Categoría: Letra F

Instaurada per mossèn Lluís Riba Cano cap a 1978, va anar desenvolupant-se aquesta associació benèfica. En 1993 era presidenta Amàlia Novella.

El llarg periode de quasi quaranta anys de dictadura del franquisme va passar per diferents fases. Iniciat amb un pla d’estabilització brutal i un nul creixement durant la postguerra es va negar Franco a intervindre en la Segona Guerra Mundial. Però estaven totalment prohibits els partits polítics i els sindicats; el dret de vaga i el de manifestació; hi havia els controls de la gent i dels estudiants amb les obligacions de presentar certificació de penals i de bona conducta, el secret del vot era questionable, sense garanties democràtiques i que en quasi totes les eleccions les paperetes ja es repartien amb el SI imprés. Mancava la llibertat d’expressió amb una forta censura prèvia a tots els mitjans de comunicació i espectacles. La pena de mort s’aplicà fins al final del règim. El divorci i l’avortament estaven perseguits. Molts espanyols van haver d’emigrar a Alemanya, Suïssa i Holanda per remeiar les seues maltretes economies als anys seixanta. Però d’una nació mísera i empobrida es va anar convertint en mitjanament pròspera gràcies a l’època coincident del desarrollisme d’eixos anys seixanta amb el despegament econòmic i boom turístic. També la indústria va alcançar bon relleu, i per donar una xicoteta idea del suport que rebia el franquisme en la seua època més àlgida del desarrollisme cal esmentar que el 14 de desembre de 1966 va ser votada la Llei Orgànica de l’Estat; dels 8.539 votants de la ciutat van votar 8.121 i van aprovar-la 7.954 ciutadans.

(Vinaròs, 1934-2015) Alcalde de Vinaròs des de febrer de 1971 fins al dia 15 d’abril de 1979. Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona en setembre de 1959. Va fer l’acte de jurament en el en el seu ofici en el Jutjat al maig de 1960. En febrer de 1966 es casa amb Isabel Miralles Puig. Medalla de plata de la Creu Roja al maig de 1975. Se li imposa la medalla de l’Encomanda de l’Orde de Cisneros en agost de 1975. Insignia del Capítol de Cavallers de l’Almoina de S. Jordi el desembre de 1983. Entre les seues realitzacions més importants cal destacar la remodelació de la plaça sant Antoni i del Santíssim, de l’Avinguda Jaume I; apertura de nous carrers, dedicant-los a Salaverria, Leopold Querol, Sanchiz i Vilaplana, Almela i Vives, Terrassa, Wenceslao Ayguals, etc.; instal.lació del telèfon a l’Ermita; la construcció del Pavelló Poliesportiu, la del pou d’aigües potables de la Misericòrdia i la reconstrucció definitiva del mur del passeig que els temporals destruïen en bona part en més d’una ocasió; durant el seu mandat es van construir i inaugurar els col.legis de l’Assumpció (1976) i Manuel 127 Foguet, iniciant-se les obres de l’institut de F. P. Com a consequència del desarrollisme desmesurat anterior Vinaròs no tenia l’aigua potable suficient per abastir tota la població i va haver de solucionar el problema amb l’adquisició de un millor pou i instal.lacions. Finalment, assenyalar la inauguració del Museu Muncipal l’últim dia del seu manament a l’abril de es 1979. La seua estada al cap del’Ajuntament es caracteritzà per dur una política d’austeritat, de no estirar més el braç que la mànega, i de deixar el consistori completament sanejat.

Va morir el 17/7/2915 en l’Hospital Provincial de Castelló i va ser enterrat en la vesprada del 18/7/2015 a Vinaròs.   (A.C.A.V.)

 

