Gavaldà i Zorita d’Orfanell, Victòria

(Vinaròs 1653-Vilafamés 1697). Serva de Déu. Nascuda el 16 de novembre de 1653, tres mesos després de la mort del seu pare. En la partida de baptisme s’afegeix junt al seu nom: «Esta Señora morí ab gran crèdit de Santidad en la vila de Vilafamés y se li predicaren les honres en dita vila«. Victòria era de família acomodada, filla d’En Miquel Gavaldà Juan i d’Anna Sorita (o Zorita) d’Orfanell, amb edats de 28 i 15 anys respectivament en el moment de casar-se el 24 de febrer de 1651. Victòria va ser maridada amb Baltasar Mas i Gil, un home bastant major i batlle de Vilafamés. El cognom Orfanell u Horfanell, que de los dos maneres apareix, l’emparentava amb el beat de La Jana, Fra Jacint Orfanell, oncle segon de la seua mare. Aquest beat tenia un germà casat a Vinarós, d’ofici mercader, anomenat Josep Orfanell Prades; era la seua esposa Damiana Travesset Salvador, de Vinarós. Van tenir dos fills i una filla. De l’única que van tenir descendència, de la xiqueta Anna, es va casar amb Gaspar Sorita o Surita, els quals van tenir tres filletes, Anna, Tomasa i Anna Maria. Aquesta última, al quedar vídua, va casar-se en segones noces amb Miquel Gavaldà, els pares de la nostra «santeta». Poc es coneix de la seua vida matrimonial, i el que es sap es déu a les fonts d’informació del Clergat de la població, molt agraït possiblement a les generoses almoines amb que l’afavoriria. La dot aportada per Victòria al matrimoni la deurien ajudar en les quantioses obres pietoses i almoines, sent aquesta la seua qualitat més remarcable. La casa del batlle de Vilafamés era un casal del segle XV, – museu d’art modern de la Diputació des del 18 d’agost de 1972. Victòria tenint poca salut, va morir molt jove, als quaranta anys, sent possiblement la seua malaltia la tisi, donada la contínua febra, poca gana en el menjar, cansament i deixadesa general.
Havia transcorregut la seua vida entre obres pietoses com eren ajudar els menesterosos, guarir malalts, amortallar difunts i pregar a Déu. S’afirmava d‘ella que podia curar els malalts amb tant sols tocant-los i que curava les nafres més malignes amb l’oli de la làmpara de Sant Pasqual. Va morir el diumenge 28 d’abril de 1697, a les déu i mitja de la nit. Les exèquies que atenent a aquells grans mèrits que d’ella es predicaven i per ordre del bisbe se li van fer el 15 de setembre, passats ja molts mesos, van ser lluidíssimes, sent soterrada en el sepulcre més digne. El seu panegirista la qualificava com «violeta mas baxa i clavel mas empinado por la fama de sus virtudes«, i seguia de la següent manera: «Batalló nuestra venerable doña Victoria con el ocio. Empleó toda su vida muy bien el tiempo, que en quarenta y tres años y meses que vivió, no se halló en ella un punto de perdimiento por ociosa. Y por eso consiguió doña Victoria, victoria de ocio». GAYA, Miquel. (?). Arquitecte