Categoría: Letra G

ANTECEDENTS: REVOLUCIO FRANCESA. REPERCUSIO EN ELS FRANCESOS DE VINAROS: En França, amb motiu de la Revolució, es guillotinat el seu Rei Lluís XVI, en 21 de gener de 1793 i la família real espanyola declara la guerra a la nostra nació veïna, des d Aranjuez en 25 de març següent.L’església, la noblesa i bona part del poble van coincidir amb un ànim contrari i bel.licista cap a les noves idées de la Revolució. El nostre arxiu municipal, com diu Mossèn Milián, conté una completíssima secció d impresos,, ordres i manaments rebuts en aquells anys gloriosos de la guerra contra el «francés» on es van vore les ànsies de llibertat del poble, que no va dixar-se sotmetre per un altre.Però on resulta més interessant aquella història, no és precisament en els secs escrits burocràtics, sino en els testimonis personals de l`època que replega Rafels i ens els que també transmet Isidor Oliver dels seus avantpassats. En Vinaròs llavors ja hi havia francesos degut a la forta immigració del segle precedent en el comerç del vi. En el cens de 1754, de Callehita es comptabilitzen però, només set súbdits d’aquella nacionalitat, quasi tots relacionats amb el comerç. Eren els següents: SIMON CROZAT, negociant, 36 anys, casat amb una dona de 23, té una criada i viu al carrer Major. JAUME CAMON, negociant, 53 anys, casat amb una dona de 42.Té un fill de 14 anys i quatre xiques de 16, 10, 4, i 2 anys.Té una sola criada, es Vice-cònsul de França i viu al carrer Major. JOSEP MIRAN, mercader, de 49 anys, casat amb una dona de 34, té dos filles de 5 i 3 anys, una criada i viu al carrer Major. CARLOS MAUTHEU, tractant, 47 anys, casat amb una dona de 40 anys, té un xiquet d’un mes i viu al carrer Major. JOAN LOSTAU, negociant, 60 anys, vidu, amb un fill de 26 anys (Joan Batista), una criada. Es Privilegiat de la Junta de Comerç i viu al Carrer dels Sants Metges. PERE CASANOVA, mercader, 30 anys, casat amb una dona de 21, viu al carrer del Socors. PHELIPE (sic) LEGEUME, llaurador, 60 anys, solter; viu al carrer del Socors. Però el 24 d’abril de 1780, en un altre recompte, els francesos que hi havia a Vinaròs eren aquests: JOSEPH LABERON, vice-cònsul de França, negociant, natural de Marciac.JOAN GUILLEUME, comerciant, natural de Geronge. JUAN CAMON, comerciant, natural d’Oloron. JUAN BACHAULES, botiguer. FRANCISCO BONAFONT, negociant, natural de Bruges. JOSEP MIRAN, Botiguer. JUAN PECHINAT, tractant. CARLOS MATHEU, botiguer. SIMON CROSAT, botiguer. PEDRO MIRAMON, negociant. JOSEPH ESCARRCO, sabater. JUAN LEGEUME, llaurador. FRANCESC DIAN, mariner. ANTONI VIDAL, calderer. ANTONI LABOIRA, calderer. Les ordres que es donaven de cara a les precaucions que s’havien d’adoptar amb ells, per la creixent xenofobia que s’anava apoderant del poble, es troba en les disposicions contínues que s’anaven emanant, així com els cassos de capellans expulsats de França, quina problemàtica augmentava els moments crítics, per carències de subsistències i pel perill que suposava un espionatge camuflat. Vegem el següent exemple que ho corrobora: DOCUMENT Nº «CARTA ANONIMA POR LA QUE UN ESPAÑOL DESCUBRE UN COMPLOT CONTRA LA MARINA ESPAÑOLA. Real Hospital, 16 Enero 1794.»(Va dirigida al Prior o Guardià del Convent de Sant Francesc). Arxiu Municipal de Vinaròs.Lligall 9-11.Full 168. «Reverendo Padre Guardián, luego que su paternidad reciba esta la manifestará al Capitan General y Governador yo estoy en clase de francés, pero soy español, hijo del Reyno de Valencia y por ciertos motivos me pasé a Francia, soy uno de los 27 que estamos juramentados para incendiar el Arsenal y la Escuadra Valenciana y Barcelona, y aunque yo me quisiera descubrir, los delitos, que en España he cometido no me permiten, pero la sangre que tengo española no me permite se ejecute tal infamia; en los barcos que no se permita cosa de franceses en ningún servicio: que son 9 los destinados y algunos hay acomodados en dichos, mas de cuatro meses en clase de criados, y son de esta convención, 6 se destinarán para incendiar todos los barcos del Puerto de Barcelona, 6 para Valencia, 6 para el Arsenal de Cartagena, no se les permita a estos relativas cosas de armas ni aun una navaja, que todos traen de palmo y medio, ni que tengan tertulia de 4 para arriba, que sé que se esta tratando el hecho que se les prevengan a los dueños de las casas en donde hay de esta canalla, observe, cuide de quitar la llave y que velen sobre este asunto, hasta encontrar otros vecinos. Padre Guardian que por omisión no tenga que después llorar, yo descargo mi conciencia que aunque soy de otra convención , soy cristiano, Apostólico Romano, Dios que amo Paternidad. Que registren todos los baules y maletas y las carteras y encontraran los mistos que son de seis dedos de largo, delgados como candelillas de cera, son de vidrio«.
INTERROGATORI (CENS) de 1802: L’Interrogatori era un pla per conéixer la domografia de tots els pobles d’Espanya. Dit manament, emanat del Departament de Foment General del Regne i Balança de Comerç, s’havia datat en Barcelona en 14 d’octubre de 1802. Dit document, degudament complimentat, es troba a l’Arxiu Municipal i en ell consten, entre d’altres, els següents aspectes demogràfics:
Varons solters 2.064
Dones solteres 1.942
Varons casats 1.292Dones casades 1.278Varons viudos 127Dones viudes 269—————–TOTAL 6.972 habitantsAquestes xifres, donen un total de veïns de 1.626, que contrastarien amb els 500 aproximats. DOCUMENT: (Avistament d’un vaixell pirata anglès per la mar de Vinaròs). Arxiu Municipal de Vinaròs.18 de juny de 1805. «Magnificos Señores. En la mañana del dia de ayer a cosa de las nueve horas, fui avisado de que llegaba a esta Rada procedente de la parte de Levante una Bombarda mercante que desplegaba pavellon Frances, y que a la parte opuesta se observava un Barco Laud que desde el amanecer del dia llevaba una navegación muy variada, y de sus maniobras se debia tener por Buque sospechoso o, por mejor decir, Corsario Enemigo, que se dirigía a cortar la tierra a la Bombarda Francesa. Con esta noticia mandé al Agente de este Vice-Comisariato del Imperio Frances observara la navegación de los dos Buques desde la orilla del mar de la playa y tomase aquellas disposiciones que le pareciera mejor para evitar la esclavitud al Buque Frances. Efectivamente le practicó assi y por su relacion resulta que la Bombarda Francesa navegaba por frente de esta Villa con dirección a poniente, y que el Buque Corsario se dirigia a cortarle el camino; que se conoce que el Françes no tenia al otro Buque por sospechoso, pues hacia una navegación muy tranquila, y que esto podia muy probablemente depender de no haber el Françes descubierto el Corsario o no haber observado su navegación variada, y para evitar el encuentro y precaver la desgracia del Buque Mercante Françes, el único remedio era hacerle señal mediante un tiro de cañon sin bala para que assi conociera que desde tierra se le prevenia navegase con precaucion respeto al otro Buque que se descubría sobre el orizonte, y esta señal es práctica usarse en semejantes casos en toda la costa marítima y tambien en esta playa. Me acomodó la propuesta por parecerme acertada. Mandé al mismo Agente al Baluarte o Bateria de esta Villa a fin de que suplicase de mi parte al Xefe que allí encontrase para que se verificara el tiro de aviso. Pasó a cumplir la orden, halló en el Baluarte un Artillero, le manifestó lo que ocurría y este le respondió que de los dos únicos cañones que observava montados, con el uno no se podía hazer fuego, pues al primer tiro se desmontaria por falta de la Cureña, y que unicamente con el otro podria tirar el tiro, pero que era preciso buscar al Sargento y que no sabía si tenian o no municiones. En este ínterim la Bombarda Francesa desocupado habia el frente de la Villa siguiendo su ruta a poniente, y el Buque Corsario tomó borde a fuera, y assi no ha sido menester del indicado aviso. / Con esta ocasión debo hacer presente a Vuestras Magnificencias que yo me hallo con positiva noticia de haberse fletado en Marsella un numero de Buques Mercantes Franceses que deben descargar en esta Rada sus respectivos cargamentos de trigo que conducen desde aquel puerto a esta playa de cuenta del Real Posito. Tengo también noticia de que parte de dichos Buques Franceses han salido ya de los puertos de Francia y deben llegar a esta playa a descargar por instantes. / No ignoran Vuestras Magnificencias que nuestro orizonte continuamente se halla ocupado de Buques Corsarios Ingleses y que este comun enemigo tiene tal atrevimiento y hosadia de que no seria estraño que viniessen a atacar y sorprender a los referidos Buques Françeses en esta Rada y sobre el ancla.En este caso no puedo menos que hacer presente a Vuestras Magnificencias lo que es de todos sabido y de nadie ignorado, la ninguna defensa que hallarian en la playa mis nacionales por el estado actual de la Batería de la misma;vajo de la misma vendran a anclar los referidos Buques Françeses confiados en la proteccion de su artilleria;en este concepto estimo participar a Vuestras Magnificencias este aviso a fin de que con la prontitud que exige la circunstancia del caso, se sirvan tomar aquellas providencias que juzguen necesarias para la seguridad, en el lance, de los Buques de mi pavellon y de sus cargamentos y tripulaciones. Con esta ocasión el Subcomisario de Relaciones Comerciales del Imperio Françes residente en esta Villa tiene el honor de ofrecerse gustoso a Vuestras Magnificencias y pide a Dios guarde sus vidas muchos años. / Vinaròs 29 Prairial año 13. (18 de Junio de 1805). Jn. Guilleume. / Magníficos Señores Presidente y Ayuntamiento de la Villa de Vinaròs. DIA 2 DE MAIG A MADRID: Pels fets ocorreguts a Madrid, davant del Palau Real, el dia 2 de maig esclata el motí i un sens fí de sublevacions populars. Si es van fer famoses les proclames de l’alcalde de Mòstoles, i de Vicent Domènech, el «Palleter», en València, en el nostre Vinaròs no va faltar qui va enardir els ànims en contra dels francesos invasors. L’ il.lustre cavaller, Baltasar Esteller, va dixar escrita aquell mateix mes la següent proclama: «VALENCIA ESTA LIBRE DE ENEMIGOS, ZARAGOZA LOS ESCARMIENTA, SE BURLA DE ELLOS Y SE DISPONE A REDUCIRLOS A LA NADA. EL EJERCITO DE DUPONT ES PRISIONERO Y MAÑANA NUESTRA DESGRACIADA METRÖPOLI TRIUNFARA DE LAS PERFIDIAS E INIQUIDADES DEL MALDITO MURAT. / EN TALES CIRCUNSTANCIAS, VINAROZ, QUE SE HA VISTO AMENAZADO TAN DE CERCA YA EN VALENCIA, YA EN ZARAGOZA, YA EN TARRAGONA, / QUE ESPERA QUE NO ACUDE A DAR LAS DEBIDAS GRACIAS AL DIOS DE LOS EJERCITOS POR HABER MANTENIDO ILESA E INTACTA ENTRE TANTOS PELIGROS A ESTA VILLA. Acudamos el domingo a los pies de nuestro invicto capitan, tributando a este glorioso santo nuestros homenajes por habernos librado del cúmulo de males que han sufrido tantos pueblos más inocentes que nosotros.» ES FORMA UNA JUNTA GUVERNATIVA: Sense perdua de massa temps, el mateix 29 de maig, en Vinaròs va quedar constituïa una Junta Guvernativa, a iniciativa dels components de l’Ajuntament, els quals s’havien reunit en sessió extraordinària.Dit ajuntament el fomaven en aquell moment, els següents membres: Alcalde: Silvestre Gassó, Regidors: Josep Miralles, Sebastià Miralles, Josep Agustí Meseguer, Salvador Llanusa, Diputats: Tomàs Esteller, Salvador Forner, Síndic Procurador General: Francesc Alsina, Síndic Personer Ignasi García, Lloctinent de Justícia, Sebastià Felip; Alcaldes de Monte: Joaquim Cervera i Josep Agustí Baila. A aquests membres es van afegir per a formar l’esmentada junta: El rector de la Parroquial: Frai Josep Rico, Prelats dels dos convents: Prior de Sant Agustí: Fra Josep Valldecabres i «Guardià» de Sant Francesc, Fra Vicent Climent; Regidor: Josep Miralles, Advocat: Francesc Escrivano, Salvador Forner, Ignasi García, Antoni Ayguals, comerciant, Advocat Josep Lassala, Cavaller Francesc Lluís de Julian, Francesc Alsina, Cavaller Gaspar Esteller.
PRIMERES DISPOSICIONS DE LA NOVA JUNTA: Com a mesures precautòries es va determinar que dos rondes vigilarien per les nits i serien una per a dins de la població, composta per un caporal i quatre homes armats, i una altra vigilaria les afores i les platges, estant integrada per un caporal i sis homes. Així mateix es va disposar, baix pena de tres dies de presó, que e ls joves que tenien per costum eixir per les nits a cantar en rondalles, s’abstingueren de fer-ho.
