Llengua

A Vinaròs es parlava el valencià des de la reconquesta i així apareix en la carta fundacional o Carta Pobla i molts documents antics que estan escrits en llatí i valencià. Es va imposar el castellà en 1707 amb motiu de la implantació de la Llei de Nova Planta, encara que ja s’utlitzava en algunes oracions i devocions religioses. Així es va manar expressament a l’Ajuntament on es conserven la darrera acta escrita en valencià i la primera en castellà. En 1982, quan ja s’ensenyava a les escoles el valencià es va retornar el nom oficial de Vinaròs a la ciutat que des de feia segles s’havia escrit castellanitzat: “Vinaroz”. La població té una parla molt similar a la denominada català occidental molt pareguda a la lleidatana. Encara que poden trobar certes expressions que poden parèixer típiques i sonen molt rares en altres llocs com “escurar els plats” (llavar els plats), “rentar” (llavar), “agranar” (escombrar) “bous” (toros) “palaia” (llenguado), “resquillar” (relliscar), “estregines” (teranyines), “cassinogues” (pessigolles), “tomata i patata” (tomàquet i pataca), “dolent” (malalt), “malcregut” (malcreient), “panís” (blat de moro), “meló de moro” (síndria), “timó o timonet” (farigola), “matalap” (matalàs), etc. aquestes formes dialectals són comunes a altres llocs de vegades molt dispersos en tot l’àmbit de la nostra llengua autòctona. Són molt nostres les paraules ferrabras, manetxeu, forinyo, que no apareixen en diccionaris ni catalans ni valencians i també la nostra parla és molt diferent a pobles del mateix Maestrat molt pròxims com Benicarló on s’utilitza “topetar” per trobar, que “díguiga, còguiga, vàguiga, no t’aficos”, pròpies d’Alcanar i pobles veïns; així podrien trobar moltes més formes dialectals que no són comunes a tot el mateix Maestrat. A l’abril de 1994 l’Associció Castellonenca de Cultura va publicar un llibre sobre els parlars propis de les comarques del nord de la província de Castelló.