Categoría: Letra F

El primer equip va ser creat en Vinarós per Bernardino Mercader en 1920. Dit senyor, que havia viscut a La Havana anteriorment, per tal de lliurar-se del servei militar i per tant haver d’anar a la guerra del Marroc, havia treballant allí de barber i va prendre contacte amb l’equip que allí s’havia format i tallava els cabells i afaitava sovint els jugadors i directius d’aquell club. En retornar al seu poble natal, va encendre la flama de dit esport, llançant des de la Revista Patria, unes consideracions sobre la conveniència de practicar el futbol. Així va nàixer el primer equip que va dur el nom de Vinarós Club de Fútbol. Les primeres époques eren molt curioses si les comparem amb el joc actual. Es va construir un primer camp en la partida de les Capçades i els mateixos jugadors, a l’acabar els partits, desfeien les porteries i se les emportaven cap a casa. Bernardino Mercader, com a promotor i primer president, actuava d’àrbitre. Es jugava contra equips de poblacions veïnes (Tortosa, Amposta, etc) i es mantenien relacions cordialíssimes entre els jugadors. La cortesia en el camp era primordial i es llançaven els penaltys fora per no trencar l’amistat. Els espectadors es duien les seues própies cadires. Un altre camp de futbol va ser el de la Granja de Maria, situat al final del carrer del Barranc o de sant Pasqual. Allí van actuar les figures legendàries invitades, com el porter Zamora i el davanter Samitier, del Barcelona. En époques posteriors es va jugar en el camp de L’Hort de Borrás, dins de la població -actual parròquia de Santa Magdalena. L’entusiasme va anar creixent i es van contractar jugadors forasters, durant els anys quaranta i cinquanta. El joc es va anar fent brut i les paraulotes als àrbitres també. En un dels partits, el capità de la guardia civil va clausurar el camp i això va representar l’estocada al futbol local que tardaria uns vint-i-cinc anys en refer-se. Va ser en gener de 1965 quan retorna el futbol oficial a Vinaròs. Des de llavors fins ara ha sofert diferents altibaixos, sent les temporades de màxima afluència de jugadors, quan militava en Segona Divisió B. A causa d’haver arribat a eixa important categoria i haver d’encerclar el camp amb unes reixes metàliques, per evitar abusos dels espectadors, i amb la popularització dels aparells de televisió, l’afició va anar decaent i la no assistència d’espectadors es va fer notòria, però sempre renaixent en altres diversos moments. Sobre la història del club s’han publicat dos importants llibres: el primer en solts dins de la revista Crònica de Vinaròs per part de Josep Esteller Arnau i després publicat amb més cura i entitat en un preciòs volum publicat per l’Editorial Antinea, amb el títol “De les Capçades al Cervol”, fet pel catedràtic Miquel A. Baila Pallarés, i amb la colaboració de l’anterior autor Josep Esteller. Vegeu Vinaròs C. de F.

Vegeu Marcel.lí Rodríguez,

Nom sol.licitat pels veïns d’un carrer de xalets a la partida de La Llevatera (casetes de Fontanet) cap a l’any 1993. Al novembre de 1997, el Bloc de Progrès Jaume I va agrair a l’Ajuntament l’acord de dedicar-li un carrer al famòs escriptor valencià. (Setm. “Vinaròs”, 15-XI-1997), carrer que es va arreglar baix el manament de l’alcalde Jacinto Moliner del Partit Popular però que en tardar en inaugurar-lo es va dur a terme per fi al cap d’un anys baix el manament de l’alcalde socialista Ramon Bofill, el 20 de desembre de 1998, amb presència d’autoritats vingudes expressament des de Sueca, població de l’escriptor, regidors socialistes i progressistes locals: Carles Santos, Giner Sorolla, Nati Romeu i prop d’unes tres-centes persones.

