Periòdic comarcal religiòs fundat pel llavors rector, Vicent Enrique i Tarancón, en 1943, d’aparició mensual i després bimensual. S’imprimia a la Imprempta Soto de Vinaròs. Estava escrit en la major part per Enrique i Tarancón, on difonia, com a consiliari de l’Acció Catòlica que era de tota la diòcesi, les seues propostes, reunions, consells, círculs d’estudi, etc. Posteriorment s’imprimia a Castelló.
Ideal, El
Periòdic local d’aparició setmanal, fundat i dirigit per Daniel Maspons. Era de tendència republicana ja que s’autoproclamava «Semanario republicano unionista». Va eixir a la llum per primera vegada el 16 de juliol de l’any 1893, tenint curta vida ja que sols va publicar 15 números sent el darrer el 29 d’octubre del referit any. Surtia els diumenges i s’imprimia a la imprempta d’Àngel Fernàndez, encara que el propi Daniel Maspons era impressor. Borràs Jarque afirma d’ell que va nàixer «amb bons ideals de Llivertad i tolerància que’ls de la esquerra feren fracassar» (sic).
Ibn Arus i Al Arabi
De l’època àrab no ens queda cap document escrit, perquè la seua cultura, la de la mitja lluna, la cultura oblidada com se l’ha denominat, va ser quasi completament arrasada per la cultura de la creu.En nom de Déu lluitaven en cada bàndol, en una «guerra santa» uns i en una «santa Creuada» els altres. Després de tants segles, comença en temps moderns la historiografia a sumergir-se en aquella època, intentant la comprensió dels fets, de les idees i de les persones. Molt poc podem aportar d’aquella cultura en relació a Vinaròs, a no ser conceptes molt generals. Dels pocs que ens afecten és un d’ells el nostre topònim, el nostre nom, l’origen del qual pot ser àrab, com el de molts pobles veíns i tants de valencians i així es posen d’acord tots els historiadors i lingüistes, els quals afirmen que la paraula Bynalaros (Vinaròs) procedeix de Ben o Beni, el significat del qual també concorden en atribuir-li el de fill o de la família de (Ben o Beni) i la núvia, o la desposada (Arús o Arusa). Este és el significat que li atribuixen els que han escrit sobre el tema, però destacant entre ells, per l’aportació més completa que ens fa, la del vinarossenc Antoni Mundo, professor de medicina en Granada, gran enamorat del seu poble, qui ho reflectia continuadament en els seus escrits; en un d’ells, en el que aborda precisament el del origen del nom de Vinaròs, ens explica: «Llevado de mi afición orientalista, dediqué muchos claros de mi vida de estudiante a la lectura y conversación acerca de esos asosbrosos y elegantes caracteres cúficos y nesjíes que entrelazan las paredes Alhambreñas; y en las festivas tardes robadas al tiempo me sumergía con frecuencia en el silencioso laúd que junto a la fuente eternamente inquieta de los alcázares de Alhamar me trasladaba a esta Edad Media Islámica llena de fuego, sangre y crueldad, pero también de espíritu de poesia y ciencia. Sin embargo, no por ello olvidaba mi estirpe y ser profundamente mediterráneo, enlazando en mi pensamiento y dirigiendo mis miradas a la tierra que hoyo, amo y conservo. / Así, cuando en mis conversaciones con mis amigos árabes, surgía el nombre de Vinaroz, en este mencionar obligado del lugar de procedencia procuraba hacerlo con su primitiva fonética arábiga, posteriormente corrompida y occidentalizada; es decir, Bynalarus o Bynalaros, saliendo a flote la charla sobre la inmensa cantidad de toponímicos hispánicos de origen árabe. MI MAESTRO, DIGNO DE MEJOR SUERTE, AL INCULCARME MIS ESCASOS CONOCIMIENTOS DE LA LENGUA, EN LA QUE HABLARAN Mutabanni y el filósofo perfecto Al Gaziel, SE INTERESO SOBREMANERA EN INTENTAR ACLARAR ESTE ENIGMA DEL ORIGEN DEL NOMBRE DE VINAROZ; había estudiado en la Madraza de Fez y entre sus antepasados se encontraban árabes levantinos contemporáneos de Ben Jaffacha. Yo le hablé de la primitiva alquería dependiente de Peñíscola, habitada por un puñado de muslimes españoles, soportando alternativamente el yugo de Denia o de Balansyya, de la primitiva acepción romana de «vinum novum», posiblemente arabizada, de la acepción del historiador Escolano .