ROGATIVES ALS SANTS PATRONS. El dimarts, dia 31 de Maig de 1808, segurament en acabar la festa del mes de la Mare de Deu i passats pocs dies del diumenge de la Misericòrdia,té anotat l’historiador Rafels G, que amb l’assistència de l’Ajuntament, es fan Rogatives als Sants Patrons en l’Ermita, implorant l’èxit de les armes espanyoles sobre els francesos.S Acorda baixar les imatges a la població al dissabte següent, dia 4 de Juny, allargant-se llavors les rogatives oficialment durant tres dies més, i fent-se una novena pels particulars. Al cap de 36 díes d aquesta baixada de les imatges, entrarien els francesos per primera vegada. PERILLEN ELS FRANCESOS DE LA VILA: Els aconteixements es van succeïnt sense interrupció i els francesos o vinarossencs de pare o mare francés, molt mal mirats, són traslladats a Peníscola, per evitar cap derramament de sang innocent. Amb aquesta mateixa data del dia 1 de juny i pel mateix motiu, dimiteix Joan Baptista Miran del seu càrrec de secretari de l’Ajuntament, ja que es considerava molt malmirat pels veïns.Es va fer constar la seua honradesa en l’acta i va ser nomenat per ocupar el seu lloc, Nicolau Doménech, escrivà de l’Ajudantia de Marina i Auxiliar de Rafael Piñol.Cas semblant era el de l’advocat Joan Batista Crozat, el qual també va dimitir, sent substituït per l’advocat Josep F. Escrivano. ESTAT DEFENSIU DE LA VILA. Segons Borràs Jarque, s’havia encomanat al tinent d Artilleria Valero Villar, l’estudi de les possibilitats defensives de Vinaròs, en cas de tindre que repel.lir qualsevol atac enemic. Segons aquest, la situació no podia ser més deplorable, ja que per a una defensa com calia de una població sense muralles i oberta amb molts arravals nous, eren necessaris uns vint-i-cinc mil homes, cosa impossible en aquells moments, per no tenir-ne tans la vila, i ser escassos els qui eren aptes per a un cas d emergència.A més a més que s’havien de defensar també els pobles veïns de tan poderòs enemic. CONTRIBUCIONS EXORBITANTS: La Junta Suprema va senyalar a Vinaròs com a contribució de despeses la quantitat de 188.903 reals; l’enorme xifra era impossible de sufragar, per la qual cosa, l’Ajuntament i la Junta Guvernativa vinarossenca van respondre que no podien pagar-la. COSTES D’ORPESA: Seguint les Efemérides de Rafels G. el dia 14 de Juny de 1808,D. Baltasar Esteller, cap de les forces de somatens del districte, embarcats en quatre falúes es dirigix cap a Orpesa per a unir-se allí amb altres tropes i poder interceptar el pas dels francesos.L’il.lustre cavaller Baltasar Esteller era l’autor de l’encesa proclama antifrancesa abans comentada. PROHIBICIÓ DE L’EMBARC DEL VI: La Junta Suprema d’Hisenda va manar suspendre els embarcs de comestibles i vins locals, el 16 de juny de 1808, produint-se un disgust general en la població, amenaçat amb repetides desgràcies, a les que s’afegirien ara la misèria que produiria la paralització del comerç del vi, i per a remeiar el mal acudix l’Ajuntament i Junta de Govern a Sa Magestat (?), deixe sense efecte l’esmentada orde, que tan perjudicial era per a la nostra població. (Rafels. Efemérides). En aquell temps, les existències de vi en Vinaròs, documentades a l’arxiu municipal (lligall 25/8), eren les següents: 405 pipes d’aiguardent, 16.200 arroves d oli, 16.000 cànters de vi ranci, 100.000 cànters de vi.( ) J. Romeu. Va ser el dia 23 que Vinaròs va dirigir una exposició a la Junta de València per a que dixés sense efecte la prohibició i es va aduir que el vi existent en la Vila seria sempre superior a les necessitats de proveiment de l’Exercit de Catalunya, motiu pel que s’havia donat l’orde.( ). Finalment, el 2 de juliol, la protesta va sortir efecte, sent revocada la prohibició, amb la condició de no proveir de vi ni a França ni a Anglaterra. A BENICARLO CONTRA ELS FRANCESOS: En 23 de Juny de 1808, surten de Vinaròs quatre falutxos armats cadascun d’ells amb un canó, del calibre de 8, més 53 homes, baix les ordes de D. Agustí Ballester, cap a Benicarló per esperar i interceptar el pas de les tropes franceses, segons ho havia dispost la Junta Guvernativa. ASSASSINAT DE MIRAN: Al cap de tres díes, el 26 de juny de 1808, segons ens narra Rafels (Efemérides) va ser assassinat el secretari de l’Ajuntament, víctima de la furiosa fóbia antifrancesa de la població. (Vide Mirán). ES PERD DOCUMENTACIO DE L’ARXIU: Molts documents d eixa època pareix que es van perdre en eixe acte de barbarie que ens fa posar la carn de gallina, comentat abans, de l’assassinat de Miran.En efecte, pareix ser que en l’ajuntament falten papers precedents a eixa època, pel que suposava Borràs Jarque, que sent Miran el secretari, tingués en sa casa moltes comunicacions, despatxos, etc.perteneixents a la Casa de la Vila: «Els revoltosos (…) van pegar foc als papers de secretaria que allí encara estaven, perdent-se qui sap els documents de importància que tanta falta fan a l’arxiu Municipal per a la reconstrucció de la Història de la Vila».VINAROS SOL.LICITA AJUDA A ANGLATERRA: Un paper destacat va tindre la nostra Vila en la sol.licitut d‘amistat amb Anglaterra. En efecte, un anglès resident en Vinaròs, Enric Galwey, comerciant, va ser comissionat per la Junta Guvernativa de Vinaròs, el mateix dia 4 de juny, en que es va baixar la imatge de S. Sebastià, per dirigir-se cap a les Illes Balears i demanar ajuda a Anglaterra, contra els francesos. Se li havia confiat un plec que devia entregar al Comandant general de l’Esquadra Anglesa. Amb un passaport signat per l’alcalde Silvestre Gassó, Galwey va anar embarcat en un falutxo de diligència, pagat pel tortosI Joan Batista Estrany. Va arribar en 48 hores a Mallorca, i es va dirigir a la residència del Capità General, donant-li a conéixer l’assumpte que portava.Aquest el va enviar acompanyat del Comandant de Marina al consulat anglès. Allí es trobava en felís coincidència el Comandant de la fragata anglesa Hind, el qual va recollir el plec de Galwey i fent-se a la mar i a tota vela es va dirigir en busca de l’esquadra anglesa; havent aconseguit el que es proposava va retornar a Galwey la resposta de l’Almirant, qui responia en aquell moment a Vinaròs que seria trasmesa al govern anglès la seua petició d’aliança i amistat. El 10 de juny, la Junta de Defensa de Valéncia agraïa a la de Vinaròs les meritòries gestions portades a cap. La comunicació estava signada pel Comte de la Conquesta i demés membres de la Junta. Galwey va atendre en Mallorca noves ordres de Vinaròs. Se li va enviar un ofici per sol.licitar fusells a l’Almirant britànic, i per estalviar temps, Galwey es va dirigir de Palma a Mahó, llavors port anglès, viatjant amb els Diputats d’Aragó i de Catalunya, que també gestionaven l’aliança amb Anglaterra. El 3 de juliol, se li respon a Galwey pel Vis-Almirant anglés Jordi Martin, des de la nau britànica CANOPUS la impossibilitat d’enviar fusells a Vinaròs, però que atendría la seua petició cursant tal necessitat al Comandant de l’esquadra. Aquesta comunicació -original en anglès- que es troba (trobava?) a l’Arxiu Municipal; havia estat transmesa pels Diputats de Catalunya, Baró d’Eroles i Josep Antoni Cot, els quals li van donar curs cap a la nostra Vila. Galwey va comunicar a la Junta de Vinaròs que el govern anglés havia admés la petició d’aliança i ja havia manat a l’Esquadra que ajudara a Espanya, i que les tropes de l’illa, formades per uns cin-mil homes, anaven a passar a la Penísula. El 14 de juliol Vinaròs va comunicar a la Junta de Defensa de València l’agradable notícia, encara que el tractat definitiu de l’aliança no es va signar fins set mesos després (14 de gener de 1809), però sent ja efectiva des d’aquelles gestions. ALTRA VEGADA A ORPESA: L’1 de juliol, des de Tortosa es va ordenar pel General D. Francesc Salinas de Moñino a les nostres autoritats que s’auxiliés en tot el que pugués necessitar a Joan Persiva, comissari de Guerra, per a cobrir les costes d’Orpesa, per a aturar el pas als francesos. I ja aquest mateix dia, va manar Joan Persiva que s’aprovisionés un falutxo amb queviures i pertrets de guerra. DIVERSES ORDRES I RECOMANACIONS: Les Juntes Guvernatives de tots els pobles van ser suprimides, el 10 de juliol, exceptuant les del Cap de Partit, quedant Vinaròs baix la de Peníscola. Per una sèrie d’ordes successives, el 28 del mateix mes es manava construir forques i els cadafals de garrot per ajusticiar tots els lladres i bandolers que afegien encara més malestar pels camins.També es recomanava als rectors que prediquessen la doctrina cristiana tots els diumenges i festes, i que els religiosos prediquessen en les places la moral cristiana per a salvar al poble i a la Pàtria. Com diu O’ Callaghan, en Tortosa, consta en el seu arxiu catedralici, que el 23 d’agost, es va acordar pel cabilde que es posessen tres mil duros a disposició de l’Administrador de rendes de Vinaròs, segons ordes emanades de la Junta Suprema de València. PRIMERA ENTRADA DELS FRANCESOS: Trenta sis dies després de baixar les imatges dels sants patrons de l’ermita,- cap al 15 de juliol- van entrar els francesos per primera vegada, sent la població víctima de la seua rapacitat, ja que es van emportar 300 cavalleries, deixant la majoria de veïns (que llavors eren llauradors) sense l’element imprescindible per a conrear els camps. També van saquejar les esglésies, enduent-se tot alló que de més valor trobaven. Moltes de les persones riques havien emigrat a les Illes Balears i a Peníscola, sent llavors saquejades les seues cases i hisendes particulars.( ) ACABA L’ANY 1808 A finals d any, en novembre es van fer les propostes per a la terna d alcalde i demés càrrecs per al següent.Devien ser aprovades per l’Apoderat de Comanador de Montesa, Bertomeu Igual Izquierdo. En eixa terna figurava l’advocat Joan Batista Crozat, qui ben diferent sort tenia de la del desgraciat Miran, per tenir sang francesa. Això deuria pesar en el seu ànim i va renunciar, posant-se en el seu lloc a un llaurador anomenat Joaquim Cervera. ELS MILICIANS HONRATS DEL POBLE. LES GUERRES DE GUERRILLES: Cap al 20 de febrer es va manar l’allistament de tots els homes, mossos i viudos, d’entre 16 i 40 anys. El 17 de març ja es va creure convenient dirigir cap a les muntanyes de Benifassà una divisió de soldats, els Milicians honrats del Poble, que precisament havia d’estar dirigida entre d’altres pel Tinent tantes vegades esmentat, J. Bta. Crozat, però creent-se que aquest feia més falta en la Vila pels seus coneixements, se’l va posposar. Per segona vegada, el dia 25 de març, els Comanants d’Armes i Milícies, Baltasar Esteller i Juan Sànchez Cisneros, van resoldre que unes tropes del sometent de Vinaròs comanades per Nicolau Béccar, es dirixquessen cap a Vallivana i Morella, que ja estava ocupada pels francesos. També part del somatén al que s’havien allistat molts voluntaris vinarossencs es va dirigir cap allí capitanejat per Manuel Febrer de la Torre. Es va disposar fer pagar uns impostos prudencials per a atendre tots eixos gastos. HOSPITAL AL CARRER TRAVAL: Segons Rafels G. el 6 de març de 1809, s’establix un hospital en un magatzem del carrer Traval, per als dolents i ferits d’Aragó i Catalunya .(Segons Borràs Jarque la data era del 14 de març.) ABRIL: NOU AJUNTAMENT: Des de gener no s’havia pogut constituir el nou ajuntament, dirigint-lo interinament l’Alcalde Major de Sant Mateu, Ignasi Lazcano Gusmán; per fi el 9 d’abril van pendre possessió de la següent forma: Alcalde: Joaquim Cervera, Regidors: Cristòfol Bordes, Carles Lluch, Batista Gombau, Josep Roca, Síndic Procurador General: Sebastià Pons, Lloctinent de Justícia: Pere Vicent Polo, Escrivà-Secretari: Ramon Ayza Roda, Assessors: Dr. Sebastià Forner, Dr. Joan Batista Crozat, Alcaldes de Monte: Vicent Miralles i Sebastià Roda. L’ ESTALSIM DELS FUMERALS: El Capità General de València, Caro, li va demanar a Flòrez, Governador de Peníscola, que per falta del material necessari per a templar les armes, els veins de la seua Governació recullgueren l’estalsim dels fumerals i que l’enviara a la fàbrica d’armes de València, on se ls pagarien al menys les sàries i el transport. Dita ordre es va rebre en 12 de desembre, també en Vinaròs. SORTIDES DE MILICIES: Durant eixe any de 1809 es van efectuar per les tropes vinarossenques poc abans esmentades, les següents sortides: a Benifassà, S. Mateu, Morella, baix les ordres dels Capitans Nicolau de Bécar, Manuel Febrer de la Torre i Tomàs Esteller, ascendint totes les despeses a un montant de 10.439 reals. AJUNTAMENT DE 1810: Ara si que per cap d’any es va nomenar a temps el nou ajuntament, segons estava establert. El formaven els membres següents: Alcalde: Pasqual Soriano; Regidors: Cristòfol Bordes, Manuel Costa, Miquel Forner, Batiste Forner, Síndic Procurador General Francesc de Paula Mayó, Lloctinent de Justícia Francesc Gil, Síndic Personer: Francesc Lluís de Julian, Diputats: Agustí Roca i Manuel Esteller. SORTIDES DE MILICIES. LES MONEDES DEL «TIO PEPE». Després de la victòria espanyola sobre les tropes del rei Josep I en juliol de 1809, va arribar al nostre Ajuntament una nota amb data del 4 d’octubre, cursada per la Junta de Defensa del Regne de València, en que es manava: «…que cese la admisión y reintegro de las monedas que tienen el busto del intruso rei Joseph Napoleón, y que se declaren por monedas falsas y que todas las que se presenten se corten, entregándose después a los interesados para que hagan después el uso que tengan por conveniente.» Per reforçar dit manament, el Governador de la plaça de Peníscola, Antoni Flores, acompanya el paper imprés, amb un escrit de la seua pròpia mà i en el que afegix el denominatiu de Tio Pepe, referit al rei Josep: «Un impreso (recibido) del Intendente en que se declaran falsas las monedas de bulto del tio Pepe, y de quedar en cumplimentarlo quanto se manda en certificación dando al veredero (correu de vereda) Ramón Ayza lo acostumbrado. Peñíscola,16 de Octubre de 1809.Flores. Rubricat«.(.) ENTRADA DEL GENERAL ARISPE: Segons referix Ràfels García, el dia 10 de juliol de 1810 es va produir la següent entrada dels francesos (Efemérides Històricas): «La División del General Arispe, compuesta de 5.000 soldados franceses, entran en Vinaroz, presa de la mayor indignación, por haberles interceptado las tropas españolas y algunos paisanos, entre Alcanar y Ulldecona, gran cantidad de raciones. Los pocos vecinos, que no han podido emigrar, al tener conocimiento de la próxima llegada de los franceses, recíbenlos aterrados, y al penetrar por la calle del Puente toda la división, con su general y Estado Mayor, caen sobre éstos algunas piedras que desde las azoteas de varias casas les arrojan algunos paisanos temeraria e irreflexivamente, alcanzando un fragmento de teja a uno de los Edecanes del General, producièndose una herida en la mano. Furioso éste, mandó tocar a degüello, y el venerable anciano, presbítero, reverendo don Agustín Esteller, con algunas distinguidas personas de la Villa, pues el Alcalde y el Cura Párroco estaban ausentes, se arrodillan a los pies del General y, los brazos en cruz y arrasados en lágrimas sus ojos, piden piedad y compasión para un pueblo indefenso y sumiso, librando así a la Villa de que se cumpliera la terrible orden que se acababa de dar. Si bien se evita el degüello de los habitantes de Vinaroz, no se escapan sus casas de horrible saqueo y sus templos de profanaciones.» La mateixa entrada, narrada en aquesta ocasió pel cavaller Baltasar Esteller, un dels que l’any 1808 formava part de la Junta Governativa, fa escriure aquesta nota, que ens aporta Isidor Oliver (“Revista San Sebastián”.1908): «Gracias a Dios y al Santo (S. Cristòfol), el maldito dia 10 de Julio no fuimos todos pasados a cuchillo, pues, según voces dijeron, tocaron dos veces a degüello, si bien yo no lo entendí;y aunque paseé toda la Villa hasta entrar en casa del doctor Fonellosa, no hallé ningún francés y a la una de la tarde marché a la villa de Alcanar, habiendo antes escondido el Globo lleno de formas con toda decencia y luz, con su ara y corporales, pues gracias al santo no lo hallaron; pero lo que hurtaron fue mucho y lo pongo a continuación: Nueve cálices, la custodia del dedo de San Sebastián, el relicario de la Custodia del Corpus, la lámpara mayor, una cruz de las procesiones, la corona de la Virgen de la Misericórdia y 53 duros del fondo de San Sebastián, con otras piezas menos importantes y toda la ropa de uso que encontraron, como albas, casullas, dalmáticas, etc.» Per altra banda, segons escriu Oliver en la «Mesa revuelta», manuscrit que es conservava a l’arxiu parroquial (fins a l’any 1936), dia que els francesos havien entrat a les deu del matí, i que molts veïns van deura la seua salvació de vides i hisendes perquè el seu abuelo, Agustí Giner Capella, va donar-li un got d aigua a ul oficial francés, captant-se la seua simpatia. PRÈSTEC FORÇÓS EN DESEMBRE: