Nom de la plaça més cèntrica i popular del poble. Se li va dedicar al General Jovellar el 20 de juny de 1875. Es coneix també per plaça del Salvador, perquè en ella estava l’antiga casa gremial dels llauradors, que coincideix més o menys amb la que ostenta encara la capelleta i les rajoletes del Sant. Es una plaça senyorial, la més concorreguda i comercial per la seus situació privilegiada de confluència entre el centre -carrer Major- i dos carrers tan importants com el carrer de S. Francesc i la raval de Càlig, originades com autèntiques vies cap a València i Saragossa. Es la placeta per antonomàssia. Antigament rebia el nom de Plaça del Fossar per trobar-se allí el primitiu cementeri tocant a l’església primitiva, valgan s’la redundància. Se li va donar després el nom de Plaça del Sol. El 1753 va canviar altra vegada de nom, ja que se li va imposar el de Plaça de l’Hospital, per trobar-se en ella dit servei, perdurant així durant uns cent anys, encara que en 1842 se li va imposar el de Plaza de la Beneficiència, fins l’any 1844 (2 de desembre). Va ser llavors quan se la va anar coneixent com Plaça del Salvador, pels motius ja citats. Plaça del Sol va ser el nom que li deuria posar l’alcalde Zanon altra vegada en 1854 perquè volia posar sols noms populars a les places i carrers. Borrás Jarque afirma que, estant la Vila en tan penoses circumstàncies -guerres carlines- es tinguès humor per dedicar carrers a ningú ja que es posa el nom de Plaça de Jovellar a la que els republicans havien dedicat feia poc a Emili Castelar, quart president de la Primera República. Entre els edificis més notable que allí es troben cal destacar el que és actualment correus i que va ser primerament capelleta a Sant Cristófol, amb la seua campaneta inclosa, transformat en escoles en 1803 -la pedra clau porta eixa data en números romans-, sent coneguda popularment com Escola Dalt; a les postrimeries de la Dictadura (15-VI-1929) la va ocupar l’Escola Municipal d’Art regentada per Paco Argemí; com a Casa del Pueblo va ser destinada durant la segona República i com a Centre Secundari (de salut), durant el franquisme fins que l’alcalde Ramon Adell la va destinar a Correus a principis dels anys seixanta. Des de l’any 2004 l’Ajuntament ha recuperat l’edifici.
Jovellar i Soler, Joaquin
(Palma de Mallorca 1819 – Madrid, 1892). General i polític, figura prominent de la Restauració borbònica. Lluità a Cuba des de 1842 a 1849 i va ser secretari de O’Donell durant la guerra d’Africa. A Cuba va ser comissionat en diverses ocasions: 1842, 1851, 1873-1874, i finalment en 1875-1878. Ascendit a General en 1863, va ser ferit greument contra els revolucionaris. Capità General de Cuba en 1873 va retornar per a adherir-se posteriorment al moviment que conduiria a la Restauració borbònica en la figura d’Alfons XII. A Vinaròs intervingué en les acaballes de les guerres carlines. Així, el 10 de desembre de 1874, sent Ministre de la Guerra i estant pròxim a Vinarós el general Jovellar, com a cap de les forçes de l’Exèrcit del Centre, se li va presentar una comissió encapçalada per Ràfels García i Josep Martínez per a demanar-li ajuda; així, cap a les dos de la vesprada, va entrar al galop a Vinarós, una avançadilla de vint cavalls de la seua columna, quan feia dos hores que se’n havien anat els carlins i una hora després arribaven 4.000 homes més, dos companyies d’enginyers i tres esquadrons de cavalleria, amb 6 canons. Es van fer llumenàries per la nit i cobertors als balcons en senyal d’alegria, peró al dia següent Jovellar va dictar un ban manant a tots els llauradors que facil.litessen les seues cavalleries per a dur els bagatges, baix pena de cinc pessetes. Entre altres ordres donades per Jovellar va disposar refer les muralles i la constitució de Juntes de fortificació i defensa i