Categoría: Letra L

(Vinaròs 1943 – 2006). Nascut a la «Raval de Càlig». Es titula en Enginyeria Industrial a l’ETSEI de Barcelona on inicia la seua activitat profesional en 1970, com a tècnic informàtic a l’empresa I.B.M. El mateix any es casa amb Lolín Velilla Cano i fixen la seua residència a Barcelona. Són pares de dos fills nascuts a Barcelona: Jordi (15.VII-1971), Enginyer Tècnic Agrícola, i Josep (7-VI-1973), estudiant d’Enginyeria Industrial; tots dos batejats a l’església de Sta. Magdalena de Vinaròs.
Josep Manuel és autor d’un interessantíssim treball sobre “La Casa dels Ayguals al Carrer de l’Àngel” (que finalitzà el 2 d’agost de 1998, festa del carrer de l’Àngel per a obsequiar-lo a alguns dels seus veïns), on es descriuen prioritàriament en moltes cartes personals propietat del seu arxiu particular les disputes per la casa que van sostenir la viuda d’Ayguals d’Izco i la seua neboda i pintora Isabel Mondéjar. Dit treball va ser publicat pel CEM en les 6es jornades d’estudis del Maestrat. Atzeneta d’octubre de 1998. Un altra obra històrica, també interessantíssima, fou la sèrie d’articles publicats al setmanari “Vinaròs”, baix el títol genèric de: “Un vinarossenc diputat al Congrès”, sobre la nissaga dels Febrer de La Torre i en especial de Manuel Maria, Diputat per Vinaròs en diverses legislatures.

Vide Margalló.

Pàgina escolar redactada per un grup d’alumnes del Col.legi M. Foguet durant els cursos 1990-91 i 91-92, es publicava en valencià al setmanari “Vinaròs”. Tot el treball supervisat per Emili Fonellosa va obtenir el Premi Baldiri Reixach, dotat amb 75.000 pessetes en llibres per als alumnes i mig milió de pessetes en metàlic. Emili també contribuí a guanyar el Baldiri Reixac a altres escoles.

Nom d’un barranc i d’una platja, situada aquests entre la platja de la Foradada i la de les Deveses. Vide Barranc de la Llaneta.

El comerç d’aquest producte va ser molt intens durant l’edat mitjana a tot el Maestrat i els Ports, ja que la llana s’exportava principalment a les indústries manufactureres de Florència (Italia), sent el màxim personatge el comerciant Marco Dattini, natural de Prato. Va ser una època de gran esplendor per a les nostres comarques en que van florèixer grans artistes que gràcies al mecenatge d’importants i destacades famílies van fer grans retaules, esplendoroses obres d’orfebreria, canteria, edificis civils i religiosos de tota mena, que avui dia són l’orgull de tots els pobles interiors de la comarca, entre els que destacaren Morella, Sant Mateu, Traiguera, Vilafranca, Les Coves de Vinromà, Rossell, Bel, etc. La llana s’exportava a Italia pels ports de Peníscola i Vinaròs. Vejau Marco Dattini.

