Categoría: Letra V

(V.O.T.) Associació d’homes o dones que s’estimen seguir les regles de S. Francesc d’Assís. A Vinaròs han estat les dones, reunides en conferències en el Convent de les monges de la Divina Providència, que també feien obres de beneficiència fins que es va establir Càritas Parroquial. En gener de 1961 van repartir 7 cistelles de nadal a les famílies llavors més necessitades.

Monja clarissa del convent de Vinaròs. Va morir amb opinió de santetat el 14 de febrer de 1917 i el seu germà, el jesuïta Ramón Vendrell, va escriure sobre ella una breu hagiografia que es publicà a Vic.

A l’agost de 1884, a proposta del Regidor Síndic Sebastià Cavaller, es va denominar plaça del Duc de Vendôme la plaça on havia mort aquest general francés, la de la plaça de Sant Agustí, però l’acord no es va fer mai efectiu.

Finalment, se li ha dedicat un carrer de nova obertura, perpendicular a l’av. María Auxiliadora, prop del Cementeri Municipal. (ACAV)

(París 1654-Vinaròs 1712). El famòs general Duc de Vendôme va morir a Vinaròs, es diu que d’una fartada de peix o de llagostins. Altres pensen que si serien ostres o caixetes, però què més dóna? El fet és que aquest gran general del rei Felip V, va vindre a Vinaròs el 9 de maig de 1712, a descansar uns dies. La població estava semi-deserta perquè molts vinarossencs – quasi una tercera part- a causa de les contínues guerres, havien emigrat a les illes Balears. Ràfels Garcia, de qui Borràs pren la informació, diu que el Duc es va allotjar en la casa del ric comerciant de vins Pere Meseguer, situada en la plaça de Sant Agustí, en les cases que tenien els números 13, 14, 15 i va passar allí dos dies, quedant enamorat del tracte carinyós i del bon peix i excel.lent vi que li van oferir els vinarossencs, i que després d’anar-se’n amb el general d’Asfelt i alguna tropa, havent estat anunciada la seua visita per al dia 17 d’abril de 1712, va tornar al poc temps. Allotjant-se de nou en la mateixa casa, ara acompanyat per altres personatges, com el marqués general de Guarchi, el d’Aragó i de Monti, del Major general Dadoncourt, tots els quals venien amb les seues corresponents tropes. L’Ajuntament de la Vila, que estava molt preocupat per les nombroses despeses que havia ocasionat la guerra, va haver de fer un altre esforç per acondicionar la casa per a tans grans personatges, no estant del tot contenta la població pels costosos allotjaments que ja tan pesats, molestos i onerosos havien sigut per al veïnat. El Duc, va deposar tota la seua actitut altiva envers la gent de Vinaròs, mostrant-se afable en molt bon grau, i va determinar passar l’estiu per a reposar-se de les fatigues de la guerra, i saborejar el nostre peix i marisc. De caràcter totalment descuidat per a la seua persona, fartó i àvid dels nostres fruits de la mar, després d una gran menjada d ostres dels Alfacs, segons diu Ràfels, es va trobar mal, va enfermar, morint al cap d’uns dies, el 10 de juny. Se li van dedicar unes solemníssimes exèquies amb la fastuositat que el cas requeria, a les que va assistir tot el Clergat, Ajuntament, demés autoritats i la població sencera. Al mes següent, el 17 de juliol, va acordar que l’artista escultor Manuel Pujol esculpís una gran làpida en la que figurava la següent llegenda llatina: «DUX LUDOVICUS DE VANDOME HIC JACET. QUEM NON FAMA CAPIT CONTINET URNA BREVIS. OBIIT DIE 10 JUNII, 1712». (El Duc Lluís de Vendome reposa aquí. Aquell que no cap en la fama, el conté una urna menuda. Va morir el dia 10 de juny 1712). Tenia gravat l’escut del general amb els tres lleons espanyols i tres flors de Llis, de la casa real francesa. Aquesta llosa que es trobava al peu del presbiteri i que va ser sufragada del dipòsit d almoines de la Mare de Déu, així com el testament del Duc que es conservava a l’arxiu parroquial, van desaparèixer en 1937, durant l’última guerra civil, destroçada la primera a maçades, per milicians que esperaven trobar baix d’ella algun ric tresor. El seu cos embalsamat havia estat traslladat a Madrid, mentre es van quedar aquí les entranyes. Per pertenèixer a la realesa va quedar enterrat al panteó d’Infants de l’Escorial per ser oncle del rei d’Espanya. Es pot admirar la seua tomba en la sala en que es troba com «una horrible tarta blanca» i és la tercera o quarta sepultura a mà esquerra. Lluis Josep estava en possessió dels títols de Duc de Vendôme, de Merceur i de l’Estruny, Comte de Drax i príncep d’uner. El Duc de Saint- Simon (1675-1755) coetani dels fets, el qual tracta entre altres temes extensíssimament de la vida del nostre personatge en el seu llibre «Memoires», diu el següent: «Los austríacos, sorprendidos y debilitados por la partida de los ingleses, estaban muy lejos de realizar una ofensiva, y Vendôme, en medio de los encantos de su nueva suerte, no pensaba sino en aprovecharla gozando en una ociosidad profunda, so pretexto de que no estaba todo preparado para comenzar las operaciones.