Població del Partit judicial de Vinaròs
Roso Pascual, Salvador
(Vinaròs). Ostentà el càrrec d’alcalde de la ciutat durant uns mesos del difícil any de 1903, en que van arribar a haver fins a tres alcaldes.
Roso Mengual, Vicent
(Vinaròs 15-IV-1920 – Barcelona 14 – 2-1996). Excel.lent dibuixant, il.lustrador i pintor. Havent estudiat a l’Escola d’Arts i Oficis de Madrid dibuix i pintura. en la dècada dels anys trenta, i passada la guerra civil del 36-39 a l’Escola Superior de Belles Arts de san Fernando, es va traslladar la seua família a Barcelona. Allí finalitzaria els estudis en l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi- es va dedicar principalment al món del cómic, sent colaborador del «Coyote», on va crear personatges com el pistoler «Mac Larry», l’heroïna i justiciera «Máscara Negra», i un detectiu taxista, anomenat «Taxi Key». Però el personatge que li va donar més popularitat no sols a l’Estat Espanyol si no a Sud-Amèrica i altres països europeus, va ser sense dubte «Florita» que després va independitzar-se, formant una nova publicació pròpia i amb aquest nom per a jovenetes. La qualitat dels dibuixos figuratius amb un marcat dinamisme i la seua gran acceptació van deixar molt alt el concepte que com artista tenia Vicent Roso. Era el pintor preferit de l’Editorial Bruguera, Col.lecció Historias feta amb il.lustracions per a 
xiquets de les quals a ell se li encarregaven la majoria de les atractives portades, ja que plasmava d’una manera meravellosa el moviment.
En desembre de 2000 es va fer una exposició antològica de pintura i recopil.lació de la seua obra sobre el Còmic, a la Sala d’Exposicions de la Caixa Rural, com a homenatge pòstum a aquest excel.lent pintor vinarossenc. Al desembre de 2002 es torna a fer una exposició a Barcelona de la seua obra. Vegeu “Còmic”.
Roso Esteller, Agustí
(Torreblanca 12-VI-1948). Escultor. En 1968 va guanyar premis d’escultura a la nostra ciutat. També hi participava Sebastià Miralles. Fou Primer Premi Nacional d’Escultura en desembre del mateix any. Es troba en primera línea del XII Certamen Prov. d’Art en 1970 aconseguint la Medalla d’Or.
Va ser distingit per l’obra d’una escultura en l’Autopista A-7, (KM.217), en 1974. Roso és autor de la imatge del Sant Gregori per al carrer de dita denominació i també d’un monument als morts en l’accident del camping «Los Alfaques», feta en agost de 1979. S’encarrega de l’Escola Municipal d’Art a Vinaròs en gener de 1981. Realitza el trofeu Torneo de Baloncesto, en agost de 1981. Diverses exposicions en Vinarós (Auditori Municipal en 1981, Caixa Rural, etc.). És autor dels plafons de 
marbre que cobrien la façana de la Caixa Rural i que ara s’han traslladat a l’interior de la nova seu, amb escenes de la vida rural passada de Vinaròs. En 1996 finalitza la restauració de la peanya i les esculptures dels pas dels «Assots» o de la Flagel.lació, coneguda popularment com la dels estudiants, així com les d’altres passos que havien quedat molt maltrets a causa de l’enfonsament de la teulada de l’ex – església de Sant Francesc. El 5 d’abril de 1998, vespra del diumenge de Rams, entrega a la ciutat de Peníscola la imatge del Crist jacent per a les processons de la Setmana Santa, en mig d’una gran cerimònia a la que assisteixen totes les autoritats i poble en general. Per les festes patronals de Vinaròs de 1999 s’estrenen els gegants que representen els personatges populars del “Tio Gori” i la “Tia Caballera”, 
obra seua, així com la placa commemorativa del naixement del músic Vicent Garcia Julbe, estrenada el 15 d’agost a la façana de la casa natal del músic molt solemnement per les autoritats, familiars i amb assistència i cant de les corals vinarossenques que interpretaren obres del prestigiòs fill del poble. L’obra fou sufragada per suscripció popular i per l’Ajuntament i ho fou per iniciativa de l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”. Per la festa de sant Antoni de l’any 2002 s’inaugura el nou altar del sant a l’ermita, obra en la que Agustí va treballar quasi dos anys, sent costejada per la Caixa Rural – Caixa Vinaròs. Una monumental obra seua presideix la darrera remodelació de les obres de la plaça Sant Antoni (La Mera), fetes en 2006.
