Categoría: Letra N

Aquest nom es citat com a tal en escriptures de 1863 que tracten del lloc junt al qual es va construir eixe any la plaça de bous de Vinaròs.

La relació de Vinaròs amb Nigèria cal esmentar-la per la indústria pesquera que Josep Mª Puigcerver Farcha va instal.lar allí al llarg de la seua vida i els mariners, fusters, mecànics i demés vinarossencs que durant bastants anys van anar allí a treballar, com Josep Sospedra i Joan Baptista Orts Ayora, traslladats en setembre de 1964. Arran de la seua greu enfermetat terminal, Puigcerver va vendre a un dels amics i cap de tribu més espavilat de Nigèria, conegut com «Chief Bode Akindele», moltes de les seues propietats. La guerra civil que ja s’estava gestant molt abans en aquell país, molt poc després va esclatar amb una gran crudesa amb esgarrifosa multitud de víctimes. En les publicacions locals apareixen bastants articles referents a aquests episodis. (Entrevista a José Juan Capsir, en 24-V-1986).

Vejau Gómez Serrano, Nicolau.

(Vinaròs, 2-II-1728). Escultor. Va ser batejat al dia següent de nàixer, imposant-li els noms de Joan Baptista, Marià, Antoni, Emmanuel, Benet, Blai. Son pare, Josep, era fuster i a sa mare li dien Fancesca Juan. Va fer els seus estudis a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, essent els seus mestres Antoni Salvador i Lluís Domingo. Va dixar treballs molt notables per València que encara es conserven com el púlpit de Santa Caterina i un retaule conegut amb el nom de «sacrifici d’Isaac» que s’exposa encara en el Museu de Belles Arts, fotografia del qual reproduïm. L’historiador Borràs Jarque ens diu que també havia fet (als seus 52 o 53 anys) per a Vinaròs l’altar de l’ermita dels llauradors de sant Gregori (1781), que és molt probablement el que encara perdura ja que no es va destrossar en la darrera guerra civil. També diu aquest autor que va construir altars d’altres poblacions, entre els quals cita el de Penyarroya de Tastavins, segons carta per ell examinada que l’escultor va escriure des d’aquella població el 4 de març de 1792. Com a escultor notable es citat en el llibre «Biografia Pictorica Valentina» de Marcos Antoni d’Orellana en diverses pàgines (390 i 530). Segurament l’obra que reproduïm, el «Sacrifici d’Isaac» seria presentada per Joan Baptista Nicolau com a «obra mestra», que es requeria al final dels estudis per a la obtenció del títol de grau en l’Acadèmia.

Vide Carrer Convent.

La comercialització de la neu es va estendre principalment durant el primer terç del segle XVII, sent el Regne de València el màxim consumidor durant dos segles més fins al punt que les nevateries permaneixien obertes durant les nits. Aquest producte era considerat un bé públic. L’estreta franja de la costa amb estius molt calorosos i la proximitat de zones muntanyenques properes afavoririen el comerç de la neu tant per al consum humà (per fabricar l’orxata i per a ús terapèutic) com per a la conservació dels abundants productes pesquers i molt principalment per a usos terapèutics per recomanacions mèdiques. Més de 240 construccions de neveres abastien la nostra regió. A Catí en 1636 es va construir una nova nevera, substituïnt a unes anteriors fabricades en 1592 i 1626. Aquesta última va ser reutilitzada per construir-ne una de nova deu anys després, en el mateix lloc, a càrrec del pedrapiquer vinarossenc Joan Bueso i finançada en part pel capellà, també vinarossenc, mossén Miquel Febrer. Era la més popular de les neveres de Catí, coneguda com la del Toçal de Gibalcolla; és monumental, amb coberta de bòveda de mig punt que encara es conserva ¿? i restes de la casa-refugi al seu damunt. Quan abundava la neu pujaven del poble un grup d’homes calçats amb sòcs per omplir les neveres, menjant alls, sardines i altres aliments forts. Baixaven després la neu a l’estiu amb carros i la venien en Vinaròs, sobretot per enviar el peix a Barcelona. S’aprofitava la neu dels “ventisquers” i els seus ingressos nutrien la hisenda municipal. En 1685 la va arrendar el clergat vinarossenc. Aquesta nevera, bé comunal, es va vendre en 1901 a un catinenc, el qual la va revendre al nevater de Vinaròs que la aprofitava, baixant-se ell mateix la neu. En 1702 també apareixen moltes despeses de l’Ajuntament per diversos pagaments a agricultors i jurats per la neu que baixaven llavors de La Cañada, que com no s’especifica deuria ser la de Terol, per ser una de les tantes poblacions que hi ha en Espanya amb aquest nom (Bover, La historia de Vinaròs en els seus documents, Setmanari 22-VII-2000). Molts pocs anys després d’eixa venda de la de Catí que s’ha referenciat ja es va inventar el gel artificial, quedant obsoletes ja les neveres de diferents poblacions de l’interior, que es van anar abandonant i assolant pel pas del temps, ja que tenien el sostre fet en vigues de fusta. (M. Puig. “Historia Breve de la Real Villa de Catí”. Pàgines 25, 48 i 168; Jorge Cruz i Josep Mª Segura.en “El comerç de la Neu”). Un document del nostre arxiu municipal de 19 de maig de 1806 diu:”Venta de Nieve. 1º.- Se arrienda por tiempo de un año que forma principio el día del remate, y fenecerá en igual día del venturo año. 2º.- Deberá satisfacerle derecho llamado de Gavellot en el modo que está señalado, ó se convenga con el administrador de esta renta. 3º.- Que ha de abastecer al Común de esta Villa, y todo lo aderente de nieve al precio que se remate, debiendo ser la libra de doce onzas. 4º.- Que todo el año deba tener nieve, y especialmente desde 1º de Mayo hasta el 8 de Septiembre, bajo la pena de 3 pesos repartidos según costumbre. 5º.- En cada mes se le dan dos faltas, y estas deben ser sólo en comida ó cena, y no todo el día, y las horas que exceda de lo señalado, porcada una sufrirá la pena de 3 pesos. Si se establece algún aguadero en esta Villa por todo el verano estará obligado a darle nieve al mismo precio que al vecino cuando la tenga abundante, pues cuando haya escasez la debe conservar para los enfermos. 6º.- Debe dar fiador a satisfacción de los S. S. Y pagar los derechos de la Cssra. 7º.- Con arreglo al capitulo 3º de la instrucción de 24 de noviembre de 1785, no pueden pedir al arrendador por robo, fuego, guerra, agua, piedra y otros casos fortuitos, rebaja alguna de este arriendo. –Se remató en 3 de Mayo de este año 1802 a favor de Miguel Puchol a 3 dineros la libra. Fiaron Bautista Gombáu de Valentí. Fueron testigos Francisco Pallarés y Bautista Tosca. / Se remató a favor de Miguel Puchol a tres dineros la libra, con la obligación de pagar el Gavellot. / Vinaròs, 19 de Mayo de 1806. Sech. (rubricado). (publicat al butlletí del CEM de juliol-desembre de 1993).