Categoría: Letra F

Vegeu Pirateria.

Segons el diari d’a bord de la mateixa nau, recollit per un dels seus tripulants, Joan Baptista Beltran Ventura, havia estat construida a les drassanes de Vinaròs i encarregada pels catalans Llusà, Llorens i Companyia, naviers d’una antiga línia de navegació de Filipines, fundada en 1680. Llavors tenia la nostra ciutat més de vint drassanes i el comerç del vi estava en ple apogeu. Era l’any 1840. La nau va quedar completa amb la col.locació de la quilla el 19 de maig de 1840. Prevista la seua botadura per al 20 de gener de 1842, no es va poder dur a terme per quatre dies de fort temporalàs que assotava al nostre port natural, botant-se finalment el dia 25 amb gran convit per als moltíssims calafats que hi van treballar. La seua tripulació estava formada pel capità Bruguera, de Masnou, qui cobrava 200 reals de billó al mes; el pilot Estadelles, de Palamós, amb un sou de 160 reals de billó; Contramestre García, de Mahó, amb 130 reals de paga; i una vintena de marins de diverses poblacions, entre els que figurava el grumet Miralles, de 17 anys, Tosca el marmitó, de 16 anys i els calafats Prats i Aragonés, aquests quatre de Vinaròs i eixos últims, a més a més de calafats, amb grans coneixements d’artilleria que es precisaven i que demostraven per haver servit a l’Armada com artillers durant set anys i cobraven 120 reals per la seua soldada. La fragata, pels continus perills dels atacs piràtics dels irlandesos i anglesos, estava armada amb sis canons, dos a proa, dos repartits entre babor i estribor i dos a la «cruixia». La nau mesurava 87 metres d’eslora, 8 metres de puntal i 12 de mànega, amb una capacitat de 800 tones, després de descomptar els compartiments de la marineria i oficialitat. El menjador i dormitoris de la marineria estava a proa i a popa es trobava la cambra per a la oficialitat. Unes imatges de la Verge de la Misericordia i de Sant Sebastià, tallades en per un dels calafats, presidien eixos salons més amplis. Era una fragata de tres pals; una autèntica preciositat flotant que va realitzar tres viatges molt importants, venent-se posteriorment a una companyia francesa i perdent-se el seu següent historial, ni si va canviar de nom. El primer viatge el va fer a San Juan de Puerto Rico, Santiago de Cuba, La Havanna i Nova Orleans, passant primerament per Santa Cruz de Tenerife. Un segon viatge el realitzaria a Buenos Aires i un tercer a Manila, passant pel Cap de Buena Esperanza. Segons el diari de navegació o bitàcora, de la fragata, el dia 26 de gener, en el primer viatge es va carregar de bocois de vi de Vinaròs, enfront mateix de la plaça Sant Agustí, on des de unes bodegues pròximes eren rodats per l’explanada i llançats a l’aigua i traslladats al costat del vaixell, sent izats i posteriorment instal.lats en la bodega, fins un total de 450 tones. L’espectacle vistòs que oferia eixa feina era observat per multitud de curiosos. Tres dies després, el dia 28, la càrrega de vi s’havia completat i es va donar senyal de sarpar a les quatre de la vesprada cap a Alacant on havien de carregar teules per a Santiago i La Havanna. Una gentada va despedir la fragata i quan el grumet Miralles va tocar el caragol com era costum, tres fortes pitades van donar la senyal de partida. La navegació per la costa espanyola va ser normal, fins que a l’arribada de les costes de Tànger ja es van posar alerta amb l’artilleria preparada per a possibles atacs. El 7 de febrer (1842), anant cap a Canàries, el grumet Miralles, des de dalt de la cofa del pal trinquet va avisar de la presència d’un vaixell que els va creuar al cap d’una hora de navegació, disparant el vaixell pirata els seus canons contra la nostra fragata i trencant-li les veles del bauprès i destruint completament el foque i la trinquetilla. La resposta de la San Sebastian no es va fer esperar i va destruir al primer tir de canó el pal trinquet, derribant-lo completament amb tot els seus aparells i la cruixia, la qual cosa va donar lloc a la fugida immediata dels pirates. El capità Bruguera, amb la ullera de llarga vista, va poder identificar el vaixell pirata; era el «Liberty» irlandès, famòs per les seues corregudes per l’Atlàntic. En aquest incident es va fer notar l’absència del grumet Miralles, qui va ser trobat a la cofa del pal major, mig groc i desmaiat; al baixar i narrar la seua visió dels fets va moure la hilaritat de la tripulació. El 15 de febrer es fondejà al port de Santa Cruz, descarregant-se 45 tones de vi i donant el capità permís per visitar la població, adquirir tabac i divertir-se. El 8 de març s’avistava l’illa Anegada i es va