Després de l’abandoment dels poblats íbers situats en montículs, com el del Puig de Vinaròs, el Puig de La Nau de Benicarló, Moleta del Remei i d’altres, amb la venguda dels romans, els seus pobladors, possiblement per la xarxa de camins grans que ells utilitzaven, van baixar cap al mar. Amb totes les reserves que cal tenir en compte en aquests casos i ja que per indicació del Porfessor d’història antiga vinarossenc, Pedro Barceló, ni Vinaròs ni Benicarló en aquells temps no tenien cap tipus d’entitat seriosa ens atrevim a aportar el següent document que posen en els historiadors de Benicarló a la seua Història: “ABANDONAMENT DELS POBLATS IBERS”: Segons descriu l’historiador Appiano, en el seu llibre Iber (41) l’episodi del abandonament dels poblats íbers pròxims a les vores del riu Ebre es va produir de la següent manera curiosa, coneguda com «l’ordre de 
destruir les muralles«: «I a cada ciutat va enviar cartes segellades i als qui les portaven els va manar que les lliuressen tots en un sol dia. I va fixar el dia, després d’haver calculat quan arribarien a la ciutat més allunyada. La carta ordenava a tots els magistrats de les ciutats que assolessen les muralles el mateix dia en que recibirien l’avís.Si ho retrassaven per al dia següent, els amenaçava en reduir-los a tots en esclaus. Ells, vençuts recentment en una gran batalla, sense saber si tal ordre els havia estat donada a ells sols o a tots, tement que si a ells sols, se ls considerava menyspreables, i si a tots, serien els únics en retardar-la, sense tindre oportunitat de comunicar-se mutuament, temerosos de que els soldats que havien vingut amb les missives els estiguessen vigilant i 
considerant com més important cadascú la seua propia seguretat, van assolar els seus murs a tota pressa, ja que una vegada s’havien decidit a obeir, ambicionaven aconseguir algun honor per haver actuat tan ràpidament. D’aquesta manera les ciutats de les vores de l’Ebre, en un sol dia i en virtut d’aquesta sola estratagema, elles per si mateixa van enderrocar els seus murs i, havent resultat fàcils d’atacar per als romans, en el futur es van mantenir en pau durant molt de temps».
Per la proximitat del nostre poblat a la desembocadura del riu que era tan important per ser via de penetració cap a l’interior de la Peninsula, creem que aquest passatge és molt digne de tenir-se en compte. Escolano refereix aquest fet en el llibre VI, Colª 11-12, d’aquesta forma: «Que caminando el Consul Caton con su exercito la buelta de los pueblos (…) le llegó aviso, como se le havian revelado (…). 
Y temerosos los demás de España no se despeñassen tras destos, sino se acudia con eficaz remedio, acordó de desarmar a todos los que bivian desta parte del Ebro. Lo que sintieron tan bivamente, que muchos murieron a manos del pesar, y otros dexaron las vidas en las armas que les quitavan, por haver sido ellas su misma vida, como indomitos i bellicosos. Y aun creció tanto el miedo al Consul por el levantamiento (…), que mandó desmantelar todos los muros y cercas de los pueblos cerrados, con tanto secreto y cautela, que se puso todo en execucion en un dia.» INTIBILIS?: Resulta quasi imposible identificar plenament els noms de les ciutats que els romans tenien amb les actuals, excepció de les pròximes de Saguntum i Dertusa (Sagunt i Tortosa), encara que sovint es parla de las «civitates plurimae». Una de les ciutats que es sol donar per alguns historiadors a Vinaròs és el de Intíbilis (1), encara que més pareix adequar-se molt més a Sant Mateu o Traiguera, per la distància que dóna des de la «mansio» Dertosa, Tortosa, -27 milles romanes- en els documents dels geògrafs d’aquell temps, com Rufo Festo Avieno, itineraris de Antonino, Anònim de Ràvena, Guido o els Vasos de Vicarello, que tenen grabada la ruta cap al sud passant per les nostres terres. Ben coneguda és la senda del romans o VIA AUGUSTA que anava des de Tortosa cap a Cabanes i Borriol, on han trobat abundants restes arqueológiques com els miliaris, que assenyalaven distàncies dels camins i altres làpides amb inscripcions, monedes, figures, etc.
