En 1992 encara hi havien a la província de Castelló quatre fars en funcionament, sent aquests els d’Orpesa (de 1857), Columbretes (1860), Peníscola (1899) i Grau de Castelló (1867), als que s’afegirien desprès els de Nules i Irta. Abans de la construcció del nostre port ja se’n parla uns anys abans, el 1842, de que l’Ajuntament va demanar a la Diputació la instal.lació d’un far a la nostra costa, al mateix temps que se’n aprovaven dos per al cap de Tortosa. El del nostre port quan aquest ja estava construït era un far catadiòptic, elevat a 8,40 metres d’altura sobre el nivell del mar; es trobava situat a la llavors punta del moll inacabat, on en els anys vuitanta es va construir el restaurant “Dins del Port”. Va estar vigent des de la construcció del port i el 20 de juliol de 1925 es va electrificar, guanyant en potència lluminosa, encara que poc va durar amb aquest gran avanç perquè la trista nit del 26 de desembre de 1926, un gran temporal en que es van afonar moltes barques i van morir dos persones, el va destrossar, quedant totalment enfonsat baix les aigües. Un empleat, tècnic en senyals marítimes, cuidava d’encendre’l durant les nits i apagar-lo durant el dia quan encara no era elèctric. Allí va nàixer, sent el seu pare Salaverría, farer d’origen basc, el famós escriptor Josep Mª Salaverria, en 1873. Ell mateix, en una autobiografía ens descriu cóm sols va viure aquí els seus primerss quatre anys per haver de fugir son pare de Vinaròs, perseguit per les seues tendències pro-carlines. En 1915 era torrer (així consta), Joan Marí Tur (1873), el qual apareix altra vegada en el cens de 1945 encara que ara com a farer, pel que es pot suposar que farer i torrer vindria a ser la mateixa cosa i el que en temps més moderns es deia Técnic en Senyals Marítimes. En 1919 hi ha un trasvalsament de farers la revista “San Sebastián” del 23 de novembre de 1919 apareix que deixa d’actuar a Vinaròs com a tal Mariano Aguirre, i diu: “Ha sido muy sentida la noticia del traslado de D. Mariano Aguirre al faro de Oropesa por pasar el de ese pueblo a Columbretes viniendo el de la isla D. Juan Marí a esta ciudad. A fin de mes probablemente, marchará el señor Aguirre a su nuevo destino” i el següent 21 de desembre de 1919 llegim: “Ha tomado posesión del faro de ésta el Sr. Marí que se encontraba en el de Columbretes. Sea bienvenido y que le prueben estas tierras”. Apareix també, en el cens de 1932,Baldomero Castelló Pérez, el qual era farer de les illes Columbretes que depenien del port de Vinaròs, i quina balandra abastia d’ats i tota mena de pertrets. En el cens de Bailly – Bailliere de 1933 consta altra vegada Joan Marí. El vinarossenc Juan Angel Trillo Mosquera era farer de Peníscola en 2003. Segons va afirmar per la televisió local, era fill del darrer farer de Vinaròs, Joan Trillo Trillo, natural de Corcubión (Finisterre, La Coruña) Mestre i Tècnic en Senyals Martítimes, casat amb Raimunda Mosquera, va exercir a Vinaròs durant quatorze anys cesant quan el far es va automatitzar, naixent aquí també la 3ª filla Carmen en març de 1961. La casa del farer era la que en els anys de 1990 es va convertir en restaurant “El Faro”. El far tenia una esbelta torre amb escaleta de caragol, protegida per un vallat de ferro i bordejada d’esglaons de pedra. Va ser enderrocat com s’ha dit pel tràgic temporal de l’any 1926 que va socavar moltes parts del moll i després ja no va ser reposat. Va ser substituït molt poc després l’any 1928, durant les obres importantíssimes de reforçament del moll i construcció del transversal, per tres faroles elèctriques, similars però més menudes, una roja, una verda i una blanca, situades en tres punts d’entrada a la bocana.
Levante, triomfant en alguna etapa a Colòmbia com apareix a la imatge, etc.
