Categoría: Letra M

En juny de 1988 se li va dedicar un carrer de nova apertura al distingit i estimat Mestre de la Banda de Música, autor de l’Himne de Vinaròs.

(Santander 6-V-1899 – Vinaròs 5-XII-1978). Autor de la música de l’Himne a Vinaròs. Director de la Banda i Mestre de l’Acadèmia Municipal de Música durant molts anys. Aquesta era «La Alianza» o «La Artística Vinarocense» (nom durant la 2ª República). Va prendre lliçons del seu pare a Santander i va aprendre primer la solfa que la lectura de l’escriptura. Desprès d’aprendre solfeig i piano, Cándido Alegria li va ensenyar harmonia i composició. Va revalidar finalment tots els estudis que tenia fets en Santander, examinant-se a Madrid, i la primera banda que va dirigir fou la de Ramales de la Victoria (Santander). D’aquí va presentar-se a les oposicions per dirigir la banda de Castro Urdiales, i desprès la de Daroca. Després d’una temporada en sec a Santander, va tornar a Daroca. Va ser llavors que en juny de 1927 que va ser cridat per a dirigir la nostra banda, però poc després se’n va anar, ja que es va casar a Luarca el 28 d’agost de 1929. Per les actuacions exitoses de la nostra banda a Madrid amb motiu d’un homenatge al dictador Primo de Rivera, va provocar que els de Luarca el demanessen per a dirigir la seua banda, retornant a Vinaròs en el mes de mars de 1931. En agost d’eixe any 1931 la “Artística Vinarocense” va estrenar la seua peça musical “La República Española”. Fou en el mes de novembre que va guanyar a Castelló i en concurs de mèrits la plaça molt disputada de director de l’Acadèmia de Música i de la nostra banda municipal. Aquesta creació de la plaça de Director va ser sugerida i acceptada pel consistori a instàncies del funcionari Paco Puchol. Mancisidor va dirigir durant la seua vigència (2ª República) “La Artística Vinarocense”, nom que venia a substituir el de “L’Aliança”. Mancisidor va ser anys després el director del Coro Parroquial. En febrer de 1972 se li va retre un caloròs homenatge. Com a extraordinari compositor, va ser autor d’alguns pas-dobles preciosos com “Paquito Puchol”, «Santurce» i sobre tots, el de «Sebastian Torres», dedicat aquest al vinarossenc Sebastià Torres Suara que va participar en una correguda de vedells cap a 1934. Com que poc després van realitzar a benefici dels pobres una festa similar els cambrers locals, li van demanar a D. Tomàs que fes un altre pas-doble que va titular primerament «El miedo es libre» i que després va canviar amb el nom de «Vaya canguelo». El 20 de desembre de 1967, en les festes de nadal i interpretat pel Cor Parroquial va ser estrenat el seu «Himne a Vinaròs», amb lletra de Josep S. Farga, que ha estat molt ben acollit per la població que l’admira i l’escolta sempre amb veneració, posat d’en peus. (Informacions principals recollides de l’article del setm. “Vinaròs”, de Foguet Mateu, dedicat al mestre Mancisidor del 25-VI-1977)

La llarga tradició de l’utilització dels renoms es perd en el temps. Fins als anys seixanta era la forma més corrent de coneixença de les persones o famílies al nostre poble En fer-se la població més gran ha anat perdent-se aquesta antiga i bella costum, més pròpia del món mariner i rural. Sobre els “malnoms” o renoms va escriure Daniel Delmàs l’obreta “Una Vinarocencada…”. És curiòs com encara en la revista “San Sebastian” del 9 d’abril de 1922 es fa la relació dels policies municipals recentment nomenats i a quasi tots se’ls afegeix el seu renom: “Ha sido nombrado cabo de municipales Agustín Esteller Chaler (Esquerré), y guardias Sebastián Esteller Chaler (Esquerré), Vicente Baraces (Calvete), Sebastián Fraile Arnau (Belem), Sebastián Llátser Comes (Mareta), Bautista Miralles Obiol (Miralletes), y Agustín Esteller (Rabe) (…)”.

Topònim. Nom d’una de les partides del terme municipal citada així en el padró de riqueses de l’Ajuntament de 1811. Podria tractar-se d’una errada ja que segurament és o deuria ser mallol, en castellà mayuelo. Josep M. Palacios no recull aquest nom com a partida de terme en el seu Atlas.

Topònim. Es citat com a tal en el següent acord municipal del dia 4 d’abril de 1895: “Asimismo se acordó la venta del palmito del barranco de la Barbiguera comprendido en el trozo que media entre la Mallada del Macareno y el puente del ferro-carril por el precio de cuarenta pesetas, con la obligación de cortarlo desde esta fecha hasta últimos de Junio próximo, a Tomás Bueno”. Segurament el topònim faria referència al lloc on el barranc es subdivideix en dos parts poc abans d’on es troba la cisterna o aljub que encara està a la vista dels vianants i d’un corral d’ovelles.

Nom amb que eren coneguts els veïns del carrer de santa Magdalena i sobretot els xiquets i joves que fins l’any 1950 i alguns més, s’enganxaven amb baralles a pedrades amb els juseperos (els del carrer de Sant Josep) a la platja, fent el tradicional combat conegut com “Herca”.