arribar a Puerto Rico, entrant per la seua ria, presidida pel castell de San Felipe, fondejant finalment a les 7 i mitja de la vesprada. A punta de dia, al matí següent es va dur a terme la descàrrega de vi i teules, donant permís el capità per a saltar a terra. Els pensaments dels joves vinarossencs Tosca i Miralles estaven en la possibilitat de quedar-se a treballar en algun lloc d’Amèrica i tornar algun dia rics al seu poble, cosa que era considerada com deserció. A les 9 i mitja de la vesprada del dia 14 de març arribaven a Santiago de Cuba, entrant per la preciosa ria, de paissatge meravellòs. El 16 de març la fragata va deixar Puerto Rico, on van admirar uns pals o estaques clavades en la sorra de la platja per evitar els atacs dels taurons als banyistes i van prendre rumb cap a La Havanna, creuant el canal de Les Bahames i després de cinc dies de navegació es va avistar la muntanya de l’entrada de dita capital, coneguda com El Morro. La nostra fragata va aixecar les banderes d’Espanya i de Vinaròs, i canviant les senyals reglamentaries, el semàfor de del Morro els va donar entrada, fondejant quinze dies, després de fer la descàrrega de vi, per esperar ordres de la casa consignatària. Se’ls manava després dirigir-se cap a New Orleans per carregar dogues i cotó per a Barcelona. El grumet Miralles va tocar tres vegades el caragol a la sortida de La Havanna, saludant els religiosos espanyols que regentaven l’observatori del Morro i el vaixell es va enfilar cap al golf de Mèxic, en busca de la desembocadura del Mississipí. En aquesta travessera van observar les gegants mantes marines de cinc metres, terrorífiques per als nàufracs, ja que envolten les seues preses i les xuclen dixant-les com un manoll d’estopa. Als cinc dies arribaven a l’estuari del Mississipí, havent de remar des de llavors els mariners penosament per remuntar el riu i manca de vent, aplegant a Jackson Ville el dia 11 d’abril. Paques de cotó i dogues van ser carregades amb molta perícia característica fins un total de 600 tones durant quatre dies, estant ja llesta el dia 16 a les quatre de la matinada es trobaven altra vegada a la desembocadura del riu, rumb altra vegada cap a La Havanna per completar la càrrega amb 200 tones de sucre. Allí agafaria el còlera el grumet Miralles, sent curat amb unes tissanes especials per un negre guineà. Eixe personatge, segons va relatar, va ser portat com a esclau amb els seus pares i germana, havia estat capturat a l’illa de Santa Isabel, de Fernando Poo, cap a 1825; amuntegat amb altres esclaus en la bodega d’un vaixell filibuster, van morir quasi tots de la pesta de la febra groga i ell es va salvar gràcies a la misericòrdia d’un mariner espanyol, anomenat Dosdà, i ara es dedicava ell a cuidar malalts. Curat Miralles, la fragata “San Sebastián”, es va fer de nou a la mar el 30 d’abril i després de 17 dies de navegació per l’Atlàntic, aplegava finalment a Espanya i al port de Barcelona el 25 de maig. El segon viatge, amb destí buenos Aires, s’iniciaria el 8 d’octubre de 1842, amb càrrega general de 150 tones de Barcelona i 600 tones més de vi que es va embarcar a Vinaròs, on l’alegria inicial dels nostres compatricis va ser gran, trocant-se en amargor a l’enterar-se el grumet Miralles que, víctimes del còlera que assotava per eixe temps la nostra població, havien mort la seua mare i la seua germana. El viatge es va dur a terme per la costa africana primer, i des de el Cap Blanco, es va enfilar cap les illes de Cap Verde i des d allí dirigir-se cap a Cap de Sant Roc, al Brasil. Es va celebrar amb el cerimonial de costum de tots els mariners del món el pas de l’equador regat i alegrat amb el vi que en aquesta ocasió era el de Vinaròs. El 20 de desembre de 1842 es va aplegar per fi al cap de San Roque, avistant després diversos ports com Puerto Natal, Pernanbuco, Recibe, Mancejo i Cabo de Salvador, on es troba la preciosa capital de Bahia, famosa ja per les exportacions de café. A l’altura del Cap Santo Tomé gran part de la tripulació va ser víctima de la febra groga. El capità va manar fondejar front al port de Rio de Janeiro i isar la bandera amb la «L» significant que hi havia apestats a bord i en demanda d’auxili. Les autoritats sanitàries no van enviar ningú i gràcies a l’ajuda d’un vaixell xilè, de Valparaiso, de procedència la major part de personal xinés, van curar-se amb unes tissanes fetes amb la planta Tcha, oriunda del Hoang-Ho, criada a l’estepa de Honan. Eixos mateixos marins xinesos serien posteriorment curats en una altra ocasió per la tripulació del vaixell vinarossenc. Es va continuar viatge , navegant a mitja vela, ja