Categoría: Letra G

(Castelló 1861-1939). Cap del Partit Radical Republicà a Castelló. Graduat en Arts en l’Institut Provincial de Castelló. Llicenciat en Dret Civil i Canònic amb nota excel.lent i Premi extraordinari (1890). Doctorat posteriorment a Madrid en els referits Drets, a més a més, de Doctorar-se en Dret Administratiu. Vice-President de l’Acadèmia de Llegislació i secretari de la Secció de Ciències Socials de l’Ateneu CientÎfic de València. Concejal de Castelló (1889) i Diputat Provincial (1894). President de la Lliga de Contribuents de Castelló, va formar part del Tribunal Contenciòs-Administratiu. Alcalde de Castelló per elecció Popular. Diputat a Corts per Castelló i Província en diverses legislatures. Havia tancat a Vinarós la Setmana Pedagògica que els mestres havien organitzat en setembre de 1919 amb un míting cultural en el Teatre Ateneu. Els seus correligionaris li havien dedicat el carrer de S. Tomàs.

Alcalde de Vinaròs des de 29 de maig de 1808 fins acabar dit any. En 1814, quan el rei Ferran 7é. va manar reposar els anteriors alcaldes de 1808, llevant els alcaldes constitucionals, Gassó ja havia mort.

(Castelló ¿?). Catedràtic de l’Institut de Castelló. Acadèmic Corresponent de l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, a proposta de Leopoldo Querol. Gascó i Sidro fou l’autor de l’estudi sobre la nostra Arxiprestal que serví de base científica per a que fos declarada Monument Artístic Nacional.

Va ser inaugurada solemnement el dia de Sant Josep de 1893 la fàbrica o gasòmetre que es trobava al carrer de sant Pere, contra la Muralla, propietat de l’empresari Sr. Brandolí, enginyer. (Vide Il.luminació pública). Allí es va celebrar una missa a les sis de la vesprada i després en el balcó de l’Ajuntament es van encendre les llumetes que formaven l’escut de la ciutat, en mig de l’alegria i aplaudiments del públic. Abans, en 1891, En Josep Guiral Mas va proposar a l’Ajuntament l’enllumenat a gas d’hulla, ja que fins llavos s’utilitzaven uns fanals de petroli i aquests van servir després momentàniament per fer el canvi. Es van instal.lar deu canelobres de ferro fundit al carrer de sant Francesc, llavors Dozal. Però poc a poc l’electricitat anava guanyant terreny i s’inaugurà ja aquesta en la Fonda la Viuda que va ser el primer edifici en comptar amb eixe progrès. En 1910 s’inaugurava també la llum elèctrica a l’església Arxiprestal i la fàbrica de gas va desaparèixer definitivament, venet-se les ferralles en maig de 1916. La veu popular de Vinaròs va traure la cançó següent, que es va fer molt famosa en el seu temps:
N’ han posat el gas al pobleque és un adelanto granel petroleo i la benzinael preu li rebaixaran.Adiòs, gresols i quinquésbombetes i gots de llumja no mos vorem mai mésja no mos fareu mé fum.Explicat i dis-ho tot que el públic està impacient,no entretingueu a la gentves dient-ho poc a poc.La xica que no festejai arriva als vint-i-cinc anysSe’n aficiona a l’esglésiai es queda p.a vestir sants.etc..

Segons el prestigiòs diccionari d’Alcover- Moll, aquest topònim és el nom d’una muntanya situada prop de Vinaròs.

Producte agrícola introduit pels àrabs en Espanya, que no resulta útil a més de 500 metres d altura. Va ser producte agrari importantíssim en la nostra ciutat i comarca, exportant-se pel nostre port. La garrofa vinarossenca i de la comarca era més apreciada i aconseguia millors preus en els mercats que les d’altres comarques. L’historiador Martí de Viciana, en el seu llibre publicat en 1564 CRONICA DEL REYNO DE VALENCIA, DIU AL RESPECTE: “Se recogen en el término de la villa de Vinaroz trigo, maiz, legumbres y otros frutos. Pero de lo que más recoge son cien mil cántaros de buen vino y ciento cincuenta mil arrobas de algarrobas”. La garrofa va alcançar el màxim de producció a finals del segle XIX i principis del XX. A partir de les cançons dels collidors es van formar els balls típics vinarossencs de «Les Camarades». El botànic Cavanilles, tractant dels nostres garrofers, afirmava, però, que els vinarossencs no sabien distingir els garrofers mascles dels garrofers femelles, per la qual cosa la producció no era tant bona. El preu de la garrofa va alcançar les més altes quotes acabada la primera Guerra Mundial en 1918 i així llegim en la Revista “San Sebastián” que: “La algarroba que no son pocos los que recuerdan haberla vendido a 0,80 se paga ahora a 3 pesetas arroba”. Encara que el seu valor nutritiu resulta molt gran, la pèrdua de les cavalleries al variar els actuals mitjants de transport ha fet decaure el preu de la garrofa i per tant del cultiu del garrofer, ja que d’una extensió de 2.000 ha. dels anys cinquanta s’ha reduït a unes 400 en la década de 1990 en el nostre terme, que ha vist transformar la gran majoria de les finques en rics tarongerals.