Categoría: Letra S

Producte alimentari que des dels primers temps de la Reconquesta es venia com a producte estancat i era ja Jaume I i següents reis qui se la resservàven per a ells i per a l’Ordes Militars, gravant el seu comerç amb forts impostos que es tractaven sovint d’el.ludir. S’utilitzava també per a la conservació d aliments com la carn i el peix i d’aquí naix també la seua necessitat. Es produïa a les gabel.les com les de Peníscola i Tortosa, per citar les més pròximes, que abastien els territoris immediats, similars als territoris que ja els àrabs abastien i distribuien des dels seus «almudins». La de Peníscola produïa sal que sols es podia vendre des del riu Cénia fins a Orpesa, no podent-se adquirir en qualsevol altre lloc i el nomenar Peníscola en aquelles primeres èpoques volia dir igualment Vinarós i Benicarló que eren les seues alqueries. Els infractors en el seu comerç eren castigats severíssimament i estaven obligats a prendre la sal de la gabela tots els pobladors des del Coll de la Garrofera i grau d’Orpesa fins al riu d’Ulldecona. Vinaròs conserva encara un nom de partida de terme anomenat de les Salines, junt al barranc del mateix nom, la qual cosa fa pensar en un antic descarregador o port o tal vegada que en el llit del barranc es trobessen les instal.lacions de produir sal, ja que té una estructura molt plana, a la part que toca a la costa i sembla apta per a tal fabricació. Eixe nom de partida de terme ja era conegut d’aquesta manera en 1606, quan els notaris ho escriuen així a les vendes de finques en els seus protocols notarials (Onofre Vilar en dit any el cita diverses vegades). El botànic Cavanilles al segle XVIII afirma que Vinarós era el centre de distribució de la sal que s’importava de La Mata (Alacant) i es repartia a 80 pobles pròxims. Tenia llavors amb un Administrador del Real Salero, entre quins noms apareix Pedro Armendàriz, qui va morir en 31 de març de 1775 (Llibre de difunts corresponent) i un tal Antoni Gonçales, interventor de la Sal (mor sa filla el 2 d’abril de 1767 (ibidem). Durant la guerra del francés, el general Suchet va traslladar els establiments estancs (sal, tabac i paper oficial) a Benicarló que va convertir en capital de la Comarca però els de Vinaròs ho van reclamar ja que la població de Benicarló estava situada lluny de la platja, mentre el magatzem de l’alfolí de Vinaròs es trobava molt més pròxim. Estant dit producte estancat en mans de l’Estat o de Montesa, es donava a administrar a particulars baix garanties i així veiem com en el segle XIX se li va concedir al Marquès de Salamanca, advocat de Màlaga, qui es va enriquir moltíssim i a Vinarós li la va subarrendar a Demetri Ayguals, germà de l’escriptor Venceslau, com a comissionat en 1842 per a la seua distribució, amb escriptura de fiança atorgada el 16 de maig pels seus germans per garantir la responsabilitat, davant l’escrivà Manuel Roso, hipotecant diverses finques que posseïen com una de sis jornals a la partida del Portell i una altra de dèsset en Aigua Oliva. El magatzem o alfolí de la sal de Vinarós estava al carreronet que per aquest motiu es deia carrer de «Les Salines», i segons Borràs Jarque es va vendre el 29 d’abril de 1876 en pública subhasta a un cafeter conegut com Miravente (?) qui va pagar per ell 27.500 pessetes. En temps de Cabanilles la sal es portava des de La Mata en Alacant i en èpoques més actuals la sal que es venia des de Vinaròs per la comarca tenia diferents procedències per més demanda segurament i així tenim que en 1960 entren la mateixa setmana al port tres motovelers: “Carmencita” amb sal de La Ràpita, “Montjoy” amb sal de Mazarrón i “Bautista Pla” amb sal de Torrevieja (Setm. “Vinaroz” del 27 d’agost).

(Santa Maria del Campo, Cuenca, 1860 – Madrid 1926). Farmacèutic. Fou destacada la seua actuació com a tal en la població de Requena on regentava la seua farmàcia i que va ajudar molt la població en una epidèmia de Còlera. Diputat elegit pel districte de Vinaròs en 7 ocasions (diverses legislatures), a partir de 1910: 1910, 1914, 1916, 1918, 1919, 1920 i 1923. En 1916, residint a Castelló, va ser visitat per la Junta de Defensa vinarossenca. Va gestionar en novembre de 1922 de la Direcció General d’Obres Públiques la concessió de 90.000 duros per fer el camí de Vinaròs a Rossell. Era llicenciat en Farmàcia, en Medicina i Cirurgia. Va adquirir fama i va obtenir èxit gràcies al seu “Elixir estomacal”. Soci del Col.legi de farmacèutics de Madrid, on residia, era també Vicepresident primer de la cambra de comerç madrilenya. Pertanyia a la majoria lliveral.

 

 

Diputat a Corts pel districte de Vinaròs en una sola legislatura, la de 1858-1863. Competí amb el vinarossenc Febrer de la Torre, qui en les seues cartes el nomena “sergantana”. El govern basc conserva aquest portentòs retrat en la galeria de personatges il.lustres (Internet).

Surt aquesta travessera amb el nom de «travessia de la Constitución» en el canvi de denominació que es va promoure per acord municipal l’any 1842 en que es van llevar els noms de tots els sants, de tots els carrers. També es coneixia i figura en documents amb el nom de travessera de s. Agustí. Llavors se li va imposar el de Lacy, que va perdurar fins el desembre de 1844. En 1884 se li volia posar el nom d’Esteller (Història de Vinaròs., pàg 449) per ser segurament el carrer on havia viscut aquest distingit militar que havia aconseguit per a Vinaròs el cos del màrtir sant Valent. A iniciativa de mossén Bono se li va dedicar a l’alcalde i poeta local Agustí Safon en un dels actes de les festes locals celebrat el dia de sant Pere, 29 de juny de 1917. Com resa la làpida, aquesta es va sufragar per suscripció popular i la va encarregar el pintor Pablo Béjar a un escultor molt prestigiós llavors radicat a Madrid, Angel Ferrant.

Vide Hipermercats.