que les poques forces que tenien els nostres marins feien perilloses les maniobres del gran velamen i pujar als pals per isar sobre i perics. Rebasat el port de Santos i la llengua de terra del Llac dels Patos, es va avistar la badia de Rio Grande, avistant Montevideo i des d allí pel Rio de la Plata, sent remolcada la fragata per un transportador, es va arribar per fi a Buenos Aires el 3 de febrer de 1843, permaneixent allí quinze dies. Allí el vinarossenc Tosca va abandonar el vaixell com ja pretenia i es va buscar un treball de pinxe en un bodegó de l’Avinguda de Maig, el propietari del qual era asturià. El vaixell carregat ara amb 700 tones de pells de bou per a la industria catalana es va despedir de Buenos Aires el dia 26 de febrer. Allí a la tornada es va produir la recíproca cura dels tripulants xinesos que abans havien sanat la nostra tripulació. Sense sentir massa les calmes equatorials es va bordejar després la costa africana, repostant, carbó, llenya i aigua. El 27 d’abril, sense cap novetat es va fondejar al port de Barcelona, en front mateix d’on actualment es troba el monument a Colon. El tercer viatge es va iniciar el 8 de setembre de 1843, amb destí a Manila. Va passar per Vinaròs on s’havien de carregar 650 tones del nostre vi. Allí el capità va donar compte de la deserció de Tosca, fent entrega de la seua documentació a les autoritats marítimes. El dia 11 de setembre va salpar el vaixell des de Vinaròs, navegant per la costa est espanyola fins l’estret de Gibraltar. Després bordejaria la costa africana sempre a favor els vents terrals i virazons. El 7 de novembre van recalar en la badia de El Cabo per prendre provisions d’aigua i queviures, no sense prendre mesures d alerta perquè els negres zulús, cafres i hotentots podien sorprendre’ls. I així va ser. Per la nit diverses llanxes els van atacar i es van haver d utilitzar els canons. Al matí següent va apareixer una d’elles abandonada. a les immediacions. Dos dies després el vaixell aixecava les ancles i traversant l’estret de Mozambique va arribar a Singapur el 8 de desembre de 1843 per tornar a repostar aigua, queviures i carbó, seguint cap al mar de la Xina fins que el 19 del mateix mes recalà en la preciosa badia de Manila. Allí el jove Miralles va conèixer a una joveneta de la que es va enamorar, quedant-se definitivament en l’illa, a pesar de les advertències del capità. Altres vuit tripulants van quedar també en Manila per voluntat pròpia i el vaixell, ara carregat amb fulles de tabac va emprendre el seu retorn el dia 29 de gener de 1844. Prop de l’illa de Borneo va haver de suportar la preciosa nau un tifó que la va posar en perill extrem que van sortejar els experts navegants. Altra vegada en la ciutat de El Cabo i problemes amb la guerra dels «boers» que es va abandonar després d’aprivisionar-se de pertrets i altra vegada surten el 19 de març de 1844. La primera descàrrega de les fulles de tabac es va produir al port d’Alacant el 4 de juny, enterant-se llavors el capità de la venda de la fragata a una companyia francesa; el capità va comunicar-ho a la tripulació i donà les gràcies a tots pels seus esforços. S’arrivà per fi al port de Barcelona i després de ser abonada la quantitat estipulada i una gratificació, es va abandonar la nau de la que es va fer càrrec la nova companyia. El dia 20 de juny es traslladà al port de Marsella on ja es va perdre el rastre d’aqueixa magnífica nau de la que tots es sentien tan orgullosos.

Vegeu del mateix autor R. Redó Vidal, l’opuscle «La Fotografia a Vinaròs», Edició de la Societat Cultural La Colla, 1994.

Topònim. Es citat com a tal en l’establiment nº 11 del Lloctinent de Justícia de 1647.

Nom donat a un baluart edificat l’any 1795. La fortificació, manada construir molt anteriorment per ordre del Consell de la Vila el 17 d’abril de 1669, junt a la platja i tancant la plaça de Sant Antoni, estava proveïda de diversos soldats torrers que havien d’estar preparats, en cas d’atac, per a la defensa de les drassanes de fora muralla i llurs arravals. A les seues espatlles es construiria en 1841, o siga 46 anys després, el Teatre Municipal (després jutjats i en l’actualitat dependències municipals) i els terrenys que conformaven el fortí es van vendre en pública subhasta per l’Ajuntament a l’any següent (7 de desembre de 1842), quedant per 701 lliures a favor d’Agustí Bordes. (Vegeu Fuerte de la Constitución i García de Mendoza).

Nom que s’ha donat a la platja principal de la població, amb l’adveniment de la democràcia, als anys 80 del segle XX, encara que eixe nom pareixia que no constava escrit anteriorment a cap lloc.