Categoría: Letra M

Durant la segona República es van assajar i posar en funcionament unes cantines escolars. Passats molts anys, el primer que es va implantar a la ciutat va ser el menjador del col.legi Sant Sebastià el 30 d’octubre de 1964, sent inaugurat per l’alcalde Francesc J. Balada, en presència d’autoritats locals i provincials.

La mendicitat secularment estava abans molt extesa a tot arreu. Als pobres menesterosos se’ls donava un plat d’arròs a l’ermita per les festes dels sants patrons i acudien com a mosques des de molts pobles. En un ”Interrogatorio” de l’any 1802, en que es demanava “Qué numero de varones mendigos hay en este Pueblo hasta la edad de…” entre moltes altres dades “A que deben contestar todos los pueblos del Reyno y Balanza del Comercio pueda presentar el censo de población del año 1802, que le ha encargado S. M.” es respon de la següent manera, a les preguntes sobre mendicitat:
“Varones mendigos” fins 14 anys: 20
“Varones mendigos” de 14 a 40 anys: J. Bover no ho posa
“Varones mendigos” de més de 40 anys: 18
“Mugeres mendigas” fins 14 anys: 12
“Mugeres mendigas” de 14 a 40 anys: 27
“Mugeres mendigas” de més de 40: 10
(Bover Puig. Vinaròs en 1802. Setm. “Vinaròs” 28-VIII-1999). Anys abans havia escrit sobre el “Interrogatorio” Jordi Romeu i en aquest apartat en classifica 34 (Setm. “Vinaroz” 24-VII-1976). El dibuixant francés Gustavo Doré, quan viatja per Espanya i més concretament per les nostres terres en 1861, pinta molts personàges plens de misèria demanant almoina, principalment a les portes de les esglésies. Per altra part en 1894, el metge Romualdo Vizcarro, en el seu estudi “Memoria Médico-Topográfica” ens diu, (pàg 293). “Pobres. / Hay más pobres que pordioseros, pero aquellos viven en sus míseras habitaciones ocultando como si fuera un crimen su pobreza y se sostienen de la caridad de sus vecinos y conocidos y de personas piadosas que nunca faltan. / Los pordioseros de la localidad no llegan a cincuenta. Pero en cambio los transeuntes y los forasteros que fijan pasajeramente aquí su residencia constituyen una verdadera plaga por su importunidad y malos modos y porque algunas veces los harapos del mendigo cubren el cuerpo de un ratero o de algo peor. / Todos ellos tienen en el estremo de la calle de Alcanar una casa asilo con entarimados situados a un metro del suelo y su pequeño patio para cocinar sus míseras viandas”. A partir de 1960, l’erradicació de la mendicitat en eixa època del desarrollisme, és ja pràcticament absoluta. A recollir l’arròs que es reparteix a l’ermita en les festes dels sants patrons acudeixen primer turistes estrangers i desprès ja paulatinament els vinarossencs, donat el primer pas i perduda la vergonya. A finals de la dècada de 1990, Càritas Interparroquial ajuda les famílies que es mantenen sols amb unes 40.000 pessetes al mes; també Càritas ajuda molt els immigrants, preferentment magrebins i de l’Europa de l’Est, regalant-los roba usada que els vinarossencs ja no necessiten i no utilitzen. Com que avui ja es llancen al fem rentadores, neveres, aparells de TV, bicicletes obsolets i demés, es recuperen per eixos emigrants més necessitats.

Enginyer del port. A ell es deuen dos dibuixos, un del plànol de la ciutat de 1820 amb alguns errors de bulto (aparèix el convent de la Divina Providència que encara no estava construït) i un del port de l’any 1900. El seu descendent Frederic Gómez de Membrillera va regalar a “Amics de Vinaròs” els dos dibuixos i va cedir per a historiar-lo el retrat de l’alcalde Estanislao Huguet a Joan Bover.

Nom d’una de les partides del nostre terme municipal que es troba junt al camí de la Ratlla entre el riu Cervol i el barranc de la Barbiguera.

Va establir-se aquesta línia d’autobusos entre Vinaròs i Castelló, que encara perdura després de més de setanta anys, en juny de 1931.

Setmanari local autotitulat «Revista científica – literaria y de intereses materiales». Va aparèixer l’1 de juliol de 1882 i va cessar el 24 de desembre del mateix any, apareixent tant sols 24 números. Era el seu director el tantes vegades nomenat impressor Joan Botella Carbonell, el qual tenia el seu taller tipogràfic en el carrer Sant Jaume, número 2 i feia una tirada de cada exemplar de 500. Curiosament no apareixia els diumenges com era habitual si no que des del primer número s’anuncia que surt a la llum els dies 1, 8, 15 i 24 de cada mes. De dit periòdic local es conserva tota una col.lecció completa enquadernada, en mans del Sr. J. A. Gómez Sanjuán. Dit periòdic, en el qual el senyor Botella apareix com a director, impressor, colaborador (autor de poesies), pareix que encobria i serví d’òrgan de la maçoneria implantada i establerta a Vinaròs per eixos anys.