Els punts més próxims d’aquest camí a Vinaròs es troven a la Partida de Traiguera coneguda com els Hostalets, que des de La Galera es dirigia cap a Sant Mateu i també el lloc que passava prop del santuari de la Font de la Salut. És la coneguda com Via Augusta que des dels Pirineus arribava a Càdis, carretera que va servir durant segles, i que van utilitzar els reis moltes vegades en els seus trànsits entre València i Barcelona. Recordem els de Felip II i l’Arxiduc Carles III. La seua utilitat va decaure en construir-se la nova carretera general per la nostra costa a finals del segle XVIII. La configuració del Vinaròs primitiu segueix quasi a la perfecció el model implantat pels romans en quan a la disposició dels carrers. Totes les poblacions que fundaven imitaven a un campament i també a la seua metrópoli primitiva de Roma, i estaven estructurades dins d un quadrat, defensat per muralles i dotat d hospital, intendència, presó, etc.amb un carrer principal -el cardo o carrer major, que el traversava de punta a punta- i altres perpendiculars a ell, formant el decumanus. Fora de la muralla tenien el cementeris. 
PONT ROMA?: Moltes vegades es relaciona el nostre pont vell sobre el riu Cervol amb els romans, sense que cap historiador local ho haja afirmat mai. Va ser el Canonge Matamoros, qui a principis de segle va escriure la «Historia de mi Pueblo», d’Alcanar, l’autor de l’error, afirmant que l’ull de pont vell que es troba sobre el riu Sénia conegut com pont dels «estretets» en direcció cap a Vinaròs enllaçava amb el nostre pont i eren els dos romans; ja que els seus camins tenien uns ramals que es desviaven cap a la costa pot fer suposar dita paternitat, que modestament més ens inclinem a que siguès construït poc després de la reconquesta de Jaume I, com el d’Almassora, amb el que guarda un gran paregut i que com a tal està documentat.LA PARTIDA DE LA CLOSA I ELS COSSIS: Juntament amb les excavacions 
arqueológiques fetes al Puig del poblat íber, ha produit el descobriment de restes arqueològiques romanes en la partida de la Closa, on quasi indubtablement hi hauria una vila romana. Restes de murs, ceràmica » sigilatta», trossos de tègules, etc. donen peu a afirmar a l’arqueòleg Arturo Oliver Foix, autor de les prospeccions, la presència dels romans en el nostre terme municipal. Per altra part, la nostra mar ha estat en tota la seua costa un lloc on han trobat des de sempre i en abundància, àmfores romanes que els mariners han conservat en més o menys afany. Serien incontables les que s’han extret de la mar d’una manera incontrolada per les nostres barques que les han arrossegades i les han capturat. Així mateix, tocant a la mateixa vora de la mar, en les desembocadures dels rius i barrancs s’han recuperat infinitat de fragments d’elles per nadadors o submarinistes. El que actualment la seua búsqueda o adquisició sigue una activitat prohibida, fins fa escassos anys, ha sigut una creu per las mariners, que les han esquivat en els seus treballs, ja que els esgarraven les xarxes. A alló que ells anomenaven vulgarment cànters o cossis, podien ser restes de naufragis de naus romanes, sent abundants dits llocs que els arqueòlegs anomenen «Pecis». Tocant a la població es troba la platja coneguda amb el nom dels «Cossis» que atribuim a l’abundància d’àmfores romanes. Qualsevol mariner o pescador ens podria contar un sense fi d’anècdotes sobre el tema, ja que les han trobat abundantíssimes en totes les formes i tamanys, encara que sovint fragmentades. A mode de exemple referirem l’anècdota prou recent d’una barca que va «pescar-ne» una i com tots els mariners la volien, el patró la va agafar en l’aire i la va va deixar caure, trancant-la en diferents trossos; llavors els va dir que cadascú agafés la seua part. Fins als anys cinquanta, les àmfores servien als pescadors per a obsequiar algú o al seu metge de capçalera particular, ja que es feien servir com objectes de decoració, gràcies a la qual cosa moltes d’elles d’aquesta manera s’han conservat. En una ocasió Vinaròs va obsequiar al General Franco amb una ámfora plena d’aigua del mar Mediterrani. A banda de peces de ceràmica, s’han trobat també molins de moldre a mà i ceps d’ancles romanes fetes de plom, com alguns exemplars que es podem vore al museu municipal. Avalen tots aquests asserts el haver aparegut en el fons marí d’una de les nostres cales – la coneguda com enclosa de Vinaròs – un conjunt de cascs de l’època romana, trobats pel bussador vinarossenc Josep Lluís Gil a l’agost de 1991. Totes aquestes abundants troballes ens ratifiquen palmariament la presència romana a les nostres terres. Sense voler ser exhaustius, remitim a la bibliografia apareguda del tema en els últims anys, al setmanari “Vinaròs”.
Romans
