Economía

Cavanilles en les seues “Observacions…” parla ja en el segle XVIII de l’economia dels nostres pobles. És per tant la seua obra una referència obligada. Al segle XIX es produeix un gran augment en la importància del comerç del nostre vi, implantació dels ametllers per Venceslao Ayguals de Izco i en general una expansió enorme dels conreus i productes del camp que produiria immediatament en caure una davallada de la població ja als finals del segle, que va haver d’emigrar i que la va fer baixar en més de 3.000 habitants, passant de més de 10.000 als pocs més de 7.000. Durant el segle XX en l’economia vinarossenca cal destacar la forta emigració que va patir la població a principis de segle, deguda en part a la gran crisi agrícola i particularment a la caiguda del preu del vi i abandonament de les vinyes a causa de la filoxera. En 1917, encara que va crèixer la demanda de construcció de vaixells i barques per la primera guerra mundial, es travessava per una greu situació d’atur; així els representants de les societats obreres van enviar a Castelló una comissió composta per regidors, propietaris i presidents de centres i societats per a fer entrega al Governador d’una instància en la qual sol.licitaven del govern de la nació la posada en marxa d’obres públiques a Vinaròs per atendre la greu crisi obrera imperant. Així ho reflectien totes les accions dutes a terme per la Federació de les Societats Obreres, redistribuïnt la feina i els pocs jornals que hi havia. Una anècdota d’aquells moments la reflecteix el cas següent: es cremava la fonda dita de Sant Pere, a la plaça Tres Reis, i uns obrers veïns van anar a apagar l’incendi. Llavors un peó anava tombant parets i tabics i el seu patró li va dir: “Xe, però què fas?. I li va respondre: “Faena, amo, donar faena!”. En aquell temps es volia fer un pantà al riu Cervol, en terme de Vinaròs, es demanaven els ferrocarrils de Valdezafan, el d’Amposta-Vinaròs, el d’Utilles, la carretera de l’Aragó, el tant desitjat en tots temps canal de l’Ebre, etc. A la revista “San Sebastián” de 1917, el 8 de desembre es llig: “Aquí hace más de 25 años que hemos padecido las enfermedades de los viñedos y baja del vino, principal cosecha, y no hemos sabido pedir lo que en justícia deberíamos haber conseguido. El agricultor necesita el crédito agrícola, esto es, que el Estado le preste dinero para cultivar sus tierras (…) con lo cual NO HUBIERAMOS LLEGADO A LA MISERIA PRESENTE Y A LA DESPOBLACION ESPANTOSA QUE ACABARA CON TODO… (…)”. Mossèn Bono va ser l’impulsor de la construcció del Pou dels Dos Vilars per a fer tarongerals i horta. Els alcaldes que es succeïen poc podien fer perquè l’Ajuntament devia sempre un munt de diners a la Diputació. Així es fa constar pel secretari en la presa de possessió de l’alcalde Vicent Landete. Aquesta necessitat es perllongaria pràcticament fins la Dictadura de Primo de Rivera en què es fan entre altres obres a Vinaròs el Mercat Municipal, desapareixen part de les muralles, es construeixen les dos principals escoles, Grup de Baix i de Dalt, s’enquitranen les carreteres, es fa el passeig marítim, i torna a haver una greu crisi amb vaga de mariners, durant la segona República que arrossega les consequències de la gran crisi econòmica mundial de l’any 1929 i la no menys forta inflació alemanya, en què molts vinarossencs van perdre molts dels seus estalvis (Vegeu id). Durant la guerra del 36 estava tot molt controlat pel Comité d’elements d’esquerres. Els productes agrícoles fins i tot després de la guerra s’havien de controlar i fer parts de producció per a dur-los a l’Ajuntament. Els guàrdies de camp anaven per les sénies i finques i prenien nota dels sembrats. Passada la guerra s’havia de reconstruir les destrosses dels bombardejos, encara que sols van ser puntuals (casa del metge Agustí Ribera, casa de Molés a la raval de Càlig), vidres trencats a les escoles, refer edificis, netejar parets, presó, etc. Moltes famílies que guardaven els seus estalvis en “billets dels rojos” van perdre’ls tots ja que a l’entrada dels nacionals els havien d’entregar gratuïtament a l’Ajuntament i els que se’ls van amagar pensant que tornarien a guanyar els Republicans es van equivocar. Així es van perdre petites fortunes estalviades per gent del camp i de la mar. Algú va haver-se de guardar inútilment tots els billets dels “rojos” que tenia estalviats per a adquirir o fer-se una barca nova. La Segona Guerra Mundial i un pla d’estabilització econòmica o estancament va durar fins quasi els anys seixanta. Per una subvenció estatal denominada de “Regiones Devastadas” es va poder acabar el port en temps de l’alcalde Ramon Adell i com va poder va embellir un tant la població. Però el poble va haver de patir una emigració cap a països més rics d’Europa. Així uns seixanta vinarossencs van anar a Alemanya i uns altres a Suïssa. Amb el boom turístic dels anys seixanta quasi tot va canviar. Van ser anys de creixement econòmic i demogràfic: la nostra població va créixer durant la dècada dels seixanta més que en cap altra, passant dels onze mil als catorze mil habitants. Quasi tots els emigrants van retornar. Llavors es va produir un fenomen d’immigració des d’Andalusia i altres regions i poblacions interiors. L’any 1968 hi havia a Vinaròs 62 empreses