(Sueca,1922-1992).Escriptor valencià. Cita a Vinaròs en el seu famòs llibre «Nosaltres els valencians» quan parla del seu Parlament integrat pels Urgellistes compromisaris de Casp. Extraem també del seu llibre «El Pais Valenciano» (pp.264-268. Barcelona. 1962), la següent referència a Vinarós, que pocs anys després traduiria al valencià en l’obra “Viatge pel País Valencià”: «…Vinaroz es una ciudad un poco mayor que Benicarló y de más potencia económica. Se sitúa a la orilla misma del mar, y su puerto fue aprovechado, ya en el siglo XVI, por algunas comarcas aragonesas para dar salida a sus productos. Hoy, en cambio, sólo se dedica al tráfico pesquero:más de 3.000 toneladas anuales de pescado captura la flota local. Toda la ciudad se alegra con la proximidad de las olas, aunque en sus calles perdure un rastro de calma labriega. No le falta su iglesia de portalón barroco. El edificio es pesado, con exterior de fortaleza: sobre sus muros blanquecinos, la entrada principal resalta con la policromia de sus piedra, negras las columnas salomónicas, pajizas en el resto de sus tallas y figuras./ Vinaroz es el último poblado del País Valenciano en la línea del litoral: unos kilómetros más arriba, el río Senia es la linde con la provincia de Tarragona. La transición se ha ido produciendo lentamente, y se percibe sobre todo en el habla, que en los vinarocenses apenas se diferencia del diálogo de Tortosa». Aquest gran defensor del valencià que va relacionar-se sovint amb el vinarossenc Almela i Vives, va escriure el pròleg del llibre d’Alfred Giner Sorolla, «Dol duen les flames».

La intensa activitat de les nostres drassanes va propiciar en temps passats un continu interès per la fusta dels boscos dels nostres pobles veïns de l’interior a tal nivell que l’historiador Beuter arriba a afirmar: «durante casi tres milenios esta industria necesitó los mejores pinos y robles del pais; además fue preciso importar madera naval desde el siglo XV«. (Vegeu Drassanes). Viciana en el seu famós llibre de 1564 diu de Vinaròs al respecte que «Tienen navios en el mar para navegar y cargar mercancías. De su propiedad son dos naves y ocho navíos además de otros muchos de los que tienen parte y compañía en Cataluña y Valencia. La causa de esto viene de que hay muchos vecinos en la villa que son diestros y expertos en hacer y fabricar todo tipo de navíos para la navegación, Además tienen todo lo necesario para ello, por gran acopio de madera y muy buena, mas ahora que se ha hecho un carril desde Vinaroz hasta la sierra, por el que carretean ordinariamente cuarenta carros de madera de pino y encina que, no solamente hay para hacer los navíos sino aún para cargar (como cargan de ella por mar) en gran cantidad para otras provincias«. Escolano, per la seua part, afirma en 1611: «Su atarazanal es de los preciados del reino, por la sobra de madera escogida que se corta en los bosques cercanos y calafates que labran bajeles» i que repeteix quan parla del Boixar, dient: ”Diéronle el nombre de Boxar los nuestros desde la conquista, por los espesos bosques de boxes, y de todas especies de arboles silvestres, como son pinos, enzinas, avelllanos y enebros que la tierra produze: de que se corta la mejor y más grande madera que se sabe para para navíos y edificios, y los llevan a embarcar a Binaroz para Barcelona y Tortosa, por una carretera hecha para el caso”. Vinaròs era per tant el lloc de l’embarc de la fusta des de l’interior septentrional castellonenc i per aquest motiu es van produir unes visites de monts. D’aquestes apareixen documentades amb més o menys amplitud la de 1562, 1589, 1738, 1749-1751 i 1760, sent principalment el seu destí la construcció de naus per a l’armada espanyola. El professor castellonenc Xavier Soriano Martí les té estudiades a l’Arxiu de Simancas i d’ell, gentilment cedides de la seua ponència de les Jornades de Cultura i Art de Peníscola de principis de novembre de 1996, extraem que apareixen exhaustivament detallades totes les varietats d’arbres més apropiades (pins, roures, àlbers blancs i negres, noguers, lledoners i carrasques) i les poblacions amb la distància al punt d’embarc més pròxim que sempre resulta ser Vinaròs. El més curiòs del cas era el gran sentit que llavors es tenia en cuidar ja el medi ambient i de la preocupació en repoblar les muntanyes amb les mateixes espècies útils possibles. Joan Bover sols copia literalment en uns vuit articles consecutius (Registro de las guías de madera que se expiden en los años de 1831, 1832 i 1833, Setmanari “Vinaròs” 19-VIII-2000 i següents) les ingents quantitats de fusta que s’embarquen al port de Vinaròs, citant dia, patró, embarcació, port de destí i els diferents tipus de càrrega (quadrons, taulons, pals, etc. amb les mesures en pams), treballs que tantíssima vida donarien llavors als pobles de la Tinença, ara quasi abandonats en suplir-se la fusta actualment per la diversitat dels materials, com eren els cabirons, naus. carruatges, carros, rems, joguets, etc. pel ferro, ciment i plàstics. Sols l’exemple el trobem, encara que parega increïble, en les bicicletes, que a principis del segle XX, moltes tenien encara les rodes de fusta. A finals del segle XIX, amb la davallada del negoci del vi i la crisi del nostre port, encara hauria d’importar Vinaròs fusta d’Itália, Suècia, i altres països. En temps més recents apareixen notícies sobre la fusta com la següent: “Del 5 al 9 de Abril se subastarán 1610 pinos en los Ayuntamientos de diferentes pueblos de esta provincia. La tasación, volumen, sitio de la corta, etc. podrán conocerlo cuantos lo deseen avisando a este semanario”. (Rev. “San Sebastián”, 14-III-1920). Dels nostres pobles de l’interior destaca Fredes, ara totalment despoblat a no ser pel restaurant que hi ha a l’entrada, on queda el record de la casa més vistosa coneguda com “del ric de Fredes”, reminiscència del poder econòmic dels boscos de les muntanyes de la Tinença en uns altres temps.