El mateix Isidor Oliver en l’article mencionat abans, diu: «Horroriza tan grande sacrilegio y parece que los franceses se habían de dar por satisfechos; pero unos meses después, en el préstamo forzoso decretado en 7 de diciembre, sacaron de Vinaroz la cantidad de 196.662 reales. Enorme es esta suma;pero multiplícase la gravedad que en sí entraña la axacción de tanto dinero, si se tienen en cuenta las circunstancias que Vinaroz atravesaba con los saqueos anteriores, con el robo de las trescientas caballerías que imposibilitava el cultivo de los campos, con los 25 doblones diarios que pagaba al ajército español, con el pedrisco que asoló lo poco que quedaba en pié y que ocasionó la pérdida de un millón de reales, y con otras contribuciones menos importantes, pero que sangraban al contribuyente.Añádase a esto que [eran quinientos veinte vecinos! las víctimas de tanta desgracia”. IMPORTANT ACCIÓ ENTRE ULLDECONA I VINARÒS: 26 de Novembre de 1810. DOCUMENT Nº Gaceta de Madrid. nê 12. Sàbado,12 de enero de 1811.pp 48-49. (Acció totalment desastrada per al exèrcit espanyol, per improvisació, poca preparació i superioritat i professionalitat de l’exèrcit imperial napoleònic). Zaragoza 8 de Diciembre. Cuartel General de Móra a 1º de Diciembre de 1810. Orden del Ejército: «Después de haber buscado el General en Jefe por tres veces aunque inútilmente, al ejército valenciano, para empeñarle al combate, había encargado al General de División Musnier le atrajera a Ulldecona, y maniobrara en aquel paraje. En uno y otro tuvo este General el éxito más feliz. El 26 de Noviembre, una hora antes de amanecer, el General Bassecourt, al frente de 8.000 hombres y 800 caballos, se presentó formado en tres columnas y a favor de las tinieblas de la noche penetró hacia el frente del Segundo Batallón del 114ê. Recibiólo el capitán Laloge a boca de jarro, y sólo con una descarga derribó una porción de hombres y caballos e hizo retroceder a la columna, quedando herido y prisionero el Coronel de Dragones de la Reina. Los enemigos atacaron al mismo tiempo la derecha e izquierda y se apoderaron de la Torre de Ulldecona, mas el Coronel Esteve al frente del Batallón del 14ê, los desalojó a bayoneta calada y arrojàndolos de toda la altura comenzó a perseguirlos, mandando a sus soldados que dejaran las mochilas; y ayudado de un destacamento del 4ê de Húsares mandado por el Subteniente Pilot, alcanzó los fugitivos en la orilla del Rio Cenia, hizo de ellos una carnicería terrible y cogió 300 prisioneros y 11 oficiales del Regimiento de Saboya. En este intermedio el General Montmarié con su brigada y un escuadrón de húsares contenía a la columna que desembocaba por el camino de Alcanar, con la cual procuraban reunirse los que ya habían sido batidos. Aprovéchase el General Musnier de este momento y se dirige a los coraceros, húsares, el regimiento 14 y algunas piezas de artillería al camino de VINAROZ con intención de cortar a aquella columna, que se retiraba poco a poco de delante del General Montmarié, disputando el terreno:y en efecto por este medio se halló cortada y cargada por el frente y por la espalda en VINAROZ y en el camino de Benicarló. La derrota fue entonces completa: el General Boussard, al frente de la caballería, acuchilló o arrojó al mar la mayor parte de los enemigos. Las cargas de infantería sembraron los campos de cadáveres y heridos: más de 2.000 hombres, entre ellos 80 oficiales quedaron prisioneros, los soldados enemigos arrojaron al suelo millares de armas. ESTA ACCION BRILLANTE SE REALIZO SOBRE EL SEPULCRO DE VANDOME, MUERTO EN EL MISMO VINAROZ HACE UN SIGLO. En el mismo dia se presentaron en la Rápita 27 barcas con tropas de desembarco, amenazando atacar la torre en que estaba nuestra guarnición. El General de División Harispe, destacó desde Amposta al Capitán Sièyes con artillería, con la cual este oficial rechazó el ataque.Muchas granadas y balas de cañón dieron en las barcas, por lo que se vieron estas precisadas a largarse y a tomar el derrotero de Peñíscola. Los ingleses han sido testigos de esta derrota de sus aliados. La guarnición y población de Tortosa, que parece esperaban el éxito de este doble ataque se dejaron ver todo el día, e hicieron un vivísimo fuego de artillería, pero no se atrevieron a salir. Nuestras pérdidas en esta jornada no pasan de 20 muertos y 40 heridos, las tropas se han portado con el denuedo y valor que anima siempre al 3er. Cuerpo, y el General en Jefe hace un elogio particular de los Generales Boussard y Montmarié, del Coronel Aigremont, del Jefe del Escuadrón Saint Georges y del Coronel Esteve. El Sr. General Musnier que mandaba la acción ha dirigido con el mayor acierto todos los movimientos y ha tenido la felicidad de hallar ocasión en que probar a S. M. su reconocimiento por los beneficios con que le ha honrado. El General en Jefe tiene una satisfacción especial en recomendar al Emperador los militares que más se han distinguido: y cita al Ejército los nombres del Capitán Laloge del 114º Regimiento, del Subteniente de Húsares Pilot y Bonecame, del Capitán Agregado Fouschard, del Edecán del General Boussard M. Bourdenave y de los Capitanes Buirette y Saint Hilairies, Edecán del General Musnier, todos los cuales han dado pruebas de su valor y denuedo. Firmado el General en Jefe del Ejército de Aragón. Conde Suchet. Es copia, el Ayudante Jefe de Estado Mayor Saint-Cir-Nuges«. LA MATEIXA ACCIÓ VISTA PEL BAN CONTRARI. DOCUMENT Nº Gaceta de La Regencia de España e Indias, nº 3, dissabte, 5 de gener de 1811, pp 20-22. (Vide Bassecourt). Aquesta acció que com hem vist es va produir en 26 de novembre de 1810, es discutida en la seua data per diversos historiadors. Perales acerta quan diu que va ser el 27 de novembre. Borràs Jarque, desconeixedor dels anteriors textes, sintetitza l’acció amb aquestes frases: «El dia 25 del mateix novembre, Bassecourt tornà a avançar des de Peníscola, passà per Vinaròs, i a l’endemà donà batalla a Suchet en Ulldecona. Casi victoriòs Bassecourt, en lloc de proseguir la lluita fins destrossar l’exércit francés, s’arreplegà a Vinaròs; i, aquí, mentre descansava, aprofitant el descuit, el va sorprendre Suchet com una tromba passant a sang i foc a la Vila, i causant una gran mortaldat a l’exèrcit espanyol que quedà desfet. Els que es pugueren salvar fugiren cap a Peníscola. Bassecourt, desprestigiat com Caro, també fon destituit de la Capitania General de Valencia. «Tal fon el segon saqueig que sofrí Vinaròs», acaba dient Borràs. S’INTENTA SUAVITZAR LA DESGRACIADA ACCIÓ: DOCUMENT Nº Gaceta de la Regencia de España e Indias.10 de gener de 1811. «Se informa que los franceses perdieron en Ulldecona 400 muertos y 500 fusiles. Los franceses muertos desde La Jana y Traiguera hasta el rio Cervol y, camino adelante, hasta Ulldecona llegarían a 250; recogiendo los paisanos muchísimas armas y mochilas. Durante el ataque iban las mujeres por entre las balas repartiendo pan y vino a nuestros soldados y animándoles a la victoria. Después de la acción de Ulldecona, los enemigos trabajan en aumentar las fortificaciones que tienen en esta villa«. MARÇ de 1811: Tornen a entrar els francesos. Reprenent del tetx de Baltasar Esteller, reproduit per Isidor Oliver, ( ) extraem la situació de la nostra vila, en aquells dies: «En este lastimoso estado quedó nuestra villa al finalizar el 1810: pero la codicia de los franceses no paró aquí. En marzo de 1811 entraron de nuevo en Vinaroz, y permanecieron veinte días, pasados los cuales, en dia de Jueves Santo, exigieron a viva fuerza, en el término de 24 horas, la cantidad de diez mil duros que, a pesar de la ruda resistencia del vecindario, salieron de las exhaustas arcas de los vinarocenses. Otra vez en esta ocasión saciaron su sed de oro con nuevo y sacrílego robo de varias piezas de plata labrada, pertenecientes a la Iglesia Parroquial. Mas tarde, en el mismo año, robaron también los diezmos de la iglesia. Desde entonces, no hubo ya otro saqueo en Vinaroz, pues era casi imposible que pudiese robarse nada, después de los tres anteriores. Hubo, no obstante, varias entradas de las tropas francesas, que fueron más de quince en el transcurso de la guerra, y siguió el Ayuntamineto, o más bien el pueblo, pagando subvenciones al ejército español. Sumadas estas, después de la guerra, a los préstamos forzosos y exacciones de los franceses, ascendieron a la enorme suma de 1.227.612 reales que, como antes hemos visto, fueron satisfechos por quinientos vecinos.»DE LES MEMORIES DE SUCHET: DOCUMENT Nº “Marechal Suchet. 1828. Memoires de Maréchal Suchet sur ses campagnes en Espagne depuis 1808 jusqu’au 1814. Imprimerie de Firmin Didot. II vols. Paris, pp 273-274. Dia 11 d’abril. «Una columna fue enviada desde Ulldecona, donde teníamos un acantonamiento de caballería, sobre VINAROZ y Benicarló, para asegurar la ejecución de algunas requisiciones de víveres. Un cuerpo de caballería enemiga, apoyado por la infantería, avanzó por San Mateo y intentó sorprender a un centenar de jinetes que habían quedado de guardia en Ulldecona.El teniente Delmart, a la cabeza de algunos húsares se lanzó rapidamente sobre las vanguardias enemigas, las cargó y derrotó. El jefe de escuadrón Rubichon, con 80 coraceros siguió a los húsares y se encontró delante de 500 jinetes españoles, que se preparaban para atacarles. Este oficial ordenó también a sus tropas cargar sin dudar sobre el enemigo, el choque fue rudo y ràpido, los dragones españoles no aguantaron el embite y fueron hundidos, perdiendo en pocos momentos 50 hombres y dándose a la fuga. Se persiguió durante un tiempo a la infantería enemiga a través de bosques y montañas. El vigor y la resolución de los coraceros del 13ê Regimiento no se desmerecía nunca, en esta ocasión dio una nueva prueba que hace honor al comandante Rubichon». ( ) ACCIÓ DE GRÀCIES: Segons nota de Rafels G., el 15 d abril de 1811, el Mariscal de Camp, Comte de Romrée, dóna les gràcies a la Villa pel seu patriotisme i fidelitat, justificada en l’heroic comportament de la població envers els militars ferits en l’acció del dia anterior contra les tropes invasores. BAIX EL GOVERN DELS FRANCESOS. PAS DE SUCHET: En 14 de setembre ja quedaria definitivament Vinaròs baix les ordres del poderòs Suchet, el qual va passar per la nostra Vila al dia següent amb tres columnes, on va manar que des d’aquí s’anés a l’endemà a Benicarló per informar-lo de les nostres disponibilitats, del nombre de veïns, bagatges, carruatges, etc., i aplegant a la nostra població veïna al cap de poques hores, fent-la cap de Partit. En un ofici del mateix 15 de setembre, Suchet constata que es deixarà garantida la religió, persones i propietats, prohibint que es deixen abandonats els domicilis en apropar-se les seues tropes, baix pena de ser considerats traidors a la Pàtria. Immediatament, el 17 de setembre, van ser nomenats dos diputats que formarien part de la Junta de Partit; van resultar elegits el reverent Agustí Nicolau i l’advocat Josep Ignasi Garcia. No es van complir del tot les previsions de Napoleó, qui havia desitjat l’entrada al territori valencià i sobretot a la capital, precisament en esta data. En efecte. en 25 d’agost anterior Suchet havia rebut una carta del Major General, dient-li de part de l’emperador: «Tot indica i ens fa pensar, senyor Mariscal, que València ha de estar aterrida de por, i després que prengueu Morvedre i guanyeu una batalla, no tardarà en obrir-vos les seues portes. Si vos penseu una altra cosa, senyor Mariscal, i que us cal esperar el vostre tren d’artilleria per formalitzar el setge de la plaça, o una estació millor per començar l’operació, jo, tanmateix, dec dir-vos que les ordens terminants de l’Emperador són que el vostre Quarter General ha de trobar-se, cap al 15 de setembre en territori de València i el més prop possible de la capital.» ( ) SEGREST DE LA COLLITA DEL VI I DELS BENS DELS ABSENTS: Si en 1808, la Junta Guvernativa de València va prohibir a Vinaròs la venda del vi, ara els «mandamasos» de Suchet manaven el segrest ( incautación) de la seua collita de l’any 1811, segons la seua apreciació «por la culpable conducta de los habitantes de la Villa». Segons dien era per a «beneficio de los pobres». Al mes següent es va subhastar, important les quantitats de 34.910 reals, els 6.982 cànters. Tan dràstica mesura va suposar que els vinarossencs, grans colliters de vi, van haver d’adquirir-lo, costant-los 16.060 reals els 3.212 cànters de les seues pròpies necessitats o consum. Al mateix temps, en 19 de novembre, es manava que siguessen segrestats tots els bens dels vinarossencs absents, ja que molta gent, havia emigrat a les Balears i altres llocs, davant de les terribles imposicions dels àvids francesos i dels forts impostos que per les necessitats de la guerra demanava la Junta de València ( ). Vegem un exemple de document en que es corrobora el tema: DOCUMENT Nº «EL RECAUDADOR DE CONTRIBUCIONES DE LA GOBERNACION DE PEÑISCOLA PIDE AL AYUNTAMIENTO DE VINAROS RELACION DE LOS BIENES, RENTAS Y DERECHOS SEÑORIALES.»: Arxiu Municipal de Vinaròs.Lligall 11-1, s/f.. Original:Francés i castellà. «Armée Imperiale d Aragon. Benicarló, le 24 Septembre 1811. Le Percepteur des Contribusions du Gouvernement de Peñiscola. Conformément aux ordres de S. E. le Marichal Comte de Suchet, Commandant en Chef de l’Armée d’ Aragon. Vous voudrez bien, Messieurs, me donner un aperçu des biens, rentes et depenses ordinaires annuelles de votre Commune, dont vous etes exclusivement chargé, et que vous continuerez d administrer comme par le passé pour le bien de tous. Vous me donnerez aussi un état separé des biens, rentes et droits Seigneuriaux que appartenaient dans votre commune à la Courone, à la Grande Maitrat de l’ordre de Montesa, aux diverses Commanderies, aux maisons d Hijar et Aranda, à l’Evèque de Tortose et aux dignités de ce chapitre.Je compte sur votre exactitude pour me faire ces états sous trois jours. Je vous charge, Messieurs, sur votre responsabilité de percevoir l’EQUIVALENTE ou Contribution ordinaire comme par le passé.De percevoir aussi les dixmes particulièrement celles des dignités du chapitre de tortose; vous tiendrez un compte separé de chaque perception, vous m en rendrez exactement compte et vous rendrez le produit de l’equivalente et des dixmes dans ma caisse. Je vous annonce que Don Joseph Ignacio Garcia reste exclusivement chargé à Vinaros de l’administration et de la perception de ce qui concerne la Grande Maitrise de l’ordre de Montesa. J ai l’honneur de vous saluer. Rieux-Songes”. M. L’Alcalde et Ayuntamiento de Vinaros.» (TRADUCCIO.(En la part esquerra del mateix document). «EN CONFORMIDAD DE LAS órdenes de S. Exª. el Mariscal Conde de Suchet, Comandante en Gefe del Exercito de Aragon. Se serviran Vms. Señores entregarme una nota de los Bienes, rentas y gastos ordinarios anuales de esta villa, de los que quedan Vms. exclusivamente encargados, y continuaran administrandolos como hasta aquí para el bien de todos. Me daran Vms. assimismo una nota separada de los Bienes, rentas, y derechos Señoriales que en este Pueblo pertenecian a la Corona, al Gran Maestrazgo de la orden de Montesa, a las varias Encomiendas, a las Casas de Híjar y Aranda, al Obispo de Tortosa y a las Dignidades de aquel Cabildo. Cuento con la exactitud de Vms. para que tenga dichas notas dentro de tres días. Encargo a Vms. bajo su responsabilidad de percibir el Equivalente o Contribución ordinaria como hasta aquí, de percibir igualmente los Diezmos particularmente los de las Dignidades del cabildo de Tortosa, llevando de ellos cuenta reparada, dàndome cuenta exactamente, y entregándome el producto del Equivalente y el de los Diezmos. Prevengo a Vms. que Don Joseph Ignacio García queda exclusivamente encargado en Vinaroz de la Administración y percepción de lo que toca al Gran MAESTRAZGO DE LA ORDEN DE MONTESA.» NOMENAMENT DE CROSAT: Amb un gran disgust per part de la Vila, el Doctor Joan Batista Crosat, jurisconsult vinarossenc, es nomenat pel Mariscal Suchet, Governador de Castelló, en 13 de juny de 1812. (Rafels. Efemérides). AJUNTAMENT NAPOLEONIC: Al següent dia 22 del mateix mes i any, davant del Corregidor i Governador del Partit, Claudio Galvañón, juren el càrrec de fidelitat i obediència a Sa Magestat, Josep Napoleó Bonaparte, rei d’Espanya i de les Indies, i a les seues lleis, així com administrar recta justícia i guardar els secrets necessaris, l’Alcalde Manuel Febrer de Pedro i demés regidors de l’Ajuntament. (Rafels. Efemérides). FESTA DEL CORPUS: Per la festivitat del Corpus Cristi de l’any 1813, dia 1 de juliol, van entrar una altra vegada els francesos a Vinaròs, sent uns 135 infants i 45 cuirassers del exèrcit francés, just al moment de sortir la processó, la qual va tindre que replegar-se cap al temple, ja que els seus components temien els atropellaments de dites tropes (Rafels. Efemérides).

