Categoría: Letra L

Ocupa tot el que era l’antic lloc extern de la muralla lliberal de les guerres carlines, des del portal de Càlig al portal d’Ulldecona o extrem del carrer del Pont. Abans de la seua venda en parcel.les per l’alcalde Ramon Adell i de la construcció d’edificis en l’època de l’alcalde Balada, tot eixe tram es denominava “Extramuros Pilar”, “Extramuros Virgen” o “Extramuros Puente” i en edificar-se se li va donar als anys seixanta els noms de: “Avenida XV de Abril”, “XXV años de Paz” i “Prolongación de 25 años de Paz”. Al final del carrer de la Mare de Déu es trobava el “Portal” que era el lloc fins on s’acompanyaven i allí es despedien els soterraments, fins els anys seixanta, en que pel determinació del concili Vaticà II, es van reduir i alleugerir totalment les llargues cerimònies i els acompanyaments dels capellans, tant abans del soterrament com després, ja que anaven a buscar el cadàver al seu domicili primer i l’acompanyaven fins la sortida del poble, al referit portal.

A Vinaròs es parlava el valencià des de la reconquesta i així apareix en la carta fundacional o Carta Pobla i molts documents antics que estan escrits en llatí i valencià. Es va imposar el castellà en 1707 amb motiu de la implantació de la Llei de Nova Planta, encara que ja s’utlitzava en algunes oracions i devocions religioses. Així es va manar expressament a l’Ajuntament on es conserven la darrera acta escrita en valencià i la primera en castellà. En 1982, quan ja s’ensenyava a les escoles el valencià es va retornar el nom oficial de Vinaròs a la ciutat que des de feia segles s’havia escrit castellanitzat: “Vinaroz”. La població té una parla molt similar a la denominada català occidental molt pareguda a la lleidatana. Encara que poden trobar certes expressions que poden parèixer típiques i sonen molt rares en altres llocs com “escurar els plats” (llavar els plats), “rentar” (llavar), “agranar” (escombrar) “bous” (toros) “palaia” (llenguado), “resquillar” (relliscar), “estregines” (teranyines), “cassinogues” (pessigolles), “tomata i patata” (tomàquet i pataca), “dolent” (malalt), “malcregut” (malcreient), “panís” (blat de moro), “meló de moro” (síndria), “timó o timonet” (farigola), “matalap” (matalàs), etc. aquestes formes dialectals són comunes a altres llocs de vegades molt dispersos en tot l’àmbit de la nostra llengua autòctona. Són molt nostres les paraules ferrabras, manetxeu, forinyo, que no apareixen en diccionaris ni catalans ni valencians i també la nostra parla és molt diferent a pobles del mateix Maestrat molt pròxims com Benicarló on s’utilitza “topetar” per trobar, que “díguiga, còguiga, vàguiga, no t’aficos”, pròpies d’Alcanar i pobles veïns; així podrien trobar moltes més formes dialectals que no són comunes a tot el mateix Maestrat. A l’abril de 1994 l’Associció Castellonenca de Cultura va publicar un llibre sobre els parlars propis de les comarques del nord de la província de Castelló.

Dos marques d’aquest producte s’ han fabricat a la nostra ciutat. Així, cap a 1922-24 es promocionava la «Lejia La Flor Lorito», de Joan Esteller, al c. de l’Àngel, número 16. Als anys seixanta i setanta del segle XX, el Sr. Mercader produia la «Lejia La Ermita», primer al carrer del Pilar en la casa de camp on havia viscut el pintor Puig Roda i després en la fàbrica nova de la partida Salines.

Setmanari local fundat i dirigit pel mestre nacional, el vinarossenc Santiago Soler Soler, en 1898. Va ser aquest periòdic, junt amb La Fulla de Col, de F. Argemí, l’únic escrit en llengua valenciana. Santiago Soler, pare del mestre Enric Soler Godes, es va traslladar després a Castelló on esdevindria a més a més escriptor i impressor. (Vide id. i «El Eco»). Aquest.autoanomenat «Semanari Satíric» l’editava la imprempta d’Antoni Fàbregues. Sols es van publicar tres números.

Se li van dedicar solemnes 40 hores per la seua ànima en el convent de la Divina Providència en gener i en març de 1936. En 1929 ja apareixia dita senyora com a benefactora de la comunitat. Els Llavina apareixen com a nobles, amb escut heràldic i relacionats amb la nostra població. Vide Noblesa.

Topònim. Nom d’una zona próxima de la costa sud apegada a la població. En el Diccionari Alcover i Moll ja apareix com a llogaret, segurament per estar ja dita zona més poblada de temps antics. En eixa zona es van edificar els primers xalets més luxosos, que pertanyien a famílies més adinerades, com el pintor Pablo Béjar i altres (“La Paloma”, dels Segarra Obiol). Déu el seu nom segurament com confirmava el professor Giner Sorolla a les plantes molt comunes a Vinaròs fins la mateixa vora de la mar denominades “LAVATERA ARBOREA”, o malves silvestres. Es citat com a “Llavatera” en algunes ocasions, en el “Diccionari Català, Valencià, Balear”, d’Alcover i Moll.