Categoría: Letra T

(Vide Progrès). Mig de comunicació audiovisual de gran repercusió mundial i que ha trastocat les costums i la vida de les persones. Se’n parla per primera vegada dels primers aparells d’aquest magnífic invent, al setmanari Vinaròs el 21 de febrer de 1959, d’aquesta forma: “TELEVISIÓN. En los últimos días se han realizado demostraciones de Televisión en los comercios de D. José Tena y D. Manuel Beltran. La recepción tando de imagen como de sonido, es perfecta, para las retransmisiones de la T. V. E. efectuadas desde Barcelona”. Va ser un dels primers poseïdors d’un aparell el metge D. Agustín Ribera Hernández, però al principi les emissions eren de prou mala qualitat TELEVISIÓ EN COLOR. Van comerçar a emetre alguns programes en color les dos cadenes estatals en 1974, en les que sols s’oferien en color alguns partits de futbol o alguna sèrie nordamericana, apareixent els demés encara en blanc i negre durant molt de temps. LES TELEVISIONS REGIONALS I PRIVADES, Aitana, , Antena 3, Canal Plus i Tele 5, van instal.lar les seues antenes a finals de 1993 en la serra del Puig de l’Ermita. TV3 emitia amb el repetidor al Mont Caro.

TELEVISIÓ A VINARÒS. Les primeres emisions televisives es van produir dins de la 2ª Setmana Cultural organitzada per l’Institut de F.P., Josep Vilaplana, des del 25 de març de 1985. Eren els alumnes del darrer curs d’Electrònica els seus responsables: Salvador Martínez i Antoni Alcaraz Redó.
Poc anys després (1991) ja Televisió Vinaròs, Tele 3- canal 21, i posteriorment Canal 56, comanada per Joan Astasio i Andreu Carapuig, d’Alcanar, emetrien primer des dels estudis del carrer de Santa Rita (antiga emisora de ràdio de Mariano Castejón) o des del “Pirulí”, juntament amb una altra emisora municipal, sent el responsable principal d’aquesta última el fotògraf Josep Reula. Emetien principalment durant els Carnestoltes i demés festes, com Sant Sebastià, Festes i Fira de S. Joan, etc. Les televisions locals com Televisió de Vinaròs, de Benicarló, D’Ulldecona, de la Ràpita, etc. que emetien sols programació en festes molt assenyalades, tenen modernament programació tots els caps de setmana i ja tots els dies, com Canal 56 que emet gràcies al realitzador Joan Astasio, principalment, al productor Angel Alcázar,i als presentadors com Sergi Nebot, Antoni Carrasco, Ramon Blanc i altres, sent els seus programes més esperats els anomenats “Anem de bòlid” i “Anem al Camp”, que es renoven totes les setmanes en dimarts.

L’éxit dels programes radica en l’interès que desperten els temes que ens són més pròxims i que de vegades, desconeixem.

Vinaròs ja comptava en 1881 amb una estació telegráfica “de Vértice” en 1881. (Meseguer Folch, V. Benicarló en el siglo XIX. Esplendor y decadencia de un pueblo”. 1990). Per a saber en què consistia es pot llegir el següent: “En los primeros días de junio de este año 1804 formaron los franceses una casa de madera en forma de barraca a la que dieron el nombre de telégrafo y la colocaron sobre el monte más alto que se halla en el término de Benicasim, al lado de la hermita de San Miguel o del hermano Bartholo. El designio de la construcción de dicha casa dice que es, para desde allí leer con un telescopio lo que en otra semejante casa estará escrito, ya en la torre de Alcalá, ya en el castillo de Murviedro y en otras partes, y poder en poco tiempo comunicarse desde Francia a toda España, los negocios e intereses franceses, y al mismo tiempo descubrir desde tales parages lo que pasará por la mar en todo tiempo. Esto es lo que se dice, veremos lo que será. Se puso en dicha casa un fanal con luz muy grande, y la primera noche que se encendió fue el de 31 de julio de 1804” (Joseph Rocafort en “Libro de cosas notables”. Castelló 1945) i també: Septiembre de 1832:El Rey Fernando VII se encontraba enfermo en el palacio de La Granja. A su alrededor acontecían los conflictivos sucesos de La Granja por los desacuerdos que había en decidir la sucesión al trono, disputa que tras la muerte del monarca llevará a España a la primera guerra carlista. Mientras tanto, en la Plaza de la Villa de Madrid se aglomeraba una multitud a la espera de noticias del Rey, para recibirlas ya no era necesario esperar al mensajero a caballo porque éstas llegaban rápidamente a la torre de los Lujanes mediante un código de señales ópticas que se transmitía de una a través de una línea diseñada por el marino español Juan José Lerena y puesta en servicio menos de dos meses antes: la línea de telégrafo Madrid – San Ildefonso. Se trataba de una sucesión de torres, con contacto visual entre ellas, situadas en cumbres y lugares altos entre Madrid y el Real Sitio y es a una de sus estaciones donde se dirige este itinerario. El telègraf de Vinaròs estava instal.lat dalt del nostre campanar. La proliferació del telèfon i posteriormet els correus electrònics per Internet van deixar totalment obsolet aquest antic sistema que a pesar de que ja s’havia modernitzat molt, perdurava encara en cap a 1992 ¿?.

