Categoría: Letra F

(Vinaròs, 1676- 1752). Davant de diferents personatges amb el mateix nom i mateixos cognoms es produeix sovint certa confussió, en cas que no es cite el segon cognom. Aquest va ser l’any 1733 un dels dos primers majorals que es citen de l’antiquíssima confraria de la Puríssima, que havia quedat sense l’esplendorosa festa durant divuit anys. Des de llavors aquesta gran celebració ja queda per sempre unida a la família dels Febrer. Borràs cita als dos Joan Baptista, pare i fill, el segon d’ells Beneficiat, que formen part el 22 de novembre de 1738 de la congregació que es va formar d’exercicis espirituals. El 1740 van ser majorals ell i son fill, Pasqual, continuant els dos en anys consecutius fins la seua mort en 1752 (Vegeu Pasqual Febrer i Ferran). Se li va fer un solemníssim funeral, havent mort en 23-XII-1752. D’aquests Joan Baptista existeix a l’Arxiu del Regne, a València, l’extens expedient d’acreditació de noblesa amb diversos escuts heràldics.

(Vinaròs, 4-VII-1782-1834). Coronel Brigadier, Tinent del Rei a Alacant i Governador del seu castell. Ajudant General de Guerrilles. Segon Comanant del Ters de Vinarós. El 1810, manant els milicians vinarossencs i del Districte de Peníscola, va lluitar contra els francesos en les muntanyes de Morella, tancant-los el pas de la Plana. El 1805 demana per escriptura al Rei Carles IV, que, atenent a la nombrosa família, li concedesca la possibilitat de vendre 24 cases que té: «posee fabricadas en la parte del Huerto de la mencionada población de Vinaròs«. Cap a 1818 apareixen documents signats per ell a Madrid com Coronel dels Reals Exèrcits, Tinent del Rei de la plaça d’Alacant, de la Orde de la Flor de Lis de França per Sa Majestat Cristianíssima, Medalla de la Real Orde de Carles III, Medalla amb distintiu del 2on Exèrcit i Alcanyís, etc. i continua: «como poseedor que es del vínculo fundado en esta referida Villa por su bisabuelo D. Juan Bautista Febrer de la Torre mediante escritura de cesión y renuncia que su padre D. Juan Antonio Febrer otorgó a su favor…» es veu obligat a vendre algunes propietats, havent de recòrrer al Rei per a que li ho autoritze, per ser d’heretatge, «precisamente la casa de su habitación, una parte de almacén Bodega que se halla arruinado por las aguas». Té dona i fill, en el moment de la subhasta, i continua: «que por Agustin Vilarroya, Pregonero público de esta Villa, se sacó el dia de oy al pregón en altas e inteligibles voces… y havièndose encendido un pedazo de cerilla y apercibiéndose al público por el Pregonero que no havía mas tiempo para posturar aquella finca que el que durase encendida la se continuaron los pregones hasta entonces y quedó rematada dicha parte almacén en favor de Francisco de Paula Mayó, Maestro cerero y comerciante, vecino de esta Villa», «…se dignó su Magestad informarse sobre el particular de Don Jacobo Vasques García, Alcalde de la Villa de San Mateo, quien haviendose sersiorado mediante Justificación de la solicitud del Otorgante, resultó que de las Fincas que se compone el Mayorazgo de que se trata podían más bien enagenarse las veinte y dos casas citas en la calle de la Madalena de esta Villa»…»por el mérito contraido en grado heroico le ocasionaron la confiscación absoluta por el enemigo de los crecidos bienes que posehía y en todas sus cuantiosas fincas, vinculados y rentas con que vivia en la abundancia con su familia en la Villa de Vinaroz, de donde es natural. De sus resultas se vio precisado por un lado a contraer algunas deudas y por otro a poner la administración de sus fincas, concluida la revolución, en manos de una persona que lexos de repararlas las han destruido, particularmente en el viñedo, que forma la mayor parte de su riqueza en aquel País por disfrutarlas con exceso sin las correspondientes labores. En este estado, conociendo mi Pte. (=Poder dante) que no le era fàcil el pago de dichas deudas a que anelaba su delicado honor, al paso que se vehia precisado a continuar en esta Corte con su numerosa familia a causa de diversos asuntos que ha tenido y tiene que sostener de Real Orden…«. L’any 1802 s’ havia casat amb Paula González i Room i posteriorment amb Tomasa Villanueva i Escola. Com a Governador del castell d’Alacant des del 10 de març de 1815, no se li va donar possessió fins el 19 de desembre de l’any següent, per haver-se-li instruit una causa que es va sobresseir el 16 d’agost de 1816. Segons una «Relación histórica» que ell mateix va escriure el dia 9 d’agost de 1824, i que es conserva manuscrita, durant el Trienni no va obtenir més que persecucions, violències i patiments. Va desempenyar a Madrid càrrecs i va fer importants serveis al Rei i a l’Infant D. Francisco, i per presentar-se a l’Infant D. Carlos, va ser desterrat a La Coruña i després a Valladolid el 19 de juliol de 1821, dirigint-se a Alaejos; allí, mentre s’ocupava de destruir el «sistema convulsivo», va rebre l’ordre de presentar-se a Valladolid, donada pel comanant general del districte Carlos Espinosa, i va haver de patir presentacions diàries, insults i altres maltractaments. El 30 de desembre de 1821 va arrivar a Alacant a reincorporar-se en la seua Tinença del Rei. Va presidir allí un Consell de guerra contra els sargents primers del Regiment d’Infanteria de Navarra Juan Benester i Francisco González, acusats i convictes d’haver introduït en el quartel de Ciudad Real les proclames del conegut com «Cura de Tamajón», per direcció dels comanants del mateix cos. Als dos se’ls volia enviar al patíbul, però van sortir lliures, i sols González va patir un mes d’arrestament. Quan es van crear en març o abril de 1822 les comissions militars de província el brigadier Comte de Pinohermoso li va entregar el govern, però a causa de tenir un enfrontament amb el cap polític, Francisco Fernández Golfin, el qual volia entrar en el castell de Santa Bàrbera. El 7 de juliol de 1822 Pinohermoso el va destituir, però ell va aconseguir derrocar a Pinohermoso i aixecar-se amb el manament, encara que no per massa temps ja que va ser deposat i enviat a Badajoz a mitjan de novembre de 1822; però es va fugar i es va amagar a Madrid, i al mateix temps va aconseguir que la seua esposa sol.licités el trasllat a Zamora per així poder passar a França per a unir-se amb els realistes, la qual cosa va aconseguir «sorprendiendo la bozalidad de aquellos mandarines». Però es va revocar el trasllat i se li va manar tornar altra vegada a Badajoz. Va ajudar a fugar-se a diversos realistes que després ocuparien càrrecs importants com Villaboa, oidor de la Chancilleria de Valladolid i al tinent coronel Antonio González Ron, diputat a Corts en 1822-23. Va rebre i va protegir a Marcos, confident de Bessières, que acudia a Madrid buscant efectes de guerra. A meitat d’abril de 1823 va sortir de Madrid, va arribar a Alaejos i es va amagar a casa del sargent major retirat, Agustin Santander y Peña, realista. A finals d’abril de 1823 va arribar Merino, Santiago Villalobos, Francisco González, Victoriano Vinuesa i el tinent coronel Francisco Nava i Campomanes: Febrer els va rebre uniformat i es va unir als realistes. A Turégano va llevar la làpida. A pesar de tots aquests serveis, el dia 1 de febrer de 1828 va ser «impurificat» en 1ª instància i «purificat» en 2ª, el dia 22 de maig següent amb la indicació de que se le concedís la jubilació corresponent pels seus anys de servei, però que no sigués empleat ni proposat per a cap càrrec: pareix ser que un consell de guerra li va pesar tant com els seus serveis prestats. Es va retirar a viure a Vinaròs.