EL FRARE NEBOT: ESTADA DE L. FERNANDEZ DE MORATIN: Durant la invasió, Peníscola va ser fort baluart on es van refugiar els espanyols.Allí va anar el general Bassecourt després de la derrota ja descrita junt a la nostra població. Suchet es va apoderar abans de València que de Peníscola, la qual es van rendir en 4 de febrer de 1812, pel governador de la plaça, el brigadier Pedro García Navarro, al general de França, Severoli. En la seua retirada, els mateixos francesos es van refugiar també allí quasi un any, sofrint un immens bombardeig per part del general espanyol Elio, de més de 60.000 canonades, i entre els sitiats que fugien es trobava l’escriptor afrancesat, Leandre Fernandez de Moratín, qui escapava per temor a les represàlies. Havia abandonat Madrid, traslladant-se a València, i des d’allí va passar a Castelló i després a Vinaròs, segons escrivia en 1814: «…intenté quedarme en Castellón, pero me desengañaron, diciendome que el Fraile (hombre ferocísimo, capitan de unos cuatro mil patriotas, dignos soldados suyos) ocupaba los montes, y a pocas horas de pasar los franceses bajaría a todos aquellos pueblos, y nadie estaba seguro de su brutalidad. Seguí hasta VINAROZ. También hubiera querido quedarme allí; pero me dijeron lo mismo: El fraile era dueño de toda aquella tierra. No quise pasar adelante, porque supe que los que iban en el convoy tendrían este apuro, resolví quedarme en Peñíscola…» (Col.lecció de 297 cartes escrites per Moratín que figuren en els Toms II i III de les seues «Obras Póstumas», impreses a Madrid. (1867-68).CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA. DESAPARICIÓ DE LES JOIES DE L’ARXIPRESTAL. ELS ORFEBRES PIÑOL. Arxiu Municipal de Vinaròs. Lligall 20-20. Seguint a Borràs Jarque, es veu com els vinarossencs, davant del perill dels atacs francesos van amagar les joies de l’Arxiprestal en casa del boticari Miquel Vallés, però el 30 de març de 1811, es va presentar D. Benito Bocanegra, Major d’ordres del General Mariscal de Camp de la Primera Divisió de les tropes nacionals, comte de Romrée, qui llavors es trobava a Benicarló. Portava ordres de endur-se les joies, i com que algú havia denunciat l’amagatall, i es van destapar les parets que les cubrien, i es van col.locar en nou caixons, els quals es van lacrar amb el segell de la Parroquia.Es van enviar primer a Benicarló, i des d allí a València, on van ser dipositades en la casa Fàbrica de la Moneda. El Reverent Esteller, síndic del Clero va ser comissionat per aquest per traslladar-se a Valencia a recuperar les joies, al poc temps, es a dir, en abril del mateix any, tornant tan sols tres dels nou caixons que s’havien enviat. S’havia provist anteriorment del corresponent «esquela» signada pel capità General D. Lluís Alexandre de Basecourt. No es va recuperar més que el més precís per al culte: dos creus processionals, un viril, una custòdia, calzers, Lignum Crucis, sis canelobres, vinagreres, incenser, etc, tot de plata. Al cap de nou anys, havent-se publicat en el Diario de Valencia, en ban, donant a conèixer que les joies es trobaven allí i es donava un termini de quinze dies per a recuperar-les. Les autoritats van demanar una pròrroga de quinze dies més, que es van concedir. Van ser testimonis En Agustí Esteller, ja citat, Antoni Pujalt, prevere, Antoni Piñol, plater; Rafel Piñol, escrivà, i el sagristà de la parròquia, Josep Cavaller. Tots havien presenciat el moment de l’ambalatge, menys el plater Antoni Piñol, el qual va fer unes interessants declaracions (Vide Antoni Piñol). El fill del plater Carles Piñol, l’escrivà de l’ajuntament (secretari), Rafel Piñol, va fer també interessants declaracions. Aquestes, ajuntades a la sol.licitud es van remetre a València, sent passades al Tresorer Principal de Rendes, qui va testimoniar com seguix: «Segun las deposiciones de los testigos de esta Sumaria, en el año 1811 trageron a esta Ciudad nueve caxones con varias alhajas de plata pertenecientes a la Parroquia y hermitas de Vinaroz, resulta que habiendo benido com(isiona)do por el Ayuntamiento de dicha villa Dn. Francisco Esteller recivio en esta Ciudad por disposición del Excmo. Sr. Capitan General tres caxones de los nueve que existian: No es verosímil que dichos seis caxones restantes se abriere alguno para introducir papeles en lugar de la plata. En los que se condugeron desde Vinaroz á esta en el año 1813, solo contenian papeles, y una corta porcion de alajas de plata que una han recogido por disposicion de la Intendencia los dueños respectivos, y otras menudas y de poco peso existen entre las cuales la maior es una lampara de muchomenos peso que las que reclama el Ayuntamiento Constitucional de dicha villa, por lo que entiendo no ser de su pertenencia.Valencia, 28 de Junio de 1820.Firmado: Gómez«. On van anar a parar les joies desaparegudes en Valencia?. La resposta ens la dóna La Gran Enciclopedia de la Región Valenciana (Paraula:Orfebreria): «La Guerra del Francés y otros sucesos violentos de esta centuria ocasionaron graves pérdidas, por los muchos tesoros que se expoliaron o fundieron para batir moneda». Efectivament, la Junta Suprema del Govern del Regne de València en 12 de Juny de 1809, va acordar la fabricació de moneda obsidional, reobrint la antiga «Ceca» valenciana, que ja no encunyava monedes des de Felip V, en 1720. Es van batre reals de vuit, de quartre i de dos, amb l’efigie de Ferran VII, dels anys 1809, 1810 i 1811. Les primeres portaven en el revers la lligenda: «Renueva Val(encia). su juramento sellado con su sangre». El Mariscal Suchet, al conquistar Valencia en 9 de gener de 1812, va tancar altra vegada la ceca.

Coneguda també com Guerra del Marroc o del Rif, sofocada per Miguel Primo de Rivera. Va tenir diferents fases. En 1909 apareix a la revista “San Sebastián” que es van fer rogatives pel triomf de les armes espanyoles: «Estamos plenamente confiados en el patrocinio de nuestro glorioso Protector San Sebastián que los soldados vinarocenses que están luchando contra los moros volverán a su amado Vinaroz para formar la guardia de honor junto a la sagrada imagen de nuestro Santo Patrono en las próximas fiestas centenarias»... En aquesta guerra van morir entre d’altres el vinarossenc Josep Aragonés i per aquest motiu se li va concedir a son pare una pensió en març de 1920. També van morir Antoni Cortina Roca, Tinent d’Artilleria, de 21 anys, a principis d’agost de 1921, defenent la posició de Monte Arruït, a les ordres del general Navarro.
A Melilla també caigué el soldat Agustí Orts Rillo a l’agost del mateix any i Joan Vidal Forner a l’hospital de Cartagena (novembre); aquest havía servit en el regiment de Zapadors i després d’haver combatut a les ordres del famòs general Berenguer (el de la «Dictablanda») a Tizza, Nador i Arruït, es va posar malalt soterrant cadàvers de companys morts que els moros havien deixat extesos pel camp de batalla. Sebastià Gombau Casanova (a) Roig, panader, mort al desembre a l’hospital d’Alcazarquivir. Als nadals de l’esmentat any tota la població es va movilitzar per recaptar per als nombrosos soldats vinarossencs (uns vint-i-set) un regal consistent en roba, dolços, tabac, medalles dels sants Patrons, etc. i el llibre de Francesc Mira «Consejos y reflexiones». El soldat Pepito Rabasa Doménech (alcalde de la ciutat posterioment), va ser ferit de bala en setembre de 1924 i en son honor i benefici es va organizar un partit de futbol. Un altre mort vinarossenc en aquella guerra fou el soldat Baptista Comes Beltrán (1923 aprox.).

Aquesta guerra civil va ser molt més cruenta que les altres pel perfeccionament de les armes. Cal tenir en compte que en ella es va emplear la aviació, quins bombardejaments eren temibles; l’artilleria pesada estava molt més perfeccionada, i existia també la antiaèrea i la naval. Les raons, causes, alçament, i transcurs de la guerra es poden estudiar en altres llibres d’història. Nosaltres ens cenyirem tan sols a relatar els fets de Vinaròs.
ELS PRIMERS MOMENTS: Persecució religiosa: Suposem que la notícia de l’aixecament, encara que prou esperat, va sorprendre a uns i a altres, i als primers moments de confussió, deurien seguir uns pocs dies de calma tensa, esperant-se per part de les autoritats les primeres ordres. L’element religiòs va ser el primer que va sofrir les consequències, portant-se a terme una persecució furibunda, que en Vinaròs no va ser immediata gràcies a la personalitat de mossèn Bono i a la seua amistat personal amb l’alcalde, però, per desgràcia per als capellans, la nostra primera autoritat no va poder parar l’embestida d’incontrolats. De cóm es van desentrrollar els aconteiximents tan sol iniciar-se l’aixecament del 18 de juliol del 36, en el nostre poble ho podem consignar de la següent manera: El dia 18 era dissabte i no passà res en absolut. La notícia no havia arribat encara. Al dia següent, diumenge, es van celebrar a l’església totes les activitats com si fos normal, però el dilluns, apenes es va fer res, ja que a les sis del matí, en aixecar-se el sacristà per anar a tocar les primeres campanades del toc de l’Ave Maria i que vivia enfront del campanar, va ser avisat des del balcó de l’Ajuntament, per l’alcalde Pepito Rabasa, dient-li: “Porta la clau. (de l’església). Avui no es fa res.”. L’escolà, D. Joaquim Boix li va respondre que si no li ho manava el rector, ell no les entregava. Però finalment, segurament, a requeriment del rector, li la va donar. Mossèn Milian diu que el dia 25, en Forcall, celebrant-se la missa de Sant Jaume, mentre passava el plat, es va trobar de cara amb l’escolà (sagristà) de Vinaròs, Joaquim Boix, qui li va espetar: «Què fan vostés aquí, si tot el món està amagat?”. La persecució religiosa no havia fet més que començar, simultàniament a l’aixecament militar. Efectivament, conservem una estampeta escrita per darrere que va pertànyer a una dona diriem «beata» d’aquell temps, que porta escrit a mà en el revers: «La ultima comfesion fue el Domingo y la ultima misa y comunión fue el Lunes en el altar de la purima (sic) la celevro Rvdo. Forner.Vinaroz 20=l936. Ines.»(D’aquest petit escrit cal ressaltar l’errada de que el dia 18 era dissabte, i no diumenge). Mossèn Pasqual Bono tenia per costum anar a afeitar-se tots els dies a casa del barber (Juanito Ricard) i allí li llevava la barba el mateix alcalde, que llavors era Josep Rabasa Doménech, més conegut com «Pepito» a pesar de la seua gran estatura. Pepito Rabasa era home popular per les seues afeccions taurines i campetxania. El seu nom com a matador era «Vinaterio» i havia rebut ofertes per a torejar jònecs en diferents punts d’Espanya i França. Durant la guerra d’Àfrica, cap als anys vint, havia estat ferit i en Vinaròs se’l va rebre com un heroi i en un partit jugat en el camp de futbol del Levante (actualment lloc on es troba el col.legi de la Misericòrdia) se li havia dedicar per al seu benefici. Direm d’ell que ja a l’inici de la guerra, fart dels bands que volien tots manar, se’n va anar a lluitar a la guerra i s’havia allistat a les forçes del seu ban, trobant-se temps després a València amb un altre vinarossenc i, molt content, li va ensenyar el periódic d’aquell dia en que es manifestava que els republicans (més coneguts com «els rojos»), havien reconquistat Vinaròs. Però la notícia era falsa: eixa era la seua intenció, de repassar l’Ebre i tornar a unir les dos parts republicanes o «roges».
El mateix dia o al següent en que van ser donades les claus de l’església es va baixar l’estàtua de bronze de Costa i Borràs i va ser traslladada a la porta de l’església on li van fer mofa: segons uns li van posar un fusell al muscle, altres una canya i un embut per barret, etc. ES CREMEN LES ESGLÉSIES: Les notícies que venien des de Barcelona respecte als edificis religiosos eren alarmants. El culte havia seguit celebrant els dies 19, 20 i 21, però aquest darrer dia els escamots havien ja pegat foc a convents i esglésies de Tarragona, Reus i Valls. A Tortosa van començar el dia 23, cremant-se molts edificis religiosos i pel perill d’ incendis, l’alcalde va publicar un ban per a que els veïns ajudessen a apagar el foc. A Tarragona, el tinent vinarossenc Garcia Rebull, era l’encarregat de l’equip de transmissions de la Comandància militar, i per aixó va anar a aquest edifici a prendre mesures per a que quedès un servei nocturn, d’alguns soldats adictes a la seua confiança, amb l’ordre d’intervenir totes les trucades telefòniques. Els dies 23 i 24 ell i el seu germà, Tomàs i Josep, van ser empresonats per ser adictes a l’aixecament. La gent d’esquerres es va significar immediatament col.locant-se un mocador roig al coll – per tal motiu se‘ls deia els rojos- i es deixaven barba, la qual cosa unida a la poca uniformitat de les granotes (monos) que vestien o també a les jaques de pell negra, havien armat immediatament i controlaven les entrades i sortides dels pobles. Va iniciar-se la confiscació dels bens de la gent de dreta, sobretot automòbils. La delació de gent del ban contrari o d’enemics personals es produí en eixos moments molt intensament. El 3 d‘agost de 1936 es constituïa a Tarragona un Tribunal Popular que jutjaria a cinc militars, entre ells, a Manuel Garcia Rebull. Una sentència d’aquest tribunal condemnà a mort al coronel J. Castro Vázquez, sent executat el 14 de setembre. Desconeixem la data exacta de quan es van cremar les imatges, els altars i objectes de les esglésies de Vinaròs, però cal recordar que el nostre poble sempre ha sigut capdavanter en quasi tot, pel que es va fer quasi immediatament després de l’aixecament militar. Els altars, retaules, imatges de l’església i de Sant Francesc es cremaven davant de la fàbrica de Foret, en un forn de calç que hi havia per allí prop. Tots els llibres de la casa del rector van ser llançats al mig del carrer Major, davant mateix de sa casa, formant una alta pilera. L’aixecament havia quedat en taules, ja que no va ser seguit per tots els que els militars confiaven. En els pobles on aquest aixecament no va triomfar, les milícies antifeixistes van nomenar comités formats pels sindicalistes de la CNT (Confederació Nacional del Treball), FAI (Federació Anarquista Ibèrica), UGT (Unió General de Treballadors), P.O.U.M., etc. Aquests comités feien tancar els temples, van desbordar a la gent de l’Ajuntament, i es van armar llavors com a Milicians, els quals portaven pistolotes, i entre els quals manaven els de la CNT -FAI. Aquests van ser els amos fent escamots que recorrien el poble, controlant les carreteres. Van ser requisats tots els edificis grans com cines, establiments i els cotxes i camions de particulars.
