Fusta

La intensa activitat de les nostres drassanes va propiciar en temps passats un continu interès per la fusta dels boscos dels nostres pobles veïns de l’interior a tal nivell que l’historiador Beuter arriba a afirmar: «durante casi tres milenios esta industria necesitó los mejores pinos y robles del pais; además fue preciso importar madera naval desde el siglo XV«. (Vegeu Drassanes). Viciana en el seu famós llibre de 1564 diu de Vinaròs al respecte que «Tienen navios en el mar para navegar y cargar mercancías. De su propiedad son dos naves y ocho navíos además de otros muchos de los que tienen parte y compañía en Cataluña y Valencia. La causa de esto viene de que hay muchos vecinos en la villa que son diestros y expertos en hacer y fabricar todo tipo de navíos para la navegación, Además tienen todo lo necesario para ello, por gran acopio de madera y muy buena, mas ahora que se ha hecho un carril desde Vinaroz hasta la sierra, por el que carretean ordinariamente cuarenta carros de madera de pino y encina que, no solamente hay para hacer los navíos sino aún para cargar (como cargan de ella por mar) en gran cantidad para otras provincias«. Escolano, per la seua part, afirma en 1611: «Su atarazanal es de los preciados del reino, por la sobra de madera escogida que se corta en los bosques cercanos y calafates que labran bajeles» i que repeteix quan parla del Boixar, dient: ”Diéronle el nombre de Boxar los nuestros desde la conquista, por los espesos bosques de boxes, y de todas especies de arboles silvestres, como son pinos, enzinas, avelllanos y enebros que la tierra produze: de que se corta la mejor y más grande madera que se sabe para para navíos y edificios, y los llevan a embarcar a Binaroz para Barcelona y Tortosa, por una carretera hecha para el caso”. Vinaròs era per tant el lloc de l’embarc de la fusta des de l’interior septentrional castellonenc i per aquest motiu es van produir unes visites de monts. D’aquestes apareixen documentades amb més o menys amplitud la de 1562, 1589, 1738, 1749-1751 i 1760, sent principalment el seu destí la construcció de naus per a l’armada espanyola. El professor castellonenc Xavier Soriano Martí les té estudiades a l’Arxiu de Simancas i d’ell, gentilment cedides de la seua ponència de les Jornades de Cultura i Art de Peníscola de principis de novembre de 1996, extraem que apareixen exhaustivament detallades totes les varietats d’arbres més apropiades (pins, roures, àlbers blancs i negres, noguers, lledoners i carrasques) i les poblacions amb la distància al punt d’embarc més pròxim que sempre resulta ser Vinaròs. El més curiòs del cas era el gran sentit que llavors es tenia en cuidar ja el medi ambient i de la preocupació en repoblar les muntanyes amb les mateixes espècies útils possibles. Joan Bover sols copia literalment en uns vuit articles consecutius (Registro de las guías de madera que se expiden en los años de 1831, 1832 i 1833, Setmanari “Vinaròs” 19-VIII-2000 i següents) les ingents quantitats de fusta que s’embarquen al port de Vinaròs, citant dia, patró, embarcació, port de destí i els diferents tipus de càrrega (quadrons, taulons, pals, etc. amb les mesures en pams), treballs que tantíssima vida donarien llavors als pobles de la Tinença, ara quasi abandonats en suplir-se la fusta actualment per la diversitat dels materials, com eren els cabirons, naus. carruatges, carros, rems, joguets, etc. pel ferro, ciment i plàstics. Sols l’exemple el trobem, encara que parega increïble, en les bicicletes, que a principis del segle XX, moltes tenien encara les rodes de fusta. A finals del segle XIX, amb la davallada del negoci del vi i la crisi del nostre port, encara hauria d’importar Vinaròs fusta d’Itália, Suècia, i altres països. En temps més recents apareixen notícies sobre la fusta com la següent: “Del 5 al 9 de Abril se subastarán 1610 pinos en los Ayuntamientos de diferentes pueblos de esta provincia. La tasación, volumen, sitio de la corta, etc. podrán conocerlo cuantos lo deseen avisando a este semanario”. (Rev. “San Sebastián”, 14-III-1920). Dels nostres pobles de l’interior destaca Fredes, ara totalment despoblat a no ser pel restaurant que hi ha a l’entrada, on queda el record de la casa més vistosa coneguda com “del ric de Fredes”, reminiscència del poder econòmic dels boscos de les muntanyes de la Tinença en uns altres temps.