El llarg periode de quasi quaranta anys de dictadura del franquisme va passar per diferents fases. Iniciat amb un pla d’estabilització brutal i un nul creixement durant la postguerra es va negar Franco a intervindre en la Segona Guerra Mundial. Però estaven totalment prohibits els partits polítics i els sindicats; el dret de vaga i el de manifestació; hi havia els controls de la gent i dels estudiants amb les obligacions de presentar certificació de penals i de bona conducta, el secret del vot era questionable, sense garanties democràtiques i que en quasi totes les eleccions les paperetes ja es repartien amb el SI imprés. Mancava la llibertat d’expressió amb una forta censura prèvia a tots els mitjans de comunicació i espectacles. La pena de mort s’aplicà fins al final del règim. El divorci i l’avortament estaven perseguits. Molts espanyols van haver d’emigrar a Alemanya, Suïssa i Holanda per remeiar les seues maltretes economies als anys seixanta. Però d’una nació mísera i empobrida es va anar convertint en mitjanament pròspera gràcies a l’època coincident del desarrollisme d’eixos anys seixanta amb el despegament econòmic i boom turístic. També la indústria va alcançar bon relleu, i per donar una xicoteta idea del suport que rebia el franquisme en la seua època més àlgida del desarrollisme cal esmentar que el 14 de desembre de 1966 va ser votada la Llei Orgànica de l’Estat; dels 8.539 votants de la ciutat van votar 8.121 i van aprovar-la 7.954 ciutadans.