(…) Para tener más libertad, se separó de los oficiales generales y fue a establecerse con dos o tres de sus más íntimos y sus criados, que constituían en todas partes su compañía más estimada, a Vignaroz (sic), pequeño pueblo casi abandonado y lejos de todo a la orilla del mar, en el reino de Valencia, para comer pescado hasta hartarse….(…)…Cumplió su palabra y se dió por entero a este placer cerca de un mes. Se sintió indispuesto; se creyó sencillamente que lo único que requería era una dieta, pero el mal aumentó tan rápidamente y de una manera tan extraña, después de haber parecido mucho tiempo que no era nada, que los pocos que le rodeaban no dudaron del veneno y pidieron socorro a todas partes. Pero el mal no los esperó; redobló precipitadamente sus extraños síntomas. No pudo firmar un testamento./ Todos los que le rodeaban huyeron y le abandonaron, hasta el punto que quedó en manos de tres o cuatro de los últimos de sus criados, mientras que los otros arramblaban con todo y se iban. Pasó así los dos o tres últimos días de su vida, sin sacerdote, sin que ni siquiera hubiera ocasión de hablar de ello, sin otro recurso que un solo cirujano. Los tres o cuatro criados que quedaron a su vera, viéndole en el último extremo, se apoderaron de las pocas cosas que quedaban a su alrededor, y a falta de cosa mejor, le quitaron su cubrecamas y los colchones que tenía debajo. El les dijo lastimeramente que no le dejasen morir desnudo sobre su jergón, y no sé si lo obtuvo. Así murió el viernes, 10 de Junio, el más soberbio de los hombres».
També el marqués d’Argenson, en les mateixes memòries, confirma el relat de Saint Simon, escribint: «Vendôme se cansó de todas las grandezas españolas, y dejando la corte de Madrid y el ejército bajo el mando de sus tenientes generales, se retiró a un pueblo de Cataluña llamado Vinaròs (sic). Allí, rodeado de un pequeño círculo de amigos complacientes y libertinos, se entregó a sus anchas a todo género de voluptuosidad de su predilección. Se hartó de pescado, que le gustaba con furor, fuera bueno o malo, bien o mal preparado; bebió vino espeso, embriagador; y cogió al fin una muerte por indigestión, o más bien una enfermedad, sucesión de indigestiones repetidas, para lo que la dieta y el ejercicio hubieran podido ser el verdadero remedio. Se le trató de una menera completamente contraria a su estado, y pronto se encontró apurado». Joseph Vela, rector perpetu del seminari de S. Maties de Tortosa, escrivía en 1750: «En Vinaroz, assaltado de una enfermedad gravíssima, falleció el célebre Mariscal de Francia, y Príncipe de la real sangre Don Luis, duque de Vendôme, ó de Bandoma, como vulgarmente era llamado en España. Y como la vida de este grande General avia sido empleada entre batallas, fusiles, cañones, conquistas y bayonetas; nuestra Vener. Madre, deseosa de su eterna salud, orava con mucho fervor á su Esposo…Pocos días después de difunto, por disposición testamentaria del mismo Príncipe, passaron su corazón embalsamado por Castellon de la Plana, de camino para su Esposa la Serenísima Duquesa; y por casualidad le depusieron en la Iglesia de Capuchinas». (Bover Puig, Joan.»Papeles Viejos». En ell es nomena a Vendôme sobre un llibre titulat: «Ydea de la perfecta Religiosa en la vida de la Ven. Madre Sor Josepha Maria Garcia, etc., sent el seu autor Joseph Vela, de l’Orde de Predicadors. València.1750. Set. “Vinaròs”, 23-XII-1972).

Segons la publicació “Heraldo de Vinaroz” del 30 de juny de 1929, es celebrà una festa de la vellesa a l’Asil de la ciutat. Amb l’adveniment de l’actual democracia es van posar de moda a moltes poblacions els “Hogar del Jubilado” (Vide id.)

Fins l’aparició dels motors a les barques cap a 1920 estava vigent l’ofici prou extés a Vinaròs dels velers i veleres, homes i dones que es dedicaven a composar veles i remendar-les. Com que a Vinaròs en tots temps antics es feien vaixells de gran port, deuria ser un ofici imprescindible, tradicional i artesanal vertaderament important, així com els artesans de fer les xàrcies de diferents formes i tota classe d’aparells, com les nanses, palangres, ralls, etc. En temps de la construcció del Damianín I, es nomdna el constructor de veles, Sr. Selma.