1. Hospital de la Illeta: Cap a 1650, segons la llegenda, sent la primera vegada que es va baixar la imatge de Sant Sebastià de l’Ermita, per la nit, el sant va fer el miracle de la seua aparició i curar als malalts de l’hospital de la Vila, situat llavors al lloc conegut com «Illeta» o grup de cases que es troba encara aïllat al final del carrer de l’ Angel i que recau a la plaça sant Telm; però aquest hospital no era l’oficial ni permanent, sols s’ utilitzava en temps de pestes i era un llatzaré (lazareto) Hospital al carrer de sant Jaume. Aquest era l’ autèntic centre hospitalari de la antiga vila i per aquest motiu el carrer es va denominar molts anys carrer de L’Hospital. Mossèn Bono afirmava en 1921 que l’edifici que ocupava, encara existent, era la casa nº 3. Hospital de Catalunya i de l’Aragó: Situat provisionalment en un magatzem del carrer de Traval, es va establir dit hospital en 6 de març de 1809, per atendre els ferits en la guerra del francès. Hospital a la plaça del Salvador: Es parla molt sovint en la Història de Borràs Jarque de l’antic Hospital de la Vila, situal al carrer de sant Jaume i del següent, traslladat per falta d’espai suficient. Aquest de la plaça del Salvador va ser desallotjat amb motiu de la Desamortització, sent creat un altre per l’Ajuntament en una part de l’ex-convent de Sant Francesc en 1872. Hospital de Santa Magdalena: Com que l’hospital de sant Francesc es va resoldre que siguès ocupat per les tropes en la darrera guerra civil carlina (1874), es va acordar traslladar l’hospital dins de la seua església, però en condicions tan penoses es determinà situar-lo provisionalment en l’antiga ermiteta de Santa Magdalena, en la mateixa platja del port, el 3 de maig de 1876 i seguia estant atés per les monges de la Consolació, a les quals se’ls va buscar acomodament 
en una casa del carrer de sant Josep. Hospital del Còlera: Segons afirma Borràs Jarque, cap a 1885, degut a les moltíssimes defuncions per la propagació del còlera es va establir un hospital provisional en l’ermita de Sant Gregori el 8 d’agost. Segons el texte del llibre d’actes d’eixe moment i que ens aporta Bover, dit hospital es trobava en un lloc comprès entre la plaça de bous i la creu del Clot. Hospital de la Caritat en Sant Francesc.
2. Denominat “Santo Hospital”, “Hospital de la Caridad”, “Hospital Municipal” Aquesta darrera denominació es va imposar durant la segona República. Inatal.lat a l’ex-convent de sant Francesc. Es nutria amb l’ajuda de l’Ajuntament, donatius del poble i especialment de la Junta Municipal de Beneficiència. En 1845 l’hospital que era propietat de la vila no oferia res notable segons Madoz, amb lloc suficient i bona distribució de sales, encara que sempre mancat de recursos econòmics que aportaven sols persones pietoses i els escassos diners que pagava la classe militar. L’alcalde va demanar a la mare Mª Rosa Molas que les germanes de la Consolació posesen en ordre l’hospital de Sant Francesc, capaç i ben situat, que funcionava malament per manca de pressuposts i mans netes. Com l’Ajuntament tenía ganes però pocs recursos, el Bisbe es va oferir a pagar les despeses d’una germana, mentre que el consistori en pagaria una altra. L’Alcalde va viatjar a la Misericordia de Tortosa per ultimar els preparatius. La Mare Mª Rosa Molas li va donar instruccions per reformar l’edifici i per disposar de les cambres per a dos monges. Ella en persona es va instal.lar a Vinaròs amb tres monges més el dia 1 de maig de 1867. La primera setmana ja van dixar l’Hospital net com mai s’havia vist i l’alcalde i regidors visitaven freqüentment l’hospital que guanyava de dia en dia. Els dolents es veien afavorits pel bon tracte d aquelles primeres quatre monges. 
Dos mesos després Vinaròs presumia de tindre «el millor hospital de la Província» després del de la capital. Sor Maria Rosa Molas va tornar a Tortosa dixant a Sor Ana Maria com a superiora la qual va recomanar a la santa que ho sigués una altra perquè creia que no ho faria bé. Ella li va respondre que ho fes senzillament com sapiguès… Cap a mitan mes de juny de 1870, l’alcalde, de caràcter anticlerical, volia reduir les tres monges a una sola per manca de diners. Així ho va comunicar a la superiora, sor Mª Teresa Secall, i que la que quedés seria ajudada per una criada i un enfermer. Com les monges no podien viure soles, sino en parelles, com a mínim, volia d’aquesta forma, despedir-les totes. Se li va respondre per part de la Congregació que atenent-se al contracte de 1867, havien de ser les tres durant un periode de cinc anys. L’alcalde va dir en una sessió municipal que ell utilitzava els contractes signats pel consistori anterior per a torcar-se el c… i per tant va tatxar del pressupost l’assignació a les monges de l’Hospital. A seguit, com diu Josep Mª Javierre, el seu biògraf, es va portar el plet als tribunals i les monges van ser hostajades en cases particulars ja que tenien tot el recolzament de la gent senzilla del poble. Mentre van pensar en un altre pla. Fer un col.legi per a xiquetes… que s’inauguraria a primers d’agost… i faria retornar a les monges de nou a l’Hospital.. En 1883 l’arxiprest mossèn Cristòfol Falcó Guasch havia recollit 4.000 reals, producte de la campanya destinada al nostre hospital. En eixa època es va construir l’ampla escalinata adosada i la làpida modernista que es va desplaçar en 1993 i que ara es troba al Museu Municipal. Resa així: «Vinaroz a sus bienhechores. D. Fco. Alsina Maspons, D. Agustín Uguet Forner, D. Angel Dozal López, Dª Marina Darder Alsina, «El Progreso» S. de M. (Sociedad de Marineros), D. Sebastián Jordan Agramunt, D. Antº. Salomó Chaler, Dª Josefa Fustegueras, Dª Rosa García Sabater, Dª Agustina Boix Estellé, D. Cristòbal Falcó Gasch (sic), Dª Josefa Gavaldá Bel, D. Romualdo Vizcarro Prat, D. Sebastián Roca Ribera».
En 1938, a l’entrada de les tropes nacionals de Franco a Vinaròs, es formen hospitals militars en els col.legis de sant Sebastià (Grup de Baix) i del Convent de la Divina Providència. Aquest últim estava dirigit per Adolf Sanchez García; a l’arxiu parroquial es guarda la llibreta en que quedaven anotats els difunts, la seua procedència i lloc exacte del cementeri on eren soterrats per a ser reclamats posteriorment pels seus familiars.