En la carta pobla de Vinaròs es fa constar ben explicitament que la donació de l’alqueria «vosatros i els vostres, la tingueu en possessió i l’exploteu segura i íntegrament a fur i costum de la ciutat de Saragossa «(Ita quod predictam Alqueriam vos et vestri Abeatis et possideatis et expletetis secure et integre per fuerum et consuetudinem civitatis Caesar-augustae). Però en un dels primers documents que es coneixen posteriors, el del canvi que fa el rei Jaume II amb els templers, de la ciutat de Tortosa i altres, entre elles la nostra (15 de setembre de 1294), Borràs interpreta que es fan constar ja els furs valencians, els més avançats del moment i que havien sigut redactats en 1250 i revisats vint anys després. Els nobles aragonesos van lluitar per a que regiren els seus furs, sense conseguir-ho, i tan pesats es van posar, que es va resoldre donar llibertat per a que cada vila o lloc tinguès els que li siguessen més favorables. Desconeixem exactament en quina data Vinaròs va fer el canvi d’uns furs per uns altres. Tal vegada la poca documentació existent d’aquells primers anys i també la falta d’investigadors vinarossencs en els arxius més importants de la Corona d’Aragó, de Barcelona, o el de l’antic Regne de València, catedral de Tortosa, etc. que com veem Borràs Jarque no va consultar, deixen punts obscurs en aquest aspecte. Tant en la Història Viva de Valencia, editada per Las Provincias (1988), com en la Història de Catalunya, editada per Salvat en 1978, dónen certa informació que caldria encara cotejar o contrastar. Segons la primera, en la que apareix dos vegades el nom de Vinaròs, tindriem que: El fur Aragonés regia a: Morella (1233), Vallibona (1233), Vinaròs (1236), Boixar i Fredes (1236), Coratxar, Castell de Cabres (1237), Castelló (1233), Borriana (1235), Benicarló (1236), Salzedella (1238), Benassal, Albocàsser, Catí, Castell de Cabres i Riu de les Truites (1239). Els Costums de Lleida regien a: Càlig (1234), Cervera (1235), Rossell i Sant Mateu (1237), Vilafamés i Vinaròs (1240) i Cabanes (1241). Els Costums de Barcelona regien a: Castell de Xivert (1225) i Almenara (1238). Per altra banda, la Història de Catalunya de l’Edit. Salvat, pareix anar pel mateix camí, citant el següent: «Així, de les vint-i-tres cartes de població atorgades entre el 1233 i el 1240, setze ho foren segons el fur de Saragossa, sis segons el costum de Lleida i una segons el dret musulmà; totes elles a la zona castellonenca.» (Volum III, pàg. 30). Al menys pareix que aquestes aportacions estan més estudiades o elaborades que la que fa Borràs Jarque respecte del nostre poble. Falta encara investigar molt més la matèria. En la guerra de la Unió, molts pobles amb furs aragonesos no volien canviar als valencians, encara que estos eren més avantatjosos. Per a obtenir aquest canvi, el Comanador Major de Montesa va amenaçar amb un multa de mil morabatins d’or, i va convocar a l’església parroquial d’Albocàsser, el 29 de gener de 1329, als justicies, jurats i prohomes dels pobles de les tinences de Culla, Les Coves i Ares, que encara persistien en els furs d’Aragó. Ja no era la primera vegada, ni la segona que se’ls convocava, ja que Les Coves havia canviat el fur el 19 de setembre de 1322, Salzedella el 4 d’abril de 1323, i Vilanova d’Alcolea el 24 de novembre de 1327.