PRIMERS REFUGIATS: Ja a principis d’agost del 36 van apareixer els primers refugiats, els quals fugien de Pozoblanco, Talavera de la Reina, etc.que havien estat traslladats cap a Llevant, per fugir dels atacs de les tropes del General Yagüe. La majoria d’aquests refugiats eren vells, dones i xiquets. Se’ls instal.lava en les cases de gent de dreta, més adinerada, a la qual no els feia gens de gràcia tindre’ls. En setembre es van baixar totes les campanes, menys la grossa, les quals necessitaven per a fondre i fer armes i canons i també l’estàtua de Costa i Borràs, que era de bronze. Aquesta ja l’ havien traslladada abans davant de l’església, li van posar un drap roig com a mantell i un embut al cap fent-li mofa. .Va ser tot un espectacle vore els treballs de baixar les campanes i l’estàtua. CONFISCACIÓ DE BENS PARTICULARS. Les aigües potables, sales de cine, automòbils, garatges de reparació, panaderies, etc. etc. van ser immediatament (mes de setembre del 36) incautats o requisats pel «Comité». Aquest estava integrat en un principi pel Comité Local del P.O.U.M., Comité Ejecutivo del Frente Popular, Sindicato Único de Oficios Varios CNT-AIT, Agrupación de Izquierda Republicana. Bé, amb aquest darrers segells s’ha conservat un senzill document que diu: «Sr. Jose Gómez de Arza (Arce) Se le comunica que su coche Opel queda requisado por este Comite por lo tanto entregara las llaves al portador de la presente. EL Comite(Signatura il.legible)» i quatre segells de les referides agrupacions. Aquestes incautacions de bens paticulars va produir el consequent tràfec entre els obrers i patrons. Els treballadors més atrevits i destacats en el seu partit es van convertir ara en els amos i aquests s’ havien de conformar i no protestar de res.
CANVIS DE NOMS DE POBLES I CARRERS:A començaments de l’any 1937, molts de pobles que tenien nom de sant, ja van canviar-lo. Així a Santa Bàrbara li van posar el nom de Planes del Montsià; a Sant Jordi el de Villa Durruti; a Sant Mateu, el de Mateo de las Fuentes; a Sant Carles de la Ràpita, el de La Ràpita dels Alfacs; Jesús es va dir Villa Galán, etc, per citar els exemples més pròxims a Vinaròs. Qualsevol nom de sant havia de desaparèixer i així veiem com es suprimeixen els noms dels nostres col.legis de la Mare de Déu de la Misericòrdia i de Sant Sebastià i es tatxen el nom d’aquest sant dels papers del pou dels Dos Vilars, que el tenien com a patró.
ELS BILLETS DE VINARÒS: En 21 de gener de 1937, davant de l’escassetat de monedes fraccionàries el nostre Consell Municipal va acordar la impressió d’uns billets de 50 cèntims i de pesseta, de curs legal exclusiu dins de la localitat. Quasi tots els pobles en van emetre. Els de Vinaròs els va dissenyar Francesc Vaquer, «Chaldy», professor de l’Escola Municipal d’Art durant la república. Aquests artista va fer també els d’Alcanar, La Ràpita, Ulldecona, Borriana, etc. Els nostres, a l’igual que els de Borriana, es van imprimir a la impremta Fernández que llavors era de les més importants i competents de la província. Es van imprimir en paper de colors blau i rosat. Porten data de l’1 de febrer i un segell en sec que els feia difícilment falsificables i van ser dels primers que es van emetre d’aquestes característiques com a billets locals. Cal fer notar la seua bellesa i gran qualitat, respecte a la majoria dels billets dels altres pobles. Els noms de sants van desaparèixer totalment i així les poblacions com Santa Bàrbara, van passar a denominar-se Les Planes del Montsià, (ho va acordar el 21 del mateix mes), Sant Mateu es va denominar Mateo de las Fuentes, Sant Carles, La Ràpita en maig, etc. Els billets foren emesos per La Sénia, Tortosa, i Amposta en juny, etc. efectuant molts de pobles diferents emissions. SEGELLS: apart dels billets, també es van emetre, com en algunes altres poblacions segells que s`afegien a les cartes com impost de guerra; eren xicotets, de forma rectangular, apaisada i similars als d’altres poblacions; eren de poc valor: els nostres eren de cinc cèntims, de color blau fosc, dos de diferent color per al valor de 10 cèntims (lila i vert fosc) i de color roig per als 20 cèntims. FALTA DE SUBSISTÈNCIES: La manca de subsistències es va notar de seguida en els articles de primera necessitat, com la farina de blat. També mancava paper fotogràfic i no es podien fer fotos. Es feia el pa amb molta quantitat de farina d’arròs. L’1 de maig de 1937 es van produir a Barcelona greus altercats i enfrontaments entre forces de diferents sindicats, CNT-FAI, amb el POUM van fer front a UGT i PSUC. Va correr molta sang i la més perjudicada va ser la POUM, sent perseguits a mort els seus components. Guàrdies d’Assalt de València van anar cap a Barcelona per tal motiu a posar ordre. EMPRESONAMENT I MORT DELS CAPELLANS: Pel que més es va distingir la guerra des d un principi va ser pel fort anticlericalisme i antireligiositat. Els capellans de Vinaròs que en un principi no havien amagat, molt innocentment es van presentar a l’ajuntament per ordre de l’ alcalde,fins i tot capellans vellets com el vicari, a qui el propi alcalde el va increpar i li va dir: «On va vosté?»; com els escamots ja eren perillosos, el mateix alcalde, pistola en mà va entrar en l’ església i va dir als que els vigilaven que si algú tocava un capellà, se les voria amb ell. Se’ls van endur a la presó de Castelló, amb el pretext de que allí estarien segurs i es van emportar sols el breviari per a resar els oficis. Entre ells es trobava l’Arxiprest mossèn Bono. Es regiraven les cases per si els capellans estaven amagats i se’ls enduien. Uns milicians estaven un dia encanyonant amb les seues armes a mossèn Verdera, a qui tenien sentat en un banquet de «la Mera», mentre uns altres anaven a per un altre capellà, mossèn Vera, qui també vivia en l’Amera, i en això que els va vore el tio «Perot» (Pedro Sorolla i va baixar a recriminar-los, i els va dir que si tots haguessen fet com ell, que no anava mai a missa, els capellans ja faria temps que no existirien, perquè haguessen mort de fam. A mossèn Antolí no el van tocar per ser home més bé poc devot i amic de jugar a les cartes amb gent d’esquerres, tal com ens ho relata el Cardenal Tarancon en les seues memòries. Mossèn V. Garcia Julbe, a qui son germà li va recomanar que es presentés com els altres capellans, ell li va respondre que no acostumava a anar allí on no el cridaven. Aixó el va salvar, però sobretot estant molt amagat en casa d’un dels treballadors de la fusteria del seu germà i desprès en sa casa.Tenien allí en casa un gos llop que sempre abollava quan algú tocava a la porta. Aixó era per al capèllà la senyal, i el temps que es tardava en obrir aprofitava per amagar-se. L’ex-canonge López Dóriga sempre preguntava com estava tota la família, ja que implicitament volia significar si estava bé el capellà i si el tenien ben amagat. 13 CAPELLANS VINAROSSENCS ASSASSINATS AL COMENÇAMENT DE LA GUERRA: M. Josep Domingo Ferrer Borrás, m. Sebastiàn Forner Miralles, m. Sebastià Giner Borràs, m. Joan Bta. Juan Zapater, m. Manuel Limorte Jardín, m. Pedro Lluch Verdera, el jove m. Joan Meseguer Reverter, m. Joan Bta. Muñoz Gasó, m. Joan Bta. Piquer Valenzuela, m. Joan Bta. Pla Bover, m. Lino Redó Miralles, m. Pau Tosca Quixal, m. Sebastià Verdera Gonel.ES SALVA EL TRESOR ARTÍSTIC: Traslladat el rector , mossèn Bono, a la presó de Castelló amb altres capellans, la seua germana Dolores, va voler deixar la casa abadia per a traslladar-se al seu poble, Vila-Real, per estar amb la família. Com en dita casa abadia es guardaven els objectes de culte de més valor, va avisar a la veïna Teresa Giner, monja exclaustrada, per a que es fes càrrec, amb tota discreció, d’aquell tresor parroquial i l’amagués allí on cregués més convenient. Posada en contacte amb el matrimoni Joan Artola Roca i Liduvina Saiz de Aja, en un local propietat d’aquests tocant a la muralla, al carrer de Sant Gregori o camí d’Alcanar, van excavar un clot, i van posar dins d‘un bagul totes les millors peces – les més menudes -d’orfebreria de l’església: la relíquia de Sant Sebastià, la custòdia de Santalínea, la de les exposicions, el relicari del Lignum-Crucis i la creu processional. D’aquesta forma es van poder salvar al menys aquestes autèntiques joies, de quin art i història ens podem envanir avui dia els vinarossencs. Passada la guerra entregarien al nou rector, mossèn Vicent Enrique i Tarancón el preuat tresor.ASSALT A LES ESGLÉSIES:Centi seixanta metàl.liquesgolesi pedals esbudellatsper colles de nusxiquets deFora el Forat(Giner Sorolla. “L’ orgue vell”, en Dol duen les flames)
En els primers deu dies van seguir l’exemple de cremar les esglésies molts pobles. Els comités locals obligaven als creients a llançar al foc els símbols de fe com estampes, creus, imatges, etc., però de seguida es van donar compte que cremar els edificis era contraproduent perquè resultava molt millor conservar-los per a poder utilitzar amb altres finalitats, com magatzems de comités, casernes, mercats, etc. Vinaròs no va ser cap excepció, encara que tal vegada no es fes tan prematurament: El 4 d’octubre es van salvar els registres civil i Parroquial, però els retaules dels altars ja havien estat convertits en trossos informes que carregats en camions es van transportar davant de la fàbrica de Foret i allí se ls va pegar foc en un forn de calç. Tots els llibres del ric arxiu parroquial, amb moltíssims protocols notarials i demés, com parts de l’orgue (les flautes), davant mateix de l’església es van cremar. Els xiquets agafaven les flautes de l’orgue, se les enduien i jugaven amb elles, fent-les sonar. Alguns atrevits els volien recollir per guardar-los, però veient que es posava en massa perill, van dessistir. S’agafaven coses de les foguerades, però sols aquells que estaven fora de sospita, de no ser «feixistes». Els milicians, gent del poble amb el distintiu del mocador roig al coll, dur barba, i cinturó amb pistola, animats pels milicians catalans de la Columna de Ferro, van agafar els ornaments i amb ells es van disfressar, prenent els calzers i bebent en ells i passejant pel carrer els objectes de culte. Els retrats de vinarossencs il.lustres que es guardaven en la capella van estar destruits. Un d’ells, el del canonge Borràs va ser penjat en la davantera del cotxe conegut per «Juan Simón», – recordant el famós enterrador de les pel.lícules de l’Oest americà, que era el que replegava els morts assassinats a tirs que es trobaven per les cunetes. Les destrosses de l’església de Sant Agustí, que el Rvent. Mossèn Lino havia anat recomponent des de que havia pres possessió d’un benifet, es van traslladar junt a la propera platja i allí se ls va pegar foc.. Els milicians havien afusellat prèviament la imatge de Sant Agustí, com ho farien també amb moltes altres com la de Sant Gregori en la seua ermita. Dita ermita va ser convertida en magatzem de bombes, sense espoleta. Els munts d’aquelles bombes estaven a banda i banda, deixant un corredor al mig per poder passar. Un testimoni recordava, que sent ell xiquet, els soldats entretenien disparant les seues armes, fent punteria, a uns pots, col.locats en el nitxo de la imatge del sant de l’ altar, encarregant-se aquell mateix xiquet de tornar a col.locar els pots una vegada els havien tombat. EMBARGAMENT DE PROPIETATS. El Comité o associació de totes les entitats d’esquerres (FAI. CNT, UGT, POUM, van incautar totes les panaderies, cines, la plaça de bous, els pocs automòvils de particulars, les barques, etc. A totes les barques que duien noms de sants se’ls van llevar posant en alguna d’elles, rebatejada amb el nom de “Durruti”, ametralladores al davant i al darrere com la del pare de Joaquim Simó, la qual feren servir per a vigilar les parelles dels bous per tota la costa, sent finalment aquesta barca que era totalment nova, afonada pel gran canyoner Canàrias, davant del port de Borriana, després de fer abandonar tota la tripulació. En els cines es posaven pel.lícules eròtiques, de propaganda política, es feien mítins, etc. I en la plaça de bous es feien també spectacles del mateix caire. REGISTRES CIVIL I PARROQUIAL SALVATS: L’edifici dels jutjats, instal.lats en l’ex-convent de Sant Francesc, va ser assaltat i tots els prestatges dels arxius eren buidats, llançant els protocols notarials pel balcons a la placeta d en front, i des d’allí es van carregar fins a 30 camions que abocaven tots els papers al riu, on eren sistemàticament cremats, fins que, ja cansats, els cremaven allí en la mateixa placeta. Per l’acció d’un dels empleats, Agustí Cervera Fonellós, qui sent amic d una persona influient de l’Ajuntament, Amadeu Roda (a) «Patata» li va fer entendre que, al menys, havien de respectar, per la seua importància els registres civil i els llibres de registres parroquials. Així va ser com al menys es van salvar per a la posteritat els «Quinque Libri».ARXIU MUNICIPAL: No va passar el mateix amb l’arxiu municipal, que es va conservar intacte, i que per aixó avui dia és un dels més rics del País Valencià, encara que actualment està molt incomplert.En cada poble, el comportament va ser diferent, ja que mentre Morella conserva un vastíssim arxiu, poblacions com Peníscola,Benicarló, Catí, Alcalà, i molts altres no posseeixen res anterior a la guerra. PATRIMONI RELIGIOS I CULTURAL DESTROSSAT: Entre les coses religioses, valuosíssimes, que es van perdre, destroçades i cremades, podem destacar l’ orgue, els magnífics retaules de l’ arxiprestal (procedent de la primitiva església i policromat per Joan Moreno), el del altar del Roser, de 1613, de Cristòfol Moreno (?) i de l’ ermita, (obra dels famosos escultors valencians Vergara), imatges com la del patró Sant Sebastià, l’antiquíssima imatge gòtica de la Mare de Déu de la Misericòrdia, la Dolorosa de l’escultor valencià Esteve Bonet, la imatge del Natzaré de l’ex-convent de sant Agustí i molts quadres de pintura entre els que destacaven un San Francesc de Borja, atribuït a Ribalta, el valor del qual avui no podem mesurar, i alguns altres amb molt més valor sentimental. Els quadres que formaven la Galeria de Vinarossencs il.lustres, com els retrats a l’oli del bisbe Costa i Borràs, del Bisbe Lassala, del canonge Borràs i un de Pius IX, obsequiat