(…) En suma, juntos estudiamos varios artículos referentes a los orígenes de tantos nombres arábigos como campean en nuestra geografía y tropezamos con un relato de Abu-Becker el Turtusí, escritor y poeta del siglo XI, en la Tortosa árabe que NOS HABLA DE LA ELEGANTE Y EXOTICA CARAVANA ACOMPAÑANTE DE UNA BLANCA NOVIA QUE IBA A CELEBRAR SUS ESPONSALES CON EL SEÑOR DE LA PEÑISCOLA MUSULMANA, DESAPARECIDA PARA SIEMPRE EN LA FALDA DE UN PEQUEÑO MONTE QUE MIRA Y DIVISA LA CIUDAD AMURALLADA, quizas ladrones que en sus correrías raptaron a la envelada virgen. AQUELL LLANO JUNTO AL MAR SE LLAMO LUGAR DE LA NOVIA. Pensando que la palabra arábiga Ben, Bin o Ibn, significa procedencia, estirpe o lugar, y Arús o Arusa es la novia. ¿Es algo descabellado pensar que Byn-alarús no fuese el lugar de la novia?.Mi amigo estuvo de acuerdo, y a mí, que no estudié en la Madrazza, me gustó imaginarlo, POR ESO OS LO ESCRIBO, pero la palabra está en manos de los filólogos.» / Aquest bell article és el que millor resumeix el significat del topónim del nostre Vinaròs, i a més a més, va acompanyat d’una llegenda bellíssima, escrita per un dels millors poetes àrabs de la seua època i per si res faltés, de Tortosa. Lamentem de veres que la nostra escassa bibliografia, encara no ens ha posat a l’abast aquest text del poeta tortosí, que esperem ens done més llum i ens corrobore l’assert. Es per això, que possiblement algú de nom Ibn-Al Arús deuria ser qui ens va donar origen al nostre topónim i per aixó considerem que deuria ser un dels primers pobladors de Vinaròs. Aquesta hipòtesi aportada per Antoni Mundo es veu corroborada pel filòleg català Joan Coromines qui en la seua ingent obra “Onomasticon Cataloniae” diu que el nom de Vinaròs procedeix de la paraula Arús que vol dir la núvia (Vide id).
Ibers
El BEN/ ARES dels Ibers?. En una muntanyeta molt estimada pels vinarossencs, on està enclavada la creu de l’ermita de la Misericòrdia, a uns cinc qulòmetres i mig de la població, es troben les restes del poblat ibèric del Puig de Vinaròs. És un jaciment a 154 metres d’altura en el mirador de la creu de l’ermita que data del segle VII abans de Crist. És en el moment de la història que la població indígena ja viu de forma fixa en el nostre terme municipal. En el jaciment s’han trobat ceràmiques fetes a mà i altres importades, procedents de factories fenícies i gregues. Altres ocupacions del poblat van construir un sistema complexe de murs en el segle VI abans de Crist i aixecar una nova població en el segle II i I de la nostra era amb un carrer central al qual s’accedeix per una porta protegida per una torre. Aquest poblat està ubicat al cim precís d’un lloc privilegiat, amb un panorama deliciòs, des d’on es divisa el nostre ampli pla i des de el lloc del qual a començaments de segle es va escollir per fer un ampli mirador des d’on es poden vore molt fàcilment les poblacions veïnes d’Alcanar, S. Carles de la Ràpita, Les Cases, Vinaròs, 
Benicarló, Peníscola, Càlig, Cervera, Rossell, etc. No és estrany que els nostres avantpassats escolliren aquest mirador per ser dels més alts i estar segurament prou ben surtit de l’aigua necessària que recollirien de la que transportava el pròxim riu Cervol, en el punt conegut com els «Estretets» quina tollada es manté durant mesos molt neta i durant molt de temps, encara actualment. Es a partir de 1976, que es crea l’Associació Cultural Amics de Vinaròs quan comença la seua excavació d’una manera poc metódica al principi, encara que ja es tenien notícies de la seua existència per troballes dutes a terme a començaments de segle, de sepultures, urnes funeràries, ceràmica abundant, etc. Nicolau Primitiu, en 1961, ja havia fet descobriments més que suficients per poder assegurar que en els nostres pujos (Vinaròs i Benicarló) ja hi havien indicis clars de poblaments íbers. En 1998 s’estava promocionant un turisme arqueològic per donar a conèixer aquestes restes primitives de les poblacions costaneres, del Puig de la Nau de Benicarló, del Perengil i Puig de la Misericòrdia de Vinaròs, el de “La Moleta del Remei” d’Alcanar, etc.
