Emigració

Es un fet històric que els vinarossencs han emigrat en altres temps. L’emigració més forta es va produir a principis de segle XX. Quan es parla de fer el pantà del riu Cervol , en 1909, es diu aixó ben significatiu:«Las fuerzas vivas de esta población respondieron como un solo hombre a la convocatoria: y una vez leída la referida carta, se experimentó una satisfacción rayana en entusiasmo, al vislumbrar una de las estrellas salvadoras de NUESTRA TRISTE CIUDAD, TAN ABATIDA Y ESQUILMADA» Les últimes vegades amb motiu de la guerra civil i del despegament econòmic dels anys seixanta cap a Alemanya, les quals són poca cosa en comparació a la fortíssima emigració que va patir Vinaròs a finals del segle passat i comencaments d’aquest, cap a Barcelona i cap a Amèrica, sobretot a Rio Cuarto, Argentina. Tenim la dita popular de «que té molta terra a l’Havana». Altres anècdotes més o menys curioses es poden contar d’aquelles èpoques com la que va posar en llegenda Borràs Jarque en «El Tramusser», en que es referix a uns mariners vinarossencs van trobar en terres remotes a un paisà fent de cap de tribu d’ indígenes a l’ésmentat «tramusser». Ell li afegix molta literatura i diu que si eren caníbals i que gràcies a Sant Sebastià i a aquest fet providencial no se’ls van menjar. Però eixa trista (?) emigració va sagnar la població de Vinaròs a principis de segle d’ una manera brutal, com ho reflecteix l’acta del nostre Ajuntament del dia 2 de Setembre de 1910: «Vinaroz atraviesa una situación muy difícil. En cualquier otra época en que esta ciudad contaba con 12.000 habitantes y su movimiento comercial era de mucha importancia, podria haberse encargado el Ayuntamiento de la explotación de los servicios, pero ahora sería muy peligroso y de gran dificultad por haberse enseñoreado la emigración en este pueblo que a modo de sangría van evacuando progresivamente sus habitantes para tierras muy lejanas en busca de mejor suerte y de pan para sus familias que aquí no encuentran (…) Y de continuar así sólo permanecerán los más pudientes y los indispensables a la vida de un pueblo, ya que en la actualidad ascienden los habitantes a unos 7.000 escasamente«. En els estatuts de creació de l’antic Ateneo Mercantil de Vinaròs, en un dels punts s’establia fer un cens de totes les persones emigrades a terres llunyanes i en 1910 es va col.locar una làpida commemorativa de tants fills de la ciutat emigrats, a la façana de l’església de l’ermita. Encara que les xifres s’exagerent un punt, Vinaròs havia comptat l’any 1845 amb 10.600 habitants (Paula Mellado. «España Geográfica») i l’any 1910 en tenia (segons cens oficial) sols 7.520. Els motius principals d’anar cap a L’Argentina eren entre altres, que les finques eren extensíssimes. Quan aquí les propietats eren d’un jornal o dos o tres com a terme mig, allà eren de 500 o fins mil hectàrees. És a dir, algunes finques superaven l’extensió de tota una província com la de Castelló, amb terreny pla, sense cap muntanya i les finques es treballaven amb aladres tirats per una sixantena de cavalls. Allí tot era enorme. Davant de les casetes de camp es dixava un jornal de terra sencer o més vuit per dixar tots els arreus. Les finques eren partides per a pasturar els animals (bous i vaques) la mitat i cultivar l’altra mitat. Els vinarossencs anaven allí i arrendaven la terra. Es cultivava sobre tot gra: panís i blat, que sols es sembraven i no s’havia de cuidar més que a l’hora de collir-los. Mentre un potentat o terratinent ric a Vinaròs podia collir una trentena de sacs de blat per exemple, allí en recollia uns tres mil. Allí les llebres eren abundantíssimes i mentre a Vinaròs la gent patia fam, ja que sols podien menjar un plat de sèmola i mitja sardina, allí tot tipus de menjar era abundantíssim i barat. La moneda argentina estava molt per damunt de l’espanyola ja que un «peso» eren dos pessetes i mitja. Allí amb una pesseta es podia viure a pensió completa sense patir gana. Els que tenien algun treball especialitzat guanyaven molts més diners, però la immensa majoria eren llauradors. A les finques no hi havien sèquies sino alambrades per dividir-les. Com a consequència de que España estava en guerra amb el nord de Marroc, moltes famílies vinarossenques propiciaven que els seus fills se’n anessen a l’estranger (Argentina, Cuba, Sto. Domingo, etc) per no haver d’anar a lluitar i sovint també per lliurar-se del servei militar. L’empobriment generalizat de l’agricultura espanyola i en particular de la vinarossenca, a causa principalment de la caiguda dels preus del vi i per la filoxera i la gran demanda de gra i carn per Alemanya durant la primera guerra mundial eren les principals causes d’anar cap allà. Pensem que gràcies al setmanari “Vinaròs” tenim notícies d’alguns d’ells -els més privilegiats- que un dia van poder retornar a vore la terra que els havia vist nàixer -sols vore-la-, ja que havien venut les seues escasses terres i cases-. Eixos serien dins de tot els més afavorits per la fortuna ja que molts altres ja no tornarien mai més. Recordem l’anècdota d’un d’ells que va morir allà a L’Argentina, on havien anat a parar moltíssims vinarossencs, tenint en l’últim sospir el puny ple de terra de la nostra platja. Molts -la majoria- dels emigrants anaven a la industriosa Barcelona i voltants (Terrassa, Sabadell, Badalona, etc. El més destacats de tots els emigrants era Sebastià Chaler de Terrassa, entusiasta de la llengua catalana i de l’esperanto. La seua casa que era el lloc de reunió i de consulta de tots els vinarossencs la coneixien carinyosament com «el consulado». Allí a Barcelona naixeria com a consequència directa el carrer de Vinaròs a la Barceloneta, ja que molts dels seus pobladors eren mariners vinarossencs i la colònia Vinarossenca de tantíssima tradició. Els poetes locals Agustí Safón i Borràs Jarque canten en vers l’enyorança dels emigrants en els començaments de segle i així es poden llegir els seus poemes en la revista “San Sebastián” de recent fundació. Molts dels de Barcelona apareixen suscrits a la primera edició que fa l’autor de la Història de Vinaròs. Una de les consequències més tristes d’aquesta forta emigració va ser el fet de que els qui se’n anaven ho dixaven tot, cases i finques, a uns «Procuradors» que s’aprofitaven de la situació o “procura”, ja que els emigrants es conformaven amb alló que els volien donar a canvi dels seus bens, enriquint-se tals senyors de tal manera que les seues immenses possessions avui dia ens semblarien fabuloses i la xifra que alcançarien als preus d’avui dia, seria també astronómica. Les noticies que hem extret del setmanari “Vinaròs” amb la data que allí figura, ens diuen els següents noms dels emigrants privilegiats als qui els van anar bé les coses i per uns dies van podes tornar a la seua entranyable pàtria nadiua. L’Ajuntament va manar colocar a la façana de l’ermita una làpida de marbre amb la inscripció recordatòria següent: «La Ciudad de Vinaroz a sus hijos ausentes que no pudiendo volver mueren en tierras lejanas con el corazón puesto en esta querida ermita del Puig. 20 de Enero de 1968».