Categoría: Letra N

Nom amb el que es designava l’ofici de pregoner segons documents antics del nostre Arxiu Municipal. En 1702 ocupava el referit càrrec Baptista Añó.

En la revista “San Sebastián” de maig de 1918 apareix la notícia de que un projecte de llei del Congrès dels Diputats establia que tant sols tindrien curs legal les monedes d’or (que circulaven encara de tots els tamanys) i que no es podria obligar a un particular a admetre en plata més de 50 pessetes. A més, que des de l’1 de gener de 1919 ja no s’admitirien els billets de 25 pessetes. La qual cosa demostra l’abundància de l’or i de plata circulant en Espanya en aquells moments de desprès de la primera guerra mundial, en que el nostre país abastia de tota classe de queviures i material a tota l’Europa dessolada. Però poc va durar la prosperitat i ja en el mes de juny de 1921 es llig la notícia curiosa que a la fonda Europa un viatjant pagava 33 pessetes per cada moneda d’or de 25. Una altra notícia relacionada més amb la relació del pes del metall, donada l’abundància de les monedes diferents que circulaven pels països que sols es tenia en compte el tamany i els pes, fos del país que fos, de l’agost de 1925, s’assenyala que el gremi de perruquers avisa al públic que des del dia següent tots els dilluns estarien tancades les seues perruqueries i que des de llavors es cobrarien per tallar el pèl «a rape» als xiquets 25 cèntims si es pagaven amb moneda alfonsina o Amadeu, i 35 cèntims si era parisién o romana; la qual cosa vol dir que llavors, donat el poc valor o l’escassetat de la moneda fraccionària, era molt freqüent que la circulació monetària espanyola anés barrejada amb l’estrangera. Un altre anunci posterior, en la mateixa revista, però del 5 de juliol de 1936, molts pocs dies abans d’esclatar la guerra civil, es llig que en la Fonda de la Viuda del carrer de sant Francesc, un viatjant oferia 60 pessetes per les monedes de 25 (alfonsines o similars d’or), 200 per cada onça d’or i 15 pessetes pels duros de “la mà al cul”, de 1869, que llavors en teoria encara estaven en circulació, però dels que sols s’havien encunyat 100 exemplars. En l’any 2002, aquesta raríssima moneda es valorava entre els numismàtics entre un a quatre milions de pessetes.

Periòdic local de tendència republicana, fundat primerament amb el nom de El Vinarocense per Joaquim Just Huguet, en 1885. Era el seu director Agustí Safon Duran, que fou alcalde i poeta destacat. Va aparèixer l’11 d’agost de 1885 durant sols fins el 17 d’octubre del mateix any. En la sessió de l’Ajuntament del dia següent de la aparició del número 1, a petició del regidor Ramon Adell Vizcarro, l’Ajuntament acorda per unanimitat es fasse constar el disgust de la corporació per la censurable conducta del periòdic al tractar el tema de la questió sanitària de la ciutat. Dels 8 números que es van publicar no se’n conserva cap.

Setmanari local fundat en 1904 per Josep Antolí Doménech. Com que dita publicació havia sortit a la llum pública amb el nom de «El Grill» sense autorització, va rebre un comunicat de l’Ajuntament desautoritzant-lo, apareixent posteriorment amb el nom de «El nuevo Grill».

Periòdic local aparegut en 1931, dirigit pel President del Centre Republicà. Va conviure amb el Patria Nueva i Patria Libre, però amb idees molt més radicals, ja que es manifesten en alguns dels seus articles molt crudament les idees de persecució total a l’Església i als religiosos i ja s’amenaçava en 1934 amb la guerra civil. Així es lligen títols com “El Clericalismo: he aquí el enemigo de la República” i escrits com: “Lo primero que habrá de reducirse a la impotencia es la Iglesia. Si le dejan sus medios de acción, con los que ha corrompido tantas veces la vida política española en contra de la libertad, no tendremos nunca orden ni paz”. (Emilio Mistral en “Una fecha memorable”. “Nueva Patria”, 24-XII-1933) i aquesta altra: “AÑO NUEVO. El año 33 ya se fue ¿Se fueron con él las esperanzas de aquellos buenos republicanos del 14 de Abril? / 1934 comienza lleno de inquietudes (…) i nuestra república está, pues, en “bonita situación”. Todos la esperaban para la Paz y ahora va a servir de trampolín para la guerra (…)” (“Nueva Patria”, 7-I-1934).

Topònim. És citat com a tal en l’establiment nº 11 del Lloctinent de Justícia de 1647, on parla dels salaris dels “veadors”. Possiblement es trobaria en un dels extrems del terme.