Servei públic inaugurat en Vinaròs en desembre de 1895, quedant instal.lada la central en una casa nova del carrer S. Francèsc, propietat del Sr. Escrivano i que va permanèixer allí fins els anys seixanta del segle XX. El 4 d’agost de 1915 Vinaròs fou el primer poble de la província adscrit a la Companyia Peninsular de Telèfons (Actual companyia de telèfons o Telefònica). En febrer de 1916, es va comunicar ja la nostra central de Vinaròs amb Alcanar, Alcanyís, Amposta, Benicarló, Calaceit, Càlig, Flix, Gandesa, Mora d Ebre, Peníscola i Ulldecona. Aquest any a Vinaròs hi havien 75 telèfons, i Benicarló tenia 29 abonats. En 1917 els telèfons instal.lats eren ja més de vuitanta, encara que els usuaris es donàven de baixa molt fàcilment en qualsevol moment. L’any 1937, en plena Guerra Civil, ja s’editava la Guia Telefònica, que llavors englobava les províncies de València, Alacant, Múrcia, Castelló i Albacete. En ella apareix que la nostra població comptava amb 137 abonats entre els que destaquen els diversos que tenia la Brigada 83, la Brigada Mixta 115, el Comité de Refugiats, el Sindicat Provincial de Transports, quarter de les Milícies Antifeixistes, entitats instal.lades llavors a Vinaròs. En octubre de 1967 es realitzen obres per a instal.lar 300 telèfons més i així s’ arriba a la xifra que ja sobrepassa els 1.000 en la població. L’any 1972 es va inaugurar la nova central telefònica construida a l’Avinguda de la Llibertat, completament automatitzada y amb una capacitat per a uns 2.000 abonats. En 1973 teniem a la ciutat 1.654 telèfons instal.lats, segons la guia de l’any. Segons els indicadors econòmics de la Comunitat Valenciana en 1975 la nostra població tenia 214’9 telèfons per 1.000 habitants i 347’9 en 1983. En 1982 la nostra Central Telefònica es va ampliar amb la construcció damunt de l’anterior consistent d’una planta baixa amb un nou pis en alt. quedant així ampliada per a una capacitat de 4.000 línies i amb més de 1500 programades per a l’estiu següent immediat.
TELÈFON DE BUTXACA. A les publicacions locals de Vinaròs ja apareixia la següent notícia que s’ha fet efectiva fa uns anys i que ja aventurava llavors Guillermo Marconi:“Hacia el teléfono de bolsillo.= Acaba de ser instalado el servicio radiotelegráfico de onda cortísima entre Santa Margherita, Liguria y Roco di Papa. / Es el primer servicio telefónico de esta clase que se instala en el mundo. / Marconi ha declarado que no deberá tardarse mucho a poder obtener el verdadero teléfono de bolsillo.” (Rev. “San Sebastián”, 20-VIII-1933). Les xifres d’usuaris dels telèfons s’han anat disparant en els darrers anys del segle XX i de manera incalculable pels telèfons mòbils, que tenen moltíssimes més prestacions i són tant assequibles i estant tant de moda entre la gent jove.

Es coneixia com la ravaleta “dels teixidors“ el carrer de santa Anna, perquè era on estaven establerts els integrants del referit gremi i on estaven instal.lats la majoria de telers de la localitat. Encara en el cens de 1910 apareixen relacionats 12 individus que exercien dit ofici.

(Vide C. Santa Magdalena, de dins).

