Categoría: Letra M

Paret de pedra en sec, que envolta una finca i la separa de les altres. Aquest tipus de construcció es feia durant segles en els “amprius” traient la pedra de la mateixa finca i podia tindre diferents altures i grossors, sent la construcció molt irregular en cada paret. A la nostra població han anat desapareixent aquestes costoses construccions rurals degut a l’aprofitament de les pedres per a fer els sòls de granges, casetes de camp i camins emporlanats. La utilització de maquinària moderna que despedrega les finques, les aboca als camins i les moltura, també els ha anat suprimint. Normalment les finques al nostre terme están en suau pendent i el marge que dóna a una altra propietat més baixa pertany a la que està més alta per mantenir i resguardar la terra de les avingudes causades per les plutges fortes quan quedava solta per les llaurades. Quan una finca és de regadiu i l’envolten finques de secà, els marges pertanyen a les de regadiu que s’han despedregat millor. A partir dels anys setanta aquests marges i també algunes casetes o xalets s’han fet per especialistes de pobles veins com Sant Jordi i Traiguera, etc. amb un acabat ja molt perfeccionat i decoratiu. Els litigis entre veïns pel tema dels marges o particions deuria donar origen a l’expessió de “ser un advocat de marge”, que després derivaria en el significat de ser un advocat de poc apreci.

Planta molt abundant al nostre terme per barrancs, terrenys erms i vores de camins. Considerada actualment una planta en vies d’extinció, està ara protegida per la llei. S’utilitzava per a fabricar graneres, cordells, barrets. Produeix uns dàtils bords, mot dolços, però aspres i estrenyidors, però que es poden menjar. Les parts més tendres de cada margalló també es podien menjar, encara que actualment sols serveixen d’aliment a les cabres. L’Ajuntament, en sessió del 5 d’abril de 1895 acorda: “Asimismo se acordó la venta del palmito del barranco de la Barbiguera comprendido en el trozo que media entre la Mallada del Macareno y el puente del ferro-carril por el precio de cuarenta pesetas, con la obligación de cortarlo desde esta fecha hasta últimos de Junio próximo, a Tomás Bueno” i el 25 de març de 1921 també va acordar vendre per 40 pessetes «las palmas del barranco Barbiguera desde el camino de Càlig hasta el ferrocarril.» El 3 de març de l’any següent un veí del la partida dels Ameradors ofereix 20 pessetes per tallar els margallons compresos des de la carretera de Càlig cap amunt, però l’Ajuntament acorda no cedir-los per si podien aprofitar per als pobres. L’acte de “Fer llata” era treballar el palmito i trensar-lo per a fer cabassos, sàries i estores, etc. Segons em van explicar en Canet en les festes d’agost de 1999 en que van exposar pels balcons coses antigues, la llata la feien de diversa amplària segons si era per a cabàs o sària. S’utilitzaven generalment palmitos de Vinaròs, de la via per avall, del barranc de la Barbiguera preferentment, perquè eren més grans i consistents que els de per amunt com Canet i s’avençava molt més en el seu treball. El taxista “Evelio” referia que quan ell es va casar, allà cap als anys quaranta, després de sopar la seua muller el feia quedar en casa fent llata per a que no se’n anés ni tranuités amb els amigots a beure per les tavernes i bars. Argemí cita l’expressió fer llata en la seua obra “Roseta, la del barranc”.

Topònim. Nom d’un barranc existent prop de Vinaròs segons recull el Diccionari d’Alcover i Moll.

Revisteta de les Associacions de Pares dels diferents col.legis de la localitat. Es repartia en els col.legis gratuïtament a cada xiquet. Encara que es subtitulava Revista periódica, no tenia una periodicitat fixa. Apareixia esporàdicament quan els pares necessiten comunicar-se amb el món dels escolars. Contenia entrevistes, es parlava sobre l’Escola de Pares, sobre temes d’Educació, problemes o activitats d’actualitat de les diferents escoles locals, etc. L’edició corria a càrrec de la Caixa Rural i s’imprimia a la Imprempta Castell. Va perdurar molt poc.

Té el seu origen en el Camí conegut com de la Mare de Déu com ja es cita en els antics Establiments de la vila de 1654, com altres camins -camí Benicarló, camí d’Ulldecona, Camí Canar- que eixien de la població. Es citat cap a 1822 en que es detallen les despeses de obres en les muralles y portes (Arx. Municipal, carpeta 127-1) com a carreró de CAMÒS, ja que era segurament sols un inici de carrer, segurament de llauradors humils, com l’esmentat CAMÒS, quina família ha perdurat fins els nostres dies. Segurament eixe nom conviuria amb el de la Mare de Déu ja que la capelleta -dedicada a la Verge- té les rajoletes més interessants de la població datades en 1793 i amb la curiositat de que cita a la població de «Vinaròs» amb la «s» i no amb la zeta final. Fins principis de la dècada de 1960 arribaven allí cap al seu final, que encara no aplegava on es actualment, els «enterros» i allí es despedia el dol, i per aquest motiu era conegut com el carrer “dels que pugen i no baixen”, fent referencia als morts. Conté una capelleta interessantíssima de la Verge de la Misericòrdia, de 1793, restaurada en 1989 per experts de la Diputació a expenses de l’Associaciò “Amics de Vinaròs” i de l’ama de la casa, viuda de Llorenç Adell (100.000 i 25.000 pessetes respectivament). Celebra la seua festa el dia 15 d’agost, encara que la imatge esmentada representa efectivament a la Mare de Déu de la Misericòrdia, similar a un gravat dels orfebres vinarossencs Piñol i que va servir per restaurar les rajoletes i posar-les en diferent posició de la que estaven, com es pot apreciar per la foto anterior a la restauració. Sense dubte se li deuria dedicar a la Verge de la Misericòrdia per ser el carrer que puja cap a l’ermita de dita Santa Patrona de la població.

 

Es celebra la seua festa el 8 de maig. És patrona de l’Asil dels vellets en honor del qual es va dedicar aquest carrer próxim, estrenat en maig de 1957. Després de molts anys encara era un atzucac que desembocava en el camí Carreró. Per fi es va obrir en construir-se les obres de la nova Caixa Rural, amb el passatge amb que el comunica, en juny de 2002.