per Costa i Borràs. Urnes amb les relíquies dels Sants màrtirs sant Valent i de santa Victòria, aquesta molt bella i que segons es deia, pareixia natural. Els que les van cremar, en contraposició, van dir que era un ninot i que estava tot plenet de palla. De l’imafront de l’arxiprestal van ser derribades les imatges de pedra de sant Sebastià i sant Roc, obra dels valencians Joan Batista Vinyes i Bertomeu Mir, bellíssimes mostres de finals del segle XVI. Així mateix la làpida sepulcral del Duc de Vendôme, esculpida per un vinarossenc amb l’escut d’armes, va ser destroçada a maçades per alguns milicians que buscaven baix d’ella alguns tresors suposadament amagats. Totes les campanes menys la grossa que s’utilitzava per a diferents serveis com tocar a rebato o a foc, s’havien enviat des dels primers moments a fondre a Barcelona.EL SAGRARI: Menció especial mereix la desaparició del monumental sagrari de la capella de la Comunió, el qual, tan sols pel valor intrínsec de l’or i la plata, va donar molt que parlar, acabada la guerra; havia estat fet de joies i monedes d’or i de plata, obsequiades per les famílies vinarossenques feia pocs anys en suscripció popular. Era obra de l’orfebre de València, Vilaplana, qui en l’any 1920, va fondre les monedes i les joies en la sagristia, a la vista del públic. Després de fer-lo, al cap d un temps, un altre orfebre també valencià, Orrico, va construir un copó del metall sobrant, encara que aquest ha conservat fins ara, perquè es va guardar junt a l’orfebreria de la que hem parlat abans. Possiblement l’acumulació d’art de les nostres esglésies era tal que llavors no se li donava tant de valor com ara. En aquells pobles o grans ciutats, que per diverses raons van saber respectar-ho, gaudeixen ara d’un ric patrimoni.CONFISCACIÓ DE BENS RELIGIOSOS: A Vinaròs, les nombroses fotografies que ens han quedat ens mostren l’església parroquial amb un gran cartell que deia: CNT, FEDERACION DE SINDICATOS UNIDOS, AIT; en la capella de la comunió, un atre cartell tenia la inscripció de CNT, SINDICATO DE LA CONSTRUCCION. TALLER CARPINTERIA; en la façana de Sant Agustí la inscripció era del sindicat de la UGT i resava «CENTRO DE LA FEDERACIÓN DE LOS TRABAJADORES DE LA TIERRA». El local que era església de Sant Francesc, en el carrer del mateix nom, es va convertir en intendència. En aquest període, per raons d’ utilitat pràctica, els milicians van fer un forat per darrere de l’esglèsia, que és l’actual porta falsa. Cada altar buit era ocupat per un sindicat d’ un ram diferent, però amb les ironies de conservar en part la tradició, ja que A l’altar de Sant Josep es trobava el sindicat dels fusters per ser el seu antic patró. El convent de la Divina Providencia, als quatre o cinc dies de produir-se l’aixecament, desallotjades les monges per orde de la superioritat del Comité Executiu, es va convertir en alberg dels refugiats, per a tots aquells que anaven fugint dels seus llocs d’origen, escapant de l’entrada de les tropes nacionals, o faccioses. Les monges van tenir temps encara de recollir tots els seus objectes personals més necessaris, a les que curiosament les ajudaven els mateixos milicians a carregar en els camions o traslladar-los a les cases veïnes on es van instalar provisionalment. L’altar, però, l’ havien destrossat, i la imatge de la Mare de Déu de la Providencia l’havien llançat a terra i havia trencada. Una d’elles va agafar el tros de la imatge corresponent al Nen Jesús, i embolicat amb una manta se’l va endur cap a casa. Avui dia es pot vore dins d’una urna de l’altar lateral, a mà dreta, junt al presbiteri de l’església del convent. El demés del altars es va cremar en el Cervol. L’església de Benicarló es va convertir en mercat: «Abastos Municipales»; la de Santa Bàrbara en «Sindicat Agrícola» en 4 de juliol de 1937, i com aquests casos, en tots els altres pobles. Es va donar el cas del poble de Montblanc, on van guardar l’orgue per fer-lo servir per a fer ball.PRIMER ASSASSINAT DE CAPELLANS: La marcada persecució religiosa que va caracteritzar des del primer moment els que dominaven el ban republicà es va traduir ja apenes passat el primer mes de guerra en afusellament de capellans d’ una altra població. El dia 28 d’ agost del 36 ja van ser assassinats afusellats en el terme del nostre poble els capellans de Santa Bàrbara, els quals havien estat trets del seu amagatall, Rvts. Josep Arasa, Josep Tarin i Jordi Tarin.EL CAS DE MOSSÈN BONO: El nostre arxiprest havia sigut detingut i tancat a la presó amb els altres capellans, com hem dit, per ordre de l’ alcalde «com a mesura preventiva». D’allí els van traslladar a Castelló, on van estar tancats, fins al seu afusellament. Es sap que el nostre arxiprest va tenir un seriòs valedor: un personatge d’esquerres de Sant Mateu, amic, el qual va aconseguir de les autoritats una ordre per a poder-lo traure de la presó. Ell no ho va dubtar gens: O sortien tots els seus companys de Vinaròs, o ell no eixia. De res van valer les súpliques de l’amic. D’aquesta manera, aquest gran arxiprest va demostrar una vegada més la seua gran personalitat, digna d’un autèntic pastor que sap cuidar de les seues ovelles, un veritable màrtir, i, molt possiblement, un sant. 11 d’AGOST DE 1936: En terme de Vinaròs, junt a la carretera de Càlig i tocant al barranc d’Aigua Oliva hi havia una creu de pedra que recordava que allí van ser «vilment assassinats» els capellans, Rvts. Josep i Lluís López Monfort, naturals de Sant Mateu. 12 d’agost de 1936: Reverent Sebastià Forner Miralles, 72 anys. Mort en terme municipal de Vinaròs, Registre Civil del 12 desembre de 1938. 26 d’agost de 1936: mor a Tarragona el capellà d’Alcanar, el vinarossenc Pau Tosca Quixal, de 29 anys; havia estat empresonat en el vaixell Rio Segre, anclat al port de Tarragona. Va morir assassinat amb 14 ciutadans canareus més.ASSASSINATS DE CAPELLANS I DE DRETANS VINAROSSENCS: Tots aquests formaven part de la llista de «Caiguts» vinarossencs que es va inscriure a la porta de l’ església. Estan registrats tots fora de lloc, ja que no constaven com a morts fins que van entrar els nacionals, donat que la tàctica era que els de un poble eren afusellats en un altre a prou distància, junt a les cunetes de les carreteres o de les tàpies del cementeri, i els d’allí ja es cuidaven de soterrar-los. A Vinaròs un jove el nom del qual ens callem, s’encarregava de dur en la camioneta coneguda llavors pel sobrenom de «Juan Simón» aquests cadàvers al cementeri. Dita camioneta es deia «Juan Simón» amb record del famós enterrador de les pel.lícules del Far West nordamericà. Els familiars dels afusellats van reclamar els seus cadàvers, quan aquests pobles van ser alcançats pels nacionals, i havien d’averiguar al cap de dos anys on havien estat morts i enterrats, cosa que resultava bastant difícil. En la majoria d’ells, en el cas de Vinaròs, junt al registre de la seua defunció hi ha una nota de jutge, molt posterior, que diu: «MUERTO GLORIOSAMENTE POR DIOS Y POR ESPAÑA«. La data (repetim, molt posterior) i la signatura. 2 d’octubre de 1936, junt al Cementeri d’Almassora: Mateo Cano García. 41 anys. Sastre. Registre Civil del 26 d’octubre 38.Rvent. Manuel Limorte Jardín. Capellà. Registre Civil 19 Setembre 1938. 2 d’octubre de 1936 a Castelló: Rvent. Joan Bte. Muñoz Gasó. 73 anys. Capellà de Roquetes. Reg. Civil 13-2-40.Rvent. Josep Domingo Ferrer Borrás. 70 anys. Capellà. Natural i veí de Vinaròs. Reg. Civil del 5 d’agost de 1940.Josep Tosca Quixal.27 anys. D’ofici fuster. Natural i veí de Vinaròs. Germà de capellà. Reg. Civil del 6 d’agost de 1940.Isidoro Bover Oliver. 46 anys. Sacerdot operari. Natural i veí de Vinaròs. Reg. Civil del 23 de juliol de 1943. BEATIFICAT. Assassinat a les primeres hores del 3 d’octubre de 1936. Junt al cementeri d’Alcora.Josep Mel. Llatser Arseguet.27 anys. Empleat del Banc de Castelló. Reg. Civil 8-X-38Sebastià Redó Rabasa. 29 anys. Comerciant.Registre Civil el 21 d’octubre 38Julio Chillida Saura. 43 anys. Comerciant. Registre Civil el 7 novemb. 38Ramon Adell Vizcarro.47 anys. Comerciant. Registre Civil en 26 d’octubre 383 d’octubre de 1936. Terme de Castelló. Juan Boira Geira.31 anys. Advocat?. (Registre Civil del 26 d’octubre 1938). 22 d’octubre de 1936. Terme de Peníscola, Josep Gil Cortina. 28 anys. Advocat. Registre civil de 10 de maig (error) del 1936 (El van traure de casa lligat del coll amb una corda i el van tirar pel «Bufador» de Peníscola, segons uns testimonis orals; segons altres, ademés, el van portar arrastrant el seu cos des de Benicarló fins a Peníscola. Els seus familiars no van poder recuperar mai el seu cos, perquè mai no es va trobar…Els llibres segons testimonis orals li’ls va requisar el secretari de l’Ajuntament que després va fugir a Mèxic)11 DE DESEMBRE DE 1936, MORTS TORTOSINS: També amb aquesta data van ser afusellats a Vinaròs els catorze ciutadans tortosins següents: Ramon Albacar, Joan Arasa, Maties Cairat, Manuel Canalda, Lluís Canivell, Lluís Emperador, Ernest Mestre, Daniel Nivera, Conrado Pàmies, Victorí Peralta, Ignazi de Ramon, Josep Tafalla, Julià de la Vega i Arturo Verges. Una creu de pedra situada junt al barranc d’Aigua Oliva, en la carretera de Càlig ens ho recorda.
ALTRES AFUSELLATS A VINARÒS: (Del llibre de Lluís Climent, «Rojos en Tarragona y su província», hem extret aquestes dades de ciutadans dels pobles veíns que els van portar a afusellar al nostre terme per tal d’eludir responsabilitats): Bautista Beltran Forcadell, natural d’Alcanar, llaurador; mort el 26 de desembre de 1936; Ramón Núñez Beltran, natural d’Alcanar; propietari; mort el 27 de setembre de 1936. Herminio Selma ?, natural d’Alcanar, mestre d’obres, mort el 4 de setembre de 1936. Miguel Mola Ricart, natural de Xerta, propietari; mort en 1 de novembre de 1936. Guillermo Vaqué Piñol, natural de Xerta, advocat, mort l’1 de novembre de 1936. Conrado Pamies Pujol, natural de Ginestar, (Tarragona), comerciant mort l’11 de desembre de 1936. Josep Tafalla Botella, natural de Jesús, Tortosa, (Tarragona), escribent, mort en desembre de 1936. Joan Bte. Joan Muñoz, natural de Vinaròs, sacerdot de Roquetes, mort en la carretera de Castelló en setembre de 1936, (ja citat). Josep Arasa Barberá, natural de Santa Bàrbara, sacerdot, mort a Vinaròs el 28 d’agost de 1936 (ja citat). Jordi Tarin Tado, natural de Santa Bàrbara, sacerdot, mort el 28 d’agost de 1936. Joaquim Tomas Pitarch, natural de Santa Bàrbara, secretari, mort l’1 de setembre de 1936. Lluís Canivell Curto, natural de Tortosa, comerciant, mort en la carretera de Vinaròs a Càlig. Manuel Canalda Gil, natural de Tortosa, comptable, mort en la carretera de Vinaròs a Càlig. Lluís Emperador García, natural de Tortosa, secretari, mort l’11 de desembre de 1936. Baldomero Mola Pedro, natural de Tortosa, oficinista, mort el 15 de gener de 1937; Ernest Mestre Ferrús, natural de Tortosa, veterinari, mort l’11 de desembre de 1936. Daniel Nivera Anto, natural de Tortosa, comerciant, mort en la carretera de Vinaròs a Càlig. Victoriano Peralta Betri, natural de Tortosa, comerciant, mort en la carretera de Vinaròs a Càlig. Ignasi Ramon de Salvador, natural de Tortosa, corredor col.legiat de comerç, mort en 11 de desembre de 1936. Arturo Verges, natural de Tortosa, comerciant, mort el 10 de desembre de 1936. Joan Piquer Valenzuela, natural de Vinaròs, sacerdot, Pàrroc de Sant Blai de Tortosa, tancat a la presó provisional del Col.legi de Sant Lluís (Actual UNED); va ser assassinat per afusellament entre l’Ampolla i el Perelló el 5 d’agost de 1936.
MES EMPRESONAMENTS DE DRETANS: Una trentena de vinarossencs de dretes havien estat empresonats; primer estaven en Vinaròs i estant ells aquí tancats va caure una bomba del vaixell Baleares que per sort no va explotar. Algunes altres vegades va bombardejar.Així una de tantes va caure una en casa del pintor Molés, a la raval de Càlig, que la va assolar; una altra va caure en la casa del metge Ribera i va assolar-la precisament quan hi havia gent en la consulta i morint bastants d’ells. El metge va traslladar llavors la consulta al carrer de Sant Francesc, on temps després estaria la clínica. Als presoners de dretes, temps després, se’ls van endur a Castelló. Allí per les influències d’algú d’ells, es va manar que el soltessen i el mateix governador va donar l’ordre de soltar-los a tots. I així es va fer. Però com l’ hora en que es va manar eren les dotze de la nit, tots tenien temor a que en l’eixida els peguessen un tir. Finalment, un d’ells, el més atrevit, va eixir a «miaus» i en vore els demés que no li va passar res, van eixir tots corrents.(A. Esparducer, A. Cabadés, Mel. Garcia Julbe, Tomás Miralles (Canasta), Manuel Garcés (Granero), el pintor Josep Molés, etc,.).
COLUMNA DE FERRO. A Vinaròs va aparèixer la 83 Brigada Mixta de la Columna de Ferro. Els seus components acompanyarien per les cases als més destacats milicians locals per a endur-se per la força als vinarossencs de dretes que després apareixien morts al cementeri o per les cunetes. Per entretenir els soldats efectuaven sessions de cine en l’Ateneo i mítins a Benicarló i Vinaròs. Amb motiu del primer any de guerra, el 19 de juliol del 38 van publicar un periòdic local, número 1, sense que puguem saber si en van aparèixer més números.
REFUGIS: Ja hem parlat de la perrera del campanar utilitzada com a refugi i denominada pels estudiants el «Refugium pecatorum». Al fuster Manuel Garcia Julbe li van encarregar fer els planols d’un refugi tocant a l’església (ja se’n utilitzava un altre a la façana , al cantó de la Perfumeria Arnau i s’entrava per fora). Aquest nou refugi devia estar on es troben els quioscs avui dia. Estava quasi a punt de començar les obres i totes les vigues de ferro preparades en la casa d’enfront de Gil Cortina. Però llavors van entrar els nacionals i el ferro va desapareixer, sense saber ningú qui ho havia fet.
NIUS D’AMETRALLADORES.Per la costa, en alguns punts estratègics s’havien instal.lat nius d’ametralladores. Dins del port entre les roques encara es pot vore un en prou bon estat i molt pròxim, junt a la platja de sorra, la «dels tres pontets», també n’hi havia un altre. A certa distància cap al nor i cap al sud de la població se’n poden vore encara avui dia.
