els fanals de gas de la població i les autoritats, en comitiva, van dirigir-se a l’Ajuntament, on un escut de la ciutat il.luminat amb el referit combustible, omplia de llum tota la plaça, tocant les campanes durant tot el temps que va durar la cerimònia. En el programa de festes de 1896 (en Heraldo de Castellón) es destaca l’anunci de que “miles de mecheros de gas con globo” iluminaran la feria.Per a la il.luminació elèctrica vide «Elèctrica del Cenia». El 6 d’agost de 1916 es va estrenar la il.luminació elèctrica del port, apretant la clau l’arquebisbe Meseguer i Costa. En octubre de 1920 l’alcalde Facund Fora declara a la revista «Patria» que tenia intencióde dotar de llum elèctrica amb «400 bugíes» els principals carrers de Castelar, de Ruiz Zorrilla i de Ràfels García i el 28 de desembre de 1920 (dia dels Innocents) estava prevista la inauguració de il.luminació elèctrica dels carrers principals de la «Volteta», es a dir: carrers Major, plaça de Jovellar, de Ruiz Zorrilla i, plaça de la Constitució, la qual cosa no sabem si es va dur a terme perquè pareix ser que la il.luminació pública pels carrers més cèntrics s’inaugurà gràcies a les gestions del Marqués de Benicarló (dijous sant de 1928), fill adoptiu de Vinaròs.
Tots ela Ajuntaments han procurat millorar l’enllumenat públic, però fou l’alcalde Balada, qui aprofitant el despegament econòmic dels anys 1960 ja va superar ràncies costums i modernizar d’una vegada per totes la llum de tota la població.