d’administració. El dia 13 la seua columna se’n anà cap a Ulldecona, deixant resserves en Vinaròs i retornà el dia 17 manant-li al rector que desalotjara l’església i que repartira les imatges pel veïnat, ja que anaven a fortificar-la. En les obres de restauració de les muralles van intervindre forasters dels pobles veïns i com no estiguessen massa d’acord el benicarlandos no es van presentar, anant de seguida una secció de cavalleria que els traslladà a Vinaròs per la força. Els mateixos resultats es van donar entre la gent del poble, cansada com estava de tantes vegades en fer, desfer i refer les muralles. Reiterats bans es van pregonar els dies 14, 15 i 18 per la mateixa causa. Finalment Jovellar va posar alcalde a Salvador Masdemón i va canviar quasi tot l’Ajuntament, anant-se’n després sense tornar mai més, dixant en la Vila al brigadier Morales Reina qui s’encarregà de dur a bon terme pocs dies després els actes de seguir i adherir-se a la proclamació del Rei, segons ordres de Jovellar, el qual va ser nomenat ministre de la Guerra en el primer govern d’Alfons XII. L’alegria de Vinaròs a l’entrada de Jovellar es devia a que els carlins havien fet pagar a la població 14 mesos d’impostos en un sol any. El 20 de juny de l’any següent, estant altra volta Morales Reina en la Vila, se li va dedicar la millor plaça de Vinarós a Jovellar i posteriorment, tots els anys, coincidint amb el seu aniversari, l’Ajuntament el felicitava fins l’any 1892, en que el general ja va morir.
Josepero
Nom amb que eren dessignats els veïns del carrer de Sant Josep i en especial els que feien la guerra a pedrades o “herca” amb els “maleneros”, del carrer de Santa Magdalena.
José María Salaverría Ipenza
Salaverría nació en Vinaroz, Provincia de Castellón, en 1873, donde su padre trabajaba como farero. Cuando contaba cuatro años de edad se trasladó a San Sebastián (País Vasco), ciudad de la que era oriunda su familia.
A los quince años empezó a escribir y aunque intentó varias veces dedicarse exclusivamente a la escritura, no lo logró, y tuvo que trabajar como delineante y empleado de la Diputación de Guipúzcoa. Expresó sus frustraciones por no poder dedicarse profesionalmente a la escritura en un largo epistolario dirigido hacia don Miguel de Unamuno entre 1904 y 1908.
Fue a Puerto Rico en 1895, pero hizo aún más viajes tanto por la Península como por el extranjero. Sus primeros artículos los publicó en Euskal Erria y en otras revistas del País Vasco. Publicista infatigable, colaboró en ABC, La Vanguardia y Diario Vasco entre otros diarios, en especial La Voz de Guipúzcoa de San Sebastián. Fueron sus temas preferidos la política desde un punto de vista liberal, pero también escribió crónicas de guerra (México, Europa, Marruecos) y ejerció la crítica literaria y la crónica viajera. Parte de su famoso libro, inscribible en la órbita del Regeneracionismo, Vieja España (Impresión de Castilla) (1907), apareció en Los Lunes de El Imparcial (octubre-noviembre de 1906). Emigró a la Argentina en 1911 y allí consigue entrar como redactor en La Nación de Buenos Aires en 1912, con lo que logró su sueño de dedicarse sólo a escribir. Estuvo allí hasta 1913. El pensamiento de Friedrich Nietzsche le influyó poderosamente.
José Antonio Primo de Rivera, Avinguda de
Vide Avinguda del País Valencià.
Jornet Ibars, Santa Teresa
(Aitona-Lleida, 1843 – Liria, Valencia, 1897). Fundadora de les Germanetes de Vellets Desemparats de l’Asil. Quatre monges d’aquesta congregació van venir per primera vegada el 28 de març de 1895. Molts anys abans, en 1849, Costa i Borràs, sent bisbe de Lleida li havia administrat el sagrament de la confirmació quan comptava sis anys. Fou beatificada per Pio XII i canonitzada pel Papa Pau VI (Vide «Canonización en Roma de la Beata M. «. Setman. “Vinaroz”, 12-I-1974).