EL PRESIDENT MANUEL AZAÑA EN VINAROS: El president de la República, Manuel Azaña, va anar a dinar freqüentment a casa de D. Lluís López Dóriga, ex-canonge, nebot de l’arquebisbe de Granada Meseguer i Costa, amb casa en el carrer de la Verge del Pilar; dinant i conversant amb ell, en el transcurs d’una d’aquestes vetllades va caure una bomba que no va explotar. De les seues converses, i possiblement d’aquest detall de la bomba, aprofitaria el president per estudiar les causes i desenvolupament de la guerra i escriure el seu llibre poc després, titolat «La velada en Benicarló», en el que analitza les causes, posant en boca d’uns contertulis les seues idees. Un d’aquests personatges podria referir-se a López-Doriga encara que ell en el preliminar diu «Seria trabajo inútil querer desenmascarar a los interlocutores, pensando encontrar, debajo de su máscara, rostros populares. Los personajes son inventados”. Fent referència a les nostres terres, diu en la primera pàgina: «Declinante un dia de marzo, cortan la campiña del Panadés, la tierra fragosa poblada de olivos y algarrobos, que vomita turbiones en el mar, las vegas de Tortosa, y desembocan en la Plana, llameantes los ocres de la costa sobre el agua azul, anegada en tintas de violeta la hosquedad confusa del Maestrazgo. Ningún tropiezo. A medio camino, un entierro.«, i en la següent: «Anochecido, rinden viaje en el albergue ribereño del mar. Las brasas del poniente se enfrian, dejan nubes de ceniza. Témpanos blancos en el caserio del pueblo. Entre huerto y jardín, unos olivos. La silueta abrupta de Peñíscola, desgajada de la tierra. Calma chicha. Las piedras de la orilla paladean un rizo transparente que se explaya sin ruido ni espuma«.
MORTS EN ACCIO DE GUERRA: B O M B A R D E J O S: Vinarós, com a poble marítim va sofrir atacs d’avions i de vaixells. El «Baleares» va bombardejar la població un parell de vegades. Els avions deixaven caure les seues bombes o ametrallaven els carrers. Quan aixó passava, una sirena instalada en el campanar,deixava sentir el seu so, i llavors tota la gent corria a refugiar-se en els refugis del campanar o de l’església. El del campanar estava en la mateixa «perrera», o planta baixa. Els estudiants li van traure el nom de «Refugium pecatorum». El refugi de l’església estava a la mateixa entrada. Una gran llosa que encara hi ha al canzell, amb dos grossos claus, estava aixecada permanentment i allí hi havia, i deu existir encara, una gran cripta on amagava la gent.Molts s’assustaven anys després encara d’acabat el conflicte bèlic, quan sentien la sirena de la barraca del peix, perquè els recordava la de la guerra. 11 D’ OCTUBRE DE 1937: Aquest dia moren dos persones per «hemorràgia cerebral» en el carrer de Ruiz Zorrilla, nº 22. (Isidre Loras i Vta. Valls, de 27 i 21 anys respectivament). Desconeixem si va ser per efectes d’aviaciò o canonades de vaixell. 13 DE MARC DE 1938: Mor Agustina Fontanet, de 24 anys i el seu fillet de 26 mesos, Manuel Lladosa Fontanet anant cap una caseta de camp prop de l’estació. Aviació. També mor Josep Ramos Ten, 63 anys. Per lesions aviació rebel. Registre Civil, Part de guerra republicà i testimoni oral de Manuel Lladosa. El dia 17 mor pels mateixos efectes Carmen Santos Ramos. 20 anys. 19 DE MARÇ DE 1938: Moren Esperanza Gellida, 70 anys, Joaquina Ruiz, 41 anys, i Mª Jesús Garcia Ruiz, de 6 anys, sa filla, i Ramon Iñesta Rodrigo, de 7 anys. (El part de guerra republicà ho confirma, afegint que en Vinaròs es va derrumbar l’hospital o casa del metge Agustí Ribera). Aquest va traslladar la consulta al carrer de S. Francesc, on fa alguns anys estava la Clínica). El dia 25, pels efectes, mor Juan Martínez Larroche, 29 anys. 28 DE MARC DE 1938: Mor Pablo Baeza Miralles, natural de Madrid. No consta edat. El part de guerra republicà assenyala: Dia 27. “Un hidro faccioso bombardeó esta mañana, a las cuatro, Vinaroz; hubo algunas víctimas”. 7 D’ABRIL DE 1938: Segons part de guerra republicà, l’aviació facciosa va destruir 14 cases. (En el registre civil hem constatat els següents com a morts, però del dia 9. Cal fer notar les posterioritats de la dates d’aquests enregistraments, degudes simplement al desordre que hi ha dels registres del dies precedents a l’entrada de les tropes de Franco, que va fer necessària una clarificació escrita dels morts, que constessen com a tals, per a molts efectes, com herències, viudedats,etc..). El dia 9 va morir Pere Bellver Rosas, paleta, de 18 anys, natural de Barcelona i veí de Vinaròs. Segons registr. civil del 19 d’octubre de 1940; Sebastià Cervera Rabasa, 48 anys, natural i veí de Vinaròs, jornaler (segons registre civil de 22 de juny de 1944), Josep Castell Montserrat, l8 anys, natural i veí de Vinaròs, amb domicili en Travessera Safont. Mort en l’ambit d’aquesta població, d’hemorràgia. Vicent Castell Montserrat.14 anys (germà de l’anterior). Idem. Anotats en el registre civil els dos el 4 d’octubre de 1936. Enrique Feliu Serret. 32 anys. Natural de Belianes (Lleida) i veí de Vinaròs. Mecànic. Mort en Vinaròs pel bombardeig de l’aviació. Reg. Civil del 3 de juliol de 1944. Joaquin Selma Julbe. 30 anys. Natural i veí de Vinaròs. Mecànic. Reg.Civil del 3 juliol de 1944. 10 D’ABRIL DE 1938: Part de guerra republicà: Nou bombardeig en Vinaròs. En el registre civil no consta cap defunció per bombardeig. 14 D’ABRIL DE 1938: Segons el part de guerra republicà, hi ha un combat aeri entre Vinaròs i Sant Carles, intervenint 60 Fiats italians, produint-se quatre abatiments dels avions nacionals per cap dels republicans.15 D’ABRIL DE 1938. ENTREN LES TROPES DE FRANCO: El part de guerra dels nacionals diu que la seua aviació ha ametrallat alguns vaixells que sortien del port de Vinaròs, obligant-los a retornar. Morts: Josep Llatser Cabasa. 39 anys. Natural i veí de Vinaròs. Paleta. Mort en el terme de Vinaròs. Soterrat en Benicarló. Registre Civil del 9 de maig de 1944. Venanci Sanz Albiol.– anys.Mariner. Natural i veí de Vinaròs. Mort en aigües de Vinaròs el 15 d’abril de 1938 per ferides de l’aviació (Reg. Civil de 22 de juny de 1944). Manuel Prats Forés, de 37 anys. Natural de Torreblanca i veí de Vinaròs. Mariner, mort per ferides de la aviació (Reg. Civil de 14 de juliol de 1944). Manuel Folch Martí, 31 anys, natural de Barcelona i veí de Vinaròs; mort entre S. Carles de la Ràpita i Alcanar pel bombardeig; soterrat a Alcanar. Joaquín Longares Martínez, 30 anys; natural i veí de València (Registre Civil de l’11 de febrer de 1939).
17 D’ABRIL DE 1938: La aviació republicana ametralla Vinaròs. 18 d’abril de 1938: Trobats morts pel terme: Sebastià Arnau Julbe i Josep Justo Villafrasa, de 6 anys.
Cap al dia 9 de març es va trencar el front d’Aragó, i els soldats republicans que el defenien, desmoralitzats pels mesos de lluita, aprofitant el trencament i per tant els lligams que els unien amb els seus superiors, van aprofitar l’oportunitat per emprendre una retirada desesperada, tenint cadascú d’ells l’objectiu d’arribar a casa seua com fos. Pocs dies després, el front d’Aragó havia desaparegut per complet entre morts, ferits, presoners, i fugitius. Altres homes de Modesto, Lister, Tagüeña, «El Campesino», van deturar un poc les tropes de Franco. Però quan eixes tropes van entrar a les nostres terres van trobar un camí quasi expedit. En molts pocs dies van entrar a Morella, i des d’allí van baixar cap a Sant Mateu, amb l’anhel de arribar al mar. Per ajudar a aquesta operació els atacs de la aviació franquista es van fer més intensos en la nostra zona i la gent assustada per les bombes es va refugiar en el camp. En les casetes dormien de nit, amb gran promisqüitat, ja que dormien tres o més famílies juntes; durant el dia s’amagaven per baix dels arbres o en petits refugis excavats en la terra, com grans sèquies que dissimulaven amb rames i troncs i cobrien amb matalassos. Allí veien passar els soldats, fugint, alguns dels quals, intentaven fer-los evaquar, però els vinarossencs s’escusaven amb els vells i xiquets. Alló era com una riuada de soldats, que travessava els camps, presagi de que alló no aguantava. Les autoritats de Vinaròs van agafar les barques a la matinada i se’n fugiren cap a Barcelona o cap a Castelló en camions; el dia abans havien fet publicar un ban segons el qual ningú podria circular pels carrers del poble a partir de les nou de la nit. A les deu van tocar la sirena de l’aviació, moment que van aprofitar per embarcar-se en alguns «bous» que van agafar per la força. Quasi en el mateix moment que entraven les tropes, el 15 d’abril del 38, divendres sant, cap a les tres i mitja de la vesprada, uns avions van fer retornar a unes tres barques plenetes de gent que intentaven surtir del moll. En aquesta acció van morir alguns vinarossencs com el patró de barca Venanci Ayza. El poble estava ple de pasquins de propaganda amb els lemes al.lusius per a preparar per a ressistir. Els pocs veïns que van quedar en el poble per por als bombardejos més intensos van sortir a rebre als soldats amb un cert recel primer i amb alegria, com ho demostren moltes de les fotografies de les que es van fer. Pot ser que l’entrada de les tropes nacionals a Vinaròs va ser de les accions més esperades i seguides per la premsa, demostrable pels molts documents fotogràfics que es van arrivar a fer. Molts periodistes opinaven que amb aquesta acció de Vinaròs el final de la guerra estava ja molt prop, cosa que no va succeir i s’allargaria encara un any més.
Pepe Farga, autor de l’Himne a Vinaròs, relatava que, sent llavors un xiquet, ell passava les hores entre la panaderia de sa casa i el campanar, que estan tan pròxims: els soldats li dixaven mirar per telémetre de campanya instal.lat on estan les campanes o també li deixaven accionar la sirena quan veien algún avió enemic per l’horitzó. Baix, on està el rellotge del campanar estava instal.lada la unitat de transmissions, que els encarregats no van destruir, i que després seria utilitzada per les tropes franquistes.Dalt del campanar van posar bandera blanca pocs moments abans de l’entrada, el que va servir per a que l’entrega es fes sense disparar un sol tir. Sembla que un dels dos tancs que van entrar per la plaça de Jovellar va soltar una canonada, sense cap efecte destroçador. Allí mateix en la plaça van començar a baixar els soldats dels camions que els transportaven i davant de l’Ajuntament, en la façana del qual penjava un gran cartell amb el rètol de «Consejo Municipal» van ordenar-se i van baixar cap a la plaça de S. Agustí amb els seus oficials ordenats, perquè aquests havien preguntat «Dónde estava el mar?», ja que tenien ganes de vore’l .Tots van fer cap allí, on amb alegria es van retratar diverses vegades. Molts es van llançar a banyar-se. Alguns van cantar l’himne de la Falange «Cara al Sol». Els mateixos oficials gosaven de passejar per la platja i el cap de les primeres tropes, el Sr. Camilo Alonso Vega, entrant dins de l’ aigua, amb ella es va la senyal de la creu o senyar. Tot un símbol, que els periodistes van aprofitar per incloure’l en les seues cròniques.