(Madrid, 1-V-1863). Fill de Josep Maria Febrer de la Torre i de Mercedes de Mon i Velasco. L’any 1917 contribueix amb 250 pessetes per a l’erecció del monument a Costa i Borrás. Pareix ser que amb ell es perd ja l’antiga nissaga dels Febrer de la Torre, sent l’ últim del que es tenen notícies (Vegeu Febrer Bertran, Antoni Joaquim).

(Vinaròs, 11-IX-1757 – Cartagena, 3-I-1794). Militar. Tinent de Nau de l’Armada Reial. Va sentar plaça a Cartagena el 8 de juny de 1776. Casat amb sa cosina Jofefa Febrer i Lavelli després de demanar dispensa de la consanguinitat, a Vinaròs el 21 d’agost de 1788. Pare de Josep Mª Febrer i Febrer, Alféres de Nau. Avi de Josep Mª Febrer i Calderón, Marqués de Gironella. Va morir a Cartagena a bord de la nau Francisco de Paula. Segons altres informacions s’assegura que va nàixer l’any1758.

(Vinaròs 6-III-1746). Hereu per línia directa del «Mayorazgo». Germà de Vicent que anotem a continuació. Fill de Pasqual Febrer i de Mariana Jovaní Zurita (originaria de La Jana). Nebot de Miquel Febrer i Lavelli, Alfères de Nau.