constructores entre grans i menudes. Llavors es preveia la construcció de 400 vivendes de tipus social per als pescadors i ja s’havien fet prop de 500 xalets, propietat d’estrangers i els vinarossencs es van començar a fer en terrenys de la vora de la mar, que fins llavors no valien res, les seues segones residències. L’alcalde Balada va fer moltes reformes d’embelliment de la població asfaltant pràcticament tots els carrers que fins llavors quasi tots eren de terra premsada; va fer la carretera de la Costa nord, de l’ermita, Casa de la Cultura amb Biblioteca, Institut, va allargar el passeig marítim, etc. Volia sobretot fer de Vinaròs una ciutat eminenment turística i quan va fer vindre al Ministre d’Informació i Turisme, Fraga Iribarne, va indicar que coloquessen tots els cotxes de la població i dels estrangers al passeig per a que Fraga se’n anés convençut de la importància i pujança del nostre poble. A les postals que imprimia Paco Castell de Vinaròs, sempre sortia el seu cotxe, un Seat 600 roig, i algun altre més per a que apareguessen en la foto-postal i fer millor aparença De sols tenir una bicicleta i dels primers cotxes Seat 600 que tardaven mig any des de la fàbrica a arribar a mans del comprador es va passar a posseir cotxe quasi tot el món. El farmacèutic Rafael Roca impulsaria en gran manera la Cooperativa Agrícola i la Caixa Rural, Caixa Vinaròs, iniciaria en 1968 la seua important funció en l’economia local. En els anys 72-74 l’Iryda va construir cinc grans pous al terme i es van enquitranar tots els camins rurals. La iniciativa particular ja havia fet molts pous, més de cent, que va perforar Domingo Castejón “El Povero” i la nostra població anava a convertir-se en una de les primeres de la província en producció de taronges. Les fàbriques de mobles, un sector industrial tant important a Vinaròs estaven en els seus millors moments. A la mort del general Franco, els grans Bancs van establir sucursals a Vinaròs, en nombre inusual, quasi vint-i-cinc; alguns van perdurar poc i altres han canviat de denominació, però tot i aixó, Vinaròs com a cap de Comarca aglutinava el capital de moltes poblacions de l’interior. El diner corria molt més que a les poblacions veïnes. Lluís Franco va deixar l’Ajuntament sanejat completament després de fer diverses obres. Amb el govern del Partit Socialista es van posar en marxa les obres de diversos col.legis nous, carretera de la Costa sud i de l’Hospital Comarcal, es van adquirir la plaça de bous i el camp de futbol per l’Ajuntament. Van haver anys de molta pujança, menys en la pesca que va patir una fortíssima davallada; al port veí de Sant Carles de la Ràpita se’ls permitia pescar de tot i aquí es feia veda i els mariners no guanyaven més que per anar aguantant; els terrenys de la fàbrica Foret van ser requalificats com a zona urbana i la fàbrica havia de desaparèixer, perdent-se una gran indústria que havia pesat moltíssim en la població. L’any 1991 va començar a davallar l’economia de quasi tots els sectors valencians per diverses causes, com la Guerra del Golf i a que totes les subvencions estatals se’n anaven cap a l’Expo de Sevilla, el tren de l’AVE i les Olimpíades de Barcelona. La construcció va baixar més d’un trenta per cent, l’Ajuntament es va convertir en l’empresa més important de la ciutat ja que era la que tenia més treballadors. El 1993 l’Ajuntament va declarar Zona Residencial el carrer de Febrer de la Torre on hi havia dos fàbriques emblemàtiques de la població, Foret i Fedesa, i per aquest motiu les dos havien de tancar les portes, deixant en molt poc temps més de 160 treballadors al carrer. Ramon Bofill, després de ser l’alcalde que més temps havia estat en el càrrec (durant quatre legislatures o setze anys), seria substituït per un del Partit Popular, Jacinto Moliner, deixant-li un deute de més de tres mil milions que van fer necessària una auditoria i fent quedar en mal lloc a Josep Palacios que en 1986 havia escrit: “Y son también estas líneas un reconocimiento a hombres que como Rabasa, Bofill, Miró (…) y tantos y tantos otros, han planteado la necesidad de que se publiquen y en especial a un hombre de excepción en cuanto a la administración del dinero público se refiere: Ramón Bofill Salomó, alcalde de la ciudad” (Aproximación a Vinaròs, 1986, pàgina 6). En quant a la pesca cal mencionar que en el darrer quart de segle XX el nostre port s’anava estancant en detriment del de Castelló que ho acaparava tot. Totes les peticions de la gent marinera no eren escoltades i així d’una flota que era una autèntica potència en els anys 60, el seu nombre va anar reduïnt-se i les barques s’anaven venent fora de Vinaròs. Els mariners ja no feien els menjars típics (“ranxos”) a bord, sinó que es portaven el menjar preparat dels seus domicilis. Les tripulacions disminuiren de tal manera que passant de 8 o 12 mariners per barca, es reduïen a tres més precisos i si algú es posava dolent la barca ja no podia sortir. Els mariners vinarossencs veien amb enveja com passava tot el contrari a La Ràpita, on la Generalitat catalana els donava gran suport. Tot això s’anava produint mentre creixia la part lúdica del port esportiu que d’un tímid començament va anar alcançant a finals de mil.leni, un nombre d’uns 130 amarraments. Vegeu Xifres.