Categoría: Letra F

(Vinarós). Llicenciat en diverses carreres (Economista, Història, Ciències Naturals) Resident a Castelló. Professor titular de la Universitat Jaume I. Fou Director Territorial de Medi Ambient, amb seu provisional a la Direcció Territorial d’Agricultura; nomenat per al càrrec al gener de 1992; va dimitir en març de 1995. Fou Director de la Fundació Bancaixa de Castelló. President de l’Ateneu de la Natura. Va ser premiat per l’Associació Alambor de Benicarló en 1999. Les seues investigacions es centren en estudis tant diversos com la fauna malacològica mediterrània (mol.luscs), els dinosaures, la premsa (“La prensa local y la prensa gratuita”, de diversos autors); “Ares del Maestrat a finals del segle XIX: estructura de la riquesa i classes socials”, publicacions de la UJI, estudis sobre territori (“Las ciudades y la guerra, 1750-1898”, de diversos autors) i un llarg etcétera. Actualment ocupa el càrrec de Secretari Territorial de Sanitat a Castelló.

(Vinaròs, segle XVIII). Rector del Reial Col.legi de Sant Miquel a Oriola. Nomenat per Sa Magestat Canonge Tresorer de la Catedral de Tortosa des del 8 de juliol de 1776. En saber-se aquí la notícia el dia 13, va ser celebrada amb vol de campanes. En 1781 aplegà a Vicari General i Governador Eclesiàstic de la Diòcesi tortosina i com a tal passà el 22 de juny d’eixe mateix any la revisió de l’autèntica de la relíquia del cos de Sant Valent

(Vinaròs 15-VIII-1703). Era un dels germans del Doctor Forner Segarra. Com a personatge destacat, va exercir diversos càrrecs com el de Clavari en 1791 i de Regidor de l’Ajuntament en diversos anys (1763 i 1770).

(Vinaròs 1708 – 1784). Presbíter . Doctor en Teologia. Rector i Beneficiat de la Parroquial de Vinaròs. En el seu testament va deixar diverses fundacions, entre elles el pagament d’una festa a S. Joan Nepomuceno. Va publicar l’any 1753 la primera novena a Sant Sebastià, impresa a València, de la que s’han anat fent les posteriors edicions. Com autor que és de la referida primitiva novena en que fa un teixit de grans fets extraordinaris o fets recurrents de la relació de sant Sebastià amb Vinaròs, és l’autor ja molt segurament del conjunt de les diverses llegendes que sobre el sant es coneixen, com la de l’arribada miraculosa de la seua relíquia al nostre poble, poc original i copiada d’altres llocs, que va insertar en dit novenari. Fou un gran propulsor del gremi dels Llauradors i de les seues obres.

(Vinaròs, 26-IX-1718-Trujillo, cap a 1785?). Metge i arqueòleg notable. Pare de l’eminent polígraf, Joan Baptista Pau Forner Piquer. Va estudiar a València on va ser alumne de Josep Andreu Piquer i Arrufat. Quan aquest eminent professor va passar a Madrid com a proto-metge de la Cort, Forner va traslladar-se allí amb ell com a ajundant i es va casar després amb la neboda del seu mestre, Manuela Piquer i Saragossà, natural de Godall. Forner exerciria després la Medicina en El Pardo, Mèrida, Guadalupe, Almodòbar, Alcàntara, etc. En Guadalupe va formar part de l’Escola de Guadalupe, puntera en la Medicina durant els segles XVII i XVIII. En Mèrida li va naixer el seu primer fill Joan Baptista Pau, eminent escriptor que duria els cognoms del pare, renunciant sempre al de Piquer, de la mare. En Mèrida es va afeccionar a l’arqueologia, reunint importantíssimes col.lecions de monedes que guardava en l’Hospital on treballava, on va ser amenaçat amb l’expulsió. La seua col.leció de monedes árabs les va donar als museus de Madrid i les seues troballes romanes van ser el germen de l’extraordinari Museu Arqueològic de Mèrida, tan famòs en l’actualitat. Va ser autor de diversos treballs sobre numismàtica per a l’Acadèmia de la Història i Antiguitats de Mèrida, on exercia en 1756, , i de tractats sobre aigües medicinals, que va publicar posteriorment el seu fill, com «Noticia de las aguas minerales de la fuente de Solan de Cabras, en la Sierra de Cuenca». Aquest eminent personatge que té un carrer dedicat a Mèrida (Badajoz), per desgràcia, apenes el coneixen els vinarossencs.