Els llagostins de Vinaròs tenen fama nacional. Els nostres «Panaeus kerathurus» són dels més apreciats d Espanya i es pot comprovar encara quan es troben en els llocs de venda llagostins de diverses procedències, sempre els nostres són considerats més cars i millors. No ens faltarien més exemples per reafirmar el nostre assert. En els banquets que es donen en Madrid, es té molt a gala incloure en el menú, com a plat excelentíssim els nostres llagostins. Hi ha un article del famòs escriptor-periodista, expert en temes gastronòmics, Nestor Luján, publicat en La Vanguardia, baix el títol de «Los langostinos como sospecha», que retraem pel seu interés.: «Yo he visto vender unos langostinos de Vinaròs a dos mil pesetas el kilo. Aquel día en Vinaròs se subastaron a cinco mil pesetas en la playa. Los langostinos falsamente atribuidos a Vinaròs consistían en un triple fraude: se vendían como frescos siendo congelados, como langostinos, siendo gambas rojas y como de Vinaròs, aunque eran naturales de las costas africanas de Túnez». Des de fa pocs anys s’han introduit noves técniques de criar llagostins en centres d’investigació en llocs de la costa, no faltant tampoc en la nostra província de Castelló, en Cabanes.S ha comprovat que els llagostins nostres creixen més lents que els altres, com per exemple els japonesos, però segurament per això tenen aquest sabor que els diferencia dels demés. Des de 1960 les investigacions s’han concentrat en aquest animal pel que se n podia obtenir-se de benefici,però els avenços han sigut mínims, ja que es resisteix a la proliferació i segueix escassejant. Els llagostins tenen un color rosat poc net amb unes bandes transversals més pàl.lides, viuen prop de les desembocadures dels rius importants, damunt dels fons de sorra fangosa des de uns 7 a 50 metres de profunditat, com per exemple en les desembocadures de l’Ebre i del Guadalquivir sobretot, aquí a Espanya i arriven a alcançar una dimensió d’uns 25 centímetres. Les femelles no guarden els ous entre les pates, i els deixen en el fons del mar. Les larves després no aparten del lloc de la posta, fins a una fase en que ja neden entre dos aigües, i poc després ja surten a llocs més oberts i buscant els fons fangosos, on porten una vida sedentària. Finalment surten a mar oberta del tot fins a la primavera i l’estiu que són les èpoques de reproducció. El diccionari el defineix com un crustaci podoltalfm, decàpode, macrur, del gènere «Penaeus». Té la crosta amb forma de quilla i allargada; el seu abdomen és també molt llarg, comprimit i un poc corvat. Es reconeix fàcilment per tenir tres solcs longitudinals, delimitats per quatre fines carenes sobre la part central i mitja del cefalotòrax, encara que a molta gent profana en la matèria se’ls dóna gamba en comptes de llagostí. Encara que les captures totals mitges, per any, no són molt grans, representen una notabilíssima font d’ingresos, donat l’alt preu a que arriben en els mercats. L’època de més demanda sol ser cap a les voltes de nadal, pel que fa a la nostra població. En desembre de 1980 els preus que es van pagar van ser de 9.000 pessetes per quilo. Al mateix temps de l’any següent es van vendre a 6.500. Es durant les vespres d’eixe temps quan hi ha la possibilitat de que els preus siguen més assequibles, ja que se’n capturen més en els temps de temporal pròxims a aquestes dades. Llavors es fan fàcils les adquisicions dels coneguts vulgarment com «monets», més xicotets i quasi inservibles per als grans mercats, que són més exigents. 11.167 Kgs. es van capturar en 1986. Actualment la proliferació de bars, restaurants i hotel ha fet que els llagostins quasi desapareguen de la venta al públic en el mercat, actuant aquells com a resservistes per a les èpoques de més demanda que sol ser en el mes de maig i juny quan abunden els banquets de comunions i bodes. Durant una quarantena d’anys ha donat fama a Vinaròs per l’excel.lència de la seua cuina, el restaurant anomenat «Casa Pocho», que ha merescut figurar en les millors guíes gastronòmiques d’Espanya. Actualment ja en són moltes les cases que es dediquen a les arts culinàries, tenint l’èxit assegurat donada la riquesa dels nostres mariscs i peix. El llagostí i la seua bondat s’alaben soles per ser un aliment que es pot preparar de moltes maneres, i per senzilles que siguen, el seu sabor sempre resulta exquisit. No diguem l’èxit assegurat que donen els nostres llagostins quan es vol agrair un favor rebut. Recordem la famosa anècdota del personatge vinarossenc -relatada per Cervera Fonellòs- sobre un amic d’un polític, que va obtenir el càrrec de bomber de Madrid i cobrava des de Vinaròs, sense estar mai en dita capital, gràcies en part als saborosos llagostins. L’alcalde vinarossenc Balada Castell, volent promocionar la nostra ciutat turísticament, va promoure unes festes conegudes també precisament com del «llagostí» que posteriorment no es van saber enfocar degudament, però van donar molta propaganda a Vinaròs. Allí va destacar en l’art culinari, Salvador Alcaraz, qui després guanyaria molts premis i concursos, establint el restaurant «Langostino de Oro». Les esmentades festes van perviure fins a l’adveniment de la democràcia, en que se les va canviar de nom. Sols la Volta Ciclista organitzada per l’entitat local Unió Ciclista manté la denominació de «Volta del Llagosti». I per acabar, dir que la família real espanyola també prefereix els llagostins de Vinaròs com ho demostren els seus menús, dirigits pel cap de cuina del Palau de la Sarsuela, Ricard Pérez Díaz, qui manifestava que els Reis prenen «Aspic de llagostins de Vinaròs amb salsa tàrtara». Com no podia ser menys al llagostí se li han dedicat molts versos, com els de J. S. Farga, de juny de 1966:

Lo poder del Llangostí
Per la platja un savi vell,  mirant la mar meditava,  metre, a ratos parlava,  rascant-se els pèls del clatell.

Per on pareu- llagostins?,  per les entranyes marines?,  Deveu d’estar molt adins,  d’eixes aigües cristal.lines.

A voreta Llevateres,  ben bé estarien saltant,  fent cap dins de les panere,  sals acords d’un simple cant.

¡¡Lagostins de Vinarò,  per tot lo món desitjats;  adorno de tot arrò  s-menys de fesols i naps-.  De quantes maneres servits,  pels paladars refinats;  en cebeta, que fregits…!!¡  Ni crostes queden pals gats!

Quin poder teniu de sant,  Que uns quilets per un personatge,   Li feu que solte el bagatge,  De l’influència més gran.

Americans, londinencs,  madrilenys, mallorquins…  D’allí d’on menos t’ho penses,  Pregunten pels llagostins.

Quan ell va acabar,  d’aquella meditació,  trincant pel carrer Major,  se’n va anar a buscar el dinar.

La dona d’aquell sabut,  tenia per les burgueres,  sopa de peix, cabuts,  i un platerot de galeres.

-¡Savi de nobles quimeres,  de pensaments peregrins…  que somniaves llagostins,  i et vas conformar amb galeres!