Es el SIAP (Servei d’Investigacions Arqueológiques i Prehistòriques) de la Diputació que, a través de l’arqueòleg vinarossenc Artur Oliver Foix, inicia unes sèrie de campanyes d’estiu, i amb uns grups d’estudiants universitaris d’Història i Geografia exhumen parets, ceràmica, utensilis, etc. En la campanya de 1983 es va traure a la llum els llenços de muralla que donaven la categoria al nostre poblat, situant-lo entre els millors del seu gènere i la troballa d’una figura antropomorfa d’argila va ser el premi a uns esforços llargs i constants, sent la peça més significativa de totes les que s’han descobert, ja que fins llavors el que es trobava amb més abundància consistiaen fragments de ceràmica de diversos tipus, des de la més primitiva fabricada encara a mà, més basta i de més grossor, amb certs adornaments senzills de cordons fets amb el mètode de pessigar l’argila, incissions, etc. pròpia dels segles VII i VI a.C., on a mitans d’aquest últim segle, per la incorporació del torn ja es fa una ceràmica més fina, adornada amb decoracions senzilles amb temes més bé geomètrics, fetes amb òxid de ferro, com són els cercles, semi-cercles, bandes, filetejats, vegetals, etc. Els fragments corresponen a material molt divers com plats, urnes d’orelleta, canters, amfores, etc. També cal destacar la presència de fragments de ceràmica grega, segurament procedent de la seua colònia d’Empúries i ámfores com les trobades en els fons marins nostres, d’influència fenícia. Les troballes fetes en les diverses campanyes d’estiu es tenen guardades en el museu de la Diputació, mentre el nostre Museu Municipal no es legalitze i s’acondicione per a la perfecta catalogació, classificació i instal.lació dels materials aflorats a la llum. El poblat del Puig de la Misericòrdia és un més dels molts que es troben per la nostra comarca natural, mirant a la costa, com són els de La Moleta del Remei en Alcanar, castell d Ulldecona, La Parreta, Puig de la Nao de Benicarló, etc.i la seua importància radicava en la proximitat al riu Ebre, gran via fluvial de penetraciò cap a l’interior de la Península. La cronologia que dels dos poblats superposats dóna l’arqueòleg vinarossenc Arturo Oliver Foix, que és qui ha dut a terme les prospeccions arqueològiques, és des del segle VII i VI a. C. al poblat més antic i al superposat a aquell, del segle II a.C. Referent al primer, la seua construcció amurallada el fa exemplar excepcional, dels més interessants del Llevant espanyol per als estudiosos. Respecte del segón s’han trobat ja peces de ceràmica senceres i diversos instruments de ferro, etc. havent-se recollit llavors de raïm, gramínies i polen per ser estudiats en laboratoris i poder coneixer l’entorn natural d’aquella època. Els grossos murs del primer poblat amb habitatges quadrats el fan com una acrópolis defensiva i en els murs i sols queden les senyals del foc que feien, forns, rajoles fetes amb adobs, fragments de parets lluïdes, restes dels seus menjars més comuns, com blat, panís, raïm, polen; ossos dels animals més abundants com porcs senglars, cabra, conill, cèrvol; de la mar hi ha ostres, musclos, petxines, sépies, etc. etc. La proximitat dels poblats veins de la Moleta del Remei i del Puig de la Nao, cadascún d’ells amb les seues peculiaritats diferents, ajuden a imaginar a través dels seus estudis el medi en que es movien