Categoría: Letra V

Indústria de forja de ferros, d’Antoni Sendra, que apareix vigent al menys des de 1888 fins 1932, en que va participar a l’Exposició Universal de Barcelona on va ser premiada amb medalla de plata per una prempsa de vi que va presentar i medalla de bronze per una roda de carruatge. De “El Vulcano Vinarocense” va canviar a denominar-se posteriorment “El nuevo Vulcano”. Vide Sendra.

El 27 de febrer de 1983 va celebrar-se a Vinaròs una final de les etapes de la valenciana “Vuelta a las Tres Provincias”. Incomprensiblement i a pesar del gran desplegament de mitjans de comunicació, de la participació de destacadíssims corredors internacionals, del gran muntatge que l’acompanyava, de l’enorme quantitat de fotografies que es van prendre i de que es va dur a terme a l’ampla avinguda de la Llibertat, amb presència multitudinària, el setmanari “Vinaròs” no va escriure ni mitja paraula sobre l’acte.

Setmanari local de tendència independent que va començar a publicar-se l’any 1912. En els seus articles clama molt contra els cacics i a favor dels obrers. Atacava l’alcalde advocat que no era altre que Julián Sanz Roso. Agustí Safon publica en ell molts dels seus llargs poemes. En març de 1917, un any després de la mort del poeta, el setmanari proposa que se li dedique la travessera de S. Agustí, cosa que es durà a efecte enseguida estrenant-se la placa per suscripció popular en les fires inmediates. Van apareixer al menys 154 números d’aquesta publicació, de la qual es conserven alguns exemplars solts. En el mes d’abril de 1917 encara es seguia publicant.

Butlletí de la Cooperativa «El Salvador» de Vinaròs, tal com resa el seu subtítol. Es va publicar durant la década dels anys sixanta. S’imprimia en Gráficos Fernández. En 1964 apareix el nº 2 i 1969 el nº 10. (Eixos són els que conservem). El motiu principal d’aquesta publicació era fer públics els resultats llavors sempre creixents de la cooperativa (Junta General de la Cooperativa), dels cítrics, encara que sempre es feia notar la preocupació per l’excès d’eixe fruit, que encara ha creixcut més (Incógnita sobre la naranja), Caja Rural; notes d’interés per als agricultors i consells del Servei d’Extensió Agrària a càrrec de Gonzalo Martí i del veterinari Julián Guimerá. També apareixen fotografies de les instalacions del molí de pinsos, d’Enrique i Tarancón, etc.

No fou fins l’ any 1932 en que es va decidir pel parlament espanyol donar pas al vot femení. El primer cens en que apareixen les dones es per tant d’eixe any. Quasi totes les dones apareixen amb l’ofici genèric de “sus labores”, encara que aixó podia significar diversitat de casos com cosir, treballar al camp amb l’ aixada, i un llarg etcètera. Com que no apareixen en censos anteriors perquè no tenien el dret de votar, pot deduir-se que l’analfabetisme que tenien era altíssim com el dels homes, i que en 1910 aplegava a un 56 per cent de la població vinarossenca que no sabia ni llegir ni escriure.

Si el nostre carrer Major puguès parlar… Ens diria que és dels més antics de la població, que segurament més de dos mil anys el contemplen. Construides les primeres cases al llarg d’eixa riera o baixada natural d’aigües, anirien afegint posteriorment altres carrers que el creuen ja més ben aliniats. Quàntes generacions de vinarossencs i quants forasters hauran passejat amunt i avall per eixe carrer. Amb molta frequència diem que eixim de casa a «aixorejar-mos», a «pegar la volteta». Aquesta ha tingut i té un denominador comú: el carrer Major i la raval del Socors; ells dos s’han endut la palma, passant, clar està, per la plaça de Jovellar -la nostra «placeta» per antonomàsia-, la travessera de Safon i «l’Amera». Efectivament, és on hi ha més comerços que són visitats tot l’any per un estol de forasters i turistes. Aquest recorregut va tindre els seus moments més àlgids, possiblement en el temps en que hi havien diferents sales de cine allà als anys sixanta. En eixa època en que el despegament econòmic anava parell amb dies de molt de treball, durant la setmana els xics i xiques es veien poc. Per això era la volteta o voltetes de després de les sessions dominicals de cine les que feien les funcions de punt de coneixença i de vore s’els joves uns i altres abans d iniciar un possible festeig. Recordem la volteta de xic i la volteta de xica les quals propiciaven trobar-se de cara, mirar-se, saludar-se, somriure s, valorar la resposta de la persona per la qual es sentia certa inclinació, etc. Es donaven voltes com si fos una noria. Li van arribar a dir el «tontódromo». Recordem els «passacalles» de la Banda de després de la traca i els coves de mariscs, de peix bo i fresc, exposats a la vista del públic en els abundants bars i restaurants d aquell turisme incipient que ens invadia.

LA VOLTETA de Carlos Elorduy