PILAR RIPOLL «LA COMARE»

Pilar va ser coneguda localment com “Pilar la comare”. La seua mare Eugènia va exercir la mateixa professió. Va ser la segona de tres germans. El pare va morir en un naufragi, tragèdia que va marcar la vida de la família. Pilar era una dona de fort caràcter, d’això en donen testimoni les persones que van col·laborar amb ella, i les dones a les que va ajudar a portar fills al món. Va viure sempre a “l’arrabal Socors”. El domicili de Pilar va ser sempre el punt de reunió de tota la família. Com era costum en l’època, les nits d’estiu després de sopar era costum en l’època, les nits d’estiu després de sopar treien les cadires al carrer i alli intercanviar noticies, amb amics i veïns fins l’hora de retirar-se per anar a dormir o per assistir algun part. Dona molt creient va viure sempre en conflicte entreles seues creences i els seus sentiments.

L’home que va estimar, Pepito Rabasa, va ser alcalde socialista de Vinaròs per poc temps, després de l’esclat de la Guerra Civil, va viure exiliat a Barcelona després de la contenda; el que va dificultar les seues relacions durant anys, fins que l’any 1959 es van poder casar, però no va ser fins la transició democràtica quan van poder recuperar una vida familiar normalitzada.

Durant més de quaranta anys, Pilar Ripoll va exercir la seua professió. Va formar part com a llevadora de l’equip de tocologia, quan es va crear cap els anys cinquanta el Centre Maternal, ubicat al carrer Sant Francesc, estan com a director i tocòleg D. José Sabaté, i com a practicant i anestesista D. Domingo Romeu. Pilar “la comare” va ser una dona controvertida; temperamental i afectuosa, mai va regatejar esforços per acudir a on eren requerits els seus serveis; de dia o de nit, fos o no fos festa, ella es feia present al costat de les seues pacients i amb gest brusc i decidit, donava ànims per afrontar el part.

Pilar es va jubilar molt delicada de salut, tenia pànic d’entrar en un quiròfan com a pacient per posar remei a la fractura dels meniscs dels dos genolls. Va viure fins els 87 anys.

Pesqueras perdidas

BOU EN PARELLA

Abans de la instal·lació a bord de motors per a la propulsió de les embarcacions de bou, era difícil que una sola barca (llaud) poguera per si sola arrossegar bé l’art, de manera que les barques s’ajuntaven per parelles i entre les dues i amb l’ajuda del vent en els seus velams, pogueren anar arrossegant l’art sobre el fons i pescar bona quantitat de peixos, tant pelàgics com bentònics, així navegaven calades a l’una i sincronitzaven tots els seus moviments, perquè l’art sota l’aigua treballara ben obert i atrapara llagostí, llenguado, roger, orada, polp, etc. Després amb l’arribada del motor fa uns 90 anys, cada barca va poder valdre’s per si mateixa i arrossegar amb la força del seu motor aquest art de bou. En el port de Vinaròs hi havia unes quantes però on hi havia més flota era a Peníscola.

Alcoverro Carsi, Joan

(Vinaròs 1848 – Sant Joan d’Horta 1931). Ric comerciant en 1917. Pare de Miquel, Ricard i Manuel Alcoverro.