(El Ferrol -Madrid 1975). El General Franco va vindre a la nostra ciutat al mes següent de l’entrada de les seues tropes a Vinarós a revisar l’esquadra de la Marina, pronunciant una famosa arenga a la marineria espanyola en maig de 1938.
IMPORTANCIA ESTRATEGICA DEL NOSTRE PORT. FRANCO EN VINAROS: El dia 30 de mes següent de l’entrada de les tropes nacionals, el port de Vinaròs va ser punt escollit per Franco per passar revista a les forces de marina que li eren fidels. Ja havia estat afonat el creuer «Baleares» en el qual anaven dos marins vinarossencs, Manuel Beltran García i Josep Obiol Roca. Aquest va morir en l’enfonsament del vaixell que es va produir davant del Cap de Palos al ser atacat per sis unitats del ban republicà: Libertad, Méndez Nuñez, Miguel de Cervantes, Lepanto i Sánchez Barcàstegui. Les naus que va revistar Franco eren set unitats lleugeres, donat que el nostre port era l’únic del Mediterrani amb el que podien enllaçar els de les illes Balears, ja del seu ban. Cap a les dos de la vesprada del dia 30 va arribar Franco al port acompanyat pel ministre de l’interior, el seu cunyat Serrano Suñer, el general Dàvila, l’almirant Cervera, els seus ajudants i tot l’Estat Major. La rebuda que se li va fer va ser multitudinària. Tots cridaven el Franco!, Franco!, Franco! amb el braç en alt. El General amb tot el seu sèquit van dinar en ple camp, baix l’ombra dels garrofers del nostre terme, passant la revista per la vesprada. Els vaixells plens de banderes, i els marins formats en l’explanada del nostre port van ser revistats i arengats per Franco en un discurs breu que va ser fortament vitorejat. Després va visitar a la unitat Júpiter (minador), passant a continuació a les altres, Canalejas (canyoner), Ceuta, Canarias, Cervera, Velasco (destructors), Canovas del Castillo i Neptuno, Badajoz (Torpediner). Es trobaven també unes altres unitats menors. Nombrosos documents fotogràfics i cinematogràfics ho corroboren. DISCURS DE FRANCO:“¡Marinos de guerra! ¡Marinos de España!. Sois el último de una familia quebrantada por el dolor que con heroismo de sus otros hijos, con el heroísmo de sus marineros, se ha salvado. Vosotros sois el hijo de esa marina gloriosa. Vosotros representais el honor de un Cuerpo. Vosotros sois los guerreros del mar y seréis mañana los maestros de la nueva generación, los maestros de los nuevos marineros; maestros y conductores de las nuevas naves; marinos del Imperio español, que diciendo Imperio hay que decir Marina y cuando la Marina desaparece, cuando sus buques no surcan los mares, cuando la bandera de España no pasea por el mundo, ya no hay Imperio y ya no hay España. Vosotros sois el último hijo y, por consiguiente, el hijo que se cuida con mimo, el hijo que no se puede lanzar al azar porque en él está todo el honor de la Marina, todo el espíritu de un pueblo. / La consigna para los jefes es hacerse querer y respetar, porque si esto hubiera pasada siempre, si hubiera habido cariño constante, hubieramos tenido más Marina y en estos momentos la bandera de España pasearia todavia con más triunfo, y no digo con más gloria, porque ello no es humanamente posible. / Hacerse querer y respetar en el superior, hacerse querer y desear en el inferior, lealtad sin límites, solicitud en la obediencia: esa es la regla de los caballeros, esa es la regla de los guerreros, ésa es la norma de España y el honor de la Marina. / No creais que eran distintos de vosotros los que conquistaron mundos: y es que entonces, en los peligros del mar, agarrados al timón y a las cabrias, apretados bajo las velas, marchaban hermanados el capitan con el grumete, los jefes con sus marineros.Era la hermandad de la muerte, era la hora de la verdad, la hora en que se pagan los tributos más fuertes; y entonces, aquel jefe que habia corrido junto con sus marineros los peligros y se habia hecho querer y respetar, en el momento de la batalla, en los momentos duros, en los momentos graves, se mantenia segura aquella hermandad, esa hermandad sin límites que produce el fuego y la pelea,esa hermandad sin límites en que se está fundiendo hoy Marina Española, esa hermandad sin límites que cundió cuando las hélices del «Baleares» se alzaban a los cielos. cuando los cañones saltaban a pedazos y cuando los pedazos de hombres gritaban juntos, como nosotros ahora: ¡Viva España! ¡Arriba España! ¡Viva la Marina española!». Després d’aquest discurs van desfilar elsaproximadament dos mil marins, i van retornar finalment a les seues respectives naus. A l’any següent (1940), va tornar a passar, sent el seu acolliment multitudinari. També va ser vitorejat durant el seu trànsit en 1955, per la carretera que llavors passava per dins de la població, posant-se cobertors als balcons en tot el seu trajecte. Franco va visitar el nostre port en els darrers anys, visitant-lo sols algunes hores i sense baixar en el seu Yacht “Azor”. El gener de 1958 l’Ajuntament va anar a visitar-lo oficialment. Va tornar a repetir-se la mateixa acció el juny de 1958, quan anava a inaugurar Villafranco del Delta, població que duia el seu nom en el seu honor. A l’abril de 1972, baix el manament de l’alcalde Lluis Franco, el “Generalíssim” va ser nomenat Alcalde Honorari Perpetu del nostre poble, rebent de nou al nostre Ajuntament en ple, que li havia concedit la Medalla d’Or de la Ciutat, en visita efectuada i televisada, el 13 de desembre de 1972.

