Nom amb el qual es coneixia l’escriptora Ellisabeth Vassall-Fox. Fou autora d’uns llibres de viatges entre els quals narra les impressions i l’ambient del seu trànsit per Vinaròs, la nostra població, on arribà amb data del 24 de desembre de 1802. El Consell Valencià de Cultura va publicar en 2003 un xicotet llibre sobre el seu viatge pel nostre Païs del qual és autor Mariano Casas, qui ho trasllada a la nostra llengua. De Vinaròs diu: “Catalunya. Aproximadament a una hora i mitja de Vinaròs vam creuar el Sénia, el riu menut que constitueix el límit entre dues províncies, i sobre el qual hi ha un bell pont amb una pedra al mig que marca la frontera.
Abans de Vinaròs vam entrar en una fértil regió. Hi ha boscos de garroferes, sota els quals abunden els conreus de cereal. La garrofera és un do dels moros (…). Es perenne, amb el fullatge d’un verd profund i el tronc gruixut. Sovint les branques es projecten de manera natural i proporcionen un grau considerable d’ombra. (…) És tan ornamental com útil, i és un arbre molt bell. Normalment 
es planten a una distancia de d’uns 30 cms entre sí i això dóna un aspecte semblant a un bosc al pla que hi ha entre la mar i les muntanyes especialment a l’estiu. (…) Començarem a observar una gran diferència pel que fa a la indumentària, en l’aspecte i en la figura de la gent. Ja no utilitzaven la brillant gorra roja catalana amb bon gust, si formara una elevació en forma de casc en la part central, i un floc sobre el front. L’han substuit per un barret negre immens, molt pla, encara que prou gran d’ales, lligat amb una corda negra, per sota del mentó, un jupetí ajustat i vestits solts de lli, que no són ni pantalons ni faldes escoceses, i tot i això, prou lleig. (…) El valencià és alt, migrat, citrí, perspicaç, de mirada penetrant i d’aspecte sever. Embolicat en la seua amplia capa de tela blava, amb els seus cabells llanuts, espessos pel costat de la cara i coronats per aquest ampli tocat negre, la seua dispocició completa mostra una mena d’aparença terrorífica. / Vam rebre grans atencions d’un irlandés cordial i afectuós anomenat Killikelly(1), que ens obsequià amb una profusió de coses excel.lents, molt aceptables, especialment alguns melons deliciosos, i raïm i vins de Mallorca. Els melons són verds per fora i molt blancs i transparents per dins. Es fonen tan prompte entren en la boca, i es dissolen en un suc dolç i fresc de sabor esquisit. Vaig rebre correu d’Anglaterra. Tots vam beure el vi de Mallorca a glops copiosos, especialment Fred i Mr. Allen. / Ells se’n van anar a oir la missa de mitjanit de la vigilia de Nadal. Com que no es tractava d’una cerimònia nova per a mi, em vaig quedar i vaig escriure cartes per a Anglaterra. El Duc de Vendôme està soterrat a l’església. Va morir d’un empatx per menjar ostres. Va ser el primer patró del célebre Alberoni, que tant destrament va establir el poder de la segona esposa de Felip V expulsant la princesa dels Ursinos./ Dia 25. Mirant cap a Vinaròs vaig veure el primer gòlgota. No n’he vist a Espanya. No són molt comuns a Italia, sinó extremadament rars. És un lloc adornat amb pilars quadrats de vuit peus d’alt aproximadament per dos peus quadrats, al capdamunt dels quals hi ha una espècie de capella amb una pintura que commemora el camí de Crist cap a la mort. N’hi ha 12 o 14, amb xiprers situats a distàncies regulars. / Les capelles son denominades estacions i n’hi ha tantes com vegades va caure Crist mentre arrossegava la creu. Són les mateixes que hi ha a l’interior del Coliseu./ La regió està ben cultivada fins a Benicarló, que dista un parell d’hores. Es una ciutat gran i té una església amb un pòrtic car i tosc i quatre columnes retorçudes, de mal gust, exactament com aquelles que aguanten l’altar major de Sant Pere. Vaig vore a l’esquerra Peníscola, una ciutat singularment situada sobre una mànega de terra que entra dins del mar,de la qual estavem a unes tres milles. Alcalá de Xivert és una ciutat gran i populosa, a l’eixida de la qual vaig veure una capella menuda amb una bella avinguda de xiprers que hi conduien…”
(Sobre l’irlandés Killikelly que aquí es nomena, es conserva abundant correspondencia comercial en mans de filatèlics que cerquen la prefilatèlia. Sobre el calvari amb les “creus” o estacions de que parla es referia al que estava situat junt a l’antic cementeri en els terrenys que actualment ocupa l’asil).