Categoría: Letra M

Topònim. Nom d’una de les partides del nostre terme municipal. Es citada d’aquesta manera en el padró de riqueses de 1811. El seu nom no ofereix cap dubte i fa referència a un terreny sense cultivar i ple de “malesa”. En alguns documents es recull aquest nom equivocadament ja que la denomina Melià.

Antic molí i fàbrica d’electricitat en terme de Rossell, al riu Sénia prop de la font de Sant Pere, que va abastir de llum elèctrica a Vinaròs a travers de l’anomenada companyia «Electrica del Cenia» a començaments del segle XX. Es baixava la llum al llarg del camí anomenat «dels pals». L’esmentada companyia tenia les oficines on durant molts anys les tingué La Hidroelèctrica, tocant a la capella de la Comunió. La rev. “San Sebastián” del 28 de setembre de 1919 ens aporta aquesta notícia: “Debido a las lluvias recientes el rio Cenia lleva una crecida enorme como nunca se ha visto, inundando dos metros la fábrica de Malany lo que imposibilita por varios días dar el servicio eléctrico desde allí. Como el motor resulta deficiente para la carga de Vinaroz nos suplican de la Central advirtamos al público que dispense teniendo en cuenta que no se escatimará gasto ni tiempo para reparar debidamente los daños, que son muchos, y reanudar el alumbrado”. En maig de 1921 els membres del quadre escènic del Centre Instructiu Republicà, que havien actuat representant sarsueles a la població de la Sénia, van visitar la fàbrica de llum elèctrica, sent rebuts per l’electricista-maquinista vinarossenc Joaquim Baila, qui va posar en funcionament els mecanismes davant la concurrència dels seus paisans.

Agrupació festiu-recreativa constituida a principis de novembre de 1971. Integrada per una banda de cornetes i tambors precedida per xiques jovenetes que simplement desfilaven vestides amb casaca i faldeta curta. Aquestes, elegantment uniformades i al ritme de la música, obrien el pas en les cavalcades, batalles de flors, inicis de festes, etc. L’uniforme consistia en cassaca de color vert primavera, amb gorro de soldat de gala, botes i faldeta curta, blanques; s’acompanyaven amb un bastó metàl.lic, que movien amb més o menys soltura. Aquests grups van nàixer buscant imitar les desfilades nord-americanes; afegit a l’èxit de les Majorettes del Perelló als anys setanta, es van crear agrupacions similars per moltes poblacions amb més o menys fortuna i Vinaròs no va ser una excepció. El grup va perdurar poc, actuant en les festes de diferents poblacions del nostre entorn. Va desaparèixer amb l’adveniment de la democràcia en 1979 ja que en la pràctica, la preeminent exhibició dels atributs de les xiquetes de quinze o setze anys, no resultava acceptat pels moviments feministes. Anys després va aparèixer una altra agrupació.

Són els animadors i encarregats de sufragar les despeses de les festes a canvi de fer ostentació i presidir-les. Entre els majorals més remarcables es troben els immemorials del Santíssim (quatre), que sufragaven certes despeses i presidien les processons de Setmana Santa i Corpus; els de Sant Antoni (quatre) que sufraguen la foguerada i festa del sant a l’ermita; els de les festes de carrer, que organitzen la festa al seu entendre; majorals de Sant Sebastià en les antigues colònies vinarossenques de Barcelona, València, Madrid, etc, un tant emmortides els darrers anys.

MAJORALS DEL SANTÍSSIM. Vegeu Confraria de la Sang.

Carrer dedicat a Sant «Domingo», festivitat que l’Església celebra el dia 4 d’agost. En 1723, mossén Josep Febrer, junt amb altres veïns d’ aquest carrer van suplicar a l’Ajuntament que fora construida una capelleta al sant, al costat de la finestra gòtica del primitiu ajuntament (del segle XV), «i poder-ho celebrar amb missa, juglar, enramades, banderes i festers» (Borràs J, pàg. 224). El 6 de març de 1840 els seus veïns van demanar fer les voreres d’empedrat a costa d’ells, pagant l’Ajuntament l’acarreig de pedra. En 1899 se li va posar el nom d’Emili Castelar, quart president de la 1ª República, el qual acabava de morir (acord del 18 de juliol) però se li va dedicar i posar la placa durant les fires de 1902. El poble, a pesar dels noms de sant Domingo i d’Emili Castelar l’ha seguit coneixent sempre pel més tradicional de tots, que és el de carrer Major, per ser el més gran de la població primitiva envoltada de muralles. Quasi tots els pobles tenen eixe nom de carrer que sol ser sempre un dels principals. A Vinaròs les cases d’quest carrer apareixen aliniades al costat de la riera per on baixen les aigües naturals. Així és com creiem que es deuria formar aquest antiquíssim carrer de la població primitiva:

Allí es troba encara la Casa del Consell, es a dir, el conegut com segon (?) ajuntament, amb finestreta gòtica i bella gelosia, seguríssimament del segle XV. L’edifici, amb arcades gòtiques, estava segurament construit en alt per no quedar ja espais lliures dins de la població emmurallada. Les arcades, com en tots els ajuntaments gòtics de la comarca, servia per guarir-se de la pluja als venedors del peix i carn que es feia precisament baix. Allí probablement es reunirien el 25 de setembre de 1411, recent estrenat el palauet, els participants en les Corts Valencianes del Parlament de «Dins», sense arribar a cap acord, en el tema conegut després com Compromís de Casp. També en dit carrer ha estat sempre la casa abadia amb les successives reformes. Sant «Domingo» o Doménech de Guzmán va nàixer a Caleruega (Burgos) en 1170 i va morir a Bolonia (Itàlia) en 1221; coetani i amic de sant Francesc d’Assís, va dedicar la seua vida a redimir captius, lluitar contra l’heretgia dels albigesos, propalar la devoció del Rosari, quina revel.lació havia tingut i com a conseqüencia va crear l’ordre dels dominics, que porten l’hàbit amb escapulari. Cal tenir present que el carrer del Roser o del Rosari es troba precisament en eixe mig del carrer i donant al portalet de l’antic Ajuntament. El carrer Major segueix sent l’orgull dels vinarossencs, que sempre acompanyen els visitants per eixe lloc. Forma part de la tradicional volteta i de la volta de les processons; ha sigut i segueix sent el centre comercial per excel-lència, per haver-hi més botigues, les quals donen sempre un aire festiu i encara que sempre van canviant d’aspecte, aquest és sempre senyorívol.

 

Revista mensual que es publica a Alcalà de Xivert. En ella solen aparèixen sovint colaboracions de vinarossencs sobre temes del nostre poble i alguns altres articles acostumen a tenir interès comarcal. Porta el títol d’aquesta ciutat alemanya amb la qual està agermanada.