D’aquesta manera la zona republicana quedava partida en dos. Entre els primers vinarossencs que van eixir a acompanyar els oficials es va trobar l’advocat Jaume Chillida a qui van nomenar alcalde, el qual ho va ser per molt poc temps, uns deneu dies, ja que se’l va acusar d’haver fet mítins polítics per un partit republicà, segons deia la gent, però Enrique i tarancón, en el seu llibre “Recuerdos de Juventud”, dóna una altra versió. La gent, aprofitant que havien entrat els nacionals i els republicans havien abandonat la Intendència de l’església de Sant Francésc, la van assaltar, prenent totes les llaunes de conserves de carn russa i pa. A l’entrada de les tropes es van entregar i presentar molts de soldats republicans, joves la majoria, formats de les quintes recents tretes de Castelló, València i Girona, amb una certa por d’haver-se equivocat, sent aquest el problema que constantment va tindre l’exèrcit republicà, de que molts dels seus soldats se’n passaven de ban. Els soldats van començar a arrancar tots els cartells republicans i de propaganda, i les banderes van anar canviant, la de la república per la bicolor.Va aparèixer mossèn Antolí, l’ únic capellà que havia quedat al poble amagat.En les cases es van anar col.locant pels seus propietaris uns petits cartellets, dient:»Esta casa está habitada por su dueño.Arriba España,Viva Franco.»Ja que els soldats i la gent forastera s’aficaven en les que estaven deshabitades. Com abans, en temps de la guerra, moltes cases van ser regirades i saquejades. Al dia següent, Dissabte Sant o de Glòria, es va celebrar una missa davant de la farmàcia contigua a l’Ajuntament pel capellà castrense, per estar l’església encara plena de sacs plens de terra, bidons, caixons i demés. No cal dir-ho que es va seguir amb gran devoció i que l’assistència va ser multitudinària. En 29 d’abril ja es va realitzar el primer casament religiòs, i en el llibre corresponent, llegim: «Interrumpido el registro parroquial durante veintiun meses con motivo de la persecución religiosa sufrida durante la dominación de los «rojos» se reanuda en el dia de la fecha por autorización del Vicario de la Diócesis. Vinaroz, 20 de Abril 1938. II Año Triunfal. Vicente Enrique Tarancón. Arcipreste».PERIODISTES ESTRANGERS: Alguns periodistes estrangers van deixar constància del seu pas per Vinaròs. Per exemple, el francès A. T. Serstevens escrivia referint-se a la fonda dels Tres Reis: «Bien des passants me l’on écrit, et il me l’a confirmé lui-même quand, reporter de guerre, je suis entré à Vinaroz avec les troupes de Franco. Quel gueuleton il a offert, ce jour-la, à notre bande de journalistes! pendant que les bombes du parti gauche tombaien sur la ville conquise. La posada était encore à peu près pareille,…(…)» Aquest escriptor relata com era l’església amb la seua magnificència era abans de la guerra, i més avant diu: «Qu’on ne cherche plus cette église telle que je viens de la décrire. En refondant ce livre, j’ai voulu y laisser la merveilleuse image qui nous avait enchantés. Mais ce n’est plus, hélas! qu’un souvenir et un regret. Quand je suis entré à Vinaroz avec le tercio franquiste, je n’en ai plus retrouvé que la façade. Tout l’intérieur, avec ses autels, ses statues, ses orgues, son cadavre pompeux et sa sacristie intime, avait été vidé, gratée jusqu’à l’os de la pierre par la démence anticléricale, avec un tel soin, un tel «fini», qu’il ne restait même pas une trace de dorure. On avait fait de ce joyau d’art une Maison des Syndicats, chacun d’eux bénéficiaire d’un bout de transept ou d’une chapelle, la grande nef pour les réunions du Frente Popular». EVOCACION: Per tractar-se de la personalitat del qui en el transcòrrer dels anys seria el Cardenal Tarancon, el conegut familiarment com «el nostre vicariet», escrivia el testimoni de la seua tornada a Vinaròs, publicat per a la revista San Sebastià del 20 de gener de 1939, en plena guerra.IMPORTÀNCIA ESTRATÉGICA DEL NOSTRE PORT. FRANCO A VINAROS: El dia 30 de maig següent a l’entrada de les tropes nacionals, el port de Vinaròs va ser punt escollit per Franco per passar revista a les forces de marina que li eren fidels. Ja havia estat afonat el creuer «Baleares» en el qual anaven dos marins vinarossencs, Manuel Beltran García i Josep Obiol Roca. Aquest va morir en l’enfonsament del vaixell que es va produir davant del Cap de Palos al ser atacat per sis unitats del ban republicà: Libertad, Méndez Nuñez, Miguel de Cervantes, Lepanto i Sánchez Barcàstegui. Les unitats que va revistar Franco eren set unitats lleugeres, pel motiu de que el nostre port era l’únic del Mediterrani amb el que podien enllaçar els de les illes Balears, ja del seu ban. Cap a les dos de la vesprada del dia 30 va arribar Franco al port acompanyat pel ministre de l’interior, el seu cunyat Serrano Suñer, el general Dàvila, l’almirant Cervera, els seus ajudants i tot l’ Estat Major. La rebuda que se li va fer fou multitudinària. Tots cridaven el Franco!, Franco!, Franco! amb el braç en alt. El General amb tot el seu sèquit van dinar en ple camp, baix de l’ombra dels garrofers del nostre terme, passant la revista per la vesprada. Els vaixells plens de banderes, i els marins formats en l’explanada del nostre port van ser revistats i arengats per Franco en un discurs breu que va ser fortament vitorejat. Després va visitar la unitat Júpiter (minador), passant a continuació a les altres, Canalejas (canyoner), Ceuta, Canarias (?), Cervera, Velasco (destructors), Canovas del Castillo i Neptuno, Badajoz (Torpediner). Estaven també unes altres unitats menors. Nombrosos documents fotogràfics i cinematogràfics ho corroboren.DISCURS DE FRANCO: (Vide F. Franco). BOMBARDEIG DEL NOSTRE PORT: La importància estratègica que va adquirir el nostre port en aquest període de la guerra es demostra per l’ atac aeri que va sofrir per part dels avions republicans el dia 29 de setembre següent ja que en ell es trobaven llavors els canyoners Dato i Canalejas, el minador Vulcano, els bous «Virgen de Icía” i “Alcazar de Toledo”, dos lanxes torpedineres i els velers Cala Sanz? ( Calasanz) i el Cala Milló. Aquest darrer vaixell va quedat totalment incendiat. Pareix que el nostre port, defensat pel seu valor llavors estratègic, era vigilat alternativament pels vaixells Jupiter i el minador Vulcano. L’1 de setembre de 1938 va ser bombardejat el minador Vulcano, morint quatre(?) marins. En el cementeri encara actualment es poden vore tres de les làpides, corresponents al caporal d’artilleria Josep Iglesias Pérez, Avelino Lema Varela i Sebastià Martín Rodríguez, sent traslladats els seus cossos posteriorment al «Valle de los Caidos».ESQUERRANS EMPRESONATS. A l’entrada dels nacionals molts soldats i particulars van ser empresonats. No sols de la ciutat si no de pobles veïns. Així sabem que en una casa del carrer de sant Josep vivien totes les dones joves dels empresonats de Cervera. Ens han referit que encara que algunes d’elles estaven riques de finques, s’havien d’abastir com podien i algunes d’elles baixaven o pujaven a peu des d’aquella població a Vinaròs. Tots els que manaven a la ciutat perquè tenien algun càrrec van ser detinguts i tancats en primer lloc al convent de sant Francesc. Com que les presons no eren suficients es va haver d’habil.litar també la mateixa església. Enfront d’allí mateix vivia l’el darrer alcalde republicà Rofes, en la casa que ara ha quedat cantonera al País Valencià.HOSPITALS MILITARS: En el col.legi Sant Sebastià i en el convent de la Divina Providéncia es van instal.lar hospitals militars provisionals. D’un d’ells tenim constància dels morts que hi va haver per deixar-se escrit pel militar-metge de torn. Són aquests: «LIBRETA PARA USO DE A. LAPUERTA» (Libro Necrológico). Libro de defunciones. Relaciones de todos los fallecidos durante mi estancia en el Equipo Quirúrgico «Dr. Dorronsoro«. (segueix la llista dels difunts de l’hospital, amb la seua filiació, dades de naiximent i lloc on era soterrat en el nostre cementeri). L’Hospital Militar del convent de la Divina Providència estava dirigit pel doctor. Adolfo Sanchez García.LA FESTA DE SANT SEBASTIA DE 1939: Encara que la guerra continuava, la vida religiosa en el nostre poble va tornar a la normalitat d’abans. Es netejaven els temples i es refeen els altars. El 20 de novembre de 1938 es van celebrar en la Parròquia els primers funerals per José Antonio Primo de Rivera, posant un cadafalc cobert amb la bandera espanyola i davant la creu de Santiago. Va assistir moltíssima gent i després van fer una ofrena de corones l’Ajuntament, la Marina i la Falange a una làpida que havia posat a l’exterior. Les festes de Sant Nicolau i Santa Caterina es van celebrar amb la normalitat acostumada, menjant-se els pastissets les xiquetes i els xiquets, els quals en les seues llibretes escolars posaven junt amb la data l’afegit de Segon any trionfal. El dia 15 van començar les vacances de Nadal. Per eixe temps s’autoritzava amb un paper segellat el poder fer les «mones de pasqua» i totes les cartes que sortien de la ciutat havien de passar la «censura militar»; s’havia d’obtenir un paper o passaport per poder desplaçar-se. La gent, que llavors estava molt indecisa, guardava els billets republicans ben amagats per si acàs tornarien a tenir valor; ja que segons una ordre militar s’havien d’entregar a l’Ajuntament a canvi de res i per tant no portaven allí mès que uns pocs d’escàs valor. De fet, moltíssima gent va perdre una fortuna esperant que tots aquells billets republicans puguèssen tornar a tenir valor circulatori algun dia. Per la festa de San Sebastià de 1939, que va caure en divendres, es va beneir una nova imatge de Sant Sebastià, obra d’un escultor de Vila-real la qual va estar exposada la vespra en el saló de sessions de l’Ajuntament. Van ser els padrins d’aquesta imatge el General Aranda i la seua esposa.Es va editar un número extraordinari i sense tapes, per la precarietat, de la revista “San Sebastián”. El dia de Sant Sebastianet, la festa es va celebrar com sempre, però afegint a la processó una parada en la casa del carrer de Sant Joan, on la tradició assenyalava que uns peregrins havien dixat l’ anterior imatge del Sant. No cal dir que l’assistència, el fervor, entussiasme, les exclamacions de Viva! van ser amb olor de multitud.UNA REDACCIÓ ESCOLAR:Conservem de l’època un quadern escolar d’una xiqueta, la qual reflecteix en les seues redaccions fets de la vida del nostre poble en aquells moments, i no ens ressistim a transcriure’n una d’elles que hem escollit per conéixer l’ambient dels moments: «Dia 27 enero 1939. III Año Triunfal. «Ayer a la una quedamos sorprendidos pues toda la gente corria porque dijeron que habian entrado las tropas Nacionales en Barcelona y en seguida tocaban las campanas y toda gente se daban besos porque estaban muy contentos. A las cuatro y media fuimos a la manifestacion que hicieron y sacaron muchas banderas y al llegar a la Comandancia Militar un capitan dijo algunas cosas y luego bajaron por la Plaza San Antonio y detras habia mucha gente y la música como es una cosas que alegra mucho luego Dieron muchos vivas. Barcelona es una población muy grande y para mucha gente es interesante».REPRESIO FRANQUISTA. VAE VICTIS!: Vae Victis!, Ai, dels vençuts! vol dir la frase llatina. I així acabà una cruenta guerra perdent la democràcia i més que ningú els de sempre: el pobre poble treballador. Per la part de les dretes, moltes persones havien estat afectades més o menys directament en la represió a la que els milicians els havien sotmès. Tal vegada a Vinaròs la represió va ser més moral que física. S’havia atacat tot alló que de més entranyable té el ser humà: a fer-los renegar de les seues creences religioses, a fer-los canviar de mentalitat imposant en la seua revolució un règim cooperativista a l’estil comunista rus, en lloc del sentit individualista i de propietat privada tant arrelat durant segles; a imposar aquesta revolució amb tanta violència portada a terme infligint una mort cruel en persones prou apreciades i innocents com eren la majoria dels capellans, quasi tots ells d’avançada edat i de la gent de dreta, civils que destacaven molts d’ells per ser joves pares de família; la llibertat i democràcia que tant es pregonava es va omplir de delacions, segrestos, empresonaments, nocturnitat i arribisme. La gent havia de tindre temor,per força. Per sostenir la guerra i mantenir el «No passaran», la gent va haver de patir fam,etc.i la venjança no es va fer esperar: «Ens han fet tant de mal, que és just que ho paguen!». Deixant de banda als militars, combatents estrangers i civils morts en acció bèl.lica, les execucions o assassinats que es van dur a terme en el ban republicà van ser uns 72.000, en contraposició dels 35.000 que van matar els nacionals. Aquests, els guanyadors, van executar després de la guerra, des de juliol de 1939 al 1961, a unes 23.000 persones més. En l’ ex-convent de Sant Francesc seguia estant la presó, però ara en mans dels militars franquistes. Era temps de guerra i tots els judicis que es feien eren sumaríssims. A les dos primeres persones que en aquell moment passaven pel carrer se’ls cridava per a que fessen de testimonis. La presó estava tan plena que les condicions en que es trobaven els presos eren més bé inhumanes. Els serveis higiènics tremendament insuficients. Els mateixos militars ho comprenien així. Però el que passava allí no trascendia. Respecte als judicis es dia que no oferien garantia als acusats per a defendre’s; s’hi careixia a més d’advocats defensors. Als presos condemnats a mort, tots ells forasters, els assistien tan sols els capellans castrenses i a vegades els mateixos capellans del poble. Els afusellaven a la matinada a les portes de cementeri. Cal imaginar la commoció que produia aquest estat. Ignorem les xifres d’aquests afusellats. El Cardenal Tarancon, llavors home fort de la diòcesi, conegut a Vinaròs pel sobrenom de «Vicariet», encara que llavors ja era rector, assegura que ell va donar ajut moral a alguns en l’últim moment. En parla una vegada de sis i una altra de dotze, però que les execucions es repetien amb bastanta freqüencia. Es llig per exemple que en el sumari 2/1941, com a conseqüència de fets de guerra, van ser afusellats tres combatents republicans. Eren naturals de Simat de Valldigna, Zafra i Carcaixent. (Crónica de Vinarós. Gener de 1991.Pàg. 40). Vinaròs, al ser pres més prompte es va convertir durant un temps en capital de la Diòcesi Tortosina; aquí es va reorganitzar el culte de forma precària però amb molt d’entussiasme, perquè llavors tot el món volia i li interessava aparentar ser molt catòlic. Enrique i Tarancón en 1938 va signar diversos informes desfavorables dels mestres que havien ajudat el Comité durant la guerra, con el del Sr. Porcar i la mestra Joaquina De Cap. Gombau havia sigut del PSOE i s’havia significat durant el manament en temps de guerra. Les denúncies eren freqüents i així apareix en documents que “fulana” havia pegat una bofetada a un aviador franquista que havia caigut amb el seu aparell i havia sigut conduït a l’Ajuntament. Les viudes dels caiguts tenien molta força i denunciaven aquells que s’havien destacat durant la contenda en fer actes contra la religió i contra les persones. Quan una li deia al rector :”A aquest/-ta que el / la tanquen”, es complia quasi a l’acte. En aquest temps es van produir a la nostra ciutat dos visites importants, la del «quasi nunci», Hildebrando Antoniutti, el qual va fer donació de cinc mil pessetes per a l’adquisició de la imatge d’un Crist, (El Crist de la Pau, obra d’un escultor de Castelló), i poc temps després la del autèntic nunci, Cayetano Cicognani, legitimant així el Vaticà, amb la seua presència, al govern de Franco.
EXILI. Els vinarossencs més destacats com López Dóriga, els germans Pascual-Leone, el metge Anglès, etc. van fer cap a Mèxic, pot ser per tenir en aquells moments més diners per fugir més lluny ja que la resta, quasi tots ells soldats més joves i amb menys possibilitats els van aturar a l’entrada de França; allí, als pobles més immediats, a les mateixes platges, en camps provisionals de concentració, formats per recintes amb alambrades els mantenien amb pa i aigua: Argelès sur Mer, Le Bacarès, Saint Cyprien, Gurs, Colliure, etc… van ser els principals camps de concentració.
Als reclosos que estaven sotmesos a una estrata vigilància militar, se’ls tallava el cabell «a rape», se’ls arrancaven els botons de les jaquetes o abrics, se’ls llevaven els cinturons o corretges dels pantalons, etc. la qual cosa els imposava que es mantinguessen continuament caminant per no gelar-se de fred.
Tenien la correspondència censurada i es registraven de dalt a baix les persones que anaven a visitar-los. Aquells soldats republicans que no tenien por de les represàlies ni delictes de sang, se´n fugien com podien i tornaven cap a casa, camps a travers. Si els enganxaven i els empresonaven, amb avals (diners) dels familiars i de les autoritats locals (papers) se´ls repatriava cap al poble. Els més qualificats en el seu ofici es podien quedar a França perquè podien fer falta per participar i fer algun manteniment en la segona guerra mundial que s’estava gestant, sobre tot guarnicioners, mecànics, i soldats voluntaris. A alguns els va anar passablement bé, a altres no gens, ja que caurien després en els camps de concentració nazis on patirien l’extermini: Mautthaussen va ser la tomba d’uns quants vinarossencs i els que es van salvar, ho van fer de miracle. Francesc Batiste Baila ha narrat dites aventures en el seu llibre “I el sol se extinguió en Mauthaussen”, sent un dels espanyols que van fer la famosa escala de pedra d’aquell camp.
EL MONOLITO I LA CREU DELS CAIGUTS: En el tros de l’explanada que hi havia junt al grup escolar Sant Sebastià, el qual llavors no tenia encara el recinte tancat o pati de recreu, es va posar un senzill monument d’una pedra plantada (monolito) sobre pedestal format per dos esglaons. Aquest monument senzill es va millorar posteriorment per una obra escultòrica esculpida per l’artista vinarossenc Francesc Vaquer «Chaldy» i que es va inaugurar en abril de 1956. Un altre recordatori era la creu dels caiguts, que indefectiblement es va instaurar en les proximitats o façanes de totes les esglésies d’Espanya, no sent Vinaròs una excepció: adossada a la pared de la façana de l’església tenia la relació d’aquelles persones que es considerava que havien mort a causa de les seues idees durant la represssió anomenada «marxista».Totes les creus d’Espanya estaven encapçalades per la frase «Caidos por Dios y por España. Presentes» i el primer nom que figurava era ineludiblement el de José Antonio Primo de Rivera. Seguien els dels capellans i seglars.En la confecció d’aquesta llista va haver els seus més i menys. No tots van caure assassinats en els primers moments del conflicte.Alguns havien mort en acció de guerra. A uns altres no se’ ls va voler incloure. Anys després, com actuaven els «maquis» per la comarca i arribaven a Vinaròs de tant en tant, la Guàrdia Civil, que s’ enterava quan ja se’n havien anat, buscava per les cases als esquerrans més distingits per interrogar-los en el «cuartelillo» i els mantenia retinguts algunes hores.
VINARÒS CONSIDERAT EL PUNT ON ES VA GUANYAR LA GUERRA. En abril de 1943, el govern del General Franco va considerar Vinaròs com el lloc on s’havia aconseguit la victòria definitiva en la guerra civil. VALLE DE LOS CAIDOS. Anys més tard, a petició de les autoritats guvernatives, cap al mes de març de 1959, es van traslladar les restes de dos soldats que havien mort a l’ hospital militar de Vinaròs, Pedro López Castaño i Manuel Leyva Pineiro, per a ser instal.lats al Valle de los Caídos de Madrid. EXPOSICIÓ SOBRE LA GUERRA CIVIL. Passats molts anys, en abril de 2.001, es va dur a terme una exposició fotogràfica sobre la contenda en el saló d’exposicions de la Caixa Rural.