La nostra ciutat va comptar amb dos establiments maçònics en el segle XIX, des de maig de 1888 exactament. S’anomenaven «Capítulo de Caballeros de Rosa Cruz» i «Padilla». La primera tenia categoria superior a la segona. Estaven formades per 36 socis, sent les que comptaven amb més membres de la Província. Era un dels més destacats José Martínez Miralles, el seu President; tambè hi havia tres dones. Entre les persones que les integraven hi havia dos comanants, l’un d’ells era D. Miquel Núñez Cortés, Comanant Militar de Vinaròs i a qui s’havia de dirigir tota la correspondència, dos tinents, un metge, secretari de l’Ajuntament, pregoner, carter, panader, recaptador d’impostos, mustassaf, impressor (Joan Botella Carbonell), etc., Comptaven amb una publicació, «La Razón», de Castelló, contrarrestada per «La Verdad», de caràcter catòlic que va perdurar normalment fins l’any 1891. Declarats maçons foren l’alcalde Dozal i Alvaro Pasqual Leone, encara que aquest últim possiblement ho siguès d’alguna lògia de València. De Dozal diu l’historiador Borràs que morí de repent i els seus correligionaris, al moment de despedir el seguici del dol al portal del carrer de la Mare de Déu, van seguir al crit d’un d’ells: “Els maçons, cap amunt!”, i que una vegada al cementeri el van despullar del seu vestit militar i li van imposar el «mandil» o davantal, fent discursos al.lusius i que en la festa de Tots Sants, els catòlics van llevar de la seua tomba els símbols maçònics que li havien posat. Altres maçons menys coneguts eren Eduard Roselló Bru (Marte, Grado 30 «Porta estandarte y guarda del Templo», tresorer de la lògia y corresponsal de la Revista «La Razón»; Francesc Boni Meca (Garcilaso, grado 3). El Taller o Lògia Padilla estava situada al carrer de l’Angel, en la casa que havia perteneixcut als Ayguals d’Izco. Després la ocuparia la família Aragonés Corbeto (uns trenta anys, fins 1926 en que naixeria aquest) i a poc del seu naixement l’ocuparien de seguida les monges Sierves de Jesús. Queda l’anècdota moltes vegades referida de la crema del rètol (Asociación de Beneficiencia Masónica) i símbols (compàs, esquadra i triangle) de dita lògia, en que Paquito Argemí a un home vell que afirmava que les coses eternes sempre perduraven i no es cremaven, li va respondre que quan un burro es crema, d’ell sempre quedaven les ferradures. S’imposaven uns noms simbòlics com: Leónidas, X, Ariosto, Ercilla, Neptuno, Colón, Lacy, Jovellanos, Riego, Hernán, Daoiz, Pi, Maldonado, Vivar, Víctor Hugo, Marte, Newton, Catilina, Rivero, Ayguals, etc, etc. Per testimonis orals sabem que va existir un altre local maçònic en un pis situat en la cantonada del carrer Major amb el carrer de sant Isidre. La maçoneria estava llavors en plena efervescència en Espanya i també a Vinaròs, ja que veiem que el denominat “Casino de Artesanos” (vide id.) també tenia símbols maçònics en el seu emblema.
Empleats municipals que eren portadors de maces de plata en els actes oficials i processons en que intervenia l’Ajuntament amb solemnitat. Anaven revestits amb ampuloses dalmàtiques. En 1701-1792 cobraven de l’ajuntament per exercir dita funció Francesc Homedes i Rafael Fernández. Aquest ens torna a aparèìxer citat en maig de 1702 en que exercia el càrrec municipal de macer dels jurats Rafael Fernández, i en 1843, precedint les autoritats i banda de música, amb motiu de la festa de proclamació de la reina Isabel II. En les efemèrides vinarossenques de 24 de febrer de 1591, el Mestre de Montesa Galceran de Borja, “atenent que la Vila de Vinaròs és de les més honraes i principals del Maestrat i que en ella acudeixen galeres i altres naus, se fan embarcaments de gens principals, concedeix als jurats porten als muscles rotllos i xies i que precedeixqua a l’ajuntament dos jurats” i també portar el mustassaf una bastó. Els nostres macers apareixen vigents encara en 1929 segons comentava el secretari Ramon Cid (Insignias de los concejales, (“Heraldo de Vinaroz”, 10-III-1929). Van perdurar fins la guerra civil de 1936. L’arquebisbe Meseguer i Costa relata l’anècdota del macer «Vicentet lo Masser» en la Rev. San Sebastián de 1916 (Vide Borso de Carminatti).