També surt citat com Teatre Principal. Creat per W. Ayguals de Izco a la plaça de la Mera per a representar allí les seues obres. El manà construir l’Ajuntament en 1841 i segons Josep Oliver es va fer amb els fons de contribucions que va recaptar i amb les anticipacions fetes durant la guerra dels set anys que després mai no va tornar; va ser assolat cap a 1955 per instal.lar allí l’edifici actual dels jutjats. De com era l’edifici del teatre ens parlen Madoz i B. Mundina Milavalle en la seua Historia, Geografia de la Prov. de Castellón. Madoz diu: “El teatro sit. en la plaza de la Constitución, fue construido por el Ayuntamiento en 1841; tiene 2 pisos con 6 palcos cada uno, y el de la presidencia; una galería corrida, 100 lunetas primeras, otras segundas, tertulia y cazuela, y es capaz de 500 personas: el escenario y telón de boca son hermosos; sus decoraciones son bellas y muy bueno el alumbrado. La pobl. no puede sostenerlo abierto; así es, que solo en la temporada de invierno se dan funciones dramáticas por los aficionados, en unión de algunas actrices contratadas” Per la seua part Mundina plagia a Madoz descaradament ja que es refereix a ell de manera totalment idèntica. Molt més interessant és l’estudi sanitari que fa d’ell el metge Romualdo Vizcarro en 1894, titulat “Memoria Medico topográfica de Vinaroz”. I així diu: “Situación. El único que existe está situado en la Plaza de Constitución. / Distribución. Ocupa la mitad de la manzana denominada “Fortin” y está aislado por tres de sus caras. / La fachada principal mira al NO. Mide …. metros de longitud …… de altura y tiene tres puertas; la del centro que da al patio de la orquesta permanece cerrada casi siempre y se abre de dentro a fuera, y dos laterales, para el público una y para el servicio de salon adentro la otra. / Un pequeño atrio limitado por tabiques de madera impide la comunicación directa con el interior. Encuentrase luego una reducida sala de descanso de 20 metros de superficie y sesenta de capacidad, completamente llena durante los entreactos y en donde se respira una atmosfera asfixiante. De uno de sus ángulos parte la escalera que conduce a los pisos superiores y próximo al arranque de ella están las puertas de la taquilla y de los retretes. Frente a estas se abre la puerta que comunica con la platea. / La platea tiene un corredor central y dos pequeños laterales y entre ellos filas de butacas de madera blanca barnizada sumando ….. asientos. Cuatro pequeños palcos y en el fondo de la platea y dos angostas galerías de primero y segundo piso completan el espacio destinado al público. / El escenario, el foso, los cuartos de los artistas y los retretes se hallan en estado lamentable. / Capacidad. La capacidad total del salón es de……. / Resulta insuficiente, dada la gran afición que este vecindario muestra a las representaciones. El reducido número de localidades pone una forzosa limitación a la gran entrada de los domingos que suele ser en todas partes la salvación de las empresas. Por esta razón una buena compañía no puede sostenerse y las malas a muy flojas no gustan. / Alumbrado / Por quinqués alimentados con petroleo. No ofrece el peligro de las esplosiones del gas, pero en cambio la rotura y caída de tubos ocasiona más de un susto. / Calefacción. No se usa otra que la natural. / Ventilación. Bastante defectuosa. Se establece principalmente por la boca del escenario y por las ventanas que hay en las galerías del segundo piso. / El teatro apenas está abierto más de dos meses durante el año, en ocasiones se han pasado dos y tres sin abrirlo, por esto hemos procurado cierta conciencia en este asunto. Consignemos antes de concluir que el local del teatro es uno de los edificios destinados a desaparecer y a ser sustituído por otro de mejores condiciones y más capacidad; pero no es ciertamente esta mejora la más urgente que la localidad reclama. Ocupan primer lugar ¿?? El mercado, el asilo de pobres y huérfanos, el arbolado y otros.” En 1908 (?), l’artista barceloní Buenaventura Planella i Conxello va fer l’esboç per al teló de boca del Teatre de Vinaròs. Aquests magnífic dibuix forma part actualment de la col.lecció de dibuixos i gravats de Raimon Casellas, exposada amb motiu dels Jocs Olímpics al Palau Nacional de Barcelona de 1992. (Gravat nº 68 de l’exposició). Obra també del referit artista barceloní vuitcentista (1722-1844), referida a Vinaròs, que encara es conserva, representa la cuina d’una masia. En octubre de 1921 es va habilitar el teatre per a escola de pàrvuls; en 1924 el teatre ja està abandonat i el veí Manuel Aragonés preten llogar-lo per fer d’ell un magatzem de garrofes i caixes, cosa que l’Ajuntament li nega. A l’agost de 1931, les Societat Obreres que ja havien demanat anteriorment l’edifici del Teatre per a «Casa del Pueblo», demanen llavors l’antiga escola «dalt de la plaça del Salvador) per a dita causa, per posar exactament una biblioteca popular «para apartar a la juventud del vicio», però segons la Rev. “San Sebastián” el que volien era en realitat «una Casa del Pueblo», del partit socialista. En 1950 es troba en ell el magatzem municipal (fustes de les casilles de fira) i escola de música. Ramon Adell el converteix en edifici de jutjats en 1957 que perdurà amb aquesta activitat fins la construcció del modern edifici de l’avinguda de la Llibertat en l’any 2001.