1. (Segle XVI). Vicari General de Flandes i Sub-delegat de l’Arquebisbe de Cambrai. Peça clau en en la guerra de l’emperador Carles I contra els protestants. Se’l nomena en un manuscrit de la Biblioteca Universitària de Granada. L’Arxiver Aureliano del Castillo el va donar a conèixer en la «Revista del Centro de Estudios Històricos de Granada y su Reino», (nº 3 i 4), de l’any 1916. Correspon l’autoria de dit manuscrit al jesuita P. Antoni Crespo, enviat especial del rei Felip II a Flandes i França a fi de que s’estudiessen les reformes dels exèrcits que Espanya tenia llavors en guerra contra els heretges protestants. Proposava el P. Crespo que l’il.lustríssim Francesc de Vinaròs, com a Vicari General d’Espanya en aquelles terres no tinguès altra autoritat per damunt d’ell que la del Papa de Roma, sustraent-lo de la de l’Arquebisbe de Cambrai. Se’l considera el primer vinarossenc il.lustre de més categoria. El que diu i fa referència al sacerdot vinarossenc és el següent: “El Vicario General Francisco de Vinaroz que ahora está allí, es subdelegado del Arzobispo de Cambray, que es el propietario, la cual Subdelegación, conforme a lo que hemos visto, es causa de que lo especial del ejército no anda como debe, porque los capellanes, que por la mayor parte son religiosos, no tienen al dicho Francisco de Vinaroz, que es su inmediato superior, la reverencia que se le debe, porque con tener dos tribunales, si en éste, que es el que los trae adelante y ve su bueno o mal proceder y los quieren corregir o reprender, o no los quieren admitir por ser ignorantes y no traer muy justificadas sus dimisorias, o por otros defectos, acuden al de Cambray, y por favor o por lo que ellos saben alegar y negociar, los admite, lo cual es causa de que el respeto y obediencia que se debe al inmediato superior no esté en el punto que es razón. Y por esta misma causa se le han atrevido y vuéltose contra él, con no pequeño escándalo de los que entendían; y de este se han seguido otros muchos inconvenientes que por evitar prolijidad dejo de decir. / De manera que para evitarlo todo y poner este tribunal en el término que ha menester, seria muy expediente que el dicho Vicario General no tuviese otro superior que al Sumo Pontífice, para que asistiendo a sus tiempos en el ejército, sepa, vea y entienda cuales son, como viven y cumplen con su obligación los dichos capellanes, Porque de no ser de buena y ejemplar vida y doctos, a lo menos, en materia moral, se siguen grandes daños, como habemos visto, muchos escándalos y no poco daño en la hacienda del Rey, Y para que sean los dichos Capellanes cuales son menester, conviene mucho que tengan con qué entretenerse sin necesidad de la mesa ni de otra ayuda del Maese de Campo o de los capitanes, para que con libertad, sin más respeto del que se debe a Dios, hagan lo que deben; lo cual es de tanta importancia que no se puede encarecer. / Conviene asimismo que el Vicario General sea como inquisidor y juez absoluto que castigue a los blasfemos, nefandos y amancebados, sin que otro alguno en esto pueda ponerle impedimento, porque de otra manera en este tribunal habrá mil faltas, como en lo pasado lo hemos visto. / Conviene asimismo que el que fuese Vicario General sea también administrador del Hospital Real. Que sea hombre principal, que tenga bien de qué vivir y cierta esperanza de que haciendo el deber ha de ser acrecentado y honrado, como no han sido los predecesores del que hoy es, y para esto y todo lo demás, conviene mucho que sea sabido, digno de veneración y discreto, muy caritativo y que guste mucho de ver como son tratados y curados los heridos y enfermos. Que sepa, por vista de ojo, si los médicos y cirujanos saben y hacen lo que deben y si están entretenidos, de suerte que para con los enfermos y consigo no haya falta, trayéndolos siempre a la vista del Administrador para que no haya descuidos”.

2. Vegeu Febrer Grau, Francesc.

Vinaròs 20-I-1805-Castelló ). Arxiprest de Castelló; rector de Vila-real. Havent estudiat la carrera sacerdotal es va trobar que el govern de la nació havia suspès les ordres sacerdotals. Exercí com a secretari del nostre Ajuntament des de 1837 fins el dia 4 d’agost de 1845, càrrec que va complir a la perfecció, sent modèliques les actes per ell redactades, no exentes de cert gust literari. En el pronunciament de setembre de 1840 que donà la vara d’alcalde a Wenceslao Ayguals d’Izco,, es van destituir a 26 empleats municipals i se’l volia rellevar però per un altre, cas que no es va permetre per ser altament respectat per tots. El consistori li agraí els serveis quan es va poder ordenar sacerdot, el 1846, a Tarragona, d’on passà de vicari major a Vila-real, d’on també fou rector i posteriorment com arxiprest a Castelló, on va morir.