(Vinarós 21-IX-1804 – Madrid 30-X-1870). «Benemèrit de la Patria». Brigadier, Ministre del Tribunal Suprem de Guerra i Marina. Nomenat Coronel de Cavalleria i Gentilhome de Cambra de Sa Magestat. Fill del valent militar del mateix nom. Als dotze anys, el 8 de març de 1816, va ingressar com a cadet en el Regiment de Dragons de Sagunt; va servir en els regiments del Príncep, com a tercer de la Línia; en el del Rei, primer de «Coraceros»; en el d’Extremadura, tercer de Lleugers, i en el de Caçadors de la Guàrdia Reial de Cavalleria. Al cap de tres anys era alfères (12-XII-1819). Va alcançar la graduació de tinent el 18 de febrer de 1821, després d’haver estat ferit dos voltes en les campanyes de Catalunya, fent el Mariscal Milans del Bosch les gestions per al seu ascens. Obtingué el grau de capità el 4 de juliol de 1834; Comanant l’1 de maig de 1847; tinent coronel el 18 de juliol de 1854; coronel el 20 de maig de 1858; brigadier de cavalleria el 15 de novembre de 1864. A les ordres d’Espoz i Mina va fer la campanya de 1820 a 1823 en el primer exèrcit d’operacions de Catalunya, estant baix les ordres del Mariscal de Camp, Francisco Milans del Bosch. Amb aquesta brillant divisió es va trobar enfrot de més de vint accions de guerra, destacant en moltes d’elles i sent ferit dos voltes, per eixe motiu va ser recomanat al Govern de la Nació per Milans del Bosch. Declarat «Benemèrit de la Patria» per les Corts en 1823, li va ser concedida la Creu llorejada de Sant Fernando (decret de 26 de maig de 1825), per ser ferit en l’acció de guerra del setge de València, i en la batalla del Puig. Durant el temps de manament realista va ser confinat a Castella, retornant a la milícia amb tots els honors el 1826, després d’un judici de purificació. Va ocupar el càrrec d’Ajudant Fiscal en el Tribunal Suprem de Guerra i Marina i Major del Consell d’Estat de la Secció de Guerra i Marina. El 15 de desembre de 1849, sent Gentilhome de Cambra del Rei en exercici i condecorat amb la Creu de Sant Hermenegildo i Cavaller de la Real Orde de Carles III, va fer reviure el seu patronatge, que la casa dels Febrer tenia sobre l’altar de la Puríssima a Vinaròs.
Aquest patronatge o majoralia, que feia trenta anys que havia estat descuidat el va reclamar, atenent els drets antics de la seua família i encara que el seu successor, Josep Mª Febrer de la Torre i Llano s’emportaria anys després la imatge a sa casa de Madrid. Era de la seua propietat la pedrera de La Parreta, que se li va contractar per a extraure’n d’ella la pedra per a construir el ferrocarril de València a Barcelona, el 19 de desembre de 1862. Fou elegit Diputat a Corts pel districte de Vinarós en diverses legislatures: 1863, 1864, 1866 i 1867, encara que mai va ser ambiciòs per a ell, ni pel seu temperament, ni hàbits, ja que no va tenir mai inclinació a la vida política, que va ser sempre demanada pels seus amics que el votaven quasi unànimament per ser fill de la ciutat, que coneixia de sobres els seus problemes i els del districte. No va utilitzar mai la seua influència en profit propi ni en el de la seua família. Tots els seus esforços els va emplear exclusivament en els interesos del seu districte. El 1864, junt a les gestions de Costa i Borrás aconsegueix la aprovació tant desitjada del port vinarossenc, anhelat durant segles. Eixe any, va pronunciar a les Corts un memorable discurs en la sessió del dia 3 de març, sobre la llei d’incompatibilitats parlamentàries. El 15 de novembre de 1865 alcança la graduació de Brigadier de Cavalleria, tornant a ser elegit Diputat per Vinaròs. Va fer ús de la paraula diverses vegades i entre elles per advocar en favor d’ un cec de Vinaròs, anomenat Francesc Gombau, el pare del qual va morir gloriosament en el camps d’Alcanar, sent membrede la Milícia Nacional, en lluita contra Cabrera., la qual cosa va ser presa en consideració de les Corts per unanimitat. Grácies a la seua influència es van concedir a Vinarós els honrosos títols de «Molt Noble i Lleial». Va salvar de la venda, durant la Desamortització, del Teatre, i va aconseguir moltes millores per a Vinarós i la comarca. L’any 1867 tornà a formar part del Tribunal Superior de Guerra i Marina. Retirat a la vida privada després del triomf de la Revolució de Setembre de 1869, va morir e 30 d’octubre de 1870, havent rebut també el títol de Cavaller de la Sagrada Religió i Orde de Sant Maurici i Sant Llàcer de Serdanya. El seu bust i escut campegen en el monument aixecat a Costa i Borrás. Se li va dedicar el carrer contigu al barranc o platja del Clot, durant les fires de 1890. Es va casar amb la madrilenya Manuela del Llano i Cerrillo, sent els pares de Josep Maria Febrer de Llano, nascut a Madrid el 1827. Va morir als 66 anys. Al gener de 1997, Josep Manuel Llàtser Brau va escriure al setmanari “Vinaròs” una sèrie d’articles baix el títol genèric de “Un vinarossenc diputat al Congrés… de 1863”, basant-se en el ric epistolari que conserva de la seua família, ja que els seus avantpassats eren els administradors de les propietats dels Febrer a Vinaròs; l’esmentat epistolari pot donar més ampla idea de la vida d’aquest senyor, de la relació que mantenia amb Vinaròs i de molts fets i coses curioses sobre la nostra passada història.