Nom que rep una secció molt important del’Arxiu Històric Nacional de Salamanca, especialitzat en documents de la Guerra Civil de 1936-1939, el qual conté tots els escrits incautats per les tropes de Franco referits a la província de Castelló.
Vinaroz Oliver, Isaíes
(Vinaròs 1976). Enginyier naval per l’Escola Tècnica Superior Naval de Madrid. Va finalitzar dits estudis en temps rècord de cinc anys en 1998, sent en eixe moment, als 22 anys, el més jove d’Espanya. Des del mes de setembre immediat va ser contractat per l‘empresa “Unión Naval de Levante”, de València.
Vinarossenquisme
L’amor que els vinarossencs senten pel seu poble pot parèixer desmesurat en algunes expressions, com les que segueixen:
“-¿Los extranjeros que se detienen, demuestran conocer Vinaroz?
–La mayoría no. Si lo conocieran bien, no se irían nunca”.
(El Sr. Aixalá era propietari d’un restaurant a l’entrada de la població en l’Aving. De Barcelona. Escriu M. Foguet. “Interrogamos a… Don Pedro Aixalá Masó”. Setm. “Vinaroz”, 29-VI-1957)
“Poble que no sé que té,
que de tant que té, té tant,
que no es troba foraster
que no vullgue ser
d’aquell poble, un habitant”
(J. S. Farga en “Patria y Fe”, 1-II-1975)
“Enamorat
de la pàtria sóc,
petita, blanca i una,
el niu meu, bressol
i molt bona fortuna.
Vinaròs, tot sol,
font de vers i de prosa,
amb tu el món sencer
fa solament, nosa”
(Giner Sorolla- “Vinaròs tot sol”. Pregó de fira 1990)
Quins projectes que teniem!
Pensavem en tot instant
En Vinaròs, pos voliem
Sigués poderós i gran.
Un jardí ple de marqueses,
Un paradís terrenal!…
Quan alcalde tú siguesses
I jo fòra concejal.”
(J. S. Farga. “De un vinarossenc de raça”. 2-I-1971)
“Ja em tornes a tindre aquí,
meu estimat Vinaròs,
vinc a oferir-te les flors
les millors del meu jardí
Accepta-les de bon grat
Que en satisfacció les dóna
Ton fill que per Barcelona
Ni un sol moment t’ha oblidat
Aquella hermosa Ciutat
En tant atractiva que és
A mi no m’ha conquistat;
Com Vinaròs no hi ha res
Redell!, Quantes novetats,
Et gires per on et gires,
Els que vindran pa les fires
Es quedaran admirats.
Jo sempre dic lo que senc
Ho pots creure Vinaròs
Que em desvanixo i em faig gros
Quan dic: Sóc vinarossenc!
Que em domina la passió,
Em diran! Ja m’ho figuro!
És que pa mi, jo asseguro
Com Vinaròs, res millor!
(F. Esteller Fons. “Lo que jo voldria”, juny 1953”
Vinarossenc
Gentilici dels habitants de Vinaròs. Es diu també de tot allò que fa referència a Vinaròs, inclosa la parla vinarossenca de la que va replegar moltes paraules típiques el “Diccionari Català, Valencià, Balear” d’Alcover i Moll. El filòleg Antoni Casanova va recollir modismes en un seguit d’articles amb el títol de “El parlar de Vinaròs a través d’Argemí”
Vinaròs
Vinaròs és un municipi del País Valencià que es troba a la comarca del Baix Maestrat, de la qual és capital. És el municipi valencià més septentrional per la costa, limitant amb Catalunya.
Vinaròs es troba en la costa mediterrània al sud de la desembocadura del riu Sénia, al bell mig de la plana coneguda com «la Plana de Vinaròs», sent el municipi costaner més septentrional del País Valencià. La dita «Vinaròs, cruïlla dels Països Catalans» és certa, ja que el poble està situat quasi al mig entre València-Castelló i Tarragona-Barcelona (creuat per la carretera nacional 340 i l’autopista AP-7), a més és la fi de la carretera nacional 232 que va per Saragossa-Alcanyís-Morella-Vinaròs i que pròximament es reconvertirà en Autovia. Disposa també d’una estació de tren a la línia del Corredor Mediterrani (Barcelona – València). També es troba en front de les Illes Balears.
Vinarocense, La
1. Societat Cooperativa fundada a finals del segle passat i que contava amb uns tres-cents associats, quan encara no estava creada la Seguretat Social per al món del treball; rebien cinc reals diaris en les baixes per enfermetat. Era paral.lela a la dels mariners i la dels llauradors. Aquells rebien la «trista» (quatre reals) i la dels llauradors era la més potent, amb cinc-cents socis, que rebien en les èpoques de malaltia set reals.
2. Nom que rebia la societat d’obrers menobrers de la ciutat creada a finals del segle passat, vigent fins la guerra civil del 36.
3. Montepio fundat a Barcelona el 5 de març de 1921 per a socors mutus de tots els socis, fills de Vinaròs, i membres del «Centro Cultural Vinarocense». Permaneixia vigent en 1931.