Roso de Luna, Mario
(Logrosán, Cáceres 15-III-1872 – Madrid 8-XI-1931). Fill de l’enginyer industrial vinarossenc Lluís Roso Bover que s’havia traslladat a Extremadura per treballar en la construcció de la via del ferrocarril i de mare extremenya. Doctor en lleis. Llicenciat en Ciències Físico-Químiques, Astrònom, Teòsof i prolífic escriptor. Delegat de la Creu Roja en Extremadura. Considerat incomparable savi científic, astrònom, químic, advocat, educador, políglota, polígraf, arqueòleg, etc. l’únic compromís del qual era la recerca de la veritat, despreciador de les actituds dogmàtiques i caciquils, i encara que fou respectuós amb la religió des de molt jove es va mostrar decididament anticlerical, considerat per alguns “el geni més gran del segle XX” i sent molt apreciat pel mateix Menéndez Pelayo. Als 17 anys va patir la greu enfermetat de la meningitis de la que es curà milagrosament. Descubridor en 1893 d’un cometa que duu el seu nom, d’un altre més i de sis estrelles de les anomenades “noves”. Va alcançar gran relleu dins de la maçoneria espanyola, fundant associacions i donant conferències. Va pertànyer a societats nacionals i estrangeres de Geografia, Astronomia i Història Natural. Va fundar la revista “Hesperia”, va impartir nombrosos cursos i conferències en l’Ateneo de Madrid i per Iberoamèrica; va colaborar en la prempsa amb el pseudònim de Rigel. Va exercir l’abogacia a Logrosán a partir de 1892 però no li acaba d’agradar la professió a causa de que li obliga a traicinar freqüentment la propia conciencia. Ja casat, s’instal.la definitivament a Madrid (1902). Va pasar mesos i mesos a Londres i París. Li foren concedides les medalles d’Isabel La Catòlica i de Carles III. La Diputació de Càceres va auspiciar la fundació en 1995 d’un Centre d’Estudis que porta el seu nom. Porten el seu nom un centre cultural, una residèncias universitària, institut i carrers extremenys. Obres seues més importants són: La realidad y el ensueño, Preparación al estudio de la fantasía humana bajo el doble aspecto de la realidad y el ensueño, La dama del ensueño, El Conde de Gábalis, Por el reino encantado maya, Hacia la Gnosis, en el umbral del misterio, La humanidad y los césares, La ley XV de Toro (la seua tesi doctoral (Madrid, 1884), De Sevilla al Yucatán, Evolución solar y series astroquímicas, La ciencia hierática de los mayas, Códices del Ahahuac y la baraja española, El tesoro de los lagos de somiedo, Don roberto Frasinelli, el alemán de Corao, Libro de bitácora de mis viajes por Asturias, La Xana, Simbolismo de las religiones del mundo, El libro que mata a la muerte o libro de los jinas, Wagner, mitólogo y ocultista, La Esfinge, Por las grutas y selvas del Indostaní, De gentes de otro mundo, Helena Petrovna Blavatsky, una mártir del siglo XIX, Páginas ocultistas y cuentos macabros, El velo de Isis, Simbología arcaica, Significación filosófica de la teosofía, Del árbol de las Hespérides, Logrosán:Un legajo histórico, El Tibet yla teosofía, Comentarios a la Genealogía del hombre de A. Besant, etc. tenint altres obres inèdites. Va mantenir una intensa correspondencia i amistad amb grans personalitats espanyoles del seu temps. Sobre Vinaròs es conserven en el seu arxiu diferents cartes per la correspondencia que hi mantenía amb familiars i de l’any 1890 són colaboracions en el periòdic “El Oretano”: “Las Humoradas de Vinaroz”, “Vinaroz, sus corridas y sus ferias”, “La odisea de un alma”, “Un décimo de lotería”, “La vida estudiantil” que amb el pseudònim de Román Vizcaíno porta data de l’11 de maig de 1890. La Cambra i el Centre Roso de Luna extremenys van dedicar el llibre “Homo economicus” a aquest teòsof i astrònom, d’origen vinarossenc amb motiu del centenar. L’Ateneo de Madrid va reposar el retrat de Mario Roso de Luna en la seua galeria amb motiu del retorn de l’actual demcràcia.
Roso Bover, Lluís
(Vinaròs 26-VIII-1836 – 16-II-1910). Escrivà i músic. Casat amb Sebastiana Molés Molinos. Avi matern del pianista Leopold Querol. Va fundar el Teatre Ateneu, en 1910. Es autor de l’havanera que canten les nostre Camaraes, «Varem lo llaüt». Va morir d’un atac al cor la mateixa nit de l’estrena del teatre, quan ja mudat, es preparava per a l’acte de la inauguració en el que s’anava a interpretar l’òpera «Lucia de Lamermoor» de Donizetti.