Enrique i Tarancón, Cardenal Vicent

Borriana 14-V-1907 – València 28-XI-1994). Fill adoptiu de Vinaròsper acord municipal (1946). Inicia estudis eclesiàstics en el seminari de Tortosa tenint de condeixebles a diferents vinarossencs com Garcia Julbe, Francesc Baila, Sevillano Colom, etc. Durant el subdiaconat amplia estudis de Teologia en la Universitat Pontificia de València. Ordenat sacerdot l’1 de novembre de 1929, es doctora en Teologia a l’any següent. El 4 d’agost de 1930 és destinat com a coadjutor-organista de l’església arxiprestal de Vinaròs on s’encarrega de dirigir la congregació dels joves «Lluïsos», establint les primeres relacions amb l’Acció Catòlica, per la qual cosa es trasllada a Madrid (1933), on es co-fundador de la Casa del Consiliari d’aquesta institució. Realitza conferències i seminaris sobre l’Acció Catòlica i viatja per l’estranger. La guerra civil el sorprèn a Tuy (Pontevedra), estant incardinat a la diòcesi de Madrid-Alcalà. L’any 1938 aplega a Vinaròs, després que les tropes del General Franco havien prés la ciutat i és nomenat arxiprest de la nostra Parròquia fins al 13 de juliol de 1943, en què és nomenat per a ocupar el mateix càrrec a Vila-real. A la nostra ciutat desarrotlla una intensa activitat apostòlica. Publica un Devocionari i els llibres de meditacions «Jesus, Maestro de Apóstoles» (1940 i 1941) per a la joventut, escriu el llibre «Religión, Moral, Historia Liturgia» per a la formació dels cristians (1941), Lecciones de un cursillo (Vinaròs, febrer de 1943), funda la Revista «Ideario», realitza Círculs d’estudi, etc. Al poc temps, (25 de novembre de 1945), es nomenat Bisbe de Solsona, figurant encara a l’acta del seu nomenament l’antic càrrec d’arxiprest de Vinaròs, quan ja ho era de Vila-real. El Bisbe Moll i Salord el consagra en la parròquia del Santíssim Salvador de Borriana. L’atreviment de publicar ja com a bisbe la pastoral «El pan nuestro de cada dia» li reportaria l’enemistat dels sectors falangistes del règim. Va participar al Concili Vaticà II. El 12 d’abril de 1964 es nomenat Arquebisbe d’Oviedo i l’1 de febrer de 1969 fou proclamat Arquebisbe de Toledo, primat d’Espanya, el mateix any en que el papa Pau VIé. el nomena Cardenal (29 d’abril). Aplegà a ocupar diferents alts càrrecs de la Nació. Així fou elegit Membre de número de la Real Acadèmia Espanyola (maig de 1969), Conseller d’Estat (25 de novembre). Administrador Apostòlic de la Diòcesi de Madrid-Alcalà (30 de maig). President de la Conferència Episcopal, primerament en funcions i després per elecció (7 de març de 1972), sent reelegit posteriorment en 1975 i 1978. Amb motiu de l’assassinat de l’Almirall Carrero Blanco, fou increpat i amenaçat durant els funerals i soterrament (“Tarancón, al paredón”, desembre 1973) pel sector més intransigent del règim franquista. El 27 de novembre de 1975 pronuncia una célebre homilia en la missa de l’Esperit Sant amb motiu de la coronaciò del Rei d’Espanya. Va participar en els cònclaves que elegirien els papes Joan Pau I i Joan Pau II. Al setanta cinc anys, presenta la seua dimissió, que es acceptada pel Papa i estableix la seua residència definitiva a Vila-real (1984). Fou nomenat Doctor «Honoris causa» en Teologia per les Universitats de Comillas i Pontificia de Salamanca. Membre del Consell Valencià de Cultura, i Medalla d’Or de Madrid, entre altres premis, mèrits i reconeixements. Acabarem dient que la carrera meteòrica d’Enrique i Tarancon es degué a dos factors fonamentals: l’un personal, que fou la seua pròpia intl.ligència i la facil.litat de paraula; i el segon propiciat per la sort o casualitat ja que amb el triomf de la guerra de Franco i amb ell de l’Església Catòlica, a causa de la seua amistat amb els joves catòlics que després ocuparien llocs claus del règim a Madrid, l’encoratjaren a ocupar tan alta dignitat ja de tan jove.
Autor de nombrosos llibres, entre els que destaquem: «Recuerdos de Juventud» publicat l’any 1984, llibre interessantíssim per a conèixer la seua época en la nostra ciutat, amb nombroses capítols dedicats i referències. A més a més té escrits: “La Nueva forma del apostolado seglar” (Vigo 1937); “Devocionario”; “Jesus, Maestro de Apóstoles” (diferents edicions); “Lo administrativo y lo pastoral” (Madrid 1962); “La parroquia, hoy” (2ª edició 1964); “Esquemas para círculos de Estudios” (Vila-real 1943); “Comentarios y aplicaciones del Evangelio” (Barcelona 1945); “Escritos pastorales para sacerdotes” (Solsona); “Ritual en la consagración de un obispo” (Borriana 1946); “¿Espiritualidad Nueva?” (Barcelona 1956); “Las diversiones a la luz de la Teologia” (Madrid 1956); “La incógnita de la juventud” (Madrid 1957); “Los seglares en la Iglesia” (Madrid 1958); “Laudes a la Señora” (Barcelona 1960); “El sacerdote en la Iglesia y en el mundo de hoy” (Salamanca 1985); etc.