Categoría: Letra J

A Vinaròs es considera el jornal com la porció de terra cultivable que es podia llaurar en un dia o jornada amb una extensió de 3.771 metres quadrats. Abans, però, i fins a principis del segle XX, aquesta mesura agrària era tinguda com la part en que estaven plantats reglamentàriament 1.500 ceps, tenint en compte la gran importància que a Vinaròs tenia la vinya. Aquesta mesura de 3.771 metres quadrats ja es feia constar en el reglament de la «Comunidad de Labradores y Propietarios» de Vinaròs impresa l’any 1906: «Que un jornal es equivalente a 37 áreas y 71 centiáreas». En realitat i a tot el territori espanyol es considera jornal la tercera part d’una hectàrea (3.333’33 metres quadrats). A Alcanar, tant prop d’aquí, igual que a Ulldecona o Tortosa, el jornal català medeix però 2.190 metres, equivalent per tant a 1.000 ceps. (Vide mesures agràries). Vinaròs comptava als anys setanta amb uns 63.000 jornals cultivables censats. El Diccionari Alcover assenyala el jornal vinarossenc com de 1.500 ceps equivalent a 62,33 metres (¿?).

Plantes que es crien als llits dels rius secs com són els nostres. S’utilitzava fins al segle XIX, entre altres coses, per a fer cistelles i forrar garrafes de vidre. En sessió de l‘Ajuntament del 5 d’abril de 1895 s’acorda vendre a un canareu (perquè d’acord als seus cognoms no pot ser d’altre veïnat): “Acordóse vender a José Fibla Matamoros (típics cognoms canareus) los juncos y leña de un trozo del común del rio de Alcanar, con la obligación de cortarla durante este mes y el entrante y de pagar su importe de ocho pesetas a últimos del presente Abril”. (Bover. Migajas Históricas. Setm Vz, 23-XII-95).

Música composada amb el so d’un tamborí i una dolçaina que van davant de les processons i altres festes populars sent molt típica de Vinaròs i dels pobles de l’entorn. Així mateix ho confirma el diccionari Alcover Moll.

Certamens literaris iniciats a la Regió Valenciana a finals de segle amb el moviment de la Renaixença. En 1917, es van promoure a la nostra ciutat per la Societat Benavente Quintero (vide id.) També en 1958 i 1959 es van reestablir però la seua durada també va ser igualment totalment efímera. Els darrers Jocs florals, celebrats el 1964, van ser guanyats pel mestre, autor teatral i poeta, Manuel Foguet.

Diversos emplaçaments ha tingut la pràctica d’aquest joc a Vinaròs. En un dels establiments de 1647, del Justícia, aparèix el següent establiment curiòs: “Ittem, se establix que la persona que jugarà mentres estaran en Missa y Vespres encórrega en 5 sous per a la llumenària del Santíssim Sacrament”“ (nº 47 del Justícia). (L’explicació de que llavors es jugava junt o contra la mateixa paret de l’església i va ser entesa quan en setembre de l’any 2007 es restaurava la primera capella sense altar pel que s’entra en la sacristía i en quina finestra, situada a prou altura, van aparèixer encalades unes cinc o sis pilotetes mitjanes de pell, comles que normalment s’utilitzen en aquest joc valencià. Borràs Jarque parla extensament d’aquest joc que es va practicar en diversos llocs (pàgina 358 de la reedició “Amics de Vinaròs”) i Baila Pallarés en la pàg 174 de la seua principal obra). Dits llocs eren junt a la muralla i torre de l’Alfac, des d’on aniria al carrer de Sant Nicolau, passant al de Santa Magdalena de dins. Finalment i abans de la guerra civil de 1936-1939 es jugava en un solar del carrer del Pont, nº 14, conegut com “El trinquet”, amb forma de L, que s’extenia fins al Carrer del Molí” i pertanyia a Pedro Giner que desprès va canviar pel negoci de taulons de fusta. Ell tenia la vivenda en una casa nova i estreta del veïnat al mateix pany o vorera amb façana de disseny modernista (nº 10).

Encara que en sessió del 19 de juliol de 1995 es va dedicar aquest xicotet carrer a l’autor del més important llibre de les lletres valencianes, el TIRANT LO BLANC, l’any 2003 encara no s’havia retolat dit atzucac que es troba al carrer de sant Francesc, junt a l’antiga colònia de vivendes de la fàbrica de Balada. Està integrat per dos blocs de vivendes amb porxos, rebent cada un d’ells els noms de Joanot Martorell 1 i de Joanot Martorell 2.