(Mérida 23-II-1756- Madrid 1797). Eminent escriptor, comediògraf i advocat. Fiscal del Suprem de Castella membre del Consell de Sa Magestat, president de la Societat Económica de Sevilla. Fill de pares vinarossencs (el també afamat Agustí Forner Segarra). Com a gran figura de les lletres castellanes, qualsevol enciclopedia parla d’ell i aporta poesies o troços escollits dels seus escrits que també apareixen en llibres de lectures. La seua època es va caracteritzar per la crítica satírica en la que va ser un gran mestre, en un temps d’ escassa vitalitat artística, en el que la reflexió i l’anàlisi ocupen el lloc de l’autèntica creació estètica. No es produeix res nou ni original, però s’escriuen muntanyes de llibres i s’entaulen polèmiques inacabables en les que l’elogi o la censura del temps passat cultural adquireixen una extraordinària virulència. D’aquí que la sàtira sigue una de les característiques més destacades de la literatura del seu temps, el segle XVIII. Nascut a Mèrida on el seu pare exercia la Medicina, va adquirir una considerable cultura humanística i per aixó el 1790 va ser nomenat Fiscal de l’Audiència de Sevilla i en 1796 va ser nomenat Fiscal del Consell Suprem de Castella. El literat Leandre F. de Moratín, en el seu trànsit per Vinaròs, afirma que es volia quedar en casa del seu amic, el qual suposem seria la dels diversos familiars del propi Joan Pau Forner (Vegeu Moratín). Ell mateix es va definir com home «adusto… de condición insufrible y de carácter sumamente mordaz», i, efectivament, els seus atacs a escriptors de l’època demostren en ell un temperament apasionat i violent. Els qualificatius de «asno erudito», «coplista hambriento», o «plagiario», dedicats respectivament a Iriarte, García de la Huerta o Vargas Ponce, són més que suficients per a il.lustrar aquest aspecte de la seua personalitat. A part d’una sèrie d’opuscles intrascendents en els que arremet amb to aspre i agressiu contra els seus contemporanis, Forner va escriure una extensa sàtira, combatint els corruptors de la llengua castellana, que va titular «Exéquias de la lengua castellana» (1782). És una ficció alegòrica en la que l’autor ataca els mals escriptors, que eren els causants de la mort de la llengua castellana. Al final de la narració, la Llengua ressuccita gràcies a Apolo, qui assenyala el perill en que aquells la posen i mana tirar fora les seues obres a un toll on rauquen convertits en granotes. Al llarg de la seua obra -escrita en prosa i en vers-, es censuren els prosaïsme, la gelor i l’afany galicista que domina la literatura de l’època i s’elogia la producció dels nostres clàssics, inclòs la d’alguns -Lope, Calderón-…- pels qui Forner no havia sentit gran simpatia en altres temps. Les seues extraordinàries dots com polemista i el seu entusiasme per la tradició cultural d’Espanya- en una època en la que es posava constantment en entredit-, van moure al ministre Floridablanca a encarregar-li la redacció d’una apologia en la que havia de respondre a la pregunta d’un tal Masson de Morvilliers, apareguda en la «Encyclopédie Methodique»: «Què es déu a Espanya?, Des de dos, quatre, déu segles, què havia fet per Europa?». Forner va complir la seua comesa en una Oración Apolegética por la España y su mérito Literario (1ª Ed. 1786; Madrid) en la que reivindicava la cultura espanyola i la seua orientació cristiana, i en la que s’ataca el racionalisme materialista dels enciclopedistes europeus. En la dura lluita entre els partidaris de la tradició nacional i els defensors de les últimes tendències ultrapirenaiques, Forner es situa entre els primers. Reconeix la importància dels nous mètodes científics i el «mètode intrinsec» de Bacon, però censura d’una manera molt agra l’obra d’un Rousseau, que «solicitó inutilizar la razón reduciendo al estado de bestia al que nació para hombre»; un Helvetius, que va colocar en l’obscena sensualitat els incitaments de l’heroïsme i es va mostrar estrany de la virtud entre els éssers mortals; un Voltaire, gran mestre de la sofisteria i malignitat, que va viure sense pàtria i va morir sense religió….»La Oración Apologética» va suscitar una ampla polèmica sobre el nostre passat cultural, que demostra les profondes diferències que ja en aquell moment separaven els intel.lectuals espanyols i que no farien més que enfonsar-se en el transcòrrer del segle següent. Forner va cultivar també la poesia amb escassa fortuna i es pot considerar situat en el grup anomenat «salmantí». Les seues composicions en vers són de tipus anacreòntic, satíric- v.gr. la «Sátira contra los abusos introducidos en la poesia castellana» (1782) – i filosòfic- sobre les preocupacions ideològiques del moment: la immortalitat de l’ànima, la raó, la felicitat, etc.-. Molta biliografia s’ha escrit sobre el nostre J. P. Forner. Això dóna idea de la gran categoria que va alcançar i de la que segueix tenint encara. Ciutats com Mèrida, Badajoz i també Vinaròs li tenen dedicats carrers.