els nostres avantpassats, intuint-se les formes de les vivendes, alimentació, règim de vida, relacions comercials amb altres cultures autòctones i estrangeres. Per diversos tipus d’àmfores trobades es pot ben bé assegurar que els nostres pobladors tenien relacions comercials amb les colònies fenícies del sud d’Espanya, així com les peces de cerámica grega (Kilyx) del Puig de Benicarló, ja demostren un nivell de riquesa i cultural elevat per a la seua època. El poblament té el seu final quan comença a tenir contacte amb la civilització romana.El fet de que no s’hagen trobat monedes de cap classe confirma la seua antiguitat, ja que els íbers en van encunyar moltíssimes en bronze i plata. El estar situat el poblament en un lloc tan apreciat pels vinarossencs, qual és el del esplèndit mirador de la creu de l’ermita, aixeca certes discrepàncies al moment de fer la seua estima i conservació, posant-se en diferents bandes els qui proposen que es cobreixca altra vegada amb la terra que ha sigut extreta, després d’haver-ne fet tots els estudis necessaris i dels que estimarien més una adequació de les instal.lacions per poder-lo visitar el públic en general. Tenim que la població veïna d’Alcanar ha vist els seus esforços vers el seu poblat recompensats, ja que ha estat declarat Monument Històric Nacional en el Real Decret 232/79 de l’11 de gener de 1979 i la publicació d’un excel.lent llibre en 1988, per part de la Diputació de Tarragona. En 1990, el professor alacantí Joan Lluis del Cerro, estudiant el «Plom I» de la Serreta d’Alcoi, va descobrir en ell el nom de quaranta un poblats, que es corresponen encara a l’actualitat amb noms de pobles del seu voltant. En el seu llibre parla també dels noms de Vinaròs i Benicarló, atribuint-los un topònim de procedència ibèrica, ja que, segons ell, Vinaròs pot procedir de BIN / ARES, que vol significar el tancat de la muntanyeta, perls nombrosos fragments de pedres que ell va vore visitant-lo i opina que es déu a que el tancat servia per replegar els ramats durant la nit i que segurament pasturarien pel pla. Si tenim en compte que allí tocant es troba la partida del nostre terme, coneguda com «La Closa», topònim antiquíssim, comprovarem que no va desemcaminada la idea. Pel altra part, el topònim de Benicarló el fa procedir dels morfemes BIN/ KAR/ LAU, que ell també interpreta com la muntanyeta rocosa que domina el pla. La muntanyeta rocosa es referix també a «La Pedrera» de Benicarló, on també es troba allí el seu poblament íber.
Ibarra Guinart, Joaquim Santos
Alcalde. Vide Santos Ibarra.
Ibañes (o Ivañes), Joan
Arquitecte. Obrer de Vila, d’origen aragonés, afincat a Vila-real. Autor de la Capella de la Comunió de l’Arxipresta vinarossenca. La façana de pedra, però, es de l’arquitecte Chambó. Borràs Jarque cita a Ibàñez en les pags. 135, 136 i 310, aportant el contracte sencer dels jurats de la vila amb ell com a «albañil», lloc d ubicació, etc. Olucha Montins en «Dos siglos de Actividad Artística en la Villa de Castellón” (pàgs. 50-51) diu que la primera notícia a ell referida és de 1644, quan el 13 de desembre obliga amb els frares agustins del Convent de sant Telme de Vinaròs a realitzar durant quatre anys, diverses obres en el mencionat convent. Ibàñez va ampliar l’església gòtica de Lledó, -sobretot a la capçalera- i el